Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres infantils favorits I** (de 7 a 10 anys). Aquests llibres expliquen històries que creiem que us agradaran: històries divertides, de misteri, fantàstiques, d’aventures…
Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem el primer capítol per enganxar-vos a la història.
Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!
Trencanous i el rei dels ratolins / E.T.A. Hoffmann ; il·lustracions: Maria Tarragó. Barcelona : SD, 2016
Trencanous i el Rei dels Ratolins (en alemany, Nussknacker und Mausekönig) és un conte escrit per Ernst Theodor Amadeus Hoffmann el 1816.
La història tracta sobre la nova joguina que la jove Marie Stahlbaum rep la nit de Nadal, el Trencanous, que cobrarà vida i, després de derrotar el Rei Ratolí en una dura batalla, la portarà a un regne màgic poblat per ninots.
Conte clàssic de la literatura infantil, és perfecte tant per a nens com per a adults.
TRENCANOUS I EL REI DELS RATOLINS
LA NIT DE NADAL
El vint-i-quatre de desembre els fills del doctor Stahlbaum no tenien permís, en cap moment del dia, per entrar a la saleta familiar, i encara menys al saló del costat. De manera que Fritz i Marie seien apinyats l’un contra l’altre en un racó de la cambra del darrere de la casa. En caure el dia els sobrevingué un aire misteriós perquè, com era costum a la nit de Nadal, no s’encenien els llums. Fritz xiuxiuejà a la seva germana petita – n’acabava de complir set – que des de la matinada sentia cops de martell murmuriosos, descompassats i esmorteïts a les habitacions tancades amb clau. I no feia gaire, li confessava, un home petit i fosc havia passat pel corredor sigil·losament carregant una caixa grossa davall del braç, i ell, en Fritz, estava convençut que només podia haver estat el padrí Drosselmeier. Així és que Marie aplaudí de content amb les manetes i exclamà:
– Oh, què creus que ens haurà fet el padrí Drosselmeier enguany?
El magistrat Drosselmeier no era un home gaire afavorit. Era menut i esprimatxat, tenia la cara solcada d’arrugues, portava un gros pedaç negre allà on hauria d’haver estat l’ull dret i no tenia ni un cabell; per aquesta raó duia una bonica perruca blanca, una vertadera obra d’art feta amb vidre. El magistrat Drosselmeier era, d’altra banda, un home molt hàbil, capaç de crear i reparar rellotges. Si algun dels excel·lents rellotges a casa dels Stahlbaum no estava prou fi i no anava a to, el padrí Drosselmeier hi acudia, es treia la perruca de vidre i la jaqueta groga, i es posava un davantal blau. Durant una estona clavava eines punxagudes dins del rellotge, cosa que, només de mirar, provocava dolor a la petita Marie. Però no feia mal al rellotge en absolut; ans al contrari, el rellotge retornava a la vida i feia feliç a tothom brunzint, tocant les hores i sonant alegrement. Sempre que venia, duia alguna cosa bonica a la butxaca per a la quitxalla: ara un homenet que girava els ulls en blanc i s’inclinava de la manera més còmica, ara una petita capsa de la qual sortia un ocellet d’un saltiró, ara una altra cosa. Cada any per Nadal feia grans esforços per presentar una obra de meravellosa mestria feta per ell, tan preciosa que els pares de la mainada sempre la resguardaven en un lloc segur.
– Oh! – exclamà Marie -, què creus que ens haurà portat el padrí Drosselmeier?
Fritz digué:
– Segurament una fortalesa, amb tota mena de soldats desfilant amunt i avall i fent maniobres, i aleshores s’arribarien altres soldats que tractarien de guanyar posicions, però els coratjosos defensors dispararien les armes, les quals explotarien i retrunyirien de valent.
– No, no – interrompé Marie -. El padrí Drosselmeier em parlà d’un bonic jardí amb un gran llac, i d’uns cignes encantadors amb collarets daurats que nedaven al seu voltant i que emetien els cants més bonics. I llavors una nena petita travessava el jardí vers el llac, cridava els cignes i els donava a menjar massapà.
– Els cignes no mengen massapà – digué Fritz força barroer – i, a més, el padrí Drosselmeier no podria fer tot un jardí. De totes maneres, de què ens valen les seves joguines? Sempre ens les treuen sense que ens n’adonem. M’agraden més les coses que la mare i el pare ens donen, perquè podem quedar-nos-les i fer-ne el que vulguem.
Tot seguit els germans intentaren d’endevinar què rebrien dels seus pares aquesta vegada.
Marie digué que la senyoreta Trude, la seva nina més gran, s’havia desmillorat força. A cada moment, només feia que caure a terra, cosa que sempre li deixava marques desagradables a la cara. I tants de reganys no havien valgut de res, simplement no parava d’embrutar-se el vestit. Fritz, per la seva banda, observà que, tal com son pare n’estava al cas, als estables calia un cavall alatzà decent, i que l’armada no comptava amb gens ni mica de cavalleria.
Així doncs, la mainada sabia que els seus pares els havien comprat tota mena de regals bonics, i estaven enfeinats imaginant-los, però també estaven segurs que el nen Jesús els mirava amb ulls plens de tendresa i amor, i que els regals de Nadal, que ell havia beneït, donaven més satisfacció que qualssevol altres. D’això feia memòria a la quitxalla, que encara xiuxiuejava sobre els regals que esperava, la seva germana gran, Louise, la qual afegí que sempre era el nen Jesús qui, a través de les mans dels estimats pares, donava als infants allò que els proporcionés veritable divertiment, ja que ell sabia millor quines coses convenien que no pas els mateixos infants. Així doncs, la germana gran Louise prosseguí que, per comptes d’il·lusionar-se i desitjar tota classe de coses, valia més esperar tranquil·lament com a fills ben educats allò que el nen Jesús els portés.
Marie s’assegué, consirosa; en canvi, Fritz remugà:
– De tota manera, voldré un cavall alatzà i uns quants hússars.
Aleshores ja era negra nit. Fritz i Marie s’abraçaren, temerosos de dir ni un mot més; tenien la sensació que els voleiaven unes ales suaus pel damunt, i alhora els semblà sentir una música sublim a la distància. Quan de sobte una esplendor recorregué la paret, saberen que era el nen Jesús que alçava el vol damunt de boires radiants vers altres nens i nenes afortunats. Just en aquell moment sonà una argentina campana “ning-ning-ning”, les portes del gran saló s’obriren de bat a bat i es produí un esclat de llum tan intens que la quitxalla exclamà “oh!, oh!” i es quedarn palplantats al llindar de la porta.
El pare i la mare aparegueren a l’entrant, agafaren els fills de la mà i digueren:
– Passeu, passeu, fills estimats, i vegeu què us ha portat el nen Jesús.
Sala infantil i juvenil Biblioteca Joan Triadú de Vic 