Hi havia una vegada… “Que ve el diluvi! ” de David Fernández Sifres

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres infantils favorits I** (de 7 a 10 anys). Aquests llibres expliquen històries que creiem que us agradaran: històries divertides, de misteri, fantàstiques, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

164551_Cub_ADA48_QueVeDiluvi_Bl_web

Que ve el diluvi! / David Fernández Sifres ; il·lustracions: Ximena Maier. Barcelona : Baula, 2019

 

Els núvols dominen el cel de Vilavella de la Vall. No n’hi ha cap dubte: ve el diluvi!

En Biel, en Quim i en Poliprou decideixen evitar la tragèdia i posen fil a l’agulla: han de salvar una parella d’animals de cada espècie abans no sigui massa tard.

Però, a diferència de Noè, ells no tenen cap arca per navegar i, abans que caigui la primera gota de pluja, ja es veuen amb l’aigua al coll…

 


 

QUE VE EL DILUVI!

 

1

NOMS DE SUPERHEROI

 

Nosaltres tres som herois. Herois dels de debò. Dels de salvar el món. Tot i que al poble encara no se n’han adonat i es pensen que som uns brètols o alguna cosa així. Però és que tots els herois, al començament, com uns incompresos. “Incompresos” és una paraula que m’ha costat molt d’aprendre, però m’agrada.

El que sí que us puc dir és que ser heroi no és una cosa que es triï perquè sí.

No pots dir a classe que de gran vols ser heroi, perquè llavors els teus companys es riuen de tu i a sobre et castiguen sense esbarjo. T’assabentes que has de ser heroi de cop i volta, sense buscar-ho.

I de vegades ser heroi et pot portar molts problemes, com a nosaltres.

Però això ja ho explicaré després.

El cas és que vam saber que havíem de ser herois un dissabte, a la plaça del poble. En Poliprou i jo ens estàvem cruspint unes ulleres de xocolata i nata quan vam sentir al nostre darrere un soroll que semblava el mugit d’una vaca.

De l’ensurt, a en Poliprou li va caure un tros de la pasta a terra, però quan ens vam girar va resultar que era en Quim, que venia corrent com una llebre i esbufegava com una olla de pressió: “Buf, buf, buf”. En Poliprou i jo no ens podíem ni imaginar el que estava a punt d’explicar-nos. Ni bojos. I això que en Quim estava molt vermell. No rosa fort, sinó vermell vermell, com el retolador del vermell fort. Quan va arribar al nostre costat es va inclinar una mica cap endavant i va recolzar les mans als genolls per recuperar l’alè.

Encara no he dit que em dic Biel. Biel Petit. Ja sé que no és un nom d’heroi, però ja me’n buscaré un, que en Superman no es deia pas Superman, i mireu si ho era, d’heroi. Ni tan sols és el meu nom de debò. Els d’en Quim i en Poliprou tampoc ho són. La història dels seus noms ja l’explicaré després. La del meu, la veritat, no té gaire misteri. El que passa és que el meu pare també es diu Biel, i quan sona el telèfon ens fem un embolic.

– Que hi és, en Biel?

– Quin Biel? El gran o el petit?

– En Biel petit.

Mira que la meva mare em podria haver posat Cesc o Albert, o qualsevol altre nom normal i corrent. Però no: jo sóc en Biel “petit”, i com que el meu pare es diu igual que jo, doncs m’ha quedat aquest nom: Biel Petit.

El cas és que en Quim havia arribat esbufegant com una olla de pressió, i així que va poder va intentar parlar:

– Ve… – va provar de dir -. Ve…

– Qui ve? – el va apressar en Poliprou.

– Ve… – va intentar dir de nou.

– Qui?

En Poliprou i jo ens estàvem posant nerviosos. Jo vaig pensar que potser venia la Marta, que és la noia més guapa del món i que fa poc se n’ha anat a viure a una altra província. En canvi, en Poliprou es va pensar que el qui venia era el seu pare, que ja devia haver trobat el paper de les notes, i es va posar a tremolar.

– Que qui ve?! – vam cridar tots dos alhora -. Digue-ho d’una vegada!

– Que ve el diluvi! Ho ha dit el meu pare – va dir finalment en Quim, i després de comunicar el missatge, es va estirar sobre la gespa de panxa enlaire i amb els braços en creu per refer-se.

Quin bunyol de notícia. Jo vaig tenir una desil·lusió, perquè ja m’havia fet pagues de veure la Marta. En canvi, en Poliprou va respirar tranquil i li va tornar la sang a la cara, de l’ensurt li havia quedat blanca com el paper.

El diluvi… A qui li importava que vingués el diluvi? Perquè d’acord que en Quim ja havia fet els nou anys i nosaltres encara no i que havia de saber més coses que nosaltres, però és que no enteníem res de res.

I això que el senyor Cristòfor, el capellà, ens havia parlat alguna vegada del diluvi, perquè surt a la Bíblia. Pel que es veu, fa molts anys – ell no sap quants exactament – es va posar a ploure, així, com qui no vol la cosa, i va ploure quaranta dies sense parar, que ja és ploure, això. I es va inundar tot, és clar. Però com volia en Quim que vingués al nostre poble, el diluvi?! Si amb prou feines surt als mapes!

En Poliprou i jo ens vam mirar confosos i ens vam agenollar al costat d’en Quim.

– Què vol dir que ve el diluvi? – vaig preguntar jo.

– A quina hora ve el diluvi? – va preguntar en Poliprou.

Però en Quim continuava estirat a terra, esbufegant amb els ulls tancats.

– Com ho sap, el teu pare? – vaig insistir jo.

– I tu t’ho creus? – el va pressionar en Poliprou.

Però en Quim no deia ni piu, de tan cansat que estava.

– Però si fa cinc mesos que no hi plou, al poble! – vaig dir jo.

– Cinc mesos i sis dies! – va matisar en Poliprou.

I aquesta vegada en Quim sí que va reaccionar. Va saltar com si tingués una molla o l’hagués pessigat algun insecte.

– Per això mateix – va dir -. Perquè fa cinc mesos que no plou. – I es va tornar a estirar.

No és per res, però a mi això em va semblar una bajanada del tres i mig, com a mínim.

– Tu hi toques o no? – li vaig dir tot aixecant-me -. Això del diluvi no és que plou molt?

I com que a en Quim el que més el molestava del món és que li diguin que no hi toca i ja havia parat d’esbufegar com una olla de pressió, es va incorporar, va agafar la bossa de gominoles que acabàvem de comprar al quiosc i ens va explicar fil per randa com era que sabia que venia el diluvi.

Perquè això sí: de venir, venia.

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s