Primer capítol : “L’home dels records” de Lois Lowry

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

home

L’home dels records / Lois Lowry. Barcelona : Cruïlla, 2014

 

En Jonàs és un membre de La Comunitat, un món pretesament ideal: sense conflictes, sense pobresa, sense atur ni injustícies ni desigualtat. Una societat en que els valors de la família són de màxima importància, mai s’ha sentit a parlar de rebel·lió juvenil i l’educació és quasi una forma de vida.

Aviat arribarà la Cerimònia Anual, el moment en que els Dotze (els nens de la generació de dotze anys de La Comunitat) reben les seves assignacions vitalícies determinades pel Comitè dels Ancians.

En Jonàs és escollit per un càrrec molt especial: començarà una formació amb l’home dels records, i a poc a poc, anirà descobrint els foscos secrets que s’oculten sota la fràgil perfecció del seu món.  


 

 

Capítol 1

 

Era gairebé desembre i en Jonàs estava espantat. “No, no és aquesta, la paraula”, va pensar. Estar espantat és tenir la sensació profunda i odiosa que passarà alguna cosa terrible. Espantat ho havia estat feia un any, quan un avió no  identificat havia sobrevolat dos cops la Comunitat. En Jonàs l’havia vist totes dues vegades. Entreobrint els ulls per mirar al cel, havia vist passar el reactor esvelt, una forma gairebé borrosa per la velocitat que duia, i  havia sentit a continuació el retrò corresponent. I al cap d’uns instants, per segona vegada, el mateix avió havia solcat altre cop el cel, ara en sentit contrari.

Al principi li va cridar molt l’atenció, però res més. Era la primera vegada que veia passar un avió tan a prop, perquè anava contra les normes que els Pilots sobrevolessin la Comunitat. A vegades, quan els avions de càrrega duien provisions a la pista d’aterratge que hi havia a l’altra banda del riu, els infants anaven en bici fins a la riba i contemplaven encuriosits la descàrrega, i després l’envol cap a l’oest, sempre allunyant-se de la Comunitat.

Però l’avió de l’any passat era diferent. No es tractava d’un d’aquells avions de càrrega esmussats i panxuts, sinó d’un reactor monoplaça de morro esmolat. En Jonàs, mirant desconcertat a totes bandes, havia vist com els altres, adults i infants, interrompien les seves feines i es quedaven esperant, confusos, l’explicació d’aquell fet inquietant.

Aleshores s’havia ordenat a tots els ciutadans que entressin a l’edifici que tinguessin més a prop i que no se’n moguessin. “IMMEDIATAMENT”, havia dit la veu que sortia dels altaveus. “DEIXIN LES BICICLETES ALLÀ ON SIGUIN”.

De seguida en Jonàs, obedient, havia deixat la bici estesa al camí de darrere casa seva. Havia corregut cap a casa i s’hi havia quedat sol. Els pares eren a la feina i la seva germana petita, la Lily, era al Centre Infantil, on anava sortint de l’escola.

En Jonàs es va abocar a la finestra del davant, però no va veure ningú: no hi havia cap dels atrafegats equips de vespre de Neteja Viària, Paisatgisme i Distribució Alimentària que solien circular per la Comunitat a aquelles hores. La vista no va trobar sinó bicis escampades per terra; la roda d’una d’elles encara girava lentament.

Aleshores es va espantar. La impressió de veure la seva Comunitat emmudida, a l’aguait, li va regirar l’estómac. I es va posar a tremolar.

Però no va ser res. Transcorreguts uns minuts, els altaveus van tornar a sonar i la veu, ara tranquilitzadora i menys imperiosa, va explicar que un Pilot en Formació, en interpretar malament les instruccions de vol, havia fet un gir indegut i havia intentat desesperadament tornar abans que el seu error fos advertit.

“PER DESCOMPTAT, SERÀ ALLIBERAT”, va dir la veu, i després d’aquestes paraules es va fer el silenci. En aquell missatge final hi havia un to irònic, com si al locutor li fes gràcia, i en Jonàs havia somrigut lleument, encara que sabia que es tractava d’una afirmació molt seriosa. El fet que un ciutadà actiu fos alliberat de la Comunitat era una decisió concloent, un càstig terrible, una sentència de fracàs inapel·lable.

Fins i tot als infants se’ls renyava si feien servir aquesta paraula tot jugant per riure’s del company que no havia entomat la pilota o que havia caigut en una cursa. En Jonàs ho havia fet una vegada; havia cridat al seu millor amic: “L’has vessada, Asher! T’alliberaran!” quan, per una falta de destresa de l’amic, el seu equip havia perdut el partit. Llavors l’entrenador l’havia cridat a part i l’havia reprès amb poques paraules però severament, i ell havia tornat capmoix, ple de remordiment i de vergonya, i en acabar el partit havia demanat disculpes al seu amic.

Ara, pensant en la sensació de por mentre pedalejava cap a casa pel camí del riu, recordava aquell moment de terror palpable, de buit a la boca de l’estómac, quan aquell avió havia solcat l’aire. No era pas això el que sentia en aquells moments, en veure que s’acostava el desembre. Va cercar la paraula adequada per a expressar el seu sentiment.

En Jonàs parava atenció a les paraules. No com el seu amic Asher; que  parlava massa de pressa i s’entortolligava, i feia amb els mots i les frases unes barreges que no hi havia qui les reconegués, fins el punt que moltes vegades el resultat era d’allò més divertit.

En Jonàs va riure per dins recordant aquell matí en què l’Asher havia entrat a classe sense respiració perquè arribava tard, com sempre, i ja  estaven cantant l’himne matinal. Quan, en acabar el cant patriòtic, els alumnes es van haver assegut, l’Asher es va quedar dret per excusar-se públicament, com s’havia de fer.

– Demano disculpes per haver incomodat la meva Comunitat Escolar.

L’Asher havia engegat la fórmula de disculpa d’una tirada, encara sense alè. L’Instructor i la classe esperaven pacientment la seva explicació. Tots els alumnes somreien perquè ja havien sentit les explicacions de l’Asher una pila de vegades.

– He sortit de casa amb temps, però quan he passat per davant de la Piscifactoria, l’equip estava apartant uns salmons. Segurament m’he abstret mirant-los. Demano perdó als meus companys – va concloure l’Asher i, allisant-se les arrugues de la túnica, es va asseure.

– Et disculpem, Asher – va dir tota la classe, recitant a l’uníson la fórmula de resposta.

Molts dels alumnes es mossegaven els llavis per no riure.

– Et disculpo, Asher – va dir l’Instructor, somrient -. I et dono les gràcies perquè un cop més ens dónes peu a examinar una qüestió de llenguatge. “Abstreure’s” és un verb massa fort per quan un està mirant uns salmons.

I girant-se cap a la pissarra va escriure “abstreure’s”, i al costat “distreure’s”.

En Jonàs ja era a prop de casa quan ho va recordar, somrient. Mentre portava la bici a l’estret aparcament que hi havia a tocar de la porta, hi va continuar pensant i es va adonar que “espantat” no era l’adjectiu que més s’adeia amb els seus sentiments en veure que ja arribava el mes de desembre. L’adjectiu també era massa fort.

Feia massa temps que esperava aquell desembre especial. Ara que se’l veia a sobre, no estava espantat, estava… ansiós, va decidir. Estava ansiós que arribés. I nerviós, per descomptat. Tots els Onzes estaven nerviosos en vigílies de l’esdeveniment imminent.

Quan hi pensava li pujava una esgarrifança per por del que pogués passar.

“Intranquil”, va decidir en Jonàs. “Així és com estic” 

 

***

 

– Qui vol començar avui amb els sentiments? – va preguntar el pare d’en Jonàs havent sopat.

Era un dels rituals, explicar cada nit els sentiments. Hi havia dies que en Jonàs i la seva germana Lily discutien per veure qui els començava a contar. Els seus pares també participaven en el ritual, naturalment; també ells explicaven els seus sentiments cada nit. Però com tots els pares, com tots els adults, ells no es barallaven ni s’emmurriaven per l’ordre de fer-ho.

Tampoc no s’hi va barallar en Jonàs aquella nit. Aquesta vegada els seus sentiments eren massa complicats. Volia compartir-los, però no tenia gaires ganes de posar-se a desenredar el garbuix de les seves emocions, ni tan sols amb l’ajut que sabia que li donarien els pares.

– Comença tu, Lily – va dir, veient que la seva germana, que era molt més petita, una Set tan sols, no parava de bellugar-se a la cadira, nerviosa.

– Jo aquesta tarda he estat enrabiada – va declarar la Lily -. El meu grup del Centre Infantil era a  l’àrea de jocs, i hem tingut un grup de Sets que ens ha vingut a visitar i que no ha complert les normes, cap ni una. Un d’ells, un noi, que no sé com es deia, s’ha posat sempre el primer de la cua del tobogan, encara que tots els altres estàvem esperant. Jo  m’he enrabiat amb ell. Li he fet així amb la mà.

I va alçar el puny clos. La resta de la família va somriure davant el seu petit gest d’amenaça.

– Per què creus que els visitants no han fet cas de les normes? – li va preguntar la mare.

La Lily es va posar a pensar i va bellugar el cap.

– No ho sé. Es portaven com… com…

– Com bèsties? – va suggerir en Jonàs tot rient.

– Justa la fusta! – va fer la Lily, rient també -. Com bèsties.

Cap dels dos no sabia ben bé què volia dir aquella paraula, però es feia servir sovint per a referir-se a una persona sense educació o obtusa, algú que no encaixava.

– D’on eren els visitants? – va preguntar el pare.

La Lily va arrufar les celles procurant fer memòria.

– El nostre cap ens ho ha dit al discurs de benvinguda, però no me’n recordo. Eren d’una altra comunitat. Han hagut de marxar molt d’hora i han esmorzat a l’autobús.

La mare va dir llavors:

– No et sembla que potser les seves normes són diferents? En aquest cas, senzillament no devien saber quines normes teniu vosaltres a l’àrea de jocs.

La Lily va arronsar les espatlles i va assentir:

– Deu ser això.

– Tu has anat a visitar altres comunitats, oi? – va preguntar en Jonàs -. Els del meu grup hi hem anat molts cops.

La Lily va tornar a fer que sí.

– Quan érem Sisos – va dir -, vam anar a passar tot un dia escolar amb un grup de Sisos a la seva comunitat.

– I com t’hi vas trobar? – va seguir preguntant en Jonàs.

La Lily va arrufar el nas un altre cop.

– Em vaig sentir estranya. Perquè feien les coses de manera diferent. Ells estaven aprenent uns costums que nosaltres encara no sabíem, i ens sentíem com babaus.

– Estic pensant, Lily, en el xicot d’avui que ha incomplert les normes – va dir el pare, que fins aleshores havia estat escoltant amb interès -. No creus que potser s’ha sentit estrany i babau de ser en un lloc nou, amb unes normes que no coneixia?

La Lily va reflexionar.

– Sí – va concedir finalment.

– A mi em fa una mica de llàstima – va dir en Jonàs -, encara que no el conegui. Em fa llàstima qualsevol que es trobi en un lloc on se senti estrany i babau.

– I ara com et sents, Lily? – va preguntar el pare -. Continues estant enrabiada?

– Crec que no – va decidir ella -. Crec que també sento una mica de llàstima per ell. I em sap greu d’haver clos el puny – va afegir fent un ample somriure.

En Jonàs també va somriure a la seva germana. Els sentiments de la Lily, va pensar,  eren sempre clars i senzills, fàcils de resoldre en general; també els d’ell devien haver estat així quan era un Set.

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s