Primer capítol : “Les Filles de Tara” de Laura Gallego

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

978841671683

Les Filles de Tara / Laura Gallego. Barcelona : Fanbooks, 2018

 

El món natural de Mannawinard fa molt temps que s’enfronta al món tecnològic de les dumes. Cinc humans d’orígens diferents i un androide tenen la solució; però abans s’hauran de trobar i emprendre junts un viatge ple de perills en què mercenaris, mutants i robots destructius intentaran posar fi a les seves vides.

Les filles de Tara es desenvolupa en un món on la manipulació genètica i el perfeccionament de les màquines fan que molts humans es plantegin un retorn a la natura.

 


 

CAPÍTOL I

Cels d’acer

 

La Kim es va enfundar els guants negres, pensarosa, i va mirar amunt, tan amunt com li arribava la vista. L’enorme edifici de la sucursal de Probellum s’alçava fins a l’infinit i es perdia al cel nocturn.

La noia va sospirar gairebé imperceptiblement, va flexionar un braç i va notar els músculs sota la pell. Va assentir, satisfeta, i va procedir a doblegar l’altre braç i a bellugar una mica les cames, només per assegurar-se que no estava entumida després de la llarga espera. Aquella nit necessitava tenir el cos en perfectes
condicions.

Va repenjar l’esquena a la paret i va mirar al voltant. Aquella àmplia avinguda del Centre de Duma Findias era pràcticament buida. Tot just una hora abans bullia d’activitat, atapeïda de joves que sortien de festa. En aquell moment, després que els vigilants haguessin anunciat el toc de queda, amb prou feines quedava algun borratxo que s’arrossegava cap a la zona residencial.

La Kim els havia observat mentre cridaven, reien, feien xivarri i es divertien entre els llums de neó. Sabia que mai no seria com ells, però no els envejava. Tenia la vida que havia elegit.
Una vegada, temps enrere, ella també havia viscut al Centre.

«Una gàbia d’or», va pensar.

De sobte, se li va posar la pell de gallina i va percebre que algú s’esmunyia cap a ella entre les ombres. Va agusar l’oïda, una oïda extraordinària, millorada biotecnològicament per captar fins a la més lleu bufada de brisa, i va sentir unes passes que se li apropaven.

Va ser vist i no vist. Amb un moviment de pantera, es va separar de la paret, va treure l’arma i va apuntar a la foscor.

—Ni una passa més —va advertir amb la veu freda i acerada.

—Sóc jo, Kim.

La Kim no va abaixar la pistola fins que va veure emergir de les ombres un home fornit i musculós amb el crani rasurat i que també anava vestit de negre.

TanSim —va murmurar aleshores, malhumorada—. Per què arribes tan tard?

—Hi ha hagut un canvi de plans.

La Kim el va mirar, intrigada i suspicaç. En TanSim va somriure.

—Oblida’t de Probellum, petita. Aquesta nit caurà un peix més gros.

La Kim va sentir immediatament a les venes el verí de l’excitació del perill, el risc i l’aventura. Probellum era la megacorporació més avançada en armament i sistemes de defensa, i la sucursal de Duma Findias era un autèntic fortí. La noia feia setmanes que preparava aquell assalt, però si en TanSim tenia raó i els seus superiors els havien encarregat una tasca més difícil…

Va decantar el cap i va mirar el company, exigint una explicació.

Nemetech —va dir ell, amb un ampli somriure.

La Kim va respirar fondo. Nemetech tenia la central a Duma Findias, i era la mestressa de la ciutat. Nemetech no tenia un edifici de cent cinquanta plantes, com ProbellumNemetech anava molt més enllà: les seves instal·lacions de Duma Findias estaven constituïdes per tot un complex d’edificis enormes i altíssims, una ciutat dins la ciutat.

A Nemetech, però, només es podien robar dues coses interessants: prototipus i informació.

La Kim va somriure. La millor manera de robar informació era disposar dels serveis d’un hacker, i la noia només en coneixia un que fos prou bo per poder entrar als arxius virtuals de Nemetech. Aquell hacker no pertanyia a la Germandat, i la Kim sabia positivament que no es prendria la molèstia d’escoltar algú
com en TanSim.

Així doncs, només quedava una possibilitat: robar prototipus del LIBT, el Laboratori d’Investigació Biotecnològica de Nemetech.

La Kim va alçar el cap per mirar el seu company.

—No hi penso entrar amb tu, TanSim —va advertir-lo.

El mercenari li va dedicar un ampli somriure.

—Per què no, petita? Tens por?

—Soc prudent —va aclarir ella—. Amic meu, no és que dubti del teu talent, però has d’admetre que el LIBT de Nemetech queda fora de l’abast de les teves habilitats.

En TanSim va fer una ganyota despectiva.

—Encara el recordes, oi? Assumeix-ho d’una vegada: en Duncan el Segador és mort, i no tornarà només perquè el trobis a faltar.

—No el trobo a faltar —va replicar la Kim secament—. Però era el millor mercenari de la Germandat, millor que tu i que jo, i que la Donna, i ho saps. Era el millor i va caure allà dins. N’hi ha per rumiar-s’ho, no trobes?

—Depèn de quant paguin.

La Kim no va contestar. Sabia que algun dia faria una incursió al LIBT de Nemetech, i sabia que en sortiria amb vida. Però encara no estava preparada. En el fons, malgrat el que volgués fer creure als companys, encara sentia una punxada de dolor quan evocava en Duncan, el millor mercenari de totes les dumes, el seu mestre, el seu amic.

—No pateixis, petita —va afegir en TanSim—. Aquesta nit no entrarem al LIBT.

La Kim el va mirar, intrigada. En TanSim va tornar a somriure.

El petit robot rastrejador es va aturar al costat del mur de seguretat. Una llum vermella va fer pampallugues a la part superior del bastiment; bipbip, va fer el robot amb suavitat. Els sensors havien detectat alguna cosa estranya en un racó entre les ombres, i va iniciar l’activació del mecanisme que avisava els guàrdies de seguretat.

No la va poder completar. Un petit raig làser li va fondre els circuits d’orientació en tan sols unes centèsimes de segon.

El robot va sortir rodant a tota velocitat, fumejant; es va allunyar de la zona i es va perdre en la foscor.

Va sobrevenir un silenci. Aleshores la Kim va lliscar cap a la vora de la paret, ràpida, silenciosa i letal. Anava tota de negre i un passamuntanyes li amagava el rostre.

Va mirar al voltant. No es veia el robot rastrejador per enlloc i, segons els seus informes, els vigilants no havien d’aparèixer per aquell sector fins al cap de dos minuts.

Temps suficient.

Va alçar el cap per mirar dalt de tot de l’enorme edifici que tenia al davant. Com passava a la majoria de gratacels del Centre, els últims pisos fregaven els núvols del color de l’acer que sempre cobrien Duma Findias. La Kim va somriure per a ella mateixa i va activar, tan sols desitjant-ho, el mecanisme de visió nocturna. Es va sentir un lleu brunzit i, al voltant dels seus ulls blaus, van aparèixer dos cèrcols mecànics, semblants a uns binocles, que li van créixer directament des de la pell per formar uns prismàtics. Quan la lent se li va tancar davant les pupil·les, va tornar a mirar amunt. Un altre brunzit i el zoom dels petits prismàtics va enfocar una de les finestres.

La jove la va estudiar amb atenció, calculant totes les possibilitats. La veu d’en TanSim va sonar a través de l’intercomunicador que duia col·locat prop de l’orella.

—Ho tens, Cunya?

—Ho tinc, Tro —va contestar ella xiuxiuejant; la tela del passamuntanyes li ofegava lleugerament la veu—.  Planta quaranta-vuit. Doble vidre de seguretat. Bufar i fer ampolles.

—He desactivat l’alarma, Cunya. La resta és cosa teva. Podràs arribar-hi?

—És un joc de nens.

La Kim va tallar la comunicació i va mirar al voltant. Com que se sentien passes una mica més enllà, va decidir afanyar-se. Va tornar a centrar la mirada a la finestra del pis quaranta-vuit per fixar les coordenades. Aleshores va activar el sistema de propulsió i va sentir de seguida que se li escalfaven les soles de les botes.

Els petits prismàtics es van retraure fins que li van tornar a quedar ocults sota la pell, com si mai no n’haguessin sortit. La jove va sentir que les passes s’aproximaven… i de sobte va sortir impulsada cap amunt, com un coet, sense fer gens de soroll.

Es va aturar davant la finestra que estudiava tot just feia un moment. Es va quedar un instant flotant a l’aire mentre dos guàrdies de seguretat passaven just pel lloc d’on ella acabava de marxar, quaranta-vuit pisos més avall. Va col·locar els palmells de les mans enguantades contra el vidre i va quedar immediatament fixada al material. Aleshores va avançar els peus i les puntes de les botes també es van adherir a la finestra. Va romandre un instant immòbil, com si fos una enorme aranya negra, i llavors, lentament, va separar una de les mans i va estirar el dit índex cap al seu objectiu.

De la punta del dit va emergir un petit raig làser de color vermell que tan sols va trigar uns minuts a fondre part del vidre i fer un forat prou gros perquè pogués entrar travessant-lo.

És justament el que va fer. El seu cos era àgil, esvelt i elàstic. Tan bon punt va haver posat els peus dins l’edifici es va amagar en un racó en penombra i va parar l’orella.

Res. Ni un sol soroll.

—Ja sóc a dins, Tro —va anunciar per l’intercomunicador—. Diria que aquí no hi ha ningú.

—No hauries de tenir cap problema —va respondre-li en TanSim—. Només és un edifici d’emmagatzematge. El que busquem és una mica més enllà, a l’ala tres…

La Kim va interrompre la comunicació de sobte en sentir un lleu brunzit procedent del fons del passadís. Va aguantar la respiració mentre un robot aplatat i ple de llums blaves li passava pel davant bellugant un munt de pinces a l’aire. La màquina es va aturar un moment al passadís, va emetre un breu xiulet, va estirar un apèndix cap al racó on s’ocultava la intrusa…

Es va sentir un altre brunzit. El robot es va limitar a aspirar la pols i va seguir el seu camí.

Cunya, què passa?

—No era res —va contestar la Kim—. Els de la neteja. I ara què faig?

—El magatzem és a la dreta. La quarta porta després de la segona intersecció.

—Entesos, Tro. Vaig de camí.

Va tornar a tancar la comunicació i es va esmunyir, sigil·losa com la nit, en la direcció indicada.

No va trigar gaire a arribar-hi. Una gruixuda porta metàl·lica li barrava el pas, i es va inclinar per examinar el panell de control.

—Tro, ja tens els codis? —va xiuxiuejar per l’intercomunicador.

—Dóna’m un minut, vols? Si només…

La Kim es va apartar una mica i va estirar el dit cap al panell amb un sospir exasperat. En tot just unes dècimes de segon, el seu raig làser havia fos els circuits i la porta s’obria al seu davant sense fer soroll.

—Ei! —va protestar en TanSim—. T’he dit que…

—Aprèn a ser més ràpid, petitó —va replicar la noia, burleta.

Va entrar al magatzem amb precaució, però de seguida es va adonar que allà no hi havia ningú. Ni tan sols hi havia detectors de calor o sensors de moviment, i donava per fet que el seu company devia haver desactivat les càmeres de seguretat.

La Kim es va treure el passamuntanyes i va deixar al descobert una curta cabellera rossa i un rostre juvenil i dur com l’acer.

—Deixalles —va grunyir, decebuda—. Què hi busquem, aquí? No pot ser res important.

—Vols que t’ho torni a repetir, petita? —La veu d’en TanSim sonava sorneguera per l’intercomunicador—. Un biobot. Un simple i vulgar biobot.

La Kim va bellugar el cap amb un sospir.

—És absurd —va dir—. Molt bé, a veure què tenim per aquí.

Va encendre la llanterna i va passejar la llum pel magatzem.

El que va veure la va esglaiar. Prestatges i més prestatges recobrien les parets des de terra fins al sostre; al damunt s’hi arrengleraven centenars i centenars de bustos amb forma humana, tots iguals, tots freds, rígids i sense vida.

Androides biònics.

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s