Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres infantils favorits I** (de 7 a 10 anys). Aquests llibres expliquen històries que creiem que us agradaran: històries divertides, de misteri, fantàstiques, d’aventures…
Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem el primer capítol per enganxar-vos a la història.
Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!
Coses que passen de tant en tant / Kestutis Kasparavicius. Barcelona : Thule, 2018.
Kestutis és conegut per l’humor refrescant i l’enginy dels seus contes, en els quals ossos, porcs, conills i tortugues es troben atrapats en situacions desconcertants i desafiants que desperten la creativitat dels nens.
Les seves aquarel·les de colors alegres captiven des dels nens que encara no llegeixen fins als adults que gaudeixen d’una il·lustració atemporal.
Coses que passen de tant en tant
PRÒLEG
Una nit, assegut còmodament al sofà, llegia un llibre: Coses que passen cada dia. Ni tan sols vaig adonar-me de l’aldarull tan estrany que es va crear al meu voltant. Molt lentament i sense fer soroll, des de l’altre extrem de l’habitació, va arribar rodolant la pilota de bàsquet. Darrere meu vaig notar una lleu brisa, provocada per un globus blau. Des del sostre, allargant el cable, el llum va baixar. Des de la cuina, movent amb compte les potes, va aparèixer de cop una cadira. Al meu voltant, van començar a reunir-se cada cop més coses i criatures. Totes observaven el meu llibre. Es mostraven descontentes i remugaven. La situació va empitjorar: el llum va començar a estirar-me dels cabells amb els seus dits prims, alguna cosa molt petita em va pessigar la cama sense voler, i amb tota la intenció, la cadira em va trepitjar el peu.
– Per què hi ha res escrit sobre nosaltres en aquest llibre? – va queixar-se indignat el grup -. El gos hi figura fins a cinc cops i és un inútil total. Es passa el dia dormint sota la taula.
Precisament això feia el gos sota la taula, i va continuar fent-ho sense fer gens de cas de la multitud que s’havia reunit al voltant del sofà.
– Vejam, i què es podria escriure d’una criatura tan petita com tu? – vaig defensar-me assenyalant la maduixa vermella que s’amagava darrere la pilota de bàsquet.
– Si em tastessis, canviaries d’opinió – va respondre enardida la maduixa, que es va envermellir encara més.
Vaig meditar sobre el tema, i després d’una estona vaig entendre que tenien raó. La cosa o la criatura més diminuta i pràcticament inapreciable pot ser tan important com la més enorme i aparent. A més, hi ha moltes coses que es viuen més enllà d’aquestes parets i que val la pena que quedin escrites.
D’aquesta manera va néixer Coses que passen de tant en tant. Pots preguntar-te per què aquestes coses passen de tant en tant i no cada dia, com abans. Què hi fa? A vegades, o cada dia, aquestes coses passen.
EL CONVIDAT MISTERIÓS
Un vespre, al tard, quan acabava d’agafar el son, va sonar el timbre. Qui podria ser en una nit tan freda de vent i pluja? Al llindar de la porta hi havia un gosset de color blanc.
– Podria entrar una estoneta per escalfar-me? – va preguntar planyívolament.
El gos semblava molt desgraciat. Estava gelat de fred, tenia el pèl moll i tremolava.
– Entra – vaig convidar-lo.
El gosset va entrar, es va espolsar, com acostumen a fer els gossos en aquests casos i, és clar, va esquitxar les meves blanques i netes parets.
Vaig escalfar-li una sopa i l’hi vaig servir a taula. Després ens vam asseure i vam començar a conversar. El gosset era massa petit i no arribava a la taula. Així, doncs, vaig haver de posar una olla damunt del seu seient.
– Cap a on viatges? – vaig preguntar-li.
– Vaig de casa en casa. Potser algú em pot donar feina – va respondre.
– I quina mena de feina fa un gos? – vaig preguntar-li, atònit.
– Sé bordar, creuar-me entre les cames, fer una becaina als peus del meu amo i, a més, quan canvio el pèl, deixo un preciós mantell de neu.
– I, aleshores, s’ha de netejar tot amb l’aspiradora? – vaig preguntar-li.
– Bé, sí – va respondre el gosset modestament, amb una lleugera expressió de culpabilitat.
Vam xerrar una bona estona sobre diversos temes. Aleshores el gosset va reunir les seves poques pertinences, va donar-me les gràcies i amb molta educació, desitjant-me bona nit, va marxar.
Quan al matí següent vaig despertar-me, vaig pensar que havia tingut un somni molt estrany. Estrany de veritat, perquè al terra, en direcció a la porta, hi havia tot un rastre de neu.
ELS DOS CONILLS
La primavera, una època magnífica per fer visites, va arribar. En Conill Gris va visitar en Conill Verd.
En Conill Verd era una mica raret. Vivia cap per avall. A casa seva tot estava, literalment, potes enlaire. La taula, les cadires, el llit, l’armari i la resta dels mobles estaven al sostre. Fins i tot la petita catifa semblava estar enganxada al sostre sense fer el gest de caure. Només el llum penjava del terra.
En Conill Gris va entrar per la porta, va mirar enlaire i va dir “hola”. En Conill Verd estava assegut a taula, al sostre, prenent-se un te. Li agradava viure així. Només hi havia un inconvenient: en Conill Verd no podia sortir a passejar. Perquè hauria sortit volant. A fora no hi havia cap sostre.
– Com m’agradaria sortir i veure la primavera! – va dir il·lusionat el Conill Verd -. Em podries lligar a una corda i portar-me com un globus?
– Farem una altra cosa – va dir el Conill Gris assenyalant-li dos maons que havia portat -. Lliga-te’ls als peus i podràs posar-te dret.
I així van marxar els dos conills a passejar amunt i avall.
Sala infantil i juvenil Biblioteca Joan Triadú de Vic 