Primer capítol : “Ciutat d’orfes” d’Avi

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

 

 

Ciutat d’orfes / Avi ; traducció de: Lluís-Anton Baulenas. Barcelona : Bambú, 2012

 

El 1893, els carrers de Nova York són plens de vida i també de perills.

Si ets un repartidor de diaris, com en Maks Geless, de tretze anys, val més que vagis amb compte amb en Bruno, el líder de la banda dels Busca-raons que intenta aconseguir el control de tota la premsa del Lower East Side.

Convertit en detectiu, Maks s’haurà d’enfrontar a un món dominat per l’avarícia i el delicte, mentre lluita contra forces molt poderoses que amenacen els immigrants nouvinguts i la convivència de la seva pròpia família.

Una novel·la juvenil detectivesca, amb certs aires que ens recorden a Dickens, sobre l’amistat, la confiança, la honradesa i la cooperació en una època gens fàcil.

 

 

CIUTAT D’ORFES

Per a en Dan Darigan

Ciutat de Nova York, 1893

 

1. 

Passen coses sorprenents.

Mires una persona pel carrer i podries no tornar a veure-la mai més. Mai. Aleshores topes per atzar amb un altre estrany i tota la teva vida canvia per sempre. Ho veus què vull dir? Em refereixo a mots com ara sort, oportunitat, coincidència, casualitat, atzar, miracle, a més d’un munt d’altres paraules que intueixo que ni tan sols conec.

Però passa que sé una història en què podria utilitzar tots aquests mots. Tracta d’un noi que es diu Maks Geless. Sí, Maks, amb k. M-a-k-s.

Bé, aquest Maks és un noi de tretze anys, d’alçada normal, de cara vermella, de cabells castanys escabellats, que sempre va amb una gorra de drap, jaqueta de teixit de lona, pantalons i unes botes d’allò més acceptables. És venedor de diaris, el que s’anomena un newsie. Per això, ara mateix té a la mà un exemplar del diari de la ciutat de Nova York The World, i crida:

— Extra! Extra! Llegiu-ho tot sobre el cas! Assassinat al Waldorf. Terrible baralla amb un boig! Dos homes morts! Llegiu-ho a The World! El millor diari del món! Només per dos centaus!

Ep, els diaris no ho diuen pas tot, oi? Doncs, en aquest cas, l’únic que sap el que realment va succeir al Waldorf és… en Maks.

Segur que vosaltres penseu: com podria arribar a saber-ho, aquest noi, aquest newsie?

Ara us ho explicaré.

Aquesta història comença el dilluns 9 d’octubre de 1893. És cinc dies abans del dia d’aquest titular que acabeu de sentir. És tard, la nit s’acosta lleugera. Els fanals elèctrics tot just comencen a brillar. En altres paraules, la llarga jornada laboral s’està atenuant.

No pas per a en Maks, que encara és a la seva cantonada de sempre, la del carrer Hester amb l’avinguda Bowery. Fa cinc hores que està venent The World. N’ha venuts trenta-nou. Si en ven un més haurà acabat el paquet sencer. Si se’n surt, tindrà vuit centaus a la butxaca.

Ara escolteu bé, perquè això és important.

El 1893 els newsies compraven els diaris i després els venien. Així, comprar el paquet de quaranta exemplars costava a en Maks setanta-dos centaus. Després els venia a dos centaus cada un. Significa que per les cinc hores de treball, si els venia tots, hi guanyava vuit centaus. No és pas gaire, dieu? Compte, perquè en aquella època podies comprar una llauna de carn de porc amb pèsols per sis centaus, prou menjar per a un dia, que era més del que algunes persones aconseguien.

Probablement esteu pensant que per vuit centaus no val la pena treballar tantes hores. Però això era el 1893, una època difícil. Les fàbriques tancaven. Els treballadors eren acomiadats… No hi havia gaires llocs de treball. No era fàcil trobar un indret per viure. De fet, la gent va batejar aquells dies com el “Gran Pànic de 1893”. I el fet és que la família d’en Maks ha de pagar el lloguer aquesta setmana. Quinze dòlars! Per a ells és una quantitat enorme.

El que vull dir és que la família d’en Maks el necessitava perquè hi aportés el seu jornal, el qual, tal com ja heu endevinat, és de vuit centaus de dòlar al dia.

La majoria dels dies, quan en Maks acaba la venda dels seus diaris, li agrada quedar-se al barri per veure com s’ho han fet els seus companys newsies. No us en oblideu, això és Nova York. La zona est de la part baixa. Sempre hi passa una cosa o altra.

Aquest vespre, en Maks només vol arribar a casa i sopar. No és estrany, té fam vint-i-cinc hores al dia, vuit dies a la setmana. I l’última vegada que ha menjat és per esmorzar, un panet i un bol de cafè amb llet.

Així doncs, en Maks aixeca el seu últim diari i crida el millor dels seus reclams:

— Extra! Extra! Llegiu-ho tot sobre el cas! Joe Gorker, dirigent polític, acusat de robar milions de dòlars a la ciutat! Ja hi ha fixada la data del judici! Més gent empresonada! Llegiu-ho a The World! El millor diari del món! Només per dos centaus!

És clar, de vegades, tot cridant els titulars, en Maks fantasieja que algun dia ell també sortirà al diari per haver fet alguna cosa gran, com podria ser la invenció d’una màquina voladora. Així The World hauria de fer aparèixer la seva foto a la primera pàgina, tal com feia amb aquell idiota d’en Joe Gorker. Tot seguit, en Maks recorda que el seu ofici és vendre notícies, no pas sortir-hi. A més, The World no para d’escriure sobre en Joe Gorker, pregonant que el paio és un estafador més fals que un duro sevillano.

De tota manera, l’esgarip d’en Maks funciona perquè, un instant després, un elegant cavaller amb barret de copa, bigoti, coll blanc emmidonat, el que alguns denominen “gall d’indi inflat”, li fa un senyal amb el dit.

En Maks s’hi acosta corrents.

L’home mostra una moneda.

— Tens canvi, noi?

— Ho sento, senyor. No, senyor.

D’acord, que en Maks pugui ser el meu heroi no significa que hagi de ser un sant. I tal com he dit, per a ell, uns quants cèntims són importants. Necessita tot el que pugui obtenir.

— Entesos — diu el fatxenda— . Queda’t el canvi.

— Gràcies, senyor! — diu en Maks mentre fa a mans a aquest individu l’últim exemplar que li quedava.

El paio se’n va tot llegint els titulars.

En Maks es diu: “Ja s’ha acabat la jornada!”. I es fica la moneda de cinc centaus a la butxaca. Però tot just ha acabat de fer-ho quan… Sabeu qui veu? En Bruno.

Aquest Bruno és un nano força desagradable. Supera en Maks en alçada per més d’un cap i té la cara esquitxada per un borrissol de greixosos cabells rogencs que li ballen davant els ulls, un dels quals és guenyo. Al cap, hi duu un barret de bolet marró tirat enrere, cosa que fa que les orelles li sobresurtin com un parell de coliflors tibants.

El fet és que en Bruno només té disset anys, però és el cap de la banda dels Buscar-raons. Darrerament, ell i la seva banda han estat estomacant la colla de newsies de The World per robar-los els diners i cremar-los els diaris.

Per tant, en Maks sap que si en Bruno li posa els ulls al damunt, les coses aniran malament. I no pas només pel fet que li robin els diners. Si en Maks els perd, l’endemà no podrà comprar els diaris per vendre. Sense diaris, no hi haurà diners i el lloguer de la família no es podrà pagar.

En altres paraules, no hi ha elecció. En Maks ha d’arribar a casa amb els seus diners.

El problema és que casa seva és un pis de tres habitacions que dóna al carrer Birmingham, a prop del riu East. Això significa que és a quinze illes ben bones de distància, cosa que, ara mateix, li sembla tan lluny com el Pol Nord.

O sigui, que si en Maks vol conservar els diners, haurà de córrer més ràpid que qualsevol dels Busca-raons o estar disposat a barallar-s’hi.

No sé pas vosaltres, però en Maks s’estima més posar-se a córrer.

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s