Primer capítol : “Nosaltres abans i després” de Jennifer Iacopelli

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

nosaltres

Nosaltres abans i després / Jennifer Iacopelli. Barcelona : Lluna Roja, 2020

 

Després d’un any recuperant-se d’una operació de columna que va poder deixar-la paralítica, l’Audrey Lee rep la notícia que formarà part de l’equip de gimnàstica que representarà als Estats Units en els Jocs Olímpics.

A més, ho farà al costat de la seva millor amiga, com havien somiat des de petites.

Però durant el procés de preparació saltarà dins de l’equip la notícia d’un vergonyós escàndol que el partirà en dos. Audrey es posarà del costat de la companya que ha estat víctima del tràgic succés, però no totes les gimnastes faran el mateix.


 

CAPÍTOL U

 

Guspires blanques de pura agonia es disparen per la meva columna vertebral i cremen, des dels malucs fins a les cuixes. Serro les dents i premo els punys per combatre el dolor, les ungles curtes se’m claven al palmell de la mà.

«Vinga, Audrey, no ha estat res. Aguanta.»

Em pico els músculs dels bessons amb els artells per distreure’m del dolor mentre espero el meu torn, asseguda a terra amb les cames obertes.

L’únic so en aquest estadi ple com un ou és el grinyol reverberant de les barres asimètriques, que s’eleva fins al sostre. Ja fa dos dies que estem així. D’una en una, ens dirigim cap al poltre, o cap a la barra, o cap a les asimètriques o cap a terra per competir mentre el públic aguanta la respiració.

Jo també ho faig. Si no, tot plegat em sobrepassarà i ningú es pot assabentar del mal que em fa l’esquena.

Sobretot ell.

L’entrenador Gibson – o Gibby per a les que som a l’Equip Nacional de Gimnàstica dels Estats Units – patrulla els pous entre els podis d’exercicis, observant-ho tot amb ulls de falcó i a la recerca de qualsevol indici de feblesa. És omnipresent, fred i analític: estudia cada moment de dubte, cada calfred, se centra en les nostres debilitats.

El tinc a l’esquerra, vestit amb un xandall vermell, blanc i blau, i amb els braços encreuats sobre la tela plàstica.

– Com va l’esquena, Audrey? – em pregunta.

– Molt bé. A punt per a l’acció.

Alça les celles mentre murmura amb recel, però no deixa de mirar ni un segon com la meva companya i millor amiga, l’Emma Sadowsky, es balanceja a les barres asimètriques.

En Gibby ja pot mirar tant com vulgui; l’Emma no ficarà la pota. Ell ho sap, malgrat el numerat d’observar de manera crítica les verticals i la distància de les seves deixades. Ella és la perfecció.

Però i si a mi se m’escapa una ganyota? És com admetre que em fa massa mal per continuar.

L’Emma és una gran gimnasta, tot i que ni en el seu millor dia em supera en les asimètriques. Però, és clar, és més bona en tots els altres aspectes, així que estem en paus. Ens entrenem juntes des que teníem tres anys, quan les nostres mares es van apuntar a les classes mama-filla. Ara, catorze anys després, som a les proves de l’equip olímpic.

Segur que ella hi entrarà. És la campiona nacional i mundial de general individual, la favorita per guanyar més d’un or a Tòquio. L’Emma ha aconseguit tot el que somiàvem des de petites; per a ella, guanyar una medalla olímpica és només una qüestió de temps.

Per a mi, entrar a l’equip seria un miracle. El dolor no m’importa. De veritat que no. Sense comptar els meravellosos dies posteriors a una injecció de cortisona, sempre em fa mal l’esquena. Els metges van dir que hauria de deixar-ho, i jo els vaig enviar a fer punyetes. Després, em vaig disculpar i vam arribar a un acord: la retirada després dels Jocs Olímpics.

Em queden poques setmanes al món de la gimnàstica. O, si el proper exercici em surt malament, pocs minuts.

Amb un gratificant cop de peu contra el matalàs, l’Emma acaba l’exercici clavant una doble planxa. El seu cos s’arqueja durant els dos girs en aquella postura tan bonica que fa que la meva quarta vèrtebra es retorci. O potser són els crits del públic, que clama amb aprovació per a la noia perfecta.

L’alegria per la meva millor amiga m’envaeix mentre ella saluda els jutges i, després, els fans. Un pessic d’emoció em sacseja el cos. El dolor s’esvaeix al meu voltant. Aviat em tocarà competir i el meu cos i la meva ment estan d’acord.

Encara tinc uns minuts per respirar perquè, a uns vint metres, la Chelsea Cameron, la campiona olímpica actual de general individual, està a punt de començar l’exercici de terra. Deixen força espai entre cada exercici per l’emissió televisiva i, així, els fans ho poden veure tot des de casa.

– Ho has clavat – dic, aixecant-me en el mateix moment que l’Emma salta de la plataforma d’exercicis amb un somriure fals estampat a la cara. La conec prou per percebre la diferència.

– Ho sé – diu, mentre s’aparta els cabells de la cara. Encara té els protectors plens de guix.

L’Emma és una noia pèl-roja de pell blanca, i el guix li deixa un manyoc de cabells un parell de tonalitats més clares que el rostre. Em fa somriure. Normalment són els meus, els cabells que acaben plens de magnesi, no els seus.

– Ho tens a tocar, Rey – diu.

– Ho sé.

Somriu, aquest cop, de veritat, i s’allibera a poc a poc la tensió que se m’ha acumulat a les espatlles, tot i que en Gibby encara és aquí. Sembla que estigui concentrat en la Chelsea, que fa tombarelles al tatami a l’altra punta de l’estadi, però no dubto que té l’atenció centrada, com a mínim en part, en mi.

Faig moviments circulars amb els braços i, després, els estiro per sobre del cap, intentant fingir que no noto la presència d’en Gibby, que estic totalment concentrada en l’exercici que estic a punt de fer. No és gaire més alt que jo, tenint en compte que és exgimnasta, però l’absoluta totalitat de poder que té sobre el meu món el fa semblar un colós.

Es passa una mà per l’abundant mata de cabells marrons, lleugerament gris a les arrels.

– Mostra’m de què ets capaç, Audrey – diu.

«Més et val», afegeixo jo mentalment.

La Chelsea clava l’última diagonal. Els seus dies com a millor gimnasta individual fa temps que van quedar enrere, però el seu nom encara té el pes de l’or olímpic i patrocinis milionaris. A més, tot i que ja passa els vint anys, encara és una màquina en salt de poltre i en terra.

Inspiro profundament i em trec la Chelsea del cap. En Gibby vol veure de què soc capaç a les barres i jo li he de demostrar que em mereixo una plaça a l’equip olímpic, que soc mereixedora dels meus somnis.

«Som-hi, Audrey, clava aquest exercici i aniràs a Tòquio.»

El públic per fi s’ha calmat després de l’exercici de terra de la Chelsea, just a temps perquè el presentador digui:

– I ara, a les barres asimètriques, representant el club Elite Gymnastics de Nova York, l’Audrey Lee!

El cor em fa un bot a sentir el meu nom i un calfred d’emoció s’escampa per la meva pell. Si ha de ser l’últim cop que faig això, vull recordar-ne cada detall. Trobo els ulls de la meva entrenadora, la Pauline. Està posant el guix a les barres exactament com a mi m’agrada, només una capa fineta perquè res s’enganxi als protectors. Té un somriure als llavis i jo l’hi torno.

No hi ha temps per a totes les paraules que voldria dir-li sobre com d’agraïda li estic i com l’estimo i que, passi el que passi, sempre serà com una segona mare per a mi. De fet, m’alegro força que no hi hagi temps per dir tot això. Posar-me a plorar ara mateix seria un merder.

El públic brunzeix, però no amb prou intensitat per ofegar el so de la sang que em colpeja darrere les orelles. La llum que hi ha al lateral del podi d’exercicis encara està en vermell, així que els meus ulls es passegen per l’estadi, els mòbils de la gent reflecteixen el parpelleig dels llums, els fotògrafs ronden les vores dels aparells de gimnàstica, mirant de passar desapercebuts (i fracassant), al mateix temps que les partícules blanques de guix floten per l’aire, enganxant-se a tot arreu.

És preciós.

El jutge al final de la filera em dona llum verda, el senyal per començar.

Tot desapareix. Aixeco un braç per saludar, l’altre l’obro a un costat, com un artifici que vaig copiar de les gimnastes russes que mirava quan era petita. Aleshores, faig mitja volta, els ulls clavats a les barres cilíndriques de fibra de vidre que tenen el meu bitllet per als Jocs Olímpics.

Em balancejo fins a una posició vertical, aguantant per demostrar control, però no prou perquè la sang em pugi al cap, i aleshores doblego el cos per la meitat amb les cames obertes en forma de «V», completament esteses fins als dits dels peus en punta. Gairebé no tens temps per respirar, en un exercici de barres, especialment en un dels meus. És un dels més difícils del món, cada element s’enllaça amb el següent al so d’una suau melodia que emeten els frecs amb la barra i els cops dels cables. A la barra alta, em deixo anar i em torno a agafar, i aleshores torno a la baixa, hi faig una volta, i torno a pujar.

No és volar, però és el més semblant que pot fer un ésser humà. Ara, d’un balanceig a una pirueta i cap avall, i aleshores una sortida en planxa cap enrere, el cos perfectament estès amb una, dues, tres voltes, i amb una recepció que controlo amb un pas diminut, gairebé un parpelleig.

Ja està fet.

Un exercici completat amb èxit i un gran sospir d’alleujament. Pico de mans, els protectors desprenen un núvol de pols, i saludo els jutges. Potser serà l’últim cop.

Saltant del podi, l’Emma m’abraça sense que tingui temps d’arribar a terra. Darrere seu ve l’entrenadora, la Pauline, una dona que em coneix més que els meus propis pares. Per damunt de l’espatlla creuo una mirada amb en Gibby, però no en percebo cap emoció. Ni plaer ni satisfacció, només una rigidesa no identificable. Aparta la mirada.

He fet el que he pogut, no?

N’hi ha hagut prou?

– Anem – murmura l’Emma quan l’entrenadora em deixa anar. Quan ens separem, la Pauline té llàgrimes als ulls. Són llàgrimes d’alegria? De tristesa? Totes dues?

Agafo la mà de l’Emma i l’hi premo.

– Sabia que podies – diu, tornant-me l’encaixada.

I és això el que em desfà. Li estiro el braç, l’acosto a mi, les llàgrimes se’m comencen a acumular a la cua de l’ull.

– Estic tan orgullosa de tu! De totes dues.

– Jo també. – Se li trenca la veu, però només esbufega, deixant tota emoció enrere, una altra cosa que fa millor que jo.

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s