Primer capítol : “Una altra volta de rosca” de Henry James

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

capture-20211124-192822

Una altra volta de rosca / Henry James. Barcelona : Barcanova, 1991.

 

Una jove anglesa arriba a una vella mansió al camp per encarregar-se de l’educació de dos nens que han quedat orfes.

Poc després de la seva arribada, descobreix que els nens reben “visites” periòdiques dels seus antics preceptors, un home i una dona que havien mort feia més d’un any. La institutriu, horroritzada, decideix fer tots els possibles per defensar els nens, la custòdia dels quals se li havia encarregat, i tracta d’interposar-se entre ells i els dos fantasmes.

Amb aquesta història, aparentment tan senzilla, Henry James va aconseguir realment donar una altra volta a la “rosca” del terror que impregna aquesta novel·la.


 

CAPÍTOL U

 

La història ens havia deixat sense alè; però, llevat de l’observació òbvia que era horrible, com ho ha de ser una història estranya narrada a la vora del foc, una nit de Nadal, en una casa vella, no recordo que ningú fes cap comentari fins que algú va fer notar que era l’únic cas que havia sentit en què un nen havia estat objecte d’una visitació d’aquesta mena. Es tractava d’una aparició esdevinguda en una casa justament tan vella com aquella on estàvem reunits, una aparició horripilant a un nen que dormia a la cambra de la seva mare, a la qual va despertar aterrit. La mare, però, no va aconseguir dissipar el pànic del nen, ni consolar-lo, ni adormir-lo una altra vegada; ans al contrari, es va trobar, també ella, amb la mateixa visió que havia horroritzat el noi. Va ser aquesta observació la que va induir Douglas – no immediatament, sinó més avançat el vespre – a fer una rèplica que va tenir una interessant conseqüència que m’agradaria remarcar. Un altre narrador va explicar una història no gaire engrescadora que Douglas, com vaig poder comprovar, no seguia. Vaig interpretar aquest fet com un senyal que tenia alguna cosa a dir i que nosaltres només havíem d’esperar. Efectivament, vam haver d’esperar fins dues nits després; però, si més no, aquell mateix vespre, abans que ens n’anéssim a dormir, Douglas va buidar el pap.

– Estic d’acord, pel que fa al fantasma de Griffin o el que fos, que el fet que s’aparegués de primer a un nen tan petit dóna a la història un to especial. Però no és pas el primer cas que jo conegui concernent a un nen. Si el fet que s’aparegués a una criatura dóna al relat una altra volta de rosca, què me’n dirien si els expliqués una història d’aparicions a dos nens?

– Doncs… que això seria, més aviat, passar-se de rosca! – va exclamar algú -. Però endavant, expliqui’ns aquesta història!

Encara veig Douglas, davant de la llar de foc, on s’havia atansat, d’esquena a nosaltres i amb l’esguard fix a les flames, tot mormolant amb les mans a les butxaques:

– Sóc l’únic, fins ara, que mai no l’ha sentida.  És terriblement espantosa!

Naturalment, diverses veus van fer avinent que això caldria valorar-ho amb la màxima cura, i el nostre amic, amb molta calma i molt d’art, va preparar el seu triomf tot passejant la mirada per tota la companyia i afegint:

– És que això passa de mida.

– Tan terrorífic és? – recordo haver demanat.

El posat de Douglas semblava indicar que no era un fet tan simple com tot això; semblava realment indecís a l’hora de qualificar-lo. Es va fregar els ulls i va fer un sospir.

– Horrible, monstruós.

– Quina delícia! – va fer una de les dones.

Douglas no en va fer cas; em va mirar, però com si, en el meu lloc, hi veiés allò de què parlava.

– És d’una lletgesa paorosa, horrorós i feridor.

– Bé, doncs – vaig fer -, segui i comenci.

Es va girar cap al foc, va donar una puntada de peu a un tronc i el va mirar uns instants. Llavors es va girar cap a nosaltres i va dir:

– No puc començar. Algú haurà d’anar al poble.

En aquest punt hi va haver un plany unànime i li ho vam reprotxar; amoïnat, Douglas va explicar:

– Aquesta història està posada per escrit i és tancada en un calaix fa molts anys; i mai no n’ha sortit. Podria escriure al meu criat i incloure la clau a la carta, i ell ens la podria enviar.

Semblava que m’ho proposés a mi en particular; gairebé semblava demanar-me ajut per tal de no dubtar. Havia trencat el gel format al llarg de molts hiverns; havia tingut bones raons per mantenir un silenci tan llarg. Els altres companys no semblaven gaire amatents a ajornar l’audició de la història; però, a mi, els seus escrúpols em van captivar. Li vaig pregar, doncs, que escrivís abans que sortís el primer correu per tal que ens pogués llegir la història al més aviat possible. Llavors vaig demanar-li si l’experiència en qüestió havia estat la seva pròpia. La resposta de Douglas va ser resoluda:

– Oh, no, gràcies a Déu!

– I va ser vostè qui va prendre nota dels fets?

– Jo només en tinc la impressió, una impressió que tinc gravada aquí – va dur-se la mà al pit -. Mai no l’oblidaré.

– Aleshores, el  manuscrit…?

– Està escrit amb la cal·ligrafia més bella que pot existir – va mirar el foc una altra vegada -, amb la lletra d’una dona que va morir fa molts anys. Ella va enviar-me el manuscrit poc abans de morir-se.

Tothom escoltava atentament, i algú va fer un comentari impertinent. Douglas va rebutjar la insinuació sense cap somrís, encara que també sense cap enuig.

– Era una persona encantadora, per descomptat, però deu anys més gran que jo. Va ser institutriu de la meva germana – va dir tranquil·lament -. Era la dona més agradable que he conegut, i hauria estat mereixedora de qualsevol cosa bona. D’això, però, fa molt de temps, i aquest episodi es va esdevenir molt abans, encara. Jo llavors estudiava a Cambridge, al Trinity College, i la vaig conèixer quan vaig baixar de vacances, el segon estiu. M’ho vaig passar molt bé, aquell estiu: un de ben bonic. Diverses vegades, en les seves hores lliures, vam passejar i conversar. Va ser en aquestes converses que la vaig trobar molt i molt intel·ligent i maca. Oh, no, no somrieu. M’agradava extremadament i ara estic content de pensar que jo també li agradava a ella. Una vegada em va dir que mai no s’havia sentit tan a prop d’una altra persona, i jo sabia molt bé que no mentia. Ben aviat sabreu per què crec que el que em deia era la veritat.

– Perquè se sentia ferida, potser?

Douglas va mirar-me de fit a fit.

– Ja ho veurà – va dir.

Jo també el vaig mirar de fit a fit.

– Ja ho veig. Estava enamorada.

Douglas va riure per primera vegada.

– Vostè és molt agut, amic meu. Sí, estava enamorada, però no pas de mi. Més ben dit: havia estat enamorada. No podia explicar-me la seva història sense que aquest fet sortís a la llum. Ho vaig veure, i ella va veure que jo ho havia vist; però cap dels dos no en vam fer esment. Recordo el lloc i el moment: un racó obac amb gespa, a l’ombra dels faigs, i una tarda estiuenca llarga i calorosa. No era pas un escenari per esgarrifar-se; però, oh…! – Es va allunyar del foc i es va deixar caure a la cadira.

– Està segur que rebrà el paquet dijous al matí?

– El més segur és que arribi amb el segon correu.

– Bé, doncs; després de sopar…

– Ens trobarem tots aquí? – Ens va tornar a mirar -. No hi faltarà ningú? – Ho deia amb un to d’esperança.

– Tothom hi serà!

Jo hi seré, per descomptat! I jo! – van exclamar les senyores que poc abans havien anunciat la seva intenció d’anar-se’n.

Tanmateix, la senyora Griffin va expressar la necessitat d’una mica més de llum sobre l’afer:

– Però, vejam, de qui estava enamorada, la institutriu?

– La història ens ho dirà – em vaig sorprendre contestant-li.

– Oh, és que jo no puc esperar fins llavors! – va fer la senyora.

– La història no ho dirà… – va sentenciar Douglas -. La història només ho insinuarà.

– Pitjor encara! – va fer la senyora Griffin -. Jo sóc incapaç d’entendre les insinuacions…

– No ens ho dirà, Douglas? – va demanar algú altre.

Douglas va mirar-se els peus.

– Sí, és clar, demà. Ara he d’anar-me’n al llit. Bona nit.

I agafant una espelma, va anar-se’n ràpidament, tot deixant-nos un xic desconcertats. Des d’on érem, en un racó de la gran sala marró, vam sentir les seves passes a l’escala; llavors la senyora Griffin va dir:

– Si bé jo no sé de qui estava enamorada ella, almenys sí que sé de qui ho estava ell.

– Si ella era deu anys més gran! – va dir el seu marit.

Raison de plus, en aquesta edat! Però és força agradable que hagi estat tan discret durant tants anys.

– Quaranta anys! – va afegir Griffin.

– I amb aquest esclat final!

– Aquest esclat – vaig dir jo – farà que la nit de dijous sigui una ocasió excepcional.

Tothom va estar d’acord amb mi, i, enlluernats pel tema, vam perdre l’interès per qualsevol altra cosa, de manera que ens vam desitjar bona nit els uns als altres, vam prendre les espelmes i ens en vam anar a dormir.

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s