Hi havia una vegada… “L’illa dels records” de Marta Julià

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres infantils favorits I** (de 7 a 10 anys). Aquests llibres expliquen històries que creiem que us agradaran: històries divertides, de misteri, fantàstiques, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

edition-80913

L’illa dels records / Marta Julià ; dibuixos de Gemma Capdevila. Algemesí : Andana Llibres, 2018.

 

L’Eulàlia viu en un far amb el seu pare pescador i l’àvia, que li explica que el vent bufa entre les cases i s’endú els records oblidats fins més enllà de l’horitzó. Allà, l’illa dels records els guarda per sempre.

Un dia, l’àvia també comença a perdre la memòria. I l’Eulàlia, amb l’àvia al costat, emprèn un viatge mar endins per tal de recuperar-la.

Però per arribar a l’illa hauran de travessar l’altra meitat del mar, on naveguen els pirates de records. Aquest viatge suposarà molt més del que l’Eulàlia s’havia imaginat.

 


 

L’ILLA DELS RECORDS

 

 

Per a la meva àvia, marinera de secà

 

EL FAR

 

L’Eulàlia vivia al far d’una petita illa, entre el vent i les onades. Tenia quasi deu anys i els cabells enrossits pel sol, les galtes rosades per la tramuntana i els ulls blaus de tant mirar el mar.

L’Eulàlia havia crescut observant les onades, escenari de les aventures que li explicava l’àvia i per on als vespres veia tornar la barca de pescar del pare.

Cada dia, quan l’Eulàlia arribava de l’escola, l’àvia l’esperava al balancí del costat de la finestra, amb un entrepà de sardines a la taula, les agulles de teixir entre les mans i una història a la punta de la llengua.

Mentre l’Eulàlia berenava, l’àvia li parlava de mars que onejaven segons el pensament dels navegants i de mariners perduts en oceans sense terra. Algunes eren històries tristes i d’altres eren històries alegres, però sempre eren històries salades.

Només quan l’Eulàlia li feia la pregunta màgica, les paraules prenien gust de vainilla, sucre i canyella.

– Àvia, com eren els pastissos de la mare?

L’àvia somreia i mig aclucava els ulls, assaborint els records dolços de la seva filla: aquell tortell amb onades de xocolata que va cuinar el dia que l’Eulàlia va començar a gatejar, aquella trena de mars de maduixa en què la neta va bufar l’espelma del seu primer aniversari…

Era a través de les paraules de l’àvia que l’Eulàlia havia conegut sa mare, ja que quan va morir era tan petita, que no li’n quedava ni un record.

Els dies que s’entristia per haver-la oblidat, l’Eulàlia s’imaginava els dolços que li descrivia l’àvia, i li semblava que sentia la mare una mica més a prop.

L’àvia li deia que no era culpa seva que l’hagués oblidat: com que era tan menuda no havia pogut agafar els records prou fort i el vent se’ls havia endut mar endins.

El vent, li explicava l’àvia, bufava entre les cases i s’emportava els sons dels records que la gent no guardava prou bé. Sense el so que els cobria, els records s’oblidaven. El vent s’enduia la memòria mar a través fins més enllà de l’horitzó, just al punt on sortia el sol.

Allà hi havia una illa que guardava els sons de tots els records oblidats. I era allà on romanien també els que l’Eulàlia havia perdut.

El pare de l’Eulàlia era molt silenciós. I les coses més importants, les expressava sense paraules.

Sortia a pescar de bon matí, quan la filla encara dormia. Al vespre, la llum del far li indicava el camí de retorn.

El diumenge era diferent. L’Eulàlia pujava a la barca amb ell i junts navegaven mar endins.

Al seu costat, l’Eulàlia havia après a escoltar. Ara ja distingia els sons de les onades, dels infinits plecs d’aigua que resseguien la barca. També coneixia les veus del vent i sabia de quin mar bufaven.

El pare l’havia ensenyat a sentir les ziga-zagues dels peixos a l’aigua, el moviment sinúos dels corrents marins, l’obrir i tancar de les petxines en respirar i, fins i tot, la dansa de les algues al fons del mar.

L’Eulàlia també sabia preveure la  tempesta que s’acostava, quan el cel encara era ben blau. El pare li havia ensenyat a menar la barca amb mala mar i sempre deia que era la millor marinera que havia vist en molt de temps.

Pare i filla navegaven fins que arribaven al punt del mig del mar. Allà la barca s’aturava i, en el silenci més profund, els dos contemplaven les onades calmades com paper de seda, el cel sense ni un núvol.

Quan el pare no la veia, l’Eulàlia espiava l’altra meitat del mar, que semblava igual de tranquil·la, però que ell l’havia advertit que era plena de perills. Cap mariner que hi havia entrat n’havia tornat mai més, i l’Eulàlia tenia prohibit, fins i tot, de posar-hi el rem.

 

EL REGAL

 

El primer dia de primavera, l’Eulàlia va fer deu anys. Com cada aniversari, l’àvia va cuinar un pastís salat i li va regalar una bufanda de llana blava un pam més llarga que la de l’any anterior. El pare li va fer deu petons i li va donar una llibreta que mostrava aigües turqueses a la coberta.

L’Eulàlia, però, esperava un altre regal. El regal que la mare, abans de morir, havia demanat a l’àvia que li guardés pel seu desè aniversari.

L’àvia estava regirant els calaixos de l’habitació quan l’Eulàlia va treure el cap per la porta.

– Per què fas aquesta carona? No he oblidat pas el regal que falta – li va dir l’àvia, picant-li l’ullet -. Mmm, aquí no hi és, el devia guardar a l’armari dels llençols.

L’àvia i la neta van anar fins al safareig. De l’armari, però, només en van sortir llençols i coixineres. Les dues van continuar buscant per tot el far. Al rebedor, al menjador, a la cuina, a les habitacions. Fins i tot a la torre del far. Però el regal de la mare no apareixia enlloc.

– No recordes on el vas guardar? – va demanar-li l’Eulàlia amb una veu tan prima que quasi ni se la sentia.

– Ai la mar salada! No ho puc pas haver oblidat – va sospirar l’àvia, amoïnada. I, mirant la seva neta, va intentar somriure -. Me’n recordaré, petita marinera. Recordaré on el vaig guardar i tindràs el regal de la teva mare.

Però a l’Eulàlia fer deu anys ja no la il·lusionava gens ni mica.

Es va embolicar amb la bufanda, va agafar la llibreta nova i va pujar a la seva habitació.

Es va estirar al llit, just a sota de la finestra. El molinet de vent enganxat a la barana girava a gran velocitat. El cel era ple d’estrelles.

Amb els dits va resseguir les onades turqueses de la coberta del quadern, va agafar un llapis i va encetar la primera pàgina.

Damunt de l’escriptori s’acumulaven les llibretes de tons blavosos. Cada nit abans d’anar a dormir, l’Eulàlia escrivia el que havia viscut aquell dia. No volia que el vent s’endugués mai més cap dels seus records. L’Eulàlia, però, no va apuntar què havia passat el dia del seu aniversari, sinó que va anotar un per un els oblits que l’àvia havia tingut aquell hivern.

El dissabte que l’àvia va tornar del mercat sense bosses. El vespre que va cuinar el sopar dues vegades. O la nit que, sense recordar que l’endemà l’Eulàlia tenia escola, la va despertar per anar a pescar calamars. Les dues havien esclatat a riure enmig del silenci del far, però als ulls de l’àvia l’Eulàlia hi havia vist un mar de tristesa.

L’Eulàlia va deixar d’escriure. A fora, no se sentia ni el so de les onades. De cop, el molinet va arrencar a girar a gran velocitat i un xiulet de vent va rodejar el far abans de perdre’s mar enllà.

El vent s’estava enduent la memòria de l’àvia.

Aquella primavera, el vent va bufar dia sí i dia també, i ara un, ara un altre, l’àvia va anar perdent els records. L’Eulàlia els apuntava a la llibreta turquesa per no deixar-los escapar, però molts volaven mar endins abans que tingués temps d’escriure’ls.

Junt amb els records, l’àvia també va començar a oblidar les paraules. Cada vegada li costava més explicar els contes. A mitja història es quedava callada i mirava el mar buscant el mot que li faltava, però entre tantes onades, poques vegades el trobava.

L’àvia semblava cada vegada més preocupada i mantenia la mirada fixa al mar. Intrigada, l’Eulàlia es va acostar a la finestra, però l’àvia va tancar la cortina abans que la neta pogués mirar a fora.

– La mar salada, i que n’és de tard! A dormir, petita marinera.

– Sí, filla – va afirmar el pare, des de la cuina -, que demà tens escola. Ara pujaré a dir-te bona nit.

A l’habitació, l’Eulàlia va agafar els binocles que guardava a la tauleta de nit i va mirar per la finestra. El cel era negre. Al mar, no gaire lluny del far, hi brillava una flama. L’Eulàlia va enfocar-la i va descobrir un vaixell amb un petit foc encès al mig de la proa.

La nau semblava el vaixell de pirates del conte que li havia explicat l’àvia. Uns pirates que no buscaven or ni diners, sinó que, afamats de memòria, creuaven mars i oceans per robar objectes plens de records.

Un llamp va esquerdar el cel i l’Eulàlia va comptar els segons que tardava a sentir-se el tro.

– Set segons – va dir el pare, entrant a l’habitació just en el moment en què el tro feia tremolar el vidre de la finestra.

L’Eulàlia va deixar els binocles a la tauleta de nit i es va arraulir a sota de la manta.

– Pare, els pirates existeixen?

El pare va somriure i li va acariciar un floc de cabell.

– Només en els contes, filla. Només en els contes.

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Hi havia una vegada… “Faules d’Isop”

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres infantils favorits I** (de 7 a 10 anys). Aquests llibres expliquen històries que creiem que us agradaran: històries divertides, de misteri, fantàstiques, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

faules-d-isop

Faules d’Isop / Francesc Gisbert ; dibuixos de Roser Argemí. Alzira : Bromera, 2018

 

Laia i Arnau discuteixen sovint per qualsevol cosa: per triar la millor manera de llavar el gos, per veure a qui li toca netejar, per escollir el canal de la televisió…

Per això, l’àvia Virtu decideix explicar-los algunes faules clàssiques que, a més d’entretindre’ls, els ajudaran a posar-se en el lloc de l’altre i a fer les paus.

 


 

FAULES D’ISOP

 

 

1. L’abella i el colom

1

 

La iaia Virtu va eixir al pati alarmada pels crits. Laia i Arnau tornaven a barallar-se, com de costum. Virtu els havia demanat que dutxaren el gos, Piula, amb la mànega d’aigua. Arnau sostenia la mànega. Però la germana també volia. Ell contestava que era més alt i més gran. Ella, en canvi, es defensava dient que tenia el mateix dret a dutxar Piula:

– Sempre igual. Com el gat i el gos. Heu d’aprendre a treballar en equip.

– Arnau és un milhòmens. Tot ho vol fer ell.

– Mentida. Tu vas de saberuda. Tot ho saps. Jo sóc més gran. I he de subjectar la mànega. Tu no podries.

– Sí que podria!

– No podries!

– Sí que podria!

A fi de posar pau, la iaia Virtu va cridar els dos germans i els va fer seure al seu costat, en un banc del jardí del pati, a l’ombra del nesprer:

 

2

 

– La vostra disputa, em recorda la faula de l’abella i el colom.

– Què és una faula? – preguntà Laia.

– Són històries que ens ensenyen a pensar i a actuar. Les més famoses les va escriure un grec, conegut per Isop, fa un fum d’anys.

– I per què escrivia faules?

– Era un mestre de l’antiga Grècia, Arnau. Les va escriure pensant en els seus alumnes, de la vostra edat. Voleu que vos la conte?

Els dos xiquets van assentir. Per res del món es perdrien una de les històries de l’àvia. El sol de primavera va traure el cap entre uns núvols solitaris, com si també volguera escoltar. Geranis i cossiols de tota classe recorrien la vora del pati, amb el banquet i el nesprer a una banda. Piula remenava la cua feliç. Ara com ara, s’havia escapat de la dutxa.

– Conten que Flabiol era el colom més presumit de la ciutat d’Atenes. Li deien Flabiol per la forma de parrupar, pareguda al so de l’instrument musical: “Parruput, parruput…”. No era un colom qualsevol, dels que veureu en parcs i jardins. Sinó un colom missatger. En aquella època, no hi havia carters al món. Si volies enviar un avís o una carta a un amic o familiar d’un altre poble, calia buscar algú que hi anara. I demanar el favor que et portara la carta. La cosa es complicava a l’hivern, quan els camins es tallaven per les pluges o per la neu. Els pobles es quedaven incomunicats per mar i terra. Flabiol era, a més a més, el colom preferit de Dafne, una xiqueta de huit anys, filla de l’encarregat del colomar. Dafne sempre li portava les millors peces de fruita i les fulles de verdura més tendres, perquè estiguera sa i fort.

Flabiol era el millor dels coloms missatgers. El capità del seu colomar. No hi havia missió que se li resistira. I arribava abans que qualsevol dels companys, per molt mal oratge que es girara. No és estrany que, amb el temps, es fera un poc presumit. Sempre inflava el pit i pareixia un milcoloms.

– Igual que Arnau – va riure Laia.

– Tu calla!

– No calle, no calle!

– Pau i glòria! Un dia, el van enviar a dur un missatge a la ciutat veïna de l’Àtica. Era una felicitació, per a un comerciant que havia sigut pare. Flabiol va alçar el vol, així que li obriren la porta del colomar. Va planar sobre la ciutat, va elevar-se a  l’altura del Partenó i, vola que volaràs, va fer cap a  l’Àtica.

Com que feia bo, volava baixet, sobre un rierol, mentre contemplava el paisatge i travessava els boscos. Avançava tan despistat que no va veure una abella, en direcció contrària. Van xocar, l’abella es va endur la pitjor part  i va rodar pels aires. Però Flabiol també s’emportà una bona cabotada. Va recular per recriminar-li aquella forma de volar.

L’abella, mig marejada pel colp, va caure en una basseta d’aigua. Movia les potetes i les ales, deseperada, sense poder eixir-ne:

– Mira per on vas, mosca grossa! De ben poc no em traus un ull.

– Jo anava pel meu caminet, xino-xano, com tots els dies, de tornada al rusc. I tu has aparegut com un boig, a tota velocitat. M’has fet caure en una basseta i m’estic ofegant. Ajuda’m.

– Qui, jo? Toca… Sóc el primer colom missatger de la ciutat d’Atenes! No puc perdre el temps i està prohibit destorbar el meu pas. T’ho mereixes!

– No t’havia vist, què vols que hi faça? Jo he eixit pitjor parada que tu. Ajuda’m a  eixir de l’aigua. M’ofegue.

Per què t’hauria d’ajudar? Els insectes com tu no aprofiteu per a res i sou un perill públic per a la circulació.

– Si no em traus de l’aigua moriré.

– No és el meu problema. A mi, ni fred ni calor.

L’abella no feia més que engolir aigua, cada vegada més cansada:

– Sí que l’és! Totes les criatures grans i menudes, tenim un paper al món. Hui hem xocat i t’he destorbat, cert. Però un altre dia, pots necessitar la meua ajuda.

Flabiol va riure de valent:

– Jo, necessitar l’ajuda d’una busca com tu? Fuig, fuig. Sóc el primer colom d’Atenes, en què em podria ajudar una abella del muntó?

– Això, mai no ho sabràs, si no m’ajudes. L’únic que puc dir-te és que, si em perdones i em deixes anar, el dia que em necessites, em trobaràs. Paraula de l’abella Pinyola.

Flabiol no ho veia gens clar. Pinyola es va afonar a la basseta, sense forces per resistir més. Com que en el fons era bon colom i no li agradava fer mal a ningú, va allargar el coll. Va agafar l’abella d’una ala, amb el bec, suaument, i la deixà a la vora de la bassa.

Van passar els dies, van passar les estacions. A la primavera següent, Flabiol havia oblidat la topada amb l’abella Pinyola. Aleshores, van encarregar-li la missió més important de la seua vida. La ciutat d’Atenes va ser atacada per una flota de pirates de Fenícia. Els pirates van tancar l’accés a la ciutat pel port. Desembarcaren un exèrcit i bloquejaren els camins. La ciutat estava incomunicada. El poble contemplava el perill des de les muralles.

No hi havia manera d’eixir ni d’entrar. Les autoritats volien demanar ajuda a les ciutats veïnes amigues d’Atenes, perquè enviaren reforços. Però com? Van decidir que Flabiol, el millor colom missatger d’Atenes, portaria un missatge a la ciutat de Corint.

Van escriure el missatge, l’enrotllaren en un cartutx i el lligaren a la poteta de Flabiol. Dafne el va traure del colomar. L’agafà delicadament, entre les mans. El besà al cap, com feia sempre i el llançà des de la muralla, perquè s’envolara. Flabiol era conscient de la importància d’aquella missió:

– Confiem en tu, Flabiol. Porta el missatge i demana l’ajuda que necessitem. No ens falles.

No duia un missatge qualsevol. Duia l’esperança de tot un poble. La vida dels atenesos era a les seues ales.

4

 

Va planar sobre la ciutat.  Va recórrer el perímetre de la costa. Les embarcacions pirates tancaven els accessos. Va girar per la platja i enfilà cap al nord, pel camí de Corint. Per a eixir d’Atenes, el més ràpid era travessar la plana del Migdia. En aquella època, coberta de roselles. Flabiol ignorava que s’hi havien apostat dos pirates. Vigilaven que no passara ningú. Un dels pirates va veure el colom, de lluny:

– Mira, un colom! Ves per on, tindrem alguna cosa diferent per a dinar.

–  Sí, té bona pinta, és gros i lluït. Encerta’l amb l’arc, quan passe per damunt nostre.

El pirata va tensar l’arc. Apuntà. Flabiol volava confiat, sense adonar-se del perill. Els pirates s’amagaven davall d’unes oliveres centenàries. En això, quan era a punt de disparar, una abelleta se li posà per davant dels ulls:

-Ah, una abella! Em picarà!

Va fer una manotada, just quan disparava la fletxa. La fletxa va passar pel costat de Flabiol. Només aleshores va entendre el perill que corria. També intuí, pels moviments del pirata, que espantava un insecte:

– Ha de ser Pinyola, aquella abelleta, la que em va dir que tots, grans i menuts, tenim el nostre paper al món.

Flabiol va aconseguir dur el missatge a Corint. I enviaren una flota per ajudar Atenes. Els pirates, de seguida que van veure tantes naus, van fugir. Tota la ciutat va celebrar l’èxit de Flabiol. Però, és clar, com que els coloms, fins i tot els millors, no parlen la llengua dels humans, no va ser capaç d’explicar l’ajuda de l’abella. A qui sí que la va explicar va ser als seus companys, els altres coloms. La història va córrer de bec en bec, de pares a fills, d’avis a néts, generació rere generació, fins als nostres dies. I des d’aleshores, si vos fixeu, cap colom ha fet mal a cap abella.

Perquè ja ho diu la dita:

Fes bé i no faces mal,

que altre sermó no cal.

El bé perdura,

el mal madura.

 

5

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Hi havia una vegada… “El trencanous i el rei dels ratolins” de E.T.A. Hoffmann

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres infantils favorits I** (de 7 a 10 anys). Aquests llibres expliquen històries que creiem que us agradaran: històries divertides, de misteri, fantàstiques, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

trencanous

Trencanous i el rei dels ratolins / E.T.A. Hoffmann ; il·lustracions: Maria Tarragó. Barcelona : SD, 2016

 

Trencanous i el Rei dels Ratolins (en alemany, Nussknacker und Mausekönig) és un conte escrit per Ernst Theodor Amadeus Hoffmann el 1816.

La història tracta sobre la nova joguina que la jove Marie Stahlbaum rep la nit de Nadal, el Trencanous, que cobrarà vida i, després de derrotar el Rei Ratolí en una dura batalla, la portarà a un regne màgic poblat per ninots.

Conte clàssic de la literatura infantil, és perfecte tant per a nens com per a adults.

 


 

TRENCANOUS I EL REI DELS RATOLINS

 

 

LA NIT DE NADAL

 

El vint-i-quatre de desembre els fills del doctor Stahlbaum no tenien permís, en cap moment del dia, per entrar a la saleta familiar, i encara menys al saló del costat. De manera que Fritz i Marie seien apinyats l’un contra l’altre en un racó de la cambra del darrere de la casa. En caure el dia els sobrevingué un aire misteriós perquè, com era costum a la nit de Nadal, no s’encenien els llums. Fritz xiuxiuejà a la seva germana petita – n’acabava de complir set – que des de la matinada sentia cops de martell murmuriosos, descompassats i esmorteïts a les habitacions tancades amb clau. I no feia gaire, li confessava, un home petit i fosc havia passat pel corredor sigil·losament carregant una caixa grossa davall del braç, i ell, en Fritz, estava convençut que només podia haver estat el padrí Drosselmeier. Així és que Marie aplaudí de content amb les manetes i exclamà:

– Oh, què creus que ens haurà fet el padrí Drosselmeier enguany?

 

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0368_001

 

El magistrat Drosselmeier no era un home gaire afavorit. Era menut i esprimatxat, tenia la cara solcada d’arrugues, portava un gros pedaç negre allà on hauria d’haver estat l’ull dret i no tenia ni un cabell; per aquesta raó duia una bonica perruca blanca, una vertadera obra d’art feta amb vidre. El magistrat Drosselmeier era, d’altra banda, un home molt hàbil, capaç de crear i reparar rellotges. Si algun dels excel·lents rellotges a casa dels Stahlbaum no estava prou fi i no anava a to, el padrí Drosselmeier hi acudia, es treia la perruca de vidre i la jaqueta groga, i es posava un davantal blau. Durant una estona clavava eines punxagudes dins del rellotge, cosa que, només de mirar, provocava dolor a la petita Marie. Però no feia mal al rellotge en absolut; ans al contrari, el rellotge retornava a la vida i feia feliç a tothom brunzint, tocant les hores i sonant alegrement. Sempre que venia, duia alguna cosa bonica a la butxaca per a la quitxalla: ara un homenet que girava els ulls en blanc i s’inclinava de la manera més còmica, ara una petita capsa de la qual sortia un ocellet d’un saltiró, ara una altra cosa. Cada any per Nadal feia grans esforços per presentar una obra de meravellosa mestria feta per ell, tan preciosa que els pares de la mainada sempre la resguardaven en un lloc segur.

– Oh! – exclamà Marie -, què creus que ens haurà portat el padrí Drosselmeier?

Fritz digué:

– Segurament una fortalesa, amb tota mena de soldats desfilant amunt i avall i fent maniobres, i aleshores s’arribarien altres soldats que tractarien de guanyar posicions, però els coratjosos defensors dispararien les armes, les quals explotarien i retrunyirien de valent.

– No, no – interrompé Marie -. El padrí Drosselmeier em parlà d’un bonic jardí amb un gran llac, i d’uns cignes encantadors amb collarets daurats que nedaven al seu voltant i que emetien els cants més bonics. I llavors una nena petita travessava el jardí vers el llac, cridava els cignes i els donava a menjar massapà.

– Els cignes no mengen massapà – digué Fritz força barroer – i, a més, el padrí Drosselmeier no podria fer tot un jardí. De totes maneres, de què ens valen les seves joguines? Sempre ens les treuen sense que ens n’adonem. M’agraden més les coses que la mare i el pare ens donen, perquè podem quedar-nos-les i fer-ne el que vulguem.

Tot seguit els germans intentaren d’endevinar què rebrien dels seus pares aquesta vegada.

Marie digué que la senyoreta Trude, la seva nina més gran, s’havia desmillorat força. A cada moment, només feia que caure a terra, cosa que sempre li deixava marques desagradables a la cara. I tants de reganys no havien valgut de res, simplement no parava d’embrutar-se el vestit. Fritz, per la seva banda, observà que, tal com son pare n’estava al cas, als estables calia un cavall alatzà decent, i que l’armada no comptava amb gens ni mica de cavalleria.

 

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0368_002

 

Així doncs, la mainada sabia que els seus pares els havien comprat tota mena de regals bonics, i estaven enfeinats imaginant-los, però també estaven segurs que el nen Jesús els mirava amb ulls plens de tendresa i amor, i que els regals de Nadal, que ell havia beneït, donaven més satisfacció que qualssevol altres. D’això feia memòria a la quitxalla, que encara xiuxiuejava sobre els regals que esperava, la seva germana gran, Louise, la qual afegí que sempre era el nen Jesús qui, a través de les mans dels estimats pares, donava als infants allò que els proporcionés veritable divertiment, ja que ell sabia millor quines coses convenien que no pas els mateixos infants. Així doncs, la germana gran Louise prosseguí que, per comptes d’il·lusionar-se i desitjar tota classe de coses, valia més esperar tranquil·lament com a fills ben educats allò que el nen Jesús els portés.

Marie s’assegué, consirosa; en canvi, Fritz remugà:

– De tota manera, voldré un cavall alatzà i uns quants hússars.

Aleshores ja era negra nit. Fritz i Marie s’abraçaren, temerosos de dir ni un mot més; tenien la sensació que els voleiaven unes ales suaus pel damunt, i alhora els semblà sentir una música sublim a la distància. Quan de sobte una esplendor recorregué la paret, saberen que era el nen Jesús que alçava el vol damunt de boires radiants vers altres nens i nenes afortunats. Just en aquell moment sonà una argentina campana “ning-ning-ning”, les portes del gran saló s’obriren de bat a bat i es produí un esclat de llum tan intens que la quitxalla exclamà “oh!, oh!” i es quedarn palplantats al llindar de la porta.

El pare i la mare aparegueren a l’entrant, agafaren els fills de la mà i digueren:

– Passeu, passeu, fills estimats, i vegeu què us ha portat el nen Jesús.

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Hi havia una vegada… “La fleca del carrer dels diumenges” d’Alexis Galmot, Till Charlier

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres infantils favorits I** (de 7 a 10 anys). Aquests llibres expliquen històries que creiem que us agradaran: històries divertides, de misteri, fantàstiques, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

fleca

La Fleca del carrer dels diumenges / Alexis Galmot, Till Charlier. Barcelona : BiraBiro, 2020

 

Quan surt de l’orfenat, en Jack Talboni ha d’escollir el seu ofici: serà forner.

Després de passar la infantesa alimentant-se de mosques i de llaunes de sardines, esdevé un mestre en l’art de la barra de pa no massa cuita i de les lioneses de xocolata.

Això, capgirarà la vida dels veïns del seu barri.

Una fada blava, un rellotge capritxós, Les quatre estacions de Vivaldi… conduiran en Jack cap a un destí imprevisible.

 


 

LA FLECA DEL CARRER DELS DIUMENGES

 

1

4 per 3 = 11

 

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0338_001

 

Quan en Louis Talboni i l’Adèle Pelviaire es van conèixer, tots dos tenien quinze anys.

Ell estudiava el curs superior de flauta travessera al Conservatori Municipal de Música. Ella, que s’havia iniciat en aquest art un any abans que en Louis, era alumna del curs d’excel·lència de tuba. L’Adèle tenia uns pulmons desenvolupats, una bona oïda musical i uns cabells daurats que enamoraven.

Un dissabte a la tarda, mentre eren al passadís del Conservatori, en Louis va preguntar a l’Adèle si volia anar a seure al banc que hi havia a fora. L’Adèle va refusar el convit una primera vegada per sentit de la decència, una segona per timidesa, una tercera per pudor, una quarta per error, i a la cinquena va acceptar la proposta de bon grat.

En Louis li va dir de quedar al pati, darrere de l’estàtua de l’alcalde. Va ser allà mateix on va sincerar-se amb l’Adèle i li va dir que portava un vestit de rodonetes molt bonic.

– Quin és el teu compositor preferit? – li va preguntar ell.

– Antonio Vivaldi.

– El meu també és Vivaldi. I quina obra t’agrada més d’ell?

Les quatre estacions.

– A mi també! – va exclamar en Louis.

 

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0338_002

 

 

– I el teu número preferit quin és? – li va preguntar l’Adèle.

– El 3.

– El meu també! I el teu color preferit?

– El blau.

– El meu també!

– Blau si és nen, rosa si és nena – va deixar anar en Louis fent broma.

I tots dos van riure de bona gana.

Tot estava dit.

Van quedar un dissabte a la vora del riu, sota el desmai, amb els seus instruments de música. Allà mateix van descobrir plegats que tocar Les quatre estacions amb la tuba i la flauta travessera no era bufar i fer ampolles, sobretot perquè aquestes peces estaven escrites per a violí i orquestra de cambra de corda.

L’Adèle va tancar els ulls i va fer volar la imaginació: si en Louis hagués estat el violinista i ella tota una senyora orquestra de cambra de corda, s’hauria desplegat una torrentada de Vivaldi a la riba del riu – a més d’uns núvols de cotó en un cel llis, a més d’un vent que bressolava els camps de blat, a més dels peixos, de les seves escates brillants i de la mussolina fina i transparent de les aletes – i el paradís hauria baixat a la Terra.

Armat amb un quadern i un llapis, en Louis va calcular que tenien feina per estona, perquè Les quatre estacions eren ni més ni menys que quatre concerts: “La primavera”, “L’estiu”, “La tardor” i “L’hivern”. I en cada concert hi havia tres moviments: un de ràpid, un de lent, un de ràpid.

– Això fa un total de… vejam, 4 per 3… si en tenim 4 i el multipliquem per 3…

– Fan 11 moviments.

– En fan 12, Adèle. 4 per 3, 12…

– 12, 12… Sí, 12. 12 en total! – es va afanyar a dir l’Adèle, que tenia més sentit del ritme que de l’aritmètica.

En Louis va calcular tot seguit que si cada dissabte aconseguien desxifrar un moviment diferent, en 12 setmanes podrien – potser – obtenir un (primer) càlcul de l’obra emblemàtica d’Antonio Vivaldi i de les seves principals dificultats (se sobreentén: amb la condició d’arromangar-s’hi i suar de valent amb la partitura).

 

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0338_003

 

El sisè dissabte, per tant, van abordar el moviment final de “L’estiu”, que és presto, rapidíssim, ferotgement endimoniat.

En l’últim temps de l’últim compàs, en Louis va abalançar-se sobre l’Adèle i la va besar com un posseït sobre un jaç de margarides.

L’Adèle es va enamorar d’en Louis, i ell d’ella, fins al punt que van agafar la navalla i van gravar les seves inicials dins d’un cor al tronc del desmai.

A partir d’aquell dia, ciao família! Arrivederci, llar dolça llar!

Lliurats l’un a l’altre, units a la riba del riu, van viure d’amor, d’aigua freda i de Les quatre estacions d’Antonio Vivaldi. No veien córrer davant d’ells, riu avall, ni les hores, ni els dies, ni les setmanes…

Però, ai las, quan va arribar el moment de casar-se, tot d’una es van adonar que s’havien oblidat completament d’aprendre un ofici. Completament. Perquè saber tocar (passablement) Vivaldi amb tuba o amb flauta travessera no és un ofici; si més no, segons la definició de la Cambra dels Oficis.

 

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0338_004

 

 

 

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Hi havia una vegada… “Que ve el diluvi! ” de David Fernández Sifres

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres infantils favorits I** (de 7 a 10 anys). Aquests llibres expliquen històries que creiem que us agradaran: històries divertides, de misteri, fantàstiques, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

164551_Cub_ADA48_QueVeDiluvi_Bl_web

Que ve el diluvi! / David Fernández Sifres ; il·lustracions: Ximena Maier. Barcelona : Baula, 2019

 

Els núvols dominen el cel de Vilavella de la Vall. No n’hi ha cap dubte: ve el diluvi!

En Biel, en Quim i en Poliprou decideixen evitar la tragèdia i posen fil a l’agulla: han de salvar una parella d’animals de cada espècie abans no sigui massa tard.

Però, a diferència de Noè, ells no tenen cap arca per navegar i, abans que caigui la primera gota de pluja, ja es veuen amb l’aigua al coll…

 


 

QUE VE EL DILUVI!

 

1

NOMS DE SUPERHEROI

 

Nosaltres tres som herois. Herois dels de debò. Dels de salvar el món. Tot i que al poble encara no se n’han adonat i es pensen que som uns brètols o alguna cosa així. Però és que tots els herois, al començament, com uns incompresos. “Incompresos” és una paraula que m’ha costat molt d’aprendre, però m’agrada.

El que sí que us puc dir és que ser heroi no és una cosa que es triï perquè sí.

No pots dir a classe que de gran vols ser heroi, perquè llavors els teus companys es riuen de tu i a sobre et castiguen sense esbarjo. T’assabentes que has de ser heroi de cop i volta, sense buscar-ho.

I de vegades ser heroi et pot portar molts problemes, com a nosaltres.

Però això ja ho explicaré després.

El cas és que vam saber que havíem de ser herois un dissabte, a la plaça del poble. En Poliprou i jo ens estàvem cruspint unes ulleres de xocolata i nata quan vam sentir al nostre darrere un soroll que semblava el mugit d’una vaca.

De l’ensurt, a en Poliprou li va caure un tros de la pasta a terra, però quan ens vam girar va resultar que era en Quim, que venia corrent com una llebre i esbufegava com una olla de pressió: “Buf, buf, buf”. En Poliprou i jo no ens podíem ni imaginar el que estava a punt d’explicar-nos. Ni bojos. I això que en Quim estava molt vermell. No rosa fort, sinó vermell vermell, com el retolador del vermell fort. Quan va arribar al nostre costat es va inclinar una mica cap endavant i va recolzar les mans als genolls per recuperar l’alè.

Encara no he dit que em dic Biel. Biel Petit. Ja sé que no és un nom d’heroi, però ja me’n buscaré un, que en Superman no es deia pas Superman, i mireu si ho era, d’heroi. Ni tan sols és el meu nom de debò. Els d’en Quim i en Poliprou tampoc ho són. La història dels seus noms ja l’explicaré després. La del meu, la veritat, no té gaire misteri. El que passa és que el meu pare també es diu Biel, i quan sona el telèfon ens fem un embolic.

– Que hi és, en Biel?

– Quin Biel? El gran o el petit?

– En Biel petit.

Mira que la meva mare em podria haver posat Cesc o Albert, o qualsevol altre nom normal i corrent. Però no: jo sóc en Biel “petit”, i com que el meu pare es diu igual que jo, doncs m’ha quedat aquest nom: Biel Petit.

El cas és que en Quim havia arribat esbufegant com una olla de pressió, i així que va poder va intentar parlar:

– Ve… – va provar de dir -. Ve…

– Qui ve? – el va apressar en Poliprou.

– Ve… – va intentar dir de nou.

– Qui?

En Poliprou i jo ens estàvem posant nerviosos. Jo vaig pensar que potser venia la Marta, que és la noia més guapa del món i que fa poc se n’ha anat a viure a una altra província. En canvi, en Poliprou es va pensar que el qui venia era el seu pare, que ja devia haver trobat el paper de les notes, i es va posar a tremolar.

– Que qui ve?! – vam cridar tots dos alhora -. Digue-ho d’una vegada!

– Que ve el diluvi! Ho ha dit el meu pare – va dir finalment en Quim, i després de comunicar el missatge, es va estirar sobre la gespa de panxa enlaire i amb els braços en creu per refer-se.

Quin bunyol de notícia. Jo vaig tenir una desil·lusió, perquè ja m’havia fet pagues de veure la Marta. En canvi, en Poliprou va respirar tranquil i li va tornar la sang a la cara, de l’ensurt li havia quedat blanca com el paper.

El diluvi… A qui li importava que vingués el diluvi? Perquè d’acord que en Quim ja havia fet els nou anys i nosaltres encara no i que havia de saber més coses que nosaltres, però és que no enteníem res de res.

I això que el senyor Cristòfor, el capellà, ens havia parlat alguna vegada del diluvi, perquè surt a la Bíblia. Pel que es veu, fa molts anys – ell no sap quants exactament – es va posar a ploure, així, com qui no vol la cosa, i va ploure quaranta dies sense parar, que ja és ploure, això. I es va inundar tot, és clar. Però com volia en Quim que vingués al nostre poble, el diluvi?! Si amb prou feines surt als mapes!

En Poliprou i jo ens vam mirar confosos i ens vam agenollar al costat d’en Quim.

– Què vol dir que ve el diluvi? – vaig preguntar jo.

– A quina hora ve el diluvi? – va preguntar en Poliprou.

Però en Quim continuava estirat a terra, esbufegant amb els ulls tancats.

– Com ho sap, el teu pare? – vaig insistir jo.

– I tu t’ho creus? – el va pressionar en Poliprou.

Però en Quim no deia ni piu, de tan cansat que estava.

– Però si fa cinc mesos que no hi plou, al poble! – vaig dir jo.

– Cinc mesos i sis dies! – va matisar en Poliprou.

I aquesta vegada en Quim sí que va reaccionar. Va saltar com si tingués una molla o l’hagués pessigat algun insecte.

– Per això mateix – va dir -. Perquè fa cinc mesos que no plou. – I es va tornar a estirar.

No és per res, però a mi això em va semblar una bajanada del tres i mig, com a mínim.

– Tu hi toques o no? – li vaig dir tot aixecant-me -. Això del diluvi no és que plou molt?

I com que a en Quim el que més el molestava del món és que li diguin que no hi toca i ja havia parat d’esbufegar com una olla de pressió, es va incorporar, va agafar la bossa de gominoles que acabàvem de comprar al quiosc i ens va explicar fil per randa com era que sabia que venia el diluvi.

Perquè això sí: de venir, venia.

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Hi havia una vegada… “En Jim Botó i en Lluc el maquinista ” de Michael Ende

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres infantils favorits I** (de 7 a 10 anys). Aquests llibres expliquen històries que creiem que us agradaran: històries divertides, de misteri, fantàstiques, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

71lvnQETl6L

En Jim Botó i en Lluc el maquinista / Michael Ende ; il·lustracions de F. J. Tripp. Barcelona : La Galera, 2009

 

En Jim Botó i en Lluc el maquinista es veuen obligats, amb la locomotora Emma, a abandonar el país de Lummerland perquè no hi caben.

El viatge els portarà al llunyà país de Mandala, on en Jim Botó s’arribarà a prometre amb la princesa Li Si després de viure mil aventures i d’alliberar-la del drac malvat.

 


 

EN JIM BOTÓ I EN LLUC EL MAQUINISTA

 

20210518_190307

 

CAPÍTOL PRIMER

EN EL QUAL COMENÇA LA HISTÒRIA

 

El país on vivia en Lluc el maquinista es deia Lummerland i era molt petit. Era extraordinàriament petit en comparació amb d’altres països com, per exemple, Alemanya, o l’Àfrica, o la Xina. Era si fa no fa el doble de gran que casa nostra i es componia en la seva major part d’una muntanya de dos cims, un de més alt i un altre d’una mica més baix.

Al voltant de la muntanya serpentejaven una colla de camins, amb tot de pontets i passos. Hi havia també una via fèrria plena de revolts. Passava per cinc túnels que travessaven la muntanya en tots els sentits, de cim a cim.

De cases, naturalment, també n’hi havia a Lummerland; una del tot corrent i una altra amb una botigueta. Després venia una estació molt petita al peu de la muntanya. Allà vivia en Lluc el maquinista. I a dalt de tot de la muntanya, entre els dos cims, s’alçava un palau. Ja veieu, doncs, que el país era bastant ple.

No s’hi podien encabir gaires coses més. I era molt important, també, de prendre moltes precaucions per no traspassar les fronteres del país, perquè aleshores et mullaves els peus. És que el país era una illa.

Aquesta illa es trobava al mig de l’ample, de l’infinit oceà, i les onades grosses i xiques remorejaven de dia i de nit als límits del país. És cert que de vegades la mar era quieta i llisa, tant, que s’hi emmirallaven el sol de dia i la lluna de nit. I sempre era especialment bonica i majestuosa, i en Lluc el maquinista s’asseia sempre a la riba i s’hi encantava.

Ningú no sabia per què aquella illa es deia Lummerland i no pas qualsevol altre nom, però segurament algun dia algú ho investigarà.

Aquí, doncs, vivia en Lluc, el maquinista, amb la seva locomotora. La locomotora es deia Emma i era molt bona, potser una mica passada de moda, una locomotora tènder d’una sola peça. Això, és clar, la feia molt rabassuda.

I ara, naturalment, algú podria preguntar: per què, en un país tan petit, calia una locomotora?

Doncs mireu, un conductor de locomotora necessita sempre una locomotora, perquè si no, què conduiria? Potser un ascensor? I un autèntic maquinista de locomotora vol ser un maquinista de locomotora i res més. De tota manera, a Lummerland no hi havia ni un sol ascensor.

 

20210518_190332

 

En Lluc el maquinista era un home baixet, una mica rodanxó, que no s’encaboriava gens pensant si algú trobava la locomotora necessària o no. Portava una gorra de visera i una granota. Tenia els ulls tan blaus com el cel de Lummerland quan feia bo, però la cara i les mans eren gairebé negres, de l’oli i el sutge. I encara que es rentava cada dia amb un sabó especial per a maquinistes de tren, el sutge no se n’acabava d’anar mai. El tenia tan enfonsat dins la pell que en Lluc, d’ençà de molts anys i per culpa del seu treball, s’anava ennegrint més i més. Quan reia – i ho feia molt sovint – dins la boca li veies lluir unes dents blanques, precioses, amb les quals podia trencar tota mena de nous. A més a més, a l’orella esquerra hi portava una anelleta d’or, i fumava amb una pipa gruixuda i curta.

Tot i no ser especialment alt i gros, en Lluc tenia una gran força corporal. Per exemple, quan volia podia torçar una barra de ferro i corbar-la, però ningú no sabia que fos tan fort perquè a ell li agradava la pau i la tranquil·litat i mai no havia hagut de demostrar la seva força.

En Lluc també era un artista, fins i tot quan escopia. Apuntava amb tant d’ull que podia apagar un llumí encès a una distància de tres metres i mig. I això no és tot encara: podia fer alguna cosa més, i més bé i amb més lleugeresa que cap altra persona al món: escopir descrivint un looping.

 

20210518_190345

 

Cada dia en Lluc feia molts viatges sobre els carrils serpentejants i travessava els cinc túnels de cap a cap de l’illa i després els tornava a passar a l’inrevés, i mai no passava res que fos digne d’esment. L’Emma esbufegava i xiulava de plaer i de vegades en Lluc també xiulava una cançoneta i resultava un so d’allò més alegre. Sobretot dins els túnels perquè el ressò hi feia molt bonic.

Fora d’en Lluc i de l’Emma, a Lummerland encara hi havia algunes persones més. Eren, per exemple, el rei que regnava en el país i vivia al palau entre els dos cims. Es deia Alfons Tres-quarts-de-dotze perquè precisament havia nascut a tres quarts de dotze. Era un sobirà prou bo. En tot cas ningú no podia dir-ne coses desfavorables, perquè ben mirat no se’n podia dir res. Generalment s’estava assegut al seu palau amb la corona al cap, una bata de vellut vermell, sabatilles de quadres escocesos als peus, i telefonant. A aquest fi tenia un gran telèfon d’or.

El rei Alfons Tres-quarts-de-dotze tenia dos súbdits – prescindint d’en Lluc que, evidentment, no era cap súbdit, sinó el maquinista.

Un dels súbdits era un home que es deia senyor Màniga. El senyor Màniga gairebé sempre es passejava amb un barret fort al cap i un paraigua plegat sota el braç. Vivia a la casa que era com totes les cases i no tenia cap professió determinada. Era principalment súbdit i era governat. A vegades obria el paraigua, sobretot quan plovia. Del senyor Màniga, no se’n pot dir res més.

L’altre súbdit era una dona i, per cert, força agradable. Era rodoneta i pleneta, no tant, però, com l’Emma, la locomotora. Tenia unes galtes vermelletes i es deia senyora Queeè, amb tres es. Sembla que un avantpassat seu havia estat dur d’orella i la gent li va treure aquest nom perquè ell sempre ho deia quan no ho entenia prou bé. I el nom havia quedat.

La senyora Queeè vivia a la casa de la botiga on et podies procurar tot el que et feia falta: xiclets, diaris, cordons de sabates, llet, plantilles per al calçat, mantega, espinacs, serres de marqueteria, sucre, sal, piles per a llanternes, maquinetes de fer punta als llapis, portamonedes en forma de pantalons tirolesos, records de viatge, pegues de tota mena. Resumint: de tot.

Gairebé mai ningú no comprava els records de viatge perquè a Lummerland no hi venien mai viatgers. Només el senyor Màniga en comprava algun de vegades, més per pura casualitat i perquè eren tan barats que no pas perquè li fessin falta. I, sobretot, perquè feia petar la xerradeta de bon grat amb la senyora Queeè.

Ah, que no me’n descuidi: el rei només el podies veure els dies de gran festivitat, perquè la major part del temps havia de governar. Però quan s’esqueia una festivitat, a tres quarts de dotze treia el cap per la finestra i feia un senyal amistós amb la mà. Aleshores els seus súbdits s’alegraven d’allò més i llançaven els barrets enlaire, i en Lluc i l’Emma xiulaven alegrament. Després hi havia gelats de vainilla per a tothom, i els dies de festa més repicada, gelat de maduixa. Els gelats els comprava el rei a la senyora Queeè, que era una artista en la seva confecció.

La vida a Lummerland era ben pacífica fins que un dia… sí, i amb això comença pròpiament la nostra història. 

 

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Hi havia una vegada… “Agu trot ” de Roald Dahl

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres infantils favorits I** (de 7 a 10 anys). Aquests llibres expliquen històries que creiem que us agradaran: històries divertides, de misteri, fantàstiques, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

81ZLaMRC+5L

 

Agu trot / Roald Dahl ; il·lustracions de Quentin Blake . Barcelona : Estrella Polar, 2010

 

El senyor Hoppy, un solter jubilat, sent un amor secret per la senyora Silver, una vídua molt atractiva.

Ella, però, omple d’atencions l’Alfie, la seva tortuga.

El pla terriblement enginyós del senyor Hoppy per vèncer el seu rival i aconseguir l’amor de la senyora Silver per mitjà de cent quaranta tortugues -com a mínim!- us deixarà amb un pam de nas. 

 


 

AGU TROT

 

20210304_121151

 

Nota de l’autor

Fa anys, quan els meus fills eren petits, a casa teníem, gairebé sempre, una o dues tortugues al jardí. En aquell temps, una tortuga que s’arrossegués per la gespa del jardí o per l’eixida era una visió freqüent. Es podien comprar força bé de preu a qualsevol botiga d’animals domèstics i, de tots els animalets per a nens, eren possiblement els menys empipadors i els menys perjudicials.

Les tortugues acostumaven a portar-les a Anglaterra per milers, engabiades, la majoria des del nord d’Àfrica. Però fa uns anys es va aprovar una llei que considerava il·legal entrar tortugues al país. No ho van fer per protegir-nos a nosaltres. Les tortuguetes no representaven cap perill per a ningú. Es va fer purament per consideració cap a les mateixes tortugues. Els traficants que les portaven acostumaven a atapeir les gàbies amb centenars de tortugues sense menjar ni aigua i, en aquestes condicions terribles, moltes morien durant el viatge per mar. Així doncs, abans de permetre que aquesta crueltat anés endavant, el govern va posar fi al negoci.

Tot el que s’explica en la història que llegireu va passar quan tothom podia anar i comprar una simpàtica tortugueta a qualsevol botiga.

 

20210304_121206

 

El senyor Hoppy vivia en un piset enlairat en un edifici alt de formigó. Vivia sol. Sempre havia estat un home solitari i d’ençà que s’havia jubilat estava més sol que mai.

A la vida del senyor Hoppy hi havia dos amors. Un eren les flors que feia créixer al seu balcó. Creixien en testos, en cossis i en cistells, i a l’estiu el balconet es convertia en un desgavell de colors.

 

20210304_121223

 

El segon amor del senyor Hoppy era un secret que havia guardat gelosament per a ell sol.

El balcó immediatament per sota del d’ell sobresortia una mica més que no pas el seu, de manera que el senyor Hoppy sempre tenia una bona vista d’allò que passava a baix. Era el balcó de la senyora Silver, una atractiva senyora d’edat mitjana. La senyora Silver era una vídua que també vivia sola. I, encara que ella no ho sabia, era d’ella de qui secretament estava enamorat el senyor Hoppy. L’havia estimada des del seu balcó durant molts anys, però, com que era un home molt tímid, mai no havia estat capaç de donar-li ni la més petita pista del seu amor.

Cada matí, el senyor Hoppy i la senyora Silver intercanviaven una conversa molt educada, l’un mirant a baix des de dalt, i l’altra mirant cap amunt; però mai no passaven d’aquí. La distància entre els dos balcons no devia ser de més d’uns quants metres, però al senyor Hoppy li semblaven milions de quilòmetres. Es delia per convidar la senyora Silver a prendre una tassa de te amb pastes, però sempre que les paraules li ballaven als llavis, es desanimava. Com ja he dit, era un home molt molt tímid.

 

20210304_121247

 

Ai!, si tan sols, es repetia a ell mateix, si tan sols pogués fer alguna cosa fantàstica com salvar-li la vida o rescatar-la d’una banda de criminals armats, si tan sols pogués dur a terme alguna proesa extraordinària que el convertís en un heroi als ulls d’ella. Si tan sols…

 

20210304_121300

 

L’inconvenient amb la senyora Silver era que ella donava tot el seu amor a algú altre, i aquest algú era una petita tortuga anomenada Alfie.

Cada dia, quan el senyor Hoppy mirava pel balcó i veia la senyora Silver que xiuxiuejava paraules tendres a l’Alfie i li amanyagava la closca, se sentia absurdament gelós. No li hauria importat ser ell mateix una tortuga, si això hagués volgut dir que la senyora Silver li acariciaria la closca cada matí i li mormolaria paraules tendres.

 

20210304_121327

 

L’Alfie vivia des de feia molts anys amb la senyora Silver, al seu balcó, estiu i hivern. Al voltant del balcó hi havia taulons que tapaven les vores perquè l’Alfie pogués passejar-se sense por de caure, i en un racó hi havia una caseta fins on l’Alfie podia arrossegar-se cada nit i quedar-s’hi ben calentó.

Quan al novembre arribava el temps més fred, la senyora Silver omplia la caseta de l’Alfie amb fenc sec. La tortuga podia arrossegar-se fins allí, colgar-se ben endins sota el fenc i dormir durant uns quants mesos seguits sense aigua ni menjar. D’això se’n diu hivernar.

Al començament de la primavera, quan l’Alfie notava el temps càlid a través de la seva closca, es despertava i s’arrossegava lentament fora de la seva caseta cap al balcó. I la senyora Silver picava de mans amb alegria i cridava: “Benvingut altre cop, ratolinet! T’he trobat a faltar tant!”.

Era en moments com aquests que el senyor Hoppy desitjava més que mai poder canviar-se el lloc amb l’Alfie i convertir-se en una tortuga.

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Hi havia una vegada… “El bot del Dr. Bombard” d’Oriol Canosa, Jordi Sunyer

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres infantils favorits I** (de 7 a 10 anys). Aquests llibres expliquen històries que creiem que us agradaran: històries divertides, de misteri, fantàstiques, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

El bot del Dr. Bombard / Oriol Canosa ; il·lustracions de Jordi Sunyer. Barcelona : Minimini Babulinka, 2019

 

Després d’un naufragi sense incidents, el doctor Bombard sura en un bot enmig de l’oceà.

És una tragèdia o una oportunitat per viure una gran aventura?

No ho sap.

Però tindrà tot el temps del món per descobrir-ho.

 


 

EL BOT DEL DR. BOMBARD

 

 

 

El doctor Bombard sura enmig de l’oceà en un bot minúscul.

Fa una setmana que el vaixell en què viatjava va naufragar i des de llavors navega a la deriva.

Està sol. Els corrents marins l’han allunyat dels altres bots. Qui sap, potser a ells ja els han rescatat!

 

 

En una situació com aquesta el més important és mantenir la calma. Angoixar-se massa només empitjoraria les coses.

Al bot hi ha dos rems, però no els fa servir. És més raonable deixar-se portar pel corrent i esperar que tard o d’hora algun vaixell el rescati.

Al cap i a la fi, tampoc no s’hi està malament, surant enmig de l’oceà. Les postes de sol són tan boniques que el doctor s’oblida de tot.

 

 

El doctor Bombard, com tots els metges, sap que no s’ha de beure aigua de mar, perquè podria fer-li mal.

Però a l’oceà on sura hi plou sovint, cosa que li permet omplir un cubell d’aigua dolça i beure’n tanta com vulgui.

 

 

De menjar tampoc no en falta, a l’oceà. La canya de pescar que du al bot li serveix per no passar gana. El peix és molt sa, encara que el doctor Bombard preferiria fer-se’l a la brasa i no haver de menjar-se’l cru.

El plàncton que sura damunt les ones i que recull amb l’ajut d’una cullereta li dóna tota la vitamina C que necessita. No és tan bo com una taronja, però va bé per variar una mica la dieta.

 

 

Un matí, alguna cosa impacta contra la cara del doctor, com si li haguessin clavat una bufetada. Sorprès, mira al seu voltant intentant entendre què ha passat.

Al fons del bot troba un peix volador batent les aletes desesperadament.

– Quina cosa  més fascinant! Aquesta sí que és una manera fàcil de pescar!

Al cap d’un instant, un altre peix volador cau dins del bot. N’hi ha centenars, milers, sobrevolant la superfície del mar. I, de tant en tant, algun cau dins del bot.

El doctor està molt content: ara sí que té el problema del menjar resolt!

 

 

Cal mantenir-se ocupat per evitar l’avorriment i la desesperació. Pescar, netejar la barca, fer estiraments per desentumir el cos, fer-se una pinta amb espines de peix…

Fins i tot, cada tarda dedica una estona a repassar el seu anglès.

Després d’arreglar-se una mica la roba i pentinar-se tan bé com pot, s’imagina que el visita la reina d’Anglaterra.

– Would you like another cup of teaYour Majesty?

 

 

Però no tot és pau i tranquil·litat.

Un dia esclata una tempesta tan ferotge que el doctor Bombard tem per la seva vida. En un instant, el cel s’omple de núvols negres. Les ones són tan altes que el bot es balanceja com si fos la vagoneta d’unes muntanyes russes.

Durant hores, el doctor s’aferra al bot amb totes les seves forces.

Però no hi ha mal que duri per sempre.

Finalment, la tempesta amaina.

El sol torna a obrir-se pas entre els núvols i el doctor Bombard, esgotat i marejat com una sopa, s’adorm.

Ha resistit una de les proves més dures amb què la natura mesura el valor dels humans.

 

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

 

Hi havia una vegada… “El Bruixot, l’Horrible i el Llibre Vermell dels Encanteris” de Pablo Bernasconi

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres infantils favorits I** (de 7 a 10 anys). Aquests llibres expliquen històries que creiem que us agradaran: històries divertides, de misteri, fantàstiques, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

El Bruixot, l’Horrible i el llibre vermell dels encanteris /  Pablo Bernasconi. Barcelona : Lumen, 2007

 

Leitmeritz, el bruixot, resol els problemes de tothom amb l’ajuda del Llibre Vermell dels Encanteris.

Però no pot fer res pel seu ajudant, Chancery, l’home blau i trist que la gent del poble anomena l’Horrible.

Un dia, mentre el bruixot és fora del castell, Chancery demana un desig al Llibre Vermell dels Encanteris.

El que no s’espera Chancery són les conseqüències inesperades del seu desig… 

 

El Bruixot, l’Horrible i el Llibre Vermell dels Encanteris

 

 

Set mil dos-cents nou esglaons comptant des de baix de tot. El castell era lluny, però, d’això, ningú no se’n recordava quan el problema era enorme o el desig, impossible. Gairebé tothom hi havia anat alguna vegada, i ell només rebia una persona al dia.

Era Leitmeritz, el bruixot.

 

 

Leitmeritz era un bruixot responsable. Es passava hores estudiant, preparant pocions i recollint herbes per als seus encanteris. No deixava que ningú, ni tan sols el seu ajudant, toqués les seves coses:

– La bruixeria és cosa de bruixots – acostumava a dir -. I de ningú més.

Però Leitmeritz tenia un tresor amagat, una cosa que li havia donat el seu pare, que al seu torn havia rebut del seu avi, i així fins al final de la memòria.

Era el Llibre Vermell dels Encanteris. No era un llibre gran ni gaire luxós, però entre les seves pàgines antigues, es condensaven els secrets del món.

El Llibre Vermell dels Encanteris era ancestral, etern i únic. Era de Leitmeritz, el bruixot.

 

 

L’ajudant del bruixot es deia Chancery, i era l’encarregat de buscar les substàncies estranyes que el bruixot feia servir, netejava el castell i, de tant en tant, baixava al poble a buscar provisions.

Chancery era un home blau i trist. I lleig. Al poble, no hi tenia cap amic. Ningú no sabia com es deia.

– Ve l’home blau horrible.

I això l’avergonyia molt.

Durant molts anys, el bruixot havia ajudat a tothom: follets, nens, ancians, animals i fades. Tots l’anaven a veure amb un problema i tornaven amb una solució. Tots menys l’horrible home blau.

– El teu problema no és cosa de màgia – li deia sempre Leitmeritz – sinó del triomf del mirall.

Però Chancery continuava trist.

 

 

 

Un matí van saber la notícia que, a l’unicorn Blanik, se li havia afluixat una banya. Després d’haver consultat el Llibre Vermell dels Encanteris, Leitmeritz se’n va anar del castell i hi va deixar en Chancery perquè se n’ocupés.

Mentre l’Horrible escombrava la sala de màgia amb molt de compte perquè no li caigués res a terra ni se li trenqués res, va veure el Llibre Vermell a sobre la taula.

Tenir moltes preguntes i un llibre que ho sap tot és una fórmula fatal per als esperits curiosos. No va trigar a recórrer-ne les pàgines i es va submergir en la profunditat més brillant i voraç, la del desig.

 

 

Aquell llibre no era com els altres, no estava escrit, tot i que tenia lletres, ni estava il·lustrat, tot i que tenia imatges.

Chancery va descobrir-hi persones i llocs, hi va veure éssers bonics i éssers espantosos, hi va contemplar els planetes i una puça, va trobar totes les seves pors en la tinta negra i totes les seves esperances plasmades sobre el blanc del paper. Cada taca era un món.

El seu cap a penes podia contenir aquella immensitat. Però s’havia de concentrar en el seu problema.

I aleshores li va demanar al llibre:

– Vull ser bell.

 

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

 

Hi havia una vegada… “La Reina de la Neu” de Marie Diaz i Miss Clara

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres infantils favorits I** (de 7 a 10 anys). Aquests llibres expliquen històries que creiem que us agradaran: històries divertides, de misteri, fantàstiques, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

La Reina de la Neu / adaptació lliure de La Reina de la Neu de H.C. Andersen ; Marie Diaz ; Miss Clara. Barcelona : Baula, 2011

 

La pel·lícula Frozen està basada en la història “La Reina de la Neu” escrita per Andersen.

En aquest llibre, Marie Diaz i Miss Clara ens aporten una versió lliure de la història original protagonitzada per una bruixa bellíssima i molt dolenta.

Ens presenta 7 rondalles “El mirall i els seus bocins”, “El jardí penjat”, “La velleta del jardí”, “El cavaller i la donzella”, “La filla de bandolers”, “La vella del Nord” i “Al palau de la Reina de la Neu i el que va passar després”.

Baula ha fet una edició preciosa amb unes il·lustracions magnífiques que recorden la estètica de les titelles dels països de l’est. Molt recomanable per a recordar el meravellós món de les rondalles més clàssiques, aprofitant l’èxit cinematogràfic de “Frozen”.

 

LA REINA DE LA NEU

 

 

Primera rondalla

El mirall i els seus bocins

 

En el temps en què les criatures màgiques convivien a la Terra amb els homes, el més malvat dels follets va fabricar un mirall únic en el seu gènere. Tota la bellesa que s’hi reflectia semblava lletja i sòrdida, i el que ja era lleig al principi esdevenia espantosament horrible.

En aquell mirall, una prada inundada de sol semblava un pantà fangós; les persones més belles i bondadoses s’hi transformaven en espantalls o en monstres de fira. Quan un pensament bonic passava pel cap, el mirall reflectia una ganyota, i un simple granet al nas es convertia en una horrorosa malaltia contagiosa.

– Esplèndid! – es va alegrar el follet -. Per fi veurem com són realment els homes!

Va viatjar arreu del món i ningú no es va escapar del reflex deformador del mirall. Aleshores el follet va pensar: “Ja sé qui me’n donarà una fortuna!”.

Va arribar a una illa al nord del món on vivia una fetillera de poders esfereïdors. El seu palau era una glacera envoltada de banquises. Amb els seus bufecs, la fetillera era capaç de provocar allaus i calabruixos, i de dominar la rufaga.

L’anomenaven la Reina de la Neu.

 

 

 

La Reina va quedar encantada amb el mirall i el va provar de seguida amb tot allò que l’envoltava. Després va voler fer una jugada al seu enemic jurat, el Sol. Es va envolar amb trineu en companyia del follet, tot dirigint el mirall cap als raigs.

Van volar cada cop més enlaire i el mirall reflectia una ganyota atroç. De sobte, va començar a tremolar tan fort que se’ls va escapar de les mans i es va estavellar contra el terra, on es va trencar en mil bocins.

 

 

El mal va ser encara pitjor que abans: els fragments van viatjar arreu i cadascun tenia tant de poder com el mirall sencer. Quan una esberla entrava als ulls d’algú, s’hi quedava i aquella persona veia la vida tota de color negre. Alguns van rebre una esberla al cor, i se’ls va tornar com un bloc de gel. Els trossos més grossos es van aprofitar per fer-ne finestres, uns altres per fabricar ulleres, i l’espectacle que es veia a través seu no era gens bonic!

El follet va estar a punt d’escanyar-se de riure… Mentrestant, les partícules més fines de vidre volaven en l’aire.

Vegem què va passar després…

 

 

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.