Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…
Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.
Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!
Ferralla / Pádraig Kenny. Barcelona : Bambú, 2018.
En una Anglaterra alternativa, situada dècades després de la Gran Guerra, els robots animats per enginyers formen part de la societat i realitzen tasques que els són assignades pels humans.
Christopher treballa per al Sr. Absalom, un enginyer de nens mecànics la finalitat dels quals és omplir el buit deixat per la pèrdua prematura de fills a les famílies humanes. Ell és feliç sent l’únic noi real a la seva colla d’amics fets de ferralla…, fins que un accident li revela una veritat terrible que el portarà a viure una aventura extraordinària amb els seus amics per descobrir qui i què són, i, fins i tot, què significa ser humà.
LES LLEIS DELS MECANISMES
1. Només els enginyers diplomats i registrats tenen el dret legal d’animar mecanismes.
2. Està prohibit dotar de vida i consciència qualsevol matèria primera que s’adapti a les dimensions estàndard acordades d’un adult o d’un ésser humà “autèntic”.
3. Tots els aparells mecànics dotats de “vida” han de ser creats utilitzant els principis de la propulsió bàsica i mitjançant el sistema dels glifs.
4. Queda estrictament prohibit dotar de vida un mecanisme utilitzant els principis de propulsió refinada, coneguts també com a “animació”.
1
La neu queia del cel nocturn, i el món sencer era fred i mut a excepció dels grinyols regulars i metàl·lics de les articulacions d’en Jack. En Christopher se’l va mirar de reüll, però el mecanisme mirava endavant, ignorant el soroll. L’Absalom caminava unes quantes passes per davant d’ells; duia un abric prim de color negre que se li inflava per dins com un globus.
“Nyic. Nyic”.
En Christopher hauria volgut fer aturar aquells grinyols.
“Nyic. Nyic”.
L’Absalom es va girar, ben dret, mostrant la figura escardalenca en tota la seva llargada.
– Em pensava que t’havia dit que l’untessis abans de marxar del taller – va dir, clavant la mirada en en Christopher.
– I l’he untat, senyor Absalom.
El cert era que, amb tot l’atabalament de la marxa precipitada, a en Christopher li havia fugit del cap que havia d’untar les articulacions d’en Jack.
L’Absalom se’l va mirar amb mala cara.
– Ho ha fet. Fins i tot ha comprovat que no tingués cap rebló solt – va dir en Jack.
– Pentina’t – va dir l’Absalom gesticulant amb la mà i adreçant-se a en Jack, que es va estirar la perruca cap avall i va somriure a en Christopher. En Christopher li va respondre amb una mitja rialla. Des del moment en què l’Absalom els va anunciar que hi podia haver la possibilitat de fer una venda a Aylesbury havia notat una pesantor freda al pit.
L’Absalom no havia fet cap venda durant molt de temps, sense comptar algun espantaocells, que eren un fracàs com a mecanismes. L’últim que havia fet, havia abandonat el camp i el van trobar tres mesos després, a quinze quilòmetres de distància, de bocaterrosa al marge d’un riu.
Però aquesta vegada l’Absalom els havia dit que “els planetes estaven ben alineats”. Hi havia molts números de fer una venda i, després d’haver fet uns quants saltets d’alegria pel despatx, va dir a en Jack que es canviés la perruca de color panotxa que portava normalment per una de castanya “perquè ningú els compra, els pèl-roigs, que són horribles i fastigosos”. A en Jack tant li feia. Estava secretament encantat amb la possibilitat que els venguessin, però com que en Jack era molt Jack, era massa orgullós per demostrar-ho. Tot i això, en Christopher el va enxampar somrient amb satisfacció mentre anaven cap a la camioneta.
En Christopher es va mirar discretament en Jack altra vegada mentre caminaven pel carrer. Tornava a somriure satisfet, però aquesta vegada es va adonar que en Christopher se’l mirava. En Christopher va apartar la mirada ràpidament.
– Què passa? – va preguntar en Jack.
– No res – li va respondre en Christopher.
L’Absalom estava de més bon humor. Va aixecar els ulls, sorprès, cap a la neu que queia.
– Quina meravella! No ho hauria pogut planificar millor ni fent-ho expressament.
Els va fer un gest perquè s’aturessin a la meitat d’una filera de cases de rajola vista, va plegar les mans i va somriure als dos nois.
– Ja hi som. El número deu és la residència que cerquem. Recorda el que vam practicar, Jack.
– Sí, senyor Absalom.
– Christopher.
– Sí, senyor Absalom?
– Posa’t ben dret, estigues presentable. Recorda que ets l’ajudant de l’enginyer més important de tota la Gran Bretanya.
– Sí, senyor Absalom.
Eren davant d’una porta verda amb un picaporta de llautó mat. L’Absalom es va posar ben recte, va agafar el picaporta i va trucar tres vegades, amb aplom. Va dir als nois, sense dirigir-los la mirada:
– Somrigueu, xicots.
Es va fer una estona de silenci, trencat només pel brunzit suau dels flocs de neu en caure, després pel so de fer girar un pany. La porta es va obrir, i l’Absalom va fer un somriure d’orella a orella.
Un home d’uns trenta anys, amb una tofa de cabells rinxolats, va treure el cap.
– Sí? – va dir.
L’Absalom va fer una petita reverència.
– Senyor Chapman, permeti’m que em presenti. Em dic Gregory Absalom, soc creador de ginys, maniquins, autòmats i mecanismes de percepció, varietat i vivor diverses.
Va donar un cop de canell i li va aparèixer una targeta de visita a la mà. Sense ni fixar-se en el que feia, el senyor Chapman va agafar la targeta i se la va mirar amb una expressió de desconcert. Va aixecar la mirada, assentint amb el cap i parpellejant, com si li acabessin de clavar un cop de puny.
– Per… perdoni, de què es tracta?
L’Absalom va ajuntar les mans fent un gest com si pregués, i va mostrar un posat afligit.
– M’he assabentat, senyor, de la seva tragèdia personal. Sisplau, accepti el meu condol més sincer, malgrat que arribi amb retard.
L’home va empal·lidir.
– Qui l’hi ha dit? Què n’ha de… Qui l’hi ha dit? – li va preguntar amb exigència.
En Christopher de cop es va posar neguitós. Va intentar intercanviar una mirada amb l’Absalom, però l’enginyer estava ocupat mirant fixament aquell home amb una barreja d’empatia i avidesa de depredador.
– Tinc amics al poble, senyor Chapman. M’han vingut a veure per pur interès humà i m’han parlat de la seva situació.
El senyor Chapman se’l mirava amb els ulls esbatanats, agafant-se amb una mà al marc de la porta, com si necessités un suport.
– Quant de temps fa, senyor Chapman? – li va preguntar l’Absalom, amb el cap decantat i els ulls tristos i plorosos, amb una compassió ben assajada.
El senyor Chapman va tremolar un moment.
– Sis setmanes – li va respondre, i la veu se li havia tornat ronca a causa de la tristesa.
– I era l’únic fill que tenien.
El senyor Chapman va fer que sí amb el cap.
En Christopher es va notar unes fiblades, com una foguerada, al front i a les galtes. S’havia imaginat que seria una venda normal. No s’havia adonat de quines eren les circumstàncies, i ara estava indignat amb l’Absalom per mirar d’aprofitar-se d’aquell home. Estava a punt de fer un pas endavant per dir alguna cosa, però l’Absalom, sense ni tan sols mirar-se’l, va aixecar la mà dreta amb traça i la hi va posar damunt del pit amb la força suficient per aturar-lo.
– Molt trist; quina cosa tan trista, ja ho crec – deia l’Absalom, sospirant i brandant el cap. En Christopher es va fixar en l’espurna de murrieria que li brillava als ulls.
– Què hi diria, senyor, si li digués que jo podria alleujar-li el dolor i l’aflicció en certa mesura?
El senyor Chapman va obrir els ulls, amb una expressió d’indefensió. En Christopher es va adonar que l’Absalom l’havia portat cap al terreny on ell volia.
L’Absalom va estendre el braç teatralment, assenyalant en Jack.
– Em permeto presentar-li un model de la màxima qualitat. És una de les meves creacions més exquisides, si se’m permet la manca de modèstia.
En Jack va avançar cap a la porta i va somriure al senyor Chapman. Va inclinar el cap, tal com li havia ensenyat l’Absalom, i va dirigir una mirada tímida i esperançada al senyor Chapman. A en Christopher li va semblar espantós.
– Li diem Jack, però naturalment el nom és un tret canviable, si es decidís a adquirir-lo. Està dotat de tots els atributs d’un noiet de l’edat que aparenta. Sentit de la diversió…
En Jack va somriure i va fer un saltiró mentre movia els colzes endavant i endarrere com un comediant de cabaret.
– Una intel·ligència molt superior a la dels seus companys de generació…
En Jack es va acostar una mà a la barbeta i va aclucar els ulls cap al cel, fent cara de savi:
– Tres-cents noranta-cinc per sis-cents setanta-dos fan dos-cents seixanta cinc mil quatre-cents quaranta.
– A més d’una mobilitat i unes articulacions esplèndides.
En Jack va fer el pont i el va enllaçar amb una vertical. Les articulacions li van grinyolar, i l’Absalom va aprofitar per llançar una mirada assassina a en Christopher. En Christopher li va tornar la mala mirada; l’Absalom es va girant somrient cap al senyor Chapman, que estava estupefacte.
– Com pot veure, senyor, és un model d’allò més estimable, un miracle de l’enginyeria, i li asseguro que té un preu molt assequible, si es decidís a adquirir-lo.
– Qui hi ha, Thomas? -es va sentir una veu que venia de dins de la casa -. Qui hi ha a la porta?
Es va fer un silenci llarg i hivernal fins que va aparèixer una dona escabellada darrere del senyor Chapman, amb la mirada perduda i unes ulleres morades sota els ulls d’haver dormit malament.
– Qui hi ha, Thomas? Què volen?
El senyor Chapman feia cara d’amoïnat.
– No és ningú, Ruth. Torna-te’n cap dins. No és ningú.
L’Absalom va reaccionar amb la rapidesa fulminant d’una serp de cascavell.
– Senyora Chapman – va dir, mentre avançava cap al llindar -. Ara mateix acabava de donar el meu condol més sincer al seu marit. Pel que m’han comentat els amics que tenim en comú, el seu fill, en William – en Christopher va veure com el senyor Chapman tenia una esgarrifança. La seva dona es va acostar una mà a la boca – era un jovenet d’allò més entenimentat i virtuós.
A l’Absalom se li va trencar la veu al final de la frase i es va eixugar els ulls amb el mocador abans de continuar.
– Ensenyava al seu marit el nostre últim model, que espero que els pugui oferir una aproximació adequada al seu fill i que, almenys en certa mesura, els pugui donar satisfacció emocional i un esperit familiar en aquesta època tan assenyalada de l’any.
En Jack anava fent tombs cap per avall. La senyora Chapman se’l mirava entre atònita i neguitosa. Va començar a ajupir-se per mirar-se’l de més a prop.
En Jack es va tornar a posar dret amb un salt i va mirar la senyora Chapman per primera vegada. Va caminar cap a ella i se la va mirar amb una sinceritat genuïna.
– Li presento en Jack, senyora Chapman – va dir l’Absalom amb dolçor. Va agafar en Jack per les espatlles i el va fer avançar.
Es va tornar a fer un silenci sepulcral. En Christopher sentia com a remor de fons el murmuri planyívol del vent.
– Ruth… – va dir el senyor Chapman.
Semblava que la seva dona no el sentia. El cap li feia un tremolor i es va ajupir encara més mentre en Jack se li acostava.
– Una de les meves creacions més perfectes, senyora Chapman. És una aproximació mecànica molt subtil a una persona humana, tant per la forma com pel contingut. En Jack pot fer d’ajudant, d’amic, de company…
L’Absalom va fer una pausa; la senyora Chapman cada vegada obria més els ulls.
– De fill.
La dona va deixar anar un gemec molt fluix. El senyor Chapman va abaixar el cap i va dir, amb to queixós:
– Ruth, sisplau…
En Jack se li va acostar més i a en Christopher se li va encongir el cor quan va veure la mirada d’esperança i patiment d’aquella senyora. L’Absalom va obrir del tot els braços, amb una gesticulació exagerada:
– Mentre va caient la neu, pensin això: que bonic, que autèntic i que adient que seria passar el Nadal en família. Muntar l’arbre, els somriures, l’emoció, l’aroma de la taronja i les espècies flotant per l’ambient, la melodia reconfortant de les nadales. I el millor de tot és compartir aquestes coses amb la pròpia prole, junts com a unitat familiar, units per l’amor, per l’alegria i l’excitació de l’arribada imminent del Pare Noel.
L’Absalom va començar a recitar els preus dels seus articles amb un to desmenjat, remarcant les diferents opcions de lloguer i de compra. En Christopher procurava ofegar la ràbia intensa i repugnant que sentia. Es va mirar els ulls plens de llàgrimes, esperança i dolor de la senyora Chapman. El senyor Chapman tenia el cap cot, com si ja s’hagués resignat al que era inevitable. La veu de l’Absalom s’anava tornant més aguda, com si no es pogués acabar de creure el que aviat passaria. Els narius se li eixamplaven rítmicament, com si ja ensumés els diners que estaven a punt de canviar de mans. Aquell espectacle desagradava profundament a en Christopher.
Només va caldre una paraula per engegar-ho tot a rodar.
En Jack va fer una passa endavant i va somriure, esperançat.
Només una paraula.
– Mama? – va dir.
Va ser com si la neu que envoltava el senyor Chapman de cop s’hagués convertit en un remolí que giravoltava furiosament. En Christopher no havia vist mai una ira com aquella.
– No! – va cridar el senyor Chapman.
Va clavar un cop al mig del pit d’en Jack, que va sortir disparat d’esquena i va topar contra el terra cobert de neu amb un espetec metàl·lic.
El senyor Chapman va estirar la seva dona cap a dins i va tancar la porta als nassos de l’Absalom. Enmig del silenci, els flocs de neu xiulaven al seu voltant.
Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.
Sala infantil i juvenil Biblioteca Joan Triadú de Vic 