Primer capítol : “Bella confusió” de Claire Christian

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

 

Bella confusió / Claire Christian. Lleida : Pagès Editors, 2018

 

Ava: Les últimes setmanes s’havien fos en una boira en què els altres feien monòlegs sobre com entenien el que sentia perquè quan la seva àvia havia mort o quan la seva tieta havia mort o quan el seu puto gos havia mort s’havien sentit bla bla bla i bla. Però no en sabien res. No s’havia mort la meva àvia, ni la meva tieta ni el meu gos. Era la Kelly. Era la meva millor amiga.

Gideon: Escric poemes. Però no hi ha manera de dir-ho sense semblar un penjat. Ho he intentat. Així és la meva vida: intentar no semblar un penjat i compensar en excés els moments que estic convençut que semblo un penjat, com ara.

En Gideon és un poeta slam amb dues mares i una ansietat invalidant. L’Ava és una noia grega amb un pare solter i una relació complicada amb el germà de la seva millor amiga morta.

Bella confusió ens introdueix en els pensaments de dos adolescents molt diferents que s’adonen que les úniques persones que els poden ajudar a tirar endavant amb la seva vida són ells mateixos.

 

BELLA CONFUSIÓ

 

AVA

 

– No hem d’oblidar que, aquí, al Mount Saint Michaels, som una comunitat. – Les celles triangulars de la senyora Bryan són molt serioses sota els cabells llisos i engominats tirats enrere. – I quan un dels membres de la nostra comunitat cau ens hem d’unir per ajudar-nos els uns als altres a aixecar-nos. – Fa una pausa. – Aquest arbre ens servirà de recordatori.

Aleshores s’escura la gola, però no sento què diu a continuació perquè estic xisclant. El meu cos salta del seient i la meva boca entra en erupció amb un crit tan violent que em faig una mica de por jo mateixa.

– No ha caigut, s’ha mort – crido – És morta.

Set-cents caps es giren a la manera d’una onada per mirar-me.

– I un arbre? De debò? Detestava la natura! – crido a la senyora Bryan, que murmura pel micròfon que els estudiants s’asseguin.

Estic enfadada d’una manera que és nova per a mi, tots i cada un dels meus òrgans interns intenten sortir atacant del meu cos com un gos guardià rabiós, i és pel que diuen d’ella. O el que no diuen. És el que no diuen el que m’emprenya més. Els últims sis mesos he aconseguit aguantar-me, però avui, quan han començat a parlar de l’estúpida placa sobre l’estúpid tros de ciment al costat de l’estúpid puto arbre que han tardat hores a plantar, tots fent veure, no ho sé, fent veure que és una gran cosa – fent veure que els importa – no he pogut més.

– I si vol parlar d’ella, almenys digui el seu nom.

Hi ha una allau de murmuris i rialletes tot al voltant meu mentre la senyora Bryan, ara cridant, intenta calmar les masses descontrolades. Estic atrapada enmig d’una fila, saltant per sobre les persones del costat i murmurant com una sonada. El nano del serrell de punta em pessiga el cul i em giro i li pego al pit.

– Te’n deus fotre, oi? – li escupo a la cara i estic força segura de veure terror autèntic als seus ullets blaus.

Quan arribo finalment al passadís, al centre dels grups d’alumnes alterats, ara més tranquils però encara mirant-me, em quedo paralitzada.

Fes alguna cosa, Ava.

Miro la senyora Bryan que m’observa com si em volgués veure morta i em poso a riure. Digues alguna cosa, la que sigui, Ava. Para de riure. Però no ho puc evitar. Soc molt conscient que dec semblar boja per tancar, però se me’n fot.

Em passo les mans pels cabells, brando el cap i em dirigeixo a tot l’auditori.

– Sabeu què és el més insultant de tot plegat? És el cor cantant aquesta estúpida cançó de Miley Cyrus sobre pujar una puta muntanya per recordar-la, perquè això hauria fet que es volgués tornar a suïcidar.

L’auditori esclata en rialles i ovacions mentre jo ensenyo el dit del mig amb les dues mans a la senyora Bryan, em giro i camino cap al fons de la sala i surto per la gran porta doble. Sento el cop de la porta darrere meu.

Vas molt bé, Ava.

M’havia promès aquest mateix matí que intentaria ser una d’aquelles noies callades i discretes que passen desapercebudes. Fins i tot em vaig escriure “no et facis veure” al dors de la mà amb un retolador negre com a recordatori. Des del dia que vaig tornar a l’escola que la gent em mira, xiuxiueja i m’assenyala tan subtilment com un cop de puny a la cara. Em vaig plantejar de fer-me una samarreta que digués : “La meva millor amiga acaba de morir, perdoneu si us faig sentir incòmodes”, però se’ns va acabar la tinta de la impressora. En fi, es veu que saltar del seient i cridar a tot pulmó ha aconseguit el mateix efecte.

Només fa un mes que he tornat a anar a classe tot el dia; abans d’això hi vaig anar unes setmanes de mitja jornada, i només perquè no vaig tenir més remei. Si fos per mi, no hauria tornat mai. Me n’hauria anat amb un gran gest de comiat, com pintar una bona verga a la  pista d’atletisme amb herbicida o una cosa així. Però la senyora Bryan i els altres professors es van posar molt pesats amb l’últim curs i les classes que m’havia perdut i el meu pare es va quedar sense excuses per fer-los callar. Les últimes setmanes s’havien fos en una boira en què jo maldava per estar atenta o feia campana. O desconnectava quan els altre feien monòlegs sobre com entenien com em sentia perquè quan la seva àvia o quan la seva tieta s’havia mort o quan el seu puto gos s’havia mort s’havien sentit bla, bla, bla i bla. Però no en sabien res. No s’havia mort la meva àvia, ni la meva tieta ni el meu gos, era la Kelly. Era la meva millor amiga. No hi ha paraules per al que se sent i tampoc vull parlar del que se sent perquè des que va passar, tot, ara mateix, és una autèntica merda i les equacions quadràtiques no tenen cap sentit quan tot el cos em fa mal amb aquesta terrible tristesa que et deixa sense esma.

És com si la vida anés més a poc a poc. Ja em pensava que l’escola anava a poc a poc abans que ella es morís. Ara sembla que el temps s’hagi mort amb ella. El que ho empitjora és que tots es comporten com si estiguessin emprenyats amb mi, i amb ella. Estan emprenyats amb ella perquè va passar i estan emprenyats amb mi perquè no supero que hagi passat. Però només fa sis mesos. No és res. M’imagino que em sentiré així la resta de la meva vida.

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s