Primer capítol : “Històries de fantasmes” de Roald Dahl

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

 

Històries de fantasmes / Roald Dahl. Barcelona : Estrella Polar, 2010

 

Roald Dahl considerava els catorze contes que presentem en aquest volum, les seves millors històries de terror. 

Un terror que pot ser a qualsevol lloc: en el relat d’E. F. Benson es troba en el metro de Londres; en el de Richard Middleton, a l’autopista de Brighton; en el noruec Jonas Lie, en una salvatge tempesta marina; en el de Rosemary Timperley, enmig de roses blanques i la claror del sol…

I la manera de comunicar-se dels fantasmes és diversa: el de L.P. Hartley, ho fa per mitjà de postals sinistres; el de Mary Treadgold, per telèfon; i el de Robert Aickman, amb un maremàgnum de campanes d’església… mentre que l’espectre de Sheridan Le Fanu no pot parar de picar a la finestra, ja que no és més que una mà fantasma…

 


 

HISTÒRIES DE FANTASMES

 

L.P. Hartley

W.S.

 

La primera postal va venir de Forfar. Deia:

“He pensat que li agradaria rebre una visita de Forfar. A vostè sempre l’ha interessat Escòcia i aquesta és una de les raons que fan que jo m’interessi per vostè. Tots els seus llibres m’han agradat, però vol dir que coneix la gent? Ho dubto. Vulgui pensar en aquesta postal com en una estreta de mans de qui l’admira devotament.

W.S.”

Com altres novel·listes, Walter Streeter estava acostumat a rebre cartes de desconeguts. De vegades eren amables, però altres eren crítiques. Tant en un cas com en l’altre, les contestava sempre, perquè era un home observador de la norma. Malgrat tot, contestar-les representava esmerçar un temps i una energia que necessitava per escriure, circumstància per la qual es va sentir alleujat quan va veure que W.S. no havia consignat cap adreça. Com que la fotografia de Forfar no era gens interessant, la va estripar. La crítica del corresponsal anònim, malgrat tot, continuava suspesa en la seva ment. Veritablement no sabia presentar els personatges? Potser sí. Era molt conscient que, en la majoria dels casos, o bé eren projeccions de la seva personalitat o, sota formes diferents, la seva antítesi: el Jo i el No Jo. Potser W.S. se n’havia adonat. Tot i que no era la primera vegada que ho feia, Walter es va proposar de ser més objectiu.

 

Al cap d’uns deu dies va arribar una altra postal. Aquesta vegada venia de Berwick-on-Tweed. Deia:

“Què li sembla Berwick-on-Tweed? Com vostè, és a la Frontera. No m’agradaria semblar groller. No vull pas dir que vostè em sembli un cas fronterer! Ja sap que admiro moltíssim les seves històries. N’hi ha que diuen que són històries d’un altre món. A mi em sembla que s’hauria de decantar per un món o per l’altre. Una altra càlida estreta de mans de

W.S.”

Walter Streeter va rumiar una estona sobre aquelles paraules i es va posar a pensar qui devia ser la persona que les havia escrit. Era un home o una dona? La lletra semblava d’home, una lletra comercial, despreocupada i, a més, la crítica també semblava pròpia d’un home. Per altra part, allò semblava l’escorcollament habitual en una dona: volia fer-lo sentir, d’una banda, afalagat i, de l’altra, insegur. Sentia febles punxades de curiositat, però va escombrar-les aviat: no era home a qui agradés fer experiments amb persones que acabava de conèixer. De tota manera, trobava estrany pensar en aquella persona desconeguda i imaginar-la fent conjetures sobre ell, prenent-li mesures. D’un altre món, a fe!… Va rellegir els dos capítols darrers que havia escrit. Potser els mancava la fermesa que dóna el fet de tocar de peus a terra. Potser palesaven una excessiva tendència a fugir, com en el cas de tants novel·listes d’avui dia, cap a un món ambigu, un món on la ment conscient no tenia massa coses que li eren pròpies. Però, quina importància tenia tot allò? Va llençar la fotografia de Berwick-on-Tweed al foc que l’escalfava aquell dia de novembre i va mirar de posar-se a escriure; però les paraules li  sortien a batzegades, com si lluitessin amb una fortíssima barrera aixecada per la pròpia crítica. I a mesura que els dies anaven passant, va esdevenir desagradablement conscient d’una divisió que acabava de produir-se en la seva persona, com si algú s’hagués possessionat de la seva personalitat i l’hagués partit en dues. La seva obra havia deixat de ser homogènia: s’hi veien dues forces, irreconciliables i oposades, i, com que ell tractava de resoldre aquella discòrdia, l’obra procedia amb molta més lentitud. “No hi fa res”, va pensar, “potser m’havia posat en un canal massa seguit. Potser aquestes dificultats són dolors que van creixent. Potser he trobat una altra font d’inspiració. Si podia correlacionar-les totes dues i fer que aquest conflicte esdevingués fruitós, com han fet tants artistes!”

 

La tercera postal era una vista de York Minster. I hi deia:

“Sé que està interessat en les catedrals. Tinc la seguretat que, en el cas de vostè, no és cap signe de megalomania, per bé que de vegades les esglésies més petites són més agradables. En veig moltes de boniques en el curs del meu camí cap al sud. Està enfeinat escrivint o està buscant idees? Una altra forta estreta de mà en prova d’amistat,

W.S.”

Era veritat que Walter Streeter estava interessat en les catedrals. La catedral de Lincoln havia estat el tema d’una de les seves fantasies de joventut i havia escrit sobre ella en un llibre de viatges. També era veritat que admirava les grans dimensions i que se sentia inclinat més aviat a menystenir les petites esglesioles parroquials. Però, com ho podia saber W.S.? Era aquell, efectivament, un signe de megalomania? I en qualsevol cas, qui era W.S.?

Per primera vegada va quedar sorprès quan va veure que aquelles inicials eren les seves. No, no era la primera vegada, perquè ja se n’havia adonat. Eren unes inicials ben habituals: les de Gilbert, les de Maugham, les de Shakespeare… una possessió comuna. Podien ser les de qualsevol. De tota manera, ara li semblava una curiosa coincidència. Va ser aleshores que hi va pensar: i si s’hagués estat escrivint postals a ell mateix? N’hi havia que ho feien, especialment aquells que tenien personalitats dividides. No era el seu cas, naturalment… I d’altra banda s’havia produït aquella inexplicable evolució: la dicotomia que presentava la seva manera d’escriure, que ara havia passat del pensament a l’estil i que feia esdevenir llangorós un paràgraf omplint-lo de punts i comes i d’oracions subordinades, mentre en convertia un altre en una cosa tallant i incisiva, amb tot de verbs principals i punts i a part.

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s