Primer capítol : “Hem nedat a l’estany amb lluna plena” de Raimon Esplugafreda

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

lluna

Hem nedat a l’estany amb lluna plena / Raimon Esplugafreda. Barcelona : Columna, 2007

 

Recuperar una marededéu romànica pot portar molts maldecaps, i en Raimon i la Miquèla prou que ho saben. Aquesta desesperada recerca per camins i dreceres del Pirineu més feréstec els farà descobrir una petita comunitat aïllada entre muntanyes, un paradís idíl·lic on és permès d’entrar-hi, però d’on no es pot sortir.

Els nostres protagonistes saltaran d’embolic en embolic i alhora naixerà en ells una profunda amistat que els portarà a tastar el risc de l’aventura i l’atracció del primer amor. 

 

 


 

 

HEM NEDAT A L’ESTANY AMB LLUNA PLENA

 

… mi ritrovai per una selva oscura

ché la diritta via era smarrita.

Ah, quanto a dir qual era é cosa dura

esta selva selvaggia e aspra e forte

che nel pensier rinova la paura!

(Dante, any 1300)

 

… me retrobé per una selva escura,

que la dreta via era fallida.

Hay!, quant a dir qual era és cosa dura

esta selva salvatge, aspra e fort,

que.l pensament nova por me procura!

(Traducció catalana d’Andreu Febrer, any 1429)

 

… em vaig trobar dins una selva obscura

perquè de la drecera havia fet marrada.

Ah, com de dir com era és cosa dura

aquesta selva salvatge i aspra i forta

que, en pensar-hi, se’m renova la paüra!

(Traducció de Raimon Esplugafreda, any 1980)

 

 

1

ELS LLAMPS DE LA PICA D’ESTATS

 

Sóc català, pallarès d’adopció, em dic Raimon i tinc dinou anys. Sempre m’han empipat aquells autors que comencen els seus relats (generalment una mentida de dalt a baix) per la teulada, i fins que no arribes al tercer capítol no t’assabentes del que l’autor ha amagat curosament, és a dir, que el Pere del primer capítol és en realitat, i precisament, l’oncle del Pau que apareix en el segon. No, res de res de tot això.

Avui, en decidir-me a relatar per escrit la verídica història d’aquest darrer estiu, vull jugar net i dir ben clar d’entrada qui sóc i com sóc. M’agrada la muntanya (i evidentment moltes altres coses que en aquest relat no vénen a tomb). M’agrada pujar als cims i als tossals (però no en vull saber res, d’escalades perilloses). M’agrada esquiar, pescar, caçar, navegar en bot inflable pels estanys, banyar-me en l’aigua gelada dels torrents escumejants quan el sol escalfa de valent, collir maduixes a l’estiu i bolets ara a la tranquil·la tardor, caminar de nit pel bosc a la claror de la lluna, contemplar el temporal des del refugi, sentir xiular el vent adés fred adés calent de la carena, trobar dalt dels cims o en els refugis una nova amiga i endinsar-me amb ella pel prat, al capvespre, vers el torrent que trenca amb la seva obstinada música el silenci… (molt burgès, diràs, amic lector, com si jo no conegués el revoltant gust de la humiliació, i el fred, implacable, xantatge dels poderosos).

Aquest any n’he trobat una, d’amiga. És occitana, es diu Miquèla i té disset anys. I no vull enganyar-vos: em sembla que n’estic ben enamorat. La vaig conèixer un cap de setmana de juliol al refugi de Vallferrera. Jo i el meu amic Salvador, de Sort, hi havíem pujat la nit de dissabte, amb la intenció de sortir l’endemà de bon matí a fer la Pica d’Estats.

Recordo que aquell dia, en despertar-me, no sabia ben bé on em trobava, si a la caravana, a la casa de Puigcerver o al pis de Barcelona. L’olor (o potser més aviat la pudor) de xiruques que emplenava l’estança, de sutge de la llar de foc i de brutícia en general, em féu adonar d’on era.

Vaig obrir els ulls. La llum que entrava per les escletxes era esplendorosa, feia endevinar un dia radiant d’estiu. “Bon temps per pujar a la Pica!”, vaig pensar.

A la meva esquerra, el Salvador dormia encara profundament amb els braços fora del sac. El lloc de la meva dreta, que quan vaig gitar-me era buit, ara era ocupat per una noia que dormia plàcidament. Vaig contemplar-la en la penombra. Era prima, bruna, de pell tibant i lluent, bonica. Em vaig sentir secretament orgullós que ella hagués escollit el lloc del meu costat.

Vaig llevar-me sense fer fressa i, agafant la tovallola i el sabó, vaig sortir i em vaig dirigir al torrent d’Areste, que hi ha unes passes més avall. Vaig despullar-me i em vaig quedar en banyador. S’havia de guardar un cert decòrum, perquè dintre de molt poc es despertarien els altres estadants del refugi i vindrien tots als “quarto de bany”.

Després de rentar-me en l’aigua gelada del torrent, m’envaí una sensació de benestar. L’aire era fres, però el sol, acabat de sortir, quasi cremava ja la meva pell bruna del treball a la intempèrie (no t’he dit encara, lector amic, que m’estic fent, jo mateix, una casa a Sort. No te’n riguis per sota el nas, és veritat!). Badava contemplant abstret el pla de Boet, encara ombrívol, bo i palpant orgullós les petites punxes negres que havien sortit durant la nit a la meva barba, quan, entre el brogit de l’aigua, vaig destriar el soroll d’uns passos, mentre em queia al damunt una ruixada d’aigua fresca i sentia dir, en francès: 

– Bon dia, paleta solitari!

Em vaig girar sorprès. La meva desconeguda veïna de la nit, en banyador i amb els peus dins l’aigua, em mirava riallera. Abans que jo digués res, continuà:

– No ets aquell noi que està construint una casa prop de Sort, a la vora del riu?

– Sí. Com ho saps? – vaig contestar-li, també en francès.

– Et veig cada dia com treballes. Estem acampats una mica més avall.

– A la font de la Verneda?

– No sé com es diu, però sí que hi ha una font.

I avançant dins del torrent, cap al pont de troncs, com si volgués dutxar-se amb els blancs esquitxos de l’aigua rabent, va continuar, cridant, a causa del soroll de l’aigua:

– El meu germà i els nostres amics són piragüistes.- I veig que també muntanyencs – vaig dir, també quasi cridant.

– No gaire. La muntanyenca sóc jo. El meu germà i el Georges han vingut perquè els he demanat que m’acompanyessin a la Pica d’Estats.

– Podies haver-m’ho demanat a mi…!

– Si hagués sabut que eres muntanyenc, perquè no? Però em pensava que només t’agradava posar totxos i fer el mico.

– Què vols dir, amb això de “fer el mico”?

– Tot sovint et veig enfilat dalt dels arbres. L’altre dia t’estava mirant dalt d’un arbre de l’altra banda del riu i un instant després ja eres en aquesta banda, posant totxos. Com t’ho vas fer?

– Venia de fer la migdiada a la borda de les Moreres. Després vaig travessar el riu amb el funicular.

Es girà sorpresa. Tenia tot el cos ensabonat.

– La borda de les Moreres? El funicular? Què és tot això?

– El funicular són dues cordes que tinc instal·lades entre un arbre d’aquesta banda i un de l’altra, que em serveixen per a travessar el riu.

– Que divertit!

La resposta em va agradar. Moltes noies que coneixia haurien dit: “Quina por!”. Decididament era una noia simpàtica, a més de maca. És clar que encara faltava veure si em prendria per un ximple quan li digués que m’estava construint una casa jo mateix.

– Quan vulguis t’hi deixaré viatjar, amb el funicular. I t’ensenyaré la borda de les Moreres i la casa que m’estic construint.

– Com és que no tens manobre?

– Ni paleta. Jo no en sóc.

– Doncs, què ets?

– Sóc estudiant d’arquitectura, a la Universitat Politècnica de Barcelona. Em faig la casa durant les vacances.
– Ha de ser apassionant, fer-se un mateix la casa, de la manera que vol i al lloc que estima! – em va dir seriosa mentre sortia de l’aigua i s’estirava damunt la gespa, per a eixugar-se al sol -. Com et dius?

– Raimon. I tu?

Michelle. Puges a la Pica, avui?

– Sí. I vosaltres?

– També.

 

 

Érem una bona colla, esbufegant pel caminoi que s’enfila fent esses pel coster de sobre el refugi: la Michelle, el seu germà Bernard, el seu amic, el Georges, el Salvador i tres nois que el Salvador anomenava la “colla dels cigrons”, perquè la nit abans s’havien passat unes quantes hores al voltant de l’olla on pretenien coure cigrons sense aconseguir-ho, fins que una ànima caritativa els informà que s’havien d’haver posat en remull el dia abans.

El grup s’allargassà lentament. Els de la colla dels cigrons anaven al davant. Amb els piolets a les mans caminaven lleugers com si s’ho haguessin de menjar tot. El Salvador, la Michelle i jo tancàvem la marxa. Sempre m’ha agradat començar amb un pas lent però regular. D’aquesta manera, un cop agafat el ritme, puc caminar tot el dia sense sentir pràcticament la fatiga. Ara, però, prou que la sentia, malgrat portar la motxilla quasi buida, ja que els dels cigrons imposaven un ritme excessiu. Anàvem callats, tossuts cap amunt. Quan el camí deixa el vessant del torrent d’Areste per girar cap al de Sotllo, vam reposar un instant a peu dret. El cel de juliol era d’un blau puríssim, en el qual es retallava triangular i majestuós el rei Monteixo. Feia calor. Llunyà, en el fons del barranc, bramulava el torrent de Sotllo. A ponent, es veia un petit nuvolet.

– Millor que no hi fos – va dir el Salvador, que anava carregat amb una considerable motxilla que s’adeia molt bé amb les dimensions de la seva persona. El Salvador és un pes pesant: aixeca un pam més que jo i és una mula pujant als cims. Només les ulleres l’humanitzen i quan el coneixes veus que és un tros de pa.

– No siguis malastruc – li vaig contestar -, encara ens queden cinc hores de pujada.

– Sabeu – va dir la Michelle – que us entenc molt bé quan parleu en català?

– Noia, això s’avisa! – va dir el Salvador -. Fa estona que tens al Raimon fent el saberut parlant en francès, i ara resulta que entens el català! No ets pas del Rosselló?

– No. Sóc de Carcassona.

– Així, ets occitana. El saps parlar, l’occità? – continuà el Salvador.

– Sí, per això us entenc. És molt semblant al català!

– Els teus pares et parlen en occità?

– No, el vaig aprendre parlant amb els avis i amb els camperols del poble on passo l’estiu – va contestar la Michelle en occità.

El Salvador es mossegà la llengua, i callà el que pensava dels pares de la Michelle.

– A propòsit – vaig dir-li -, com es diu en occità Michelle?

Miquèla.

– Doncs d’ara endavant, per a nosaltres seràs Miquèla – vaig dir -. T’agrada, el nom?

– Ben mirat, no és lleig, encara que em ve de nou, no em sembla que sigui jo. Però d’altra banda, em sembla nom de persona gran, em sento més adulta, més dona, dient-me Miquèla.

– I ara, a parlar sempre en occità – va engegar pel broc gros el Salvador, que com a bon catalanista, quan es tractava de cultures minoritàries amenaçades de desaparició, era cantellut, un mica agressiu.

– Ja l’entendràs? – vaig dir jo per suavitzar la tibantor.

– Més que quan parla francès – continuà el Salvador, seriós.

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s