Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres infantils favorits I** (de 7 a 10 anys). Aquests llibres expliquen històries que creiem que us agradaran: històries divertides, de misteri, fantàstiques, d’aventures…
Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem el primer capítol per enganxar-vos a la història.
Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!
La Fleca del carrer dels diumenges / Alexis Galmot, Till Charlier. Barcelona : BiraBiro, 2020
Quan surt de l’orfenat, en Jack Talboni ha d’escollir el seu ofici: serà forner.
Després de passar la infantesa alimentant-se de mosques i de llaunes de sardines, esdevé un mestre en l’art de la barra de pa no massa cuita i de les lioneses de xocolata.
Això, capgirarà la vida dels veïns del seu barri.
Una fada blava, un rellotge capritxós, Les quatre estacions de Vivaldi… conduiran en Jack cap a un destí imprevisible.
LA FLECA DEL CARRER DELS DIUMENGES
1
4 per 3 = 11
Quan en Louis Talboni i l’Adèle Pelviaire es van conèixer, tots dos tenien quinze anys.
Ell estudiava el curs superior de flauta travessera al Conservatori Municipal de Música. Ella, que s’havia iniciat en aquest art un any abans que en Louis, era alumna del curs d’excel·lència de tuba. L’Adèle tenia uns pulmons desenvolupats, una bona oïda musical i uns cabells daurats que enamoraven.
Un dissabte a la tarda, mentre eren al passadís del Conservatori, en Louis va preguntar a l’Adèle si volia anar a seure al banc que hi havia a fora. L’Adèle va refusar el convit una primera vegada per sentit de la decència, una segona per timidesa, una tercera per pudor, una quarta per error, i a la cinquena va acceptar la proposta de bon grat.
En Louis li va dir de quedar al pati, darrere de l’estàtua de l’alcalde. Va ser allà mateix on va sincerar-se amb l’Adèle i li va dir que portava un vestit de rodonetes molt bonic.
– Quin és el teu compositor preferit? – li va preguntar ell.
– Antonio Vivaldi.
– El meu també és Vivaldi. I quina obra t’agrada més d’ell?
– Les quatre estacions.
– A mi també! – va exclamar en Louis.
– I el teu número preferit quin és? – li va preguntar l’Adèle.
– El 3.
– El meu també! I el teu color preferit?
– El blau.
– El meu també!
– Blau si és nen, rosa si és nena – va deixar anar en Louis fent broma.
I tots dos van riure de bona gana.
Tot estava dit.
Van quedar un dissabte a la vora del riu, sota el desmai, amb els seus instruments de música. Allà mateix van descobrir plegats que tocar Les quatre estacions amb la tuba i la flauta travessera no era bufar i fer ampolles, sobretot perquè aquestes peces estaven escrites per a violí i orquestra de cambra de corda.
L’Adèle va tancar els ulls i va fer volar la imaginació: si en Louis hagués estat el violinista i ella tota una senyora orquestra de cambra de corda, s’hauria desplegat una torrentada de Vivaldi a la riba del riu – a més d’uns núvols de cotó en un cel llis, a més d’un vent que bressolava els camps de blat, a més dels peixos, de les seves escates brillants i de la mussolina fina i transparent de les aletes – i el paradís hauria baixat a la Terra.
Armat amb un quadern i un llapis, en Louis va calcular que tenien feina per estona, perquè Les quatre estacions eren ni més ni menys que quatre concerts: “La primavera”, “L’estiu”, “La tardor” i “L’hivern”. I en cada concert hi havia tres moviments: un de ràpid, un de lent, un de ràpid.
– Això fa un total de… vejam, 4 per 3… si en tenim 4 i el multipliquem per 3…
– Fan 11 moviments.
– En fan 12, Adèle. 4 per 3, 12…
– 12, 12… Sí, 12. 12 en total! – es va afanyar a dir l’Adèle, que tenia més sentit del ritme que de l’aritmètica.
En Louis va calcular tot seguit que si cada dissabte aconseguien desxifrar un moviment diferent, en 12 setmanes podrien – potser – obtenir un (primer) càlcul de l’obra emblemàtica d’Antonio Vivaldi i de les seves principals dificultats (se sobreentén: amb la condició d’arromangar-s’hi i suar de valent amb la partitura).
El sisè dissabte, per tant, van abordar el moviment final de “L’estiu”, que és presto, rapidíssim, ferotgement endimoniat.
En l’últim temps de l’últim compàs, en Louis va abalançar-se sobre l’Adèle i la va besar com un posseït sobre un jaç de margarides.
L’Adèle es va enamorar d’en Louis, i ell d’ella, fins al punt que van agafar la navalla i van gravar les seves inicials dins d’un cor al tronc del desmai.
A partir d’aquell dia, ciao família! Arrivederci, llar dolça llar!
Lliurats l’un a l’altre, units a la riba del riu, van viure d’amor, d’aigua freda i de Les quatre estacions d’Antonio Vivaldi. No veien córrer davant d’ells, riu avall, ni les hores, ni els dies, ni les setmanes…
Però, ai las, quan va arribar el moment de casar-se, tot d’una es van adonar que s’havien oblidat completament d’aprendre un ofici. Completament. Perquè saber tocar (passablement) Vivaldi amb tuba o amb flauta travessera no és un ofici; si més no, segons la definició de la Cambra dels Oficis.
Sala infantil i juvenil Biblioteca Joan Triadú de Vic 