Primer capítol : “Els ulls se’m van tancar…” de Patrick Bard

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

 

Els Ulls se’m van tancar… / Patrick Bard ; traducció de Pau Joan Hernàndez. Barcelona : Kalandraka, 2018

 

La Maëlle als seus setze anys és una jove amb un caràcter ferm i una alumna aplicada de l’institut, simpàtica, solidària amb els companys i líder a l’equip d’handbol.

Però alguna cosa succeeix en la seva vida, que dóna un gir de 180 graus.

Cada dia viu més temps abstreta per les xarxes socials, abandona l’esport, canvia la seva forma de vestir, deixa al seu xicot. De forma gradual, tot el seu interès se centrarà entorn del conflicte que es viu en l’Orient Pròxim.

 

ELS ULLS SE’M VAN TANCAR…

 

MAËLLE 

En un barri perifèric de Le Mans, setembre del 2014

 

De vegades, em pregunto si no dec ser morta. Però, no, soc ben viva, i el bebè que se’m belluga dins el ventre no para de recordar-m’ho. Soc viva i en Redouane és mort. A través de la finestra, puc veure el jardí de casa, amb els seus geranis, la seva gespa tallada ben curta, el seu parterre de rosers marcits. Casa nostra és idèntica a la dels nostres veïns de la dreta i la dels de l’esquerra. Sort que hi ha números a les portes per orientar-se.

Contemplo aquesta habitació irreal. Les marques més clares que assenyalen a les parets on hi havia hagut els pòsters de la Beyoncé que una adolescent que ja no reconec va arrencar.

Tinc ganes de sortir. No m’està permès de fer-ho. Excepte per anar a signar a comissaria. Matí, migdia i vespre.

Baixo per l’avinguda dels Til·lers, passo per davant la botiga de motocultors, el gimnàs, el magatzem de bricolatge, la fleca, el Cafè dels Esports. Fins que arribo a la comissaria, on signo el full de la condicional, matí, migdia i vespre; vespre, matí i migdia.

Després, refaig el camí en sentit contrari i torno a casa.

El més dur d’assimilar és la idea que em van manipular. De vegades, m’agafen ganes d’entrar a Facebook, de parlar amb les meves germanes per tranquil·litzar-me. Abans, ho fèiem constantment, elles m’envoltaven, potser fins i tot massa. Però la mare m’ha tallat la connexió a internet i no em deixa ni tan sols tenir mòbil. Confiscat. Mai no m’havia sentit tan sola. La mare no comprèn que la Maëlle ja no tornarà mai més, que continuaré sent l’Ayat i que això és per sempre. Tampoc no comprèn que, fins i tot després de tot el que ha passat, jo porti encara un fulard – amb prou feines un hijab! – i que no mengi porc. L’altre dia, em va sorprendre quan resava, de genolls, a la catifa. Es va posar a cridar que tornava a estar amb ells. Va trucar als de la unitat contra l’adoctrinament, però ni tan sols ells no van aconseguir tranquil·litzar-la. Al final, seguint el consell del pare, la mare va desmuntar la porta de la meva habitació per poder-me vigilar nit i dia. Però, és clar, ella també ha de dormir de tant en tant.

Per sort, quan em desperto per la Fejr, la pregària del matí, cap a les quatre, no hi ha ningú per espiar-me, LOL. És molt millor així. Què es pensen? Jo sé molt bé el que em va passar.

Només que poguessin deixar-me respirar, en comptes d’ofegar-me d’aquesta manera…

Es comporten ben bé com si volguessin que me’n tornés. No em permeten ni una cortineta. No volen admetre que la religió m’ajuda. Que la necessito per continuar endavant, que l’oració és l’única cosa a què em puc agafar. La mare és atea i no ho pot comprendre. L’hi perdono perquè sé com m’estima. Ara que el meu bebè no trigarà a néixer, començo a adonar-me de com és de poderós aquest amor. I en va necessitar molt, d’amor, per anar-me a buscar allà, a Turquia. I també després, quan vam tornar. Mai no oblidaré la mirada que em va llançar quan la policia va detenir-me a l’aeroport de Roissy.

De vegades, ja no sé ni on soc. Fins i tot hi tornaria, si pogués. Tinc la sensació que allà em comprendrien millor. Encara em dic que, al capdavall, potser són ells els qui tenen raó i és aquí que em menteixen. Si no haguessin matat en Redouane, potser me n’hauria tornat a anar. Amb ell. O sense. Aneu a saber.

La seva absència m’ha deixat un gran buit a dins, un buit que el bebè no aconsegueix omplir. Moltes vegades, parlo amb en Redouane, encara que sàpiga perfectament que és mort. Espero que sigui al paradís. No em puc creure que hagi anat a l’infern. En Redouane no era cap traïdor. I encara menys un descregut. Només era tou. Per això el van matar. Per sort, també parlo a la nena que duc al ventre. Només falten quatre mesos per al part. Quan hi penso, no estic gens tranquil·la. Quan hagi passat la tardor, ella ja hi serà. I jo, acabaré de fer disset anys. De fer, no de celebrar, és clar.

Sóc vídua, dos cops vídua, i només tinc setze anys. El meu primer marit va ser polvoritzat per un coet abans que tingués temps de conèixer-lo. I me’n van matar el segon quan havíem fugit plegats de Síria.

 

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s