Hi havia una vegada… “L’illa dels records” de Marta Julià

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres infantils favorits I** (de 7 a 10 anys). Aquests llibres expliquen històries que creiem que us agradaran: històries divertides, de misteri, fantàstiques, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

edition-80913

L’illa dels records / Marta Julià ; dibuixos de Gemma Capdevila. Algemesí : Andana Llibres, 2018.

 

L’Eulàlia viu en un far amb el seu pare pescador i l’àvia, que li explica que el vent bufa entre les cases i s’endú els records oblidats fins més enllà de l’horitzó. Allà, l’illa dels records els guarda per sempre.

Un dia, l’àvia també comença a perdre la memòria. I l’Eulàlia, amb l’àvia al costat, emprèn un viatge mar endins per tal de recuperar-la.

Però per arribar a l’illa hauran de travessar l’altra meitat del mar, on naveguen els pirates de records. Aquest viatge suposarà molt més del que l’Eulàlia s’havia imaginat.

 


 

L’ILLA DELS RECORDS

 

 

Per a la meva àvia, marinera de secà

 

EL FAR

 

L’Eulàlia vivia al far d’una petita illa, entre el vent i les onades. Tenia quasi deu anys i els cabells enrossits pel sol, les galtes rosades per la tramuntana i els ulls blaus de tant mirar el mar.

L’Eulàlia havia crescut observant les onades, escenari de les aventures que li explicava l’àvia i per on als vespres veia tornar la barca de pescar del pare.

Cada dia, quan l’Eulàlia arribava de l’escola, l’àvia l’esperava al balancí del costat de la finestra, amb un entrepà de sardines a la taula, les agulles de teixir entre les mans i una història a la punta de la llengua.

Mentre l’Eulàlia berenava, l’àvia li parlava de mars que onejaven segons el pensament dels navegants i de mariners perduts en oceans sense terra. Algunes eren històries tristes i d’altres eren històries alegres, però sempre eren històries salades.

Només quan l’Eulàlia li feia la pregunta màgica, les paraules prenien gust de vainilla, sucre i canyella.

– Àvia, com eren els pastissos de la mare?

L’àvia somreia i mig aclucava els ulls, assaborint els records dolços de la seva filla: aquell tortell amb onades de xocolata que va cuinar el dia que l’Eulàlia va començar a gatejar, aquella trena de mars de maduixa en què la neta va bufar l’espelma del seu primer aniversari…

Era a través de les paraules de l’àvia que l’Eulàlia havia conegut sa mare, ja que quan va morir era tan petita, que no li’n quedava ni un record.

Els dies que s’entristia per haver-la oblidat, l’Eulàlia s’imaginava els dolços que li descrivia l’àvia, i li semblava que sentia la mare una mica més a prop.

L’àvia li deia que no era culpa seva que l’hagués oblidat: com que era tan menuda no havia pogut agafar els records prou fort i el vent se’ls havia endut mar endins.

El vent, li explicava l’àvia, bufava entre les cases i s’emportava els sons dels records que la gent no guardava prou bé. Sense el so que els cobria, els records s’oblidaven. El vent s’enduia la memòria mar a través fins més enllà de l’horitzó, just al punt on sortia el sol.

Allà hi havia una illa que guardava els sons de tots els records oblidats. I era allà on romanien també els que l’Eulàlia havia perdut.

El pare de l’Eulàlia era molt silenciós. I les coses més importants, les expressava sense paraules.

Sortia a pescar de bon matí, quan la filla encara dormia. Al vespre, la llum del far li indicava el camí de retorn.

El diumenge era diferent. L’Eulàlia pujava a la barca amb ell i junts navegaven mar endins.

Al seu costat, l’Eulàlia havia après a escoltar. Ara ja distingia els sons de les onades, dels infinits plecs d’aigua que resseguien la barca. També coneixia les veus del vent i sabia de quin mar bufaven.

El pare l’havia ensenyat a sentir les ziga-zagues dels peixos a l’aigua, el moviment sinúos dels corrents marins, l’obrir i tancar de les petxines en respirar i, fins i tot, la dansa de les algues al fons del mar.

L’Eulàlia també sabia preveure la  tempesta que s’acostava, quan el cel encara era ben blau. El pare li havia ensenyat a menar la barca amb mala mar i sempre deia que era la millor marinera que havia vist en molt de temps.

Pare i filla navegaven fins que arribaven al punt del mig del mar. Allà la barca s’aturava i, en el silenci més profund, els dos contemplaven les onades calmades com paper de seda, el cel sense ni un núvol.

Quan el pare no la veia, l’Eulàlia espiava l’altra meitat del mar, que semblava igual de tranquil·la, però que ell l’havia advertit que era plena de perills. Cap mariner que hi havia entrat n’havia tornat mai més, i l’Eulàlia tenia prohibit, fins i tot, de posar-hi el rem.

 

EL REGAL

 

El primer dia de primavera, l’Eulàlia va fer deu anys. Com cada aniversari, l’àvia va cuinar un pastís salat i li va regalar una bufanda de llana blava un pam més llarga que la de l’any anterior. El pare li va fer deu petons i li va donar una llibreta que mostrava aigües turqueses a la coberta.

L’Eulàlia, però, esperava un altre regal. El regal que la mare, abans de morir, havia demanat a l’àvia que li guardés pel seu desè aniversari.

L’àvia estava regirant els calaixos de l’habitació quan l’Eulàlia va treure el cap per la porta.

– Per què fas aquesta carona? No he oblidat pas el regal que falta – li va dir l’àvia, picant-li l’ullet -. Mmm, aquí no hi és, el devia guardar a l’armari dels llençols.

L’àvia i la neta van anar fins al safareig. De l’armari, però, només en van sortir llençols i coixineres. Les dues van continuar buscant per tot el far. Al rebedor, al menjador, a la cuina, a les habitacions. Fins i tot a la torre del far. Però el regal de la mare no apareixia enlloc.

– No recordes on el vas guardar? – va demanar-li l’Eulàlia amb una veu tan prima que quasi ni se la sentia.

– Ai la mar salada! No ho puc pas haver oblidat – va sospirar l’àvia, amoïnada. I, mirant la seva neta, va intentar somriure -. Me’n recordaré, petita marinera. Recordaré on el vaig guardar i tindràs el regal de la teva mare.

Però a l’Eulàlia fer deu anys ja no la il·lusionava gens ni mica.

Es va embolicar amb la bufanda, va agafar la llibreta nova i va pujar a la seva habitació.

Es va estirar al llit, just a sota de la finestra. El molinet de vent enganxat a la barana girava a gran velocitat. El cel era ple d’estrelles.

Amb els dits va resseguir les onades turqueses de la coberta del quadern, va agafar un llapis i va encetar la primera pàgina.

Damunt de l’escriptori s’acumulaven les llibretes de tons blavosos. Cada nit abans d’anar a dormir, l’Eulàlia escrivia el que havia viscut aquell dia. No volia que el vent s’endugués mai més cap dels seus records. L’Eulàlia, però, no va apuntar què havia passat el dia del seu aniversari, sinó que va anotar un per un els oblits que l’àvia havia tingut aquell hivern.

El dissabte que l’àvia va tornar del mercat sense bosses. El vespre que va cuinar el sopar dues vegades. O la nit que, sense recordar que l’endemà l’Eulàlia tenia escola, la va despertar per anar a pescar calamars. Les dues havien esclatat a riure enmig del silenci del far, però als ulls de l’àvia l’Eulàlia hi havia vist un mar de tristesa.

L’Eulàlia va deixar d’escriure. A fora, no se sentia ni el so de les onades. De cop, el molinet va arrencar a girar a gran velocitat i un xiulet de vent va rodejar el far abans de perdre’s mar enllà.

El vent s’estava enduent la memòria de l’àvia.

Aquella primavera, el vent va bufar dia sí i dia també, i ara un, ara un altre, l’àvia va anar perdent els records. L’Eulàlia els apuntava a la llibreta turquesa per no deixar-los escapar, però molts volaven mar endins abans que tingués temps d’escriure’ls.

Junt amb els records, l’àvia també va començar a oblidar les paraules. Cada vegada li costava més explicar els contes. A mitja història es quedava callada i mirava el mar buscant el mot que li faltava, però entre tantes onades, poques vegades el trobava.

L’àvia semblava cada vegada més preocupada i mantenia la mirada fixa al mar. Intrigada, l’Eulàlia es va acostar a la finestra, però l’àvia va tancar la cortina abans que la neta pogués mirar a fora.

– La mar salada, i que n’és de tard! A dormir, petita marinera.

– Sí, filla – va afirmar el pare, des de la cuina -, que demà tens escola. Ara pujaré a dir-te bona nit.

A l’habitació, l’Eulàlia va agafar els binocles que guardava a la tauleta de nit i va mirar per la finestra. El cel era negre. Al mar, no gaire lluny del far, hi brillava una flama. L’Eulàlia va enfocar-la i va descobrir un vaixell amb un petit foc encès al mig de la proa.

La nau semblava el vaixell de pirates del conte que li havia explicat l’àvia. Uns pirates que no buscaven or ni diners, sinó que, afamats de memòria, creuaven mars i oceans per robar objectes plens de records.

Un llamp va esquerdar el cel i l’Eulàlia va comptar els segons que tardava a sentir-se el tro.

– Set segons – va dir el pare, entrant a l’habitació just en el moment en què el tro feia tremolar el vidre de la finestra.

L’Eulàlia va deixar els binocles a la tauleta de nit i es va arraulir a sota de la manta.

– Pare, els pirates existeixen?

El pare va somriure i li va acariciar un floc de cabell.

– Només en els contes, filla. Només en els contes.

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s