Primer capítol : “La Cabra” d’Anne Fleming

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

SLL52.la Cabra.indd

La Cabra / Anne Fleming. València : Sembra Llibres, 2020

 

Quan a la mare de la Kid li ofereixen estrenar una obra de teatre alternatiu a Nova York, tota la família es muda sis mesos a un bloc de pisos a Manhattan.

Els rumors diuen que en aquell edifici hi viu una cabra al terrat. Com és possible?

Aviat descobrirà que aquell misteri no és el més curiós de l’edifici, sinó els personatges fascinants que l’habiten.

 


 

 

LA CABRA

 

1

 

Hi havia una vegada una cabra que vivia a Nova York. L’edifici on vivia tenia unes vistes magnífiques i un munt de cornises robustes per enfilar-s’hi i contemplar la ciutat des de les altures.

Per desgràcia, a l’edifici gairebé no hi havia vegetació. Res que una cabra pogués menjar.

Sí, hi havia la galleda de fenc que apareixia cada matí a la cornisa més alta. I hi havia els cedres de la terrassa de l’àtic, i de tant en tant algú posava un test a la finestra.

Però la galleda no passava de ser un aperitiu, el cedre ja se l’havia cruspit fins a l’escorça i els geranis no t’omplen, si ets una cabra.

Hi havia un parell de veïns que insistien a plantar i replantar, decidits a trobar alguna espècie molt soferta que finalment cresqués. Però al final fins i tot la senyora FennifordLysinski va haver d’acceptar la derrota.

Hi va haver uns dies que va semblar que amb els brots verds de blat se n’havia sortit. Creixien més de pressa que qualsevol altra planta que la Doris FennifordLysinski hagués vist mai. Però els seus brots no passaven mai dels cinc centímetres, i un bon dia se’ls va trobar rosegats fins a l’arrel.

– Com poden decréixer, uns brots? – va preguntar la Doris al seu marit, el Jonathan.

– I a a a – va dir el Jonathan des de darrere del diari.

La Doris els vigilava molt de prop, els brots, però no va veure mai res que se’ls mengés. I és que la cabra esperava que la Doris anés al lavabo abans de segar l’herba amb les dents.

– A – responia el Jonathan quan la Doris tornava i li preguntava com dimonis podia ser que els brots haguessin minvat mentre era al bany.

“A” volia dir cabra, però per desgràcia la Doris no entenia el Jonathan, perquè el Jonathan havia tingut un ictus que li afectava molt la parla. Com que no aconseguia que la Doris l’entengués, el Jonathan se’n tornava al diari.

Ara bé, la veritat és que al Jonathan li agradava saber que la cabra s’havia menjat els brots i que la Doris no ho sabia. L’hi hauria pogut escriure (com acostumava a fer quan li era del tot imprescindible comunicar-se amb la seva dona), o més ben dit ho hauria pogut picar a la petita tauleta que la Doris li havia comprat, però no li venia de gust.

Al Jonathan no li venien de gust gaires coses, últimament.

 

**

 

Un matí, una nena que es deia Kid va entrar a viure en aquell edifici. La Kid no en sabia res, de la cabra. Com ho podia saber? Era de Toronto, ella.

– Nova York, Nova York! – va dir la mare de la Kid quan va aterrar l’avió -. Mireu on viurem, ara! Poc temps, això sí! Perquè d’aquí a una setmana ja haurem cancel·lat les funcions!

Passés el que passés amb les funcions, el fet era que s’hi estarien almenys quatre mesos, potser fins i tot sis, depenent de què fes el cosí.

El cosí era un cosí llunyà. Ric, gran, i amb molta afició a escapar-se quatre o sis mesos a algun lloc de clima agradable. Normalment hi anava amb la gossa. Però aquest cop anava a Anglaterra, i allà no hi deixaven entrar gossos.

– Què? – va dir la Kid -. No hi deixen entrar gossos, a Anglaterra?

– Bé, sí que deixen, és clar – va dir el pare -. Gossos de passeig i tal. – Imitava un famós ensinistrador anglès de gossos de quan la Kid encara no havia nascut. – Però els posen en quarantena. Si te’n vols anar a viure a Anglaterra amb un gos, l’has de deixar mig any en una gossera.

O sigui que la família de la Kid s’encarregaria de cuidar el gos del cosí. I mentrestant deixarien el gat de la Kid a casa, amb la Nana. Era molt injust, tot plegat.

A més a més, s’estarien al pis del cosí. Que era a prop de Central Park. El lloc on tot just ara s’aturava el seu taxi.

La mare estava tan il·lusionada que una mica més i es desmaia.

– Mira! La casa té un tendal! – va cridar la mare de la Kid.

La Kid se la va mirar. Sí, hi havia un tendal estret de lona que sortia de la porta i travessava tota la vorera. Uf.

– És genial, Lisa – va dir el pare de la Kid -. Pots pagar al taxista? – el pare va sortir del cotxe. La Kid es va eixorivir prou per imitar-lo.

Era d’hora. S’havien llevat a les quatre de la matinada per agafar el vol. Tenia molta son.

– Estic pagant a un taxista de Nova York! – va dir la mare de la Kid, i a continuació es va guardar el moneder i va sortir del cotxe. 

Un home que duia una gorra grana de capità de vaixell i una jaqueta amb botons de llautó a joc va obrir la porta de sota el tendal.

– I hi ha un porter! – va dir la Lisa amb un xiuxiueig teatral -. Porter! – va dir, ara amb veu normal -. Hola!

– Senyora! – va dir el porter mentre agafava les maletes del pare de la Kid.

– Un porter m’obre la porta! – va dir la Lisa -. Un porter de Nova York!

La Kid estava massa cansada per a fer-li gaire cas, però en girar els ulls en blanc va veure una taqueta blanca dalt de tot de l’edifici, com si fos un nuvolet molt baix. Aquell nuvolet tan baix era la cabra, que de fet era un boc. La cabra tenia gana. Gana, gana, gana.

Just allà, a l’altra banda, hi havia menjar. Tota una vall plena. Herba. Flors. Fulles. Escorça. El que volguessis.

L’únic que havia de fer la cabra era anar al peu del turonet, baixar ràpidament el penya-segat negre i dringadís, arribar a terra, girar la cantonada, superar aquella absurda cornisa de color gris – qui necessita una cornisa, a terra? – i travessar el riu negre ple de grumolls gegants en moviment.

I ho pensava fer ara mateix. Ja trotava pel caire del penya-segat dringadís. Mirava penya-segat dringadís avall, l’únic que el separava d’aquell bé de Déu de menjar…

Però hi havia aquella cornisa absurda de color gris al fons de la vall. Ah, i les criatures sorolloses i arbrenques que s’hi passejaven. I el riu de grumolls gegants en moviment, també.

Tant de bo gosés enfrontar-se a aquell penya-segat dringadís d’una vegada. Al penya-segat dringadís, a la cornisa absurda i al riu de grumolls.

Podia?

Sí. Sí que podia. Sens dubte. Avui. Ara mat…

… després. Ara el que necessitava era menjar.

Va fer una ziga – clanc – i una zaga – clanc – sobre el penya-segat. Eren clancs suavíssims, diguem-ho tot. L’unglot de la cabra tenia una capa interior que esmorteïa els impactes. No semblava pas que la sentissin, les criatures sorolloses d’aspecte arbrenc.

Però els clancs hi continuaven sent. Després de cada copet, la cabra s’aturava i comprovava si hi havia algun perill.

Va fer un bot cap a la cornisa de la galleda. Pausa. Ben a l’aguait per si hi havia algun perill. Va continuar. Va girar la cantonada.

I vet aquí la galleda. Plena, li deia el nas. S’hi va acostar amb un trot lleuger i va mirar si hi havia algun perill.

Estava tancada, la tapa de la cova?

Sí. Sí que ho estava.

Molt bé. El lloc era segur. O mig segur. Mmm, quina oloreta tan bona. Quin gust tan bo. Quina meravella, menjar. Quina meravella. Tan, tan…

Ja estava. La galleda era buida.

Hora d’anar a mirar els brots. Els brots eren a l’altra banda de la cantonada, una cornisa més avall.

Havien tornat a créixer? Eh?

No.

Altre cop cap al terrat. Altre cop cap als cedres. Es va aixecar sobre les potes de darrere.

Hi arribava? No. Hauria de saltar. Saltar i mossegar a l’aire. Saltar i mossegar a l’aire.

Es va passar l’hora següent fent bots sota el cedre. Amb cada saltiró, el seu cos recordava altres saltirons enjogassats de quan era petita, la infància amb la mare a la paret del penya-segat.

Algun dia tornaria a fer-ne, de saltirons alegres. Algun dia. Quan tingués la panxa plena. Quan estigués segura.

O mig segura. No n’estàs mai, de segura.

I vet aquí que aquella mena de cosa cordial i llopenca se li acostava amb pas sigil·lós.

“Bon dia. És agradable, oi, pixar?”

 

La cosa cordial i llopenca de passos sigil·losos era un gos pigall, un Labrador groc que es deia Michigan. El Michigan va tornar a entrar per la porta gossera que donava a la terrassa de l’àtic i va prémer el morro contra la mà del seu amo.

– Què és aquest soroll, Michigan? – va dir el seu propietari, el Joff -. Semblen peülles. Com si els coloms portessin esclops. Esclops amb la sola de feltre.

El Michigan va moure la cua. Sabia que allò de fora era una cabra. El Michigan i la cabra eren amics. Però el Michigan no tenia manera d’explicar-ho al Joff, això.

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s