Hi havia una vegada… “En Jim Botó i en Lluc el maquinista ” de Michael Ende

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres infantils favorits I** (de 7 a 10 anys). Aquests llibres expliquen històries que creiem que us agradaran: històries divertides, de misteri, fantàstiques, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

71lvnQETl6L

En Jim Botó i en Lluc el maquinista / Michael Ende ; il·lustracions de F. J. Tripp. Barcelona : La Galera, 2009

 

En Jim Botó i en Lluc el maquinista es veuen obligats, amb la locomotora Emma, a abandonar el país de Lummerland perquè no hi caben.

El viatge els portarà al llunyà país de Mandala, on en Jim Botó s’arribarà a prometre amb la princesa Li Si després de viure mil aventures i d’alliberar-la del drac malvat.

 


 

EN JIM BOTÓ I EN LLUC EL MAQUINISTA

 

20210518_190307

 

CAPÍTOL PRIMER

EN EL QUAL COMENÇA LA HISTÒRIA

 

El país on vivia en Lluc el maquinista es deia Lummerland i era molt petit. Era extraordinàriament petit en comparació amb d’altres països com, per exemple, Alemanya, o l’Àfrica, o la Xina. Era si fa no fa el doble de gran que casa nostra i es componia en la seva major part d’una muntanya de dos cims, un de més alt i un altre d’una mica més baix.

Al voltant de la muntanya serpentejaven una colla de camins, amb tot de pontets i passos. Hi havia també una via fèrria plena de revolts. Passava per cinc túnels que travessaven la muntanya en tots els sentits, de cim a cim.

De cases, naturalment, també n’hi havia a Lummerland; una del tot corrent i una altra amb una botigueta. Després venia una estació molt petita al peu de la muntanya. Allà vivia en Lluc el maquinista. I a dalt de tot de la muntanya, entre els dos cims, s’alçava un palau. Ja veieu, doncs, que el país era bastant ple.

No s’hi podien encabir gaires coses més. I era molt important, també, de prendre moltes precaucions per no traspassar les fronteres del país, perquè aleshores et mullaves els peus. És que el país era una illa.

Aquesta illa es trobava al mig de l’ample, de l’infinit oceà, i les onades grosses i xiques remorejaven de dia i de nit als límits del país. És cert que de vegades la mar era quieta i llisa, tant, que s’hi emmirallaven el sol de dia i la lluna de nit. I sempre era especialment bonica i majestuosa, i en Lluc el maquinista s’asseia sempre a la riba i s’hi encantava.

Ningú no sabia per què aquella illa es deia Lummerland i no pas qualsevol altre nom, però segurament algun dia algú ho investigarà.

Aquí, doncs, vivia en Lluc, el maquinista, amb la seva locomotora. La locomotora es deia Emma i era molt bona, potser una mica passada de moda, una locomotora tènder d’una sola peça. Això, és clar, la feia molt rabassuda.

I ara, naturalment, algú podria preguntar: per què, en un país tan petit, calia una locomotora?

Doncs mireu, un conductor de locomotora necessita sempre una locomotora, perquè si no, què conduiria? Potser un ascensor? I un autèntic maquinista de locomotora vol ser un maquinista de locomotora i res més. De tota manera, a Lummerland no hi havia ni un sol ascensor.

 

20210518_190332

 

En Lluc el maquinista era un home baixet, una mica rodanxó, que no s’encaboriava gens pensant si algú trobava la locomotora necessària o no. Portava una gorra de visera i una granota. Tenia els ulls tan blaus com el cel de Lummerland quan feia bo, però la cara i les mans eren gairebé negres, de l’oli i el sutge. I encara que es rentava cada dia amb un sabó especial per a maquinistes de tren, el sutge no se n’acabava d’anar mai. El tenia tan enfonsat dins la pell que en Lluc, d’ençà de molts anys i per culpa del seu treball, s’anava ennegrint més i més. Quan reia – i ho feia molt sovint – dins la boca li veies lluir unes dents blanques, precioses, amb les quals podia trencar tota mena de nous. A més a més, a l’orella esquerra hi portava una anelleta d’or, i fumava amb una pipa gruixuda i curta.

Tot i no ser especialment alt i gros, en Lluc tenia una gran força corporal. Per exemple, quan volia podia torçar una barra de ferro i corbar-la, però ningú no sabia que fos tan fort perquè a ell li agradava la pau i la tranquil·litat i mai no havia hagut de demostrar la seva força.

En Lluc també era un artista, fins i tot quan escopia. Apuntava amb tant d’ull que podia apagar un llumí encès a una distància de tres metres i mig. I això no és tot encara: podia fer alguna cosa més, i més bé i amb més lleugeresa que cap altra persona al món: escopir descrivint un looping.

 

20210518_190345

 

Cada dia en Lluc feia molts viatges sobre els carrils serpentejants i travessava els cinc túnels de cap a cap de l’illa i després els tornava a passar a l’inrevés, i mai no passava res que fos digne d’esment. L’Emma esbufegava i xiulava de plaer i de vegades en Lluc també xiulava una cançoneta i resultava un so d’allò més alegre. Sobretot dins els túnels perquè el ressò hi feia molt bonic.

Fora d’en Lluc i de l’Emma, a Lummerland encara hi havia algunes persones més. Eren, per exemple, el rei que regnava en el país i vivia al palau entre els dos cims. Es deia Alfons Tres-quarts-de-dotze perquè precisament havia nascut a tres quarts de dotze. Era un sobirà prou bo. En tot cas ningú no podia dir-ne coses desfavorables, perquè ben mirat no se’n podia dir res. Generalment s’estava assegut al seu palau amb la corona al cap, una bata de vellut vermell, sabatilles de quadres escocesos als peus, i telefonant. A aquest fi tenia un gran telèfon d’or.

El rei Alfons Tres-quarts-de-dotze tenia dos súbdits – prescindint d’en Lluc que, evidentment, no era cap súbdit, sinó el maquinista.

Un dels súbdits era un home que es deia senyor Màniga. El senyor Màniga gairebé sempre es passejava amb un barret fort al cap i un paraigua plegat sota el braç. Vivia a la casa que era com totes les cases i no tenia cap professió determinada. Era principalment súbdit i era governat. A vegades obria el paraigua, sobretot quan plovia. Del senyor Màniga, no se’n pot dir res més.

L’altre súbdit era una dona i, per cert, força agradable. Era rodoneta i pleneta, no tant, però, com l’Emma, la locomotora. Tenia unes galtes vermelletes i es deia senyora Queeè, amb tres es. Sembla que un avantpassat seu havia estat dur d’orella i la gent li va treure aquest nom perquè ell sempre ho deia quan no ho entenia prou bé. I el nom havia quedat.

La senyora Queeè vivia a la casa de la botiga on et podies procurar tot el que et feia falta: xiclets, diaris, cordons de sabates, llet, plantilles per al calçat, mantega, espinacs, serres de marqueteria, sucre, sal, piles per a llanternes, maquinetes de fer punta als llapis, portamonedes en forma de pantalons tirolesos, records de viatge, pegues de tota mena. Resumint: de tot.

Gairebé mai ningú no comprava els records de viatge perquè a Lummerland no hi venien mai viatgers. Només el senyor Màniga en comprava algun de vegades, més per pura casualitat i perquè eren tan barats que no pas perquè li fessin falta. I, sobretot, perquè feia petar la xerradeta de bon grat amb la senyora Queeè.

Ah, que no me’n descuidi: el rei només el podies veure els dies de gran festivitat, perquè la major part del temps havia de governar. Però quan s’esqueia una festivitat, a tres quarts de dotze treia el cap per la finestra i feia un senyal amistós amb la mà. Aleshores els seus súbdits s’alegraven d’allò més i llançaven els barrets enlaire, i en Lluc i l’Emma xiulaven alegrament. Després hi havia gelats de vainilla per a tothom, i els dies de festa més repicada, gelat de maduixa. Els gelats els comprava el rei a la senyora Queeè, que era una artista en la seva confecció.

La vida a Lummerland era ben pacífica fins que un dia… sí, i amb això comença pròpiament la nostra història. 

 

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s