Primer capítol : “La cançó del cucut” de Frances Hardinge

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

la-canco-del-cucut

La cançó del cucut / Frances Hardinge. Barcelona : Bambú, 2018

 

Quan la Triss es desperta després d’un accident, sap que li ha passat alguna cosa estranya i terrible.

Té una fam voraç i insaciable, es desperta sovint amb els cabells tots plens de fulles i la seva germana li té por. I quan ja no pot més i es posa a plorar, les llàgrimes són com teranyines…

Intenta recordar què li va passar, però sembla que algú li hagi arrencat els records.

El que succeeix és més terrible del que s’imagina i la portarà a embarcar-se en un viatge on coneixerà un enigmàtic arquitecte amb foscos designis per a la seva família.


 

CAPÍTOL I

Tota d’una peça

 

El cap li feia mal. Hi sentia una remor que li burxava el cervell, un so aspre i inharmònic com un fru-fru de paper. Semblava que algú hagués agafat una rialla, l’hagués rebregat fins a fer-ne una gran bola cruixent i l’hi hagués entatxonat al crani. “Set dies”, deia rient. “Set dies”.

– Para – va remugar.

I va parar. El so es va anar apagant fins que les paraules que li havia semblat sentir se li van esvanir del pensament com el baf en un vidre.

Triss! – va fer una altra veu que li va sonar més forta i més a prop que la seva, una veu de dona -. Triss, vida meva, no pateixis, soc aquí.

Va notar una cosa nova. Dues mans tèbies li van contenir les seves com si els volguessin fer de niu.

– No deixis que se me’n riguin – va dir amb un fil de veu. Va empassar-se la saliva, i es va notar la gola seca i aspra com fullaraca.

– Ningú se’n riu, de tu, reina – va dir la dona, amb una veu tan baixa i delicada que més aviat semblava un sospir.

Una mica més enllà es van sentir uns murmuris de preocupació. Dues veus masculines.

– Encara delira? Doctor, em pensava que havia dit…

– Jo diria que a la Theresa només se li ha estroncat el somni. Esperem que s’acabi de despertar per veure com està.

“Em dic Theresa. Soc la Theresa“. Era un fet, i ho sabia, però el nom li resultava una paraula buida que no li deia res. “Soc la Triss“. Això ho trobava una mica més real, com un llibre que cau i queda obert per una pàgina coneguda. Va entreobrir els ulls, i la claror els hi va fer aclucar. Era al llit, amb l’esquena arrepenjada en una pila de coixins. Tenia la sensació de ser molt grossa i de tenir un gran pes a sobre, però va quedar sorpresa de veure que feia un volum normal i a sobre només hi tenia les flassades i el cobrellit.

Asseguda al seu costat hi havia una dona que li agafava la mà amb delicadesa. Tenia els cabells negres i curts, amb ondes llustroses i rígides que s’adaptaven a la forma del cap, i un toc de pólvores d’arròs a la cara que li dissimulava les arrugues de cansament de les comissures dels ulls. Els grans de cristall blau del collaret que portava rebien la claror de la finestra i li feien reflexos en la blancor del coll i sota la barbeta.

Tot en aquella dona li resultava d’una familiaritat punyent però estranya, com el mapa d’una pàtria remota. De cop li va passar una paraula pel cap adormit, i va aconseguir retenir-la.

– Ma… – va començar a dir.

– Sí, Triss; la mare és aquí.

“Mare. Mama”.

– Mam… Ma… – va balbucejar la Triss -. No…

No va poder acabar la frase; no sabia què “no”, però l’abast d’aquell “no” li va fer venir angúnia.

– No pateixis, rateta. – La seva mare li va estrènyer fluix la mà i li va somriure amb tendresa. – T’has tornat a trobar malament, res més. Has tingut una febrada; per això ara estàs despistada. Te’n recordes, de què va passar ahir?

– No.

El dia anterior era una gran buidor fosca, i la Triss va sentir un estremiment d’angoixa. Què havia de recordar?

– Vas arribar a casa xopa. Te’n recordes? – Se’ls havia atansat un home, que se li havia assegut al costat fent grinyolar el llit. Tenia una cara allargada i ferma, amb tot de sécs entre cella i cella com si es concentrés molt en tot, i els cabells d’un ros esvaït. La veu, però, la tenia dolça, i la Triss es va adonar que li adreçava la seva característica mirada bondadosa, la que ell sempre li dedicava. El pare. – Creiem que devies caure al Tenebrar.

La paraula Tenebrar va fer venir una esgarrifança de fred a la Theresa, com si algú li hagués passat un gripau pel clatell.

– No me’n recordo… – va dir, resistint-se a imaginar-s’ho.

– No l’atabali. – Als peus del llit hi havia un altre home, dret. Era més gran, amb una esclarissada mata de cabells de color indefinit que portava pentinada de través sobre la closca rosada i amb unes celles grises espesses i esborrifades. Les venes de les mans se li marcaven amb la inflor pròpia de l’edat. – A totes les criatures els agrada jugar vora l’aigua. No vulgueu saber en quantes rieres vaig arribar a caure de jove. De totes maneres, noieta, has tingut els pares ben espantats, deliraves de febre tota la nit i no sabies qui eren. Saps qui són, ara, no?

Després de vacil·lar un moment, la Triss va fer que sí pesadament amb el cap. Els reconeixia per l’olor: cendra de pipa i pólvores d’arròs.

El metge va assentir amb aire comprensiu i va fer tamborinar els dits contra els peus del llit.

– Com es diu el rei? – va deixar anar de cop.

La Triss va tenir un sobresalt i va quedar un moment desconcertada, però tot seguit li va acudir al pensament, obedient, el record d’una recitació escolar: “Un senyor és rei, un rei és Jordi, un Jordi és cinquè…”

– Jordi cinquè – va respondre la Triss.

– Molt bé. On som ara?

– Al casal de pedra de Lower Bentling – va respondre la Triss, amb més fermesa -, on hi ha l’estanyol del blauet. – Va reconèixer l’olor de la casa: la humitat de les parets, barrejada amb el rastre de ferum de tres generacions de gats vells i xacrosos. – Hem vingut de vacances. Hi… hi venim cada any.

– Quants anys tens?

– Onze.

– I on vius?

– A The Beeches de Luther Square, a Ellchester.

– Molt bé. Això ja m’agrada més. – Va fer-li un gran somriure afectuós, com si se sentís sincerament orgullós d’ella. – De totes maneres has estat molt malalta, o sigui que segur que ara et notes el cap ben espès; eh que sí? Però no pateixis, que de mica en mica t’aniran retornant els esperits l’un darrere l’altre, ja ho veuràs. Eh que ja et comences a trobar més bé?

La Triss va fer un sí dubitatiu. Aquell riure de dintre el cap ja no hi era. Continuava sentint una remor feble i irregular, però quan va mirar cap a la finestra de l’altra banda de l’habitació en va veure de seguida el responsable. A tocar del vidre hi havia una branca baixa d’una pomera carregada de pomes verdes, i les fulles hi fregaven cada vegada que el vent la feia gronxar-se.

La claror entrava bigarrada i canviant, descomposta en un mosaic pel fullatge. L’habitació era verda com les fulles: el cobrellit verd, les parets verdes amb rombes de color os, els cobretaules quadrats verds amb el serrell de les taules de palissandre. El gas no estava encès, i els globus blancs dels llums de paret es veien mats i sense lluentor.

No va ser fins aleshores, passejant la mirada per tota l’habitació, que no es va adonar que hi havia una cinquena persona que espiava a dintre des del llindar de la porta. Era una altra nena, més petita que la Triss, amb uns cabells negres caragolats que feien que semblés una versió reduïda de la mare. Els ulls, en canvi, els tenia ben diferents, d’una fredor i una duresa com els d’un tord. Estava aferrada a la maneta de la porta com si volgués arrencar-la, i no parava de fer grinyolar les dents amb la mandíbula contreta.

La mare va seguir la mirada de la Triss i va girar el cap.

– Ai, mira; la Penny t’ha vingut a veure. Pobra Pen; em sembla que no ha menjat res des del moment que ha sabut que t’havies posat malalta, perquè patia per tu. Entra, Penny; vine a seure al costat de la teva germana…

– No! – va dir amb un crit la Penny, amb tanta brusquedat que tots van fer un bot -. Fa teatre, que no ho veieu? Tot és mentida! Que no us n’adoneu?

Tenia la vista clavada en la Triss, amb una expressió que semblava que l’hagués de fulminar.

– Pen – va dir el pare en to d’advertiment -. Vine ara mateix a…

– No!!! – va tornar a cridar la Pen, angoixada i fora de si, amb els ulls desorbitats com si volgués mossegar a algú, i va sortir per la porta d’una revolada. Es van sentir uns passos precipitats que es van anar allunyant fent ressò.

– No hi vagis – va recomanar el pare amb delicadesa a la mare veient que ella feia acció d’aixecar-se -. Seria “premiar-la” amb la nostra atenció, i ja saps què ens van dir.

La mare va deixar anar un sospir de contrarietat, però va obeir i es va tornar a asseure. De cop es va adonar que la Triss estava incorporada al llit amb les espatlles arronsades i els ulls clavats en la porta oberta.

– No li facis cas – va dir amb tendresa -; ja saps com és.

“Ho sé? Sé com és?”

“És la Penny, la meva germana; la Pen. De més petita sempre tenia les glàndules inflamades. La primera dent de llet li va sortir mossegant una persona. Havia tingut un periquito que no va pensar de netejar-li la gàbia i se li va morir.

“Diu mentides. Pispa. Crida. Tira coses. I…

“… i em té mania. Em té molta mania. Se li veu a la cara. Però no sé per què”.

 

La mare es va quedar una estona a la vora del llit perquè la Triss l’ajudés a tallar patrons amb les grans estisores de mànec de carei del cosidor que havia insistit a emportar-se per les vacances. Les estisores tallaven el patró amb un nyac morós, com si s’hi recreessin.

La Triss tenia el record d’haver trobat sempre gust a apuntar el patró sobre la tela i a tallar-la després per veure com les peces anaven prenent forma, eriçades d’agulles i amb les vores de les costures esfilagarsades. Els patrons els venien amb fotografies de senyores de tons pastel, unes amb abrics llargs i barrets acampanats, d’altres amb turbants i vestits llargs amb serrell que queien rectes com un tub. Totes s’inclinaven amb languidesa, com si estiguessin a punt de badallar amb la distinció més gran del món. La Triss sabia que ajudar la mare amb la costura era un extra, i va interioritzar que era una pràctica habitual quan es posava malalta.

Aquell dia, però, es notava les mans potineres i maldestres. Les estisores li pesaven exageradament i no paraven d’escapar-se-li de la mà, com si se li regiressin entre els dits. Dues vegades va estar a punt de pessigar-se els nusos dels dits entre les dues làmines, i a la segona la mare li va tornar a agafar les tisores.

– Encara no estàs fina, oi, vida meva? Val més que llegeixis les teves historietes il·lustrades.

A sobre de la tauleta de nit hi havia uns quants números bastant potinejats de Sunbeam i de Golden Penny.

Però la Triss no es podia concentrar en les pàgines que tenia al davant. Tenia present d’haver estat malalta altres vegades abans d’aquella, moltes vegades; però estava convençuda de no haver recobrat cap altra vegada la consciència amb una sensació de desconcert tan gran.

“Què em passa a les mans? Què em passa al cap?”. Va tenir ganes de dir allò en veu alta. “Mama, ajuda’m; ajuda’m, sisplau; tot és confús; no hi ha res que lligui, i em noto el cap com un trencaclosques on hi falten peces…”

Va tractar de formular la seva estranyesa amb paraules, però va acabar deixant-ho córrer. “Si ho explico als pares”, va pensar absurdament, “es preocuparan, i si es preocupen voldrà dir que és greu. En canvi, si no els ho explico continuaran dient-me que tot va bé, i potser acabarà anant-hi”.

– Mama… – va dir amb veu molt prima, i va quedar-se mirant la pila de peces de tela que havien quedat esteses sobre el llit, que es veien abandonades, inertes i exànimes -. Estic bé, oi? No és greu, que… que no recordi algunes coses de les vacances, oi?

La mare va mirar-se-la a la cara amb deteniment, i la Triss va quedar sobtada de com tenia de blaus els ulls, com els grans de vidre del collaret que portava; i igual de clars i de delicats. Tenien una mena de mirada viva que amb un canvi insignificant podia passar a ser una mirada d’esglai.

– No, rata – va dir la mare -; ja veuràs com aviat tornaràs a ser tu. Bé ho ha dit el doctor, no? – Va acabar d’apuntar amb agulles una costura, va somriure i es va aixecar. – Mira, se m’ha acudit una cosa. Què et sembla si et fulleges una mica el teu diari? Et pot ajudar a recordar coses.

La mare de la Triss va treure de sota el llit una maleteta de cuiro d’un vermell esvaït amb les lletres “TC” gravades en un angle i la va posar a la falda de la Triss.

“Un regal d’aniversari. Sé que estic enamorada d’aquesta maleta i que me l’emporto a tot arreu, però no recordo com s’obre la tanca”. Després de barallar-s’hi una mica, però, es va obrir.

A dintre hi havia més objectes que li van suscitar records, més peces de la seva realitat com a Triss: roba; un parell de guants; uns altres guants per a dies de més fred; un exemplar del llibre de poemes Peacock Pie; una polvorera com la de la mare però més petita, amb un mirall a la tapa però sense pólvores; i, a sota de tot això, un quadern amb tapes de pell blaves.

La Triss en va treure el diari, el va obrir i va deixar anar una exclamació continguda de sorpresa. Sabia que la meitat dels fulls del diari estaven omplerts amb la seva lletra atapeïda i pulcra; però algú els havia arrencat, i només en quedava la vora estripada, amb algun traç o ganxo de les paraules de les paraules desaparegudes. Darrere hi va trobar els altres fulls, en blanc.

 

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s