“Llegim més… còmic” a Vic

 

comic1

 

Durant la setmana del 25 al 30 d’octubre a diferents punts de la ciutat de Vic hi haurà un seguit d’activitats que s’emmarquen en el programa “Llegim més… còmic”, un projecte compartit entre biblioteques, llibreries, el Centre de Normalització lingüística, Associació Espais Escrits i les editorials de la ciutat, tots ells coordinats per la Biblioteca Joan Triadú amb l’objectiu de fomentar la lectura i coneixement del còmic i la novel·la gràfica i convertir Vic en una ciutat on la lectura estigui present a diversos espais, es donin a conèixer els equipaments de Vic vinculats a la lectura i facilitar la col·laboració entre entitats públiques i privades d’aquest sector.

Durant aquesta setmana es portaran a terme exposicions, sessions de contes, tallers, etc. per a un públic tant infantil, juvenil i adult, a diferents localitzacions :

 

1

 

Podeu veure la programació a : 

2

 

Les activitats adreçades a un públic infantil són aquestes:

 

11

3

 

 

10

4

 

 

12

5

 

 

13

6

 

 

14

7

8

 

 

15

9

 

 

16

Els refranys catalans : Setembre

 

Refranys setembre

 

Com tots bé sabeu, la cultura catalana és molt rica en refranys, dites i frases fetes.

Aquí hem recollit alguns refranys en els que el protagonista és el mes de Setembre. Alguns potser els coneixeu, però de ben segur que en descobrireu de nous!

(Alguns refranys estan escrits en català antic)

 

4586e3c268ffddca74f6c25c2a762bbe

 

Setembre:

Al setembre comença l’escola i també la xerinola.

Lluna setembral, la més clara de l’any.

Dels dotze mesos que hi ha, el setembre és el més malsà.

Pel setembre els mals són de tembre.

Malaltia setembral, llarga o mortal.

Per Sant Gil, al vespre fil.

La lluna setembrina, set llunes endevina.

Per Santa Tecla, el beure en regla.

Pel setembre no fa cap arruga el ventre.

 

 

7bd9b49d9e34f84c6f26eb1e3d0d28b4

 

El mes de setembre i la natura:

Si el dia 14 de setembre no fa vent, les aigües són primes, i, si en fa, plourà molt durant l’any.

Allò que agost madura, setembre assegura.

Setembre molt humit, molt vi, però aigualit.

Setembre assolellat, bon vi assegurat.

Quan plou pel setembre, la tardor bé entra.

Al setembre, el mal temps és de témer.

Si plou per Sant Urbà, quaranta dies plourà.

Si per Santa Creu fa bon vent, collita d’olives per a l’any vinent.

Per Sant Mateu, l’estiu adéu.

Pel setembre, els trons, ni dolents ni bons.

El setembre s’enduu els ponts o eixuga les fonts.

Sant Miquel setembrer és la llenya del gener.

Per Santa Tecla, la tronada, cosa assegurada.

Tramuntana per Sant Miquel, tot l’any miraràs al cel.

Santa Catarina, o molt freda o molt humida.

Per Sant Mateu, la neu al peu.

Boira de setembre, porta el sud en el ventre.

Santa Tecla la tronera.

Sant Miquel, Santamiquelada, en veure figues, bona pedrada.

Tot l’any amb mal temps fa de mal anar, però en setembre no es pot aguantar.

Els camps per Sant Miquel esperen l’aigua del cel.

Per Sant Llorenç, figues en tens.

Si setembre no porta fruita, l’agost en té la culpa.

Sol setembrer madura el codonyer.

Per l’agost és madura; pel setembre, sepultura.

Si per Sant Miquel no plou, al pagès li entra el dol.

Setembre boirós, graner polsós.

 

0f2dbc4746aea7e3a8f28694e47f09da

 

El mes de setembre a pagès :

Al setembre el vi està per vendre.

Aigua per Sant Mateu, porc, verema i béns arreu.

Pel setembre cull les pomes, abans no vinguin les bromes.

Per Sant Mateu sembra del teu, i si no tens del teu, ves a manlleu.

Raves i espinacs, pel setembre, sembrats.

Si vols mel, fes-la per Sant Miquel.

Per Santa Catarina, del bon blat fes la farina.

Si vols bones sembrades, per Sant Mateu fes les primeres.

Raïms de Sant Jaume, raïms aigualits; raïms de setembre, te’n llepes els dits.

Aigua per Sant Urbà lleva oli i vi i no dóna pa.

Per Santa Creu, faves per tot arreu.

Per Santes Creus cull tes peres i tes nous.

Santa Tecla, batedora de nogueres.

El setembre és veremador, i es fa vi del bo i millor.

Per Sant Mateu, el raïm meu i el meló teu.

Santa Tecla, escaldadora de panses.

Pel setembre, neteja tines, portadores i premsa.

Al setembre, carbasses.

Per Santa Caterina, si no tens sembrat el blat, fes-ne farina.

Per Sant Mateu, verema i batoll arreu.

Per Sant Gil, a batre nogueres.

Qui no sembra per Sant Mateu, sembra per l’Advent.

Setembre sense saó, collita sense braó.

Per la Mare de Déu de setembre, els raïms són bons per a prendre.

Pel setembre, qui tingui llavors que en sembri.

Quan setembre és a la fi, les garrofes a collir.

Pel mes de setembre es talla el que penja.

Per Sant Miquel, la verema se’n puja al cel i l’endemà torna a baixar.

Pel setembre, els melons pels racons.

Per Santa Creu i Sant Cebrià, sembra a costa i sembra en pla.

Quan la cigala canta pel setembre, no compris blat per revendre.

Si pel juliol no es fan i per l’agost no es maduren, pel setembre no es cullen.

Entre Sant Miquel i Sant Francesc pren la verema tal com és.

 

e579322cddb33f75fcc37db6095248b3

 

El mes de setembre i els animals :

Pel setembre, les cabres a la serra i el vi a la gerra.

Per Santa Tecla, tords a la taleca.

Finit el setembre, les perdius són fetes.

Per Santa Caterina, el gall amb les gallines.

Per Sant Mateu vigila el cau la guineu.

Per Sant Miquel, el porc té gust de mel.

Pel setembre ven-te el gallinar i per Nadal, a compra’l.

Si el setembre la terra banya, la bassiva dels bous a la muntanya.

 

 

 


Tots aquests refranys els hem trobat als següents llibres que tenim a la biblioteca i que podeu agafar en préstec durant 30 dies :

10.000 refranys catalans, 370 frases fetes / recull realitzat per: Josep Pujol i Vila. Tarragona : Arola, 2012

Calendari de refranys / Joan Amades ; introducció de Francesc Garreta. Tarragona : El Mèdol, 2002.

 

 

Novetats de Novel·les juvenils de la Biblioteca Joan Triadú (Setembre 2021)

 

A la Sala Infantil i Juvenil de la Biblioteca Joan Triadú tenim un munt de llibres molt interessants que ens agradaria recomanar-vos.

En aquesta ocasió són NOVEL·LES JUVENILS que segur que us agradaran!

Aventures fantàstiques, obres realistes i dramàtiques, històries d’humor i d’actualitat, trames plenes de misteri… quin us agrada més?

 

I recordeu que a la Biblioteca trobareu aquests llibres i moltíssims més!

 

 

 

 

 

Aquests llibres els trobareu a la biblioteca i us els podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Bocins de poesia (10) : “Temps de fred; Temps de calor” de Lola Casas, Gibet Ramon

 

Els poemes

són quadres que cal penjar a la memòria

són contes que tenen música

són com trens de paraules que corren i s’aturen a llocs que no coneixes

o, potser, només, esquitxos d’una pel·lícula.

 

Josep M. Sala-Valldaura

 

 

Tornem amb més recomanacions de poesia!

 

 

 

Temps-de-fred_Temps-de-calor

 

Temps de fred ; Temps de calor / Lola Casas, Gibet Ramon. Barcelona : Editorial Mediterrània, 2020

 

Sense demanar permís, les estacions arriben marcant el pas del temps, els colors i els perfils dels paisatges.

Els núvols estampen el cel.

Els ocells viatgen puntuals.

Aquest llibre poemari infantil capicua us convida a sortir a passejar, amb els sentits ben desperts, per acollir cada instant que la natura ens regala generosa al llarg de l’any.

 

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0273_002

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0273_003

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0273_005

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0273_008

 

 

Podeu venir a buscar aquest llibre a la Biblioteca i agafar-lo en préstec durant 30 dies.

 

Primer capítol : “La cançó del cucut” de Frances Hardinge

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

la-canco-del-cucut

La cançó del cucut / Frances Hardinge. Barcelona : Bambú, 2018

 

Quan la Triss es desperta després d’un accident, sap que li ha passat alguna cosa estranya i terrible.

Té una fam voraç i insaciable, es desperta sovint amb els cabells tots plens de fulles i la seva germana li té por. I quan ja no pot més i es posa a plorar, les llàgrimes són com teranyines…

Intenta recordar què li va passar, però sembla que algú li hagi arrencat els records.

El que succeeix és més terrible del que s’imagina i la portarà a embarcar-se en un viatge on coneixerà un enigmàtic arquitecte amb foscos designis per a la seva família.


 

CAPÍTOL I

Tota d’una peça

 

El cap li feia mal. Hi sentia una remor que li burxava el cervell, un so aspre i inharmònic com un fru-fru de paper. Semblava que algú hagués agafat una rialla, l’hagués rebregat fins a fer-ne una gran bola cruixent i l’hi hagués entatxonat al crani. “Set dies”, deia rient. “Set dies”.

– Para – va remugar.

I va parar. El so es va anar apagant fins que les paraules que li havia semblat sentir se li van esvanir del pensament com el baf en un vidre.

Triss! – va fer una altra veu que li va sonar més forta i més a prop que la seva, una veu de dona -. Triss, vida meva, no pateixis, soc aquí.

Va notar una cosa nova. Dues mans tèbies li van contenir les seves com si els volguessin fer de niu.

– No deixis que se me’n riguin – va dir amb un fil de veu. Va empassar-se la saliva, i es va notar la gola seca i aspra com fullaraca.

– Ningú se’n riu, de tu, reina – va dir la dona, amb una veu tan baixa i delicada que més aviat semblava un sospir.

Una mica més enllà es van sentir uns murmuris de preocupació. Dues veus masculines.

– Encara delira? Doctor, em pensava que havia dit…

– Jo diria que a la Theresa només se li ha estroncat el somni. Esperem que s’acabi de despertar per veure com està.

“Em dic Theresa. Soc la Theresa“. Era un fet, i ho sabia, però el nom li resultava una paraula buida que no li deia res. “Soc la Triss“. Això ho trobava una mica més real, com un llibre que cau i queda obert per una pàgina coneguda. Va entreobrir els ulls, i la claror els hi va fer aclucar. Era al llit, amb l’esquena arrepenjada en una pila de coixins. Tenia la sensació de ser molt grossa i de tenir un gran pes a sobre, però va quedar sorpresa de veure que feia un volum normal i a sobre només hi tenia les flassades i el cobrellit.

Asseguda al seu costat hi havia una dona que li agafava la mà amb delicadesa. Tenia els cabells negres i curts, amb ondes llustroses i rígides que s’adaptaven a la forma del cap, i un toc de pólvores d’arròs a la cara que li dissimulava les arrugues de cansament de les comissures dels ulls. Els grans de cristall blau del collaret que portava rebien la claror de la finestra i li feien reflexos en la blancor del coll i sota la barbeta.

Tot en aquella dona li resultava d’una familiaritat punyent però estranya, com el mapa d’una pàtria remota. De cop li va passar una paraula pel cap adormit, i va aconseguir retenir-la.

– Ma… – va començar a dir.

– Sí, Triss; la mare és aquí.

“Mare. Mama”.

– Mam… Ma… – va balbucejar la Triss -. No…

No va poder acabar la frase; no sabia què “no”, però l’abast d’aquell “no” li va fer venir angúnia.

– No pateixis, rateta. – La seva mare li va estrènyer fluix la mà i li va somriure amb tendresa. – T’has tornat a trobar malament, res més. Has tingut una febrada; per això ara estàs despistada. Te’n recordes, de què va passar ahir?

– No.

El dia anterior era una gran buidor fosca, i la Triss va sentir un estremiment d’angoixa. Què havia de recordar?

– Vas arribar a casa xopa. Te’n recordes? – Se’ls havia atansat un home, que se li havia assegut al costat fent grinyolar el llit. Tenia una cara allargada i ferma, amb tot de sécs entre cella i cella com si es concentrés molt en tot, i els cabells d’un ros esvaït. La veu, però, la tenia dolça, i la Triss es va adonar que li adreçava la seva característica mirada bondadosa, la que ell sempre li dedicava. El pare. – Creiem que devies caure al Tenebrar.

La paraula Tenebrar va fer venir una esgarrifança de fred a la Theresa, com si algú li hagués passat un gripau pel clatell.

– No me’n recordo… – va dir, resistint-se a imaginar-s’ho.

– No l’atabali. – Als peus del llit hi havia un altre home, dret. Era més gran, amb una esclarissada mata de cabells de color indefinit que portava pentinada de través sobre la closca rosada i amb unes celles grises espesses i esborrifades. Les venes de les mans se li marcaven amb la inflor pròpia de l’edat. – A totes les criatures els agrada jugar vora l’aigua. No vulgueu saber en quantes rieres vaig arribar a caure de jove. De totes maneres, noieta, has tingut els pares ben espantats, deliraves de febre tota la nit i no sabies qui eren. Saps qui són, ara, no?

Després de vacil·lar un moment, la Triss va fer que sí pesadament amb el cap. Els reconeixia per l’olor: cendra de pipa i pólvores d’arròs.

El metge va assentir amb aire comprensiu i va fer tamborinar els dits contra els peus del llit.

– Com es diu el rei? – va deixar anar de cop.

La Triss va tenir un sobresalt i va quedar un moment desconcertada, però tot seguit li va acudir al pensament, obedient, el record d’una recitació escolar: “Un senyor és rei, un rei és Jordi, un Jordi és cinquè…”

– Jordi cinquè – va respondre la Triss.

– Molt bé. On som ara?

– Al casal de pedra de Lower Bentling – va respondre la Triss, amb més fermesa -, on hi ha l’estanyol del blauet. – Va reconèixer l’olor de la casa: la humitat de les parets, barrejada amb el rastre de ferum de tres generacions de gats vells i xacrosos. – Hem vingut de vacances. Hi… hi venim cada any.

– Quants anys tens?

– Onze.

– I on vius?

– A The Beeches de Luther Square, a Ellchester.

– Molt bé. Això ja m’agrada més. – Va fer-li un gran somriure afectuós, com si se sentís sincerament orgullós d’ella. – De totes maneres has estat molt malalta, o sigui que segur que ara et notes el cap ben espès; eh que sí? Però no pateixis, que de mica en mica t’aniran retornant els esperits l’un darrere l’altre, ja ho veuràs. Eh que ja et comences a trobar més bé?

La Triss va fer un sí dubitatiu. Aquell riure de dintre el cap ja no hi era. Continuava sentint una remor feble i irregular, però quan va mirar cap a la finestra de l’altra banda de l’habitació en va veure de seguida el responsable. A tocar del vidre hi havia una branca baixa d’una pomera carregada de pomes verdes, i les fulles hi fregaven cada vegada que el vent la feia gronxar-se.

La claror entrava bigarrada i canviant, descomposta en un mosaic pel fullatge. L’habitació era verda com les fulles: el cobrellit verd, les parets verdes amb rombes de color os, els cobretaules quadrats verds amb el serrell de les taules de palissandre. El gas no estava encès, i els globus blancs dels llums de paret es veien mats i sense lluentor.

No va ser fins aleshores, passejant la mirada per tota l’habitació, que no es va adonar que hi havia una cinquena persona que espiava a dintre des del llindar de la porta. Era una altra nena, més petita que la Triss, amb uns cabells negres caragolats que feien que semblés una versió reduïda de la mare. Els ulls, en canvi, els tenia ben diferents, d’una fredor i una duresa com els d’un tord. Estava aferrada a la maneta de la porta com si volgués arrencar-la, i no parava de fer grinyolar les dents amb la mandíbula contreta.

La mare va seguir la mirada de la Triss i va girar el cap.

– Ai, mira; la Penny t’ha vingut a veure. Pobra Pen; em sembla que no ha menjat res des del moment que ha sabut que t’havies posat malalta, perquè patia per tu. Entra, Penny; vine a seure al costat de la teva germana…

– No! – va dir amb un crit la Penny, amb tanta brusquedat que tots van fer un bot -. Fa teatre, que no ho veieu? Tot és mentida! Que no us n’adoneu?

Tenia la vista clavada en la Triss, amb una expressió que semblava que l’hagués de fulminar.

– Pen – va dir el pare en to d’advertiment -. Vine ara mateix a…

– No!!! – va tornar a cridar la Pen, angoixada i fora de si, amb els ulls desorbitats com si volgués mossegar a algú, i va sortir per la porta d’una revolada. Es van sentir uns passos precipitats que es van anar allunyant fent ressò.

– No hi vagis – va recomanar el pare amb delicadesa a la mare veient que ella feia acció d’aixecar-se -. Seria “premiar-la” amb la nostra atenció, i ja saps què ens van dir.

La mare va deixar anar un sospir de contrarietat, però va obeir i es va tornar a asseure. De cop es va adonar que la Triss estava incorporada al llit amb les espatlles arronsades i els ulls clavats en la porta oberta.

– No li facis cas – va dir amb tendresa -; ja saps com és.

“Ho sé? Sé com és?”

“És la Penny, la meva germana; la Pen. De més petita sempre tenia les glàndules inflamades. La primera dent de llet li va sortir mossegant una persona. Havia tingut un periquito que no va pensar de netejar-li la gàbia i se li va morir.

“Diu mentides. Pispa. Crida. Tira coses. I…

“… i em té mania. Em té molta mania. Se li veu a la cara. Però no sé per què”.

 

La mare es va quedar una estona a la vora del llit perquè la Triss l’ajudés a tallar patrons amb les grans estisores de mànec de carei del cosidor que havia insistit a emportar-se per les vacances. Les estisores tallaven el patró amb un nyac morós, com si s’hi recreessin.

La Triss tenia el record d’haver trobat sempre gust a apuntar el patró sobre la tela i a tallar-la després per veure com les peces anaven prenent forma, eriçades d’agulles i amb les vores de les costures esfilagarsades. Els patrons els venien amb fotografies de senyores de tons pastel, unes amb abrics llargs i barrets acampanats, d’altres amb turbants i vestits llargs amb serrell que queien rectes com un tub. Totes s’inclinaven amb languidesa, com si estiguessin a punt de badallar amb la distinció més gran del món. La Triss sabia que ajudar la mare amb la costura era un extra, i va interioritzar que era una pràctica habitual quan es posava malalta.

Aquell dia, però, es notava les mans potineres i maldestres. Les estisores li pesaven exageradament i no paraven d’escapar-se-li de la mà, com si se li regiressin entre els dits. Dues vegades va estar a punt de pessigar-se els nusos dels dits entre les dues làmines, i a la segona la mare li va tornar a agafar les tisores.

– Encara no estàs fina, oi, vida meva? Val més que llegeixis les teves historietes il·lustrades.

A sobre de la tauleta de nit hi havia uns quants números bastant potinejats de Sunbeam i de Golden Penny.

Però la Triss no es podia concentrar en les pàgines que tenia al davant. Tenia present d’haver estat malalta altres vegades abans d’aquella, moltes vegades; però estava convençuda de no haver recobrat cap altra vegada la consciència amb una sensació de desconcert tan gran.

“Què em passa a les mans? Què em passa al cap?”. Va tenir ganes de dir allò en veu alta. “Mama, ajuda’m; ajuda’m, sisplau; tot és confús; no hi ha res que lligui, i em noto el cap com un trencaclosques on hi falten peces…”

Va tractar de formular la seva estranyesa amb paraules, però va acabar deixant-ho córrer. “Si ho explico als pares”, va pensar absurdament, “es preocuparan, i si es preocupen voldrà dir que és greu. En canvi, si no els ho explico continuaran dient-me que tot va bé, i potser acabarà anant-hi”.

– Mama… – va dir amb veu molt prima, i va quedar-se mirant la pila de peces de tela que havien quedat esteses sobre el llit, que es veien abandonades, inertes i exànimes -. Estic bé, oi? No és greu, que… que no recordi algunes coses de les vacances, oi?

La mare va mirar-se-la a la cara amb deteniment, i la Triss va quedar sobtada de com tenia de blaus els ulls, com els grans de vidre del collaret que portava; i igual de clars i de delicats. Tenien una mena de mirada viva que amb un canvi insignificant podia passar a ser una mirada d’esglai.

– No, rata – va dir la mare -; ja veuràs com aviat tornaràs a ser tu. Bé ho ha dit el doctor, no? – Va acabar d’apuntar amb agulles una costura, va somriure i es va aixecar. – Mira, se m’ha acudit una cosa. Què et sembla si et fulleges una mica el teu diari? Et pot ajudar a recordar coses.

La mare de la Triss va treure de sota el llit una maleteta de cuiro d’un vermell esvaït amb les lletres “TC” gravades en un angle i la va posar a la falda de la Triss.

“Un regal d’aniversari. Sé que estic enamorada d’aquesta maleta i que me l’emporto a tot arreu, però no recordo com s’obre la tanca”. Després de barallar-s’hi una mica, però, es va obrir.

A dintre hi havia més objectes que li van suscitar records, més peces de la seva realitat com a Triss: roba; un parell de guants; uns altres guants per a dies de més fred; un exemplar del llibre de poemes Peacock Pie; una polvorera com la de la mare però més petita, amb un mirall a la tapa però sense pólvores; i, a sota de tot això, un quadern amb tapes de pell blaves.

La Triss en va treure el diari, el va obrir i va deixar anar una exclamació continguda de sorpresa. Sabia que la meitat dels fulls del diari estaven omplerts amb la seva lletra atapeïda i pulcra; però algú els havia arrencat, i només en quedava la vora estripada, amb algun traç o ganxo de les paraules de les paraules desaparegudes. Darrere hi va trobar els altres fulls, en blanc.

 

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

 

Bocins de poesia (9) : “Cajita de fósforos : antología de poemas sin rima” d’Adolfo Córdova i Juan Palomino

 

Els poemes

són quadres que cal penjar a la memòria

són contes que tenen música

són com trens de paraules que corren i s’aturen a llocs que no coneixes

o, potser, només, esquitxos d’una pel·lícula.

 

Josep M. Sala-Valldaura

 

 

Tornem amb més recomanacions de poesia!

En aquest cas, us recomanem aquesta selecció de poemes no rimats d’autors i autores de deu països d’Iberoamèrica que abasten un segle de poesia. 

 

 

978841206006

 

Cajita de fósforos : antología de poemas sin rima / ilustraciones de Juan Palomino ; selección de Adolfo Córdova. Barcelona : Ekaré, 2020

 

Una acurada selecció de la millor poesia infantil no rimada a Hispanoamèrica, des de Jorge Luis Borges a María José Ferrada.

Aquest llibre és una selecció de poemes no rimats, els quals cada un ressona en l’anterior, i cada un, com els objectes d’una capseta de tresors, és una empremta, un fragment d’un món més gran que al mateix temps que es basta a si mateix s’obre cap a fora, s’expandeix i es comunica amb els altres.

Encén la flama d’aquesta singular caixeta de llumins.

 

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0274_002

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0274_003

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0274_004

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0274_005

 

 

Podeu venir a buscar aquest llibre a la Biblioteca i agafar-lo en préstec durant 30 dies.

 

Novetats de Novel·les juvenils de la Biblioteca Joan Triadú (Agost 2021)

 

A la Sala Infantil i Juvenil de la Biblioteca Joan Triadú tenim un munt de llibres molt interessants que ens agradaria recomanar-vos.

En aquesta ocasió són NOVEL·LES JUVENILS que segur que us agradaran!

Aventures fantàstiques, obres realistes i dramàtiques, històries d’humor i d’actualitat, trames plenes de misteri… quin us agrada més?

 

I recordeu que a la Biblioteca trobareu aquests llibres i moltíssims més!

 

 

 

 

Aquests llibres els trobareu a la biblioteca i us els podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Bocins de poesia (8) : “Laberint roig” de Ramon Besora, Àfrica Fanlo

 

Els poemes

són quadres que cal penjar a la memòria

són contes que tenen música

són com trens de paraules que corren i s’aturen a llocs que no coneixes

o, potser, només, esquitxos d’una pel·lícula.

 

Josep M. Sala-Valldaura

 

 

Tornem amb més recomanacions de poesia!

En aquest cas, us recomanem aquest llibre de poemes curts i àgils, però divertits i simpàtics, sobre la natura, els animals, les persones i els sentiments…

Tots acompanyats d’unes il·lustracions plenes de color i emocions que ens endinsaran en aquest “Laberint roig”.

 

 

9788448951917-laberint-roig

 

Laberint roig / Ramon Besora ; il·lustracions d’Àfrica Fanlo. Barcelona : Barcanova Editorial, 2020

 

Ramon Besora ha fet una llarga caminada fins a arribar a aquest poemari lluminós i tendre, que és el resultat d’una llarga relació d’amor amb les paraules i el joc poètic que se’n deriva.

Laberint roig és un conjunt de poemes exquisits que concentren, en un mínim molt ben triat de paraules i versos, la vida i els seus múltiples matisos: els sons, els perfums, els colors de les estacions, el joc amb les paraules, les onomatopeies, la bona utilització de les metàfores, la venturosa gràcia de l’art.

 

 

20210629_161627

 

20210629_161647

 

I d’aquest poema la Rosabel Bofarull i en Pol Berlinches n’han fet una cançó preciosa.

 

Escolteu-la aquí :

Captura de Pantalla 2021-06-30 a les 20.39.59

 

 

20210629_161703

 

20210629_161738

 

 

Podeu venir a buscar aquest llibre a la Biblioteca i agafar-lo en préstec durant 30 dies.

 

Primer capítol : “Les Filles de Tara” de Laura Gallego

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

978841671683

Les Filles de Tara / Laura Gallego. Barcelona : Fanbooks, 2018

 

El món natural de Mannawinard fa molt temps que s’enfronta al món tecnològic de les dumes. Cinc humans d’orígens diferents i un androide tenen la solució; però abans s’hauran de trobar i emprendre junts un viatge ple de perills en què mercenaris, mutants i robots destructius intentaran posar fi a les seves vides.

Les filles de Tara es desenvolupa en un món on la manipulació genètica i el perfeccionament de les màquines fan que molts humans es plantegin un retorn a la natura.

 


 

CAPÍTOL I

Cels d’acer

 

La Kim es va enfundar els guants negres, pensarosa, i va mirar amunt, tan amunt com li arribava la vista. L’enorme edifici de la sucursal de Probellum s’alçava fins a l’infinit i es perdia al cel nocturn.

La noia va sospirar gairebé imperceptiblement, va flexionar un braç i va notar els músculs sota la pell. Va assentir, satisfeta, i va procedir a doblegar l’altre braç i a bellugar una mica les cames, només per assegurar-se que no estava entumida després de la llarga espera. Aquella nit necessitava tenir el cos en perfectes
condicions.

Va repenjar l’esquena a la paret i va mirar al voltant. Aquella àmplia avinguda del Centre de Duma Findias era pràcticament buida. Tot just una hora abans bullia d’activitat, atapeïda de joves que sortien de festa. En aquell moment, després que els vigilants haguessin anunciat el toc de queda, amb prou feines quedava algun borratxo que s’arrossegava cap a la zona residencial.

La Kim els havia observat mentre cridaven, reien, feien xivarri i es divertien entre els llums de neó. Sabia que mai no seria com ells, però no els envejava. Tenia la vida que havia elegit.
Una vegada, temps enrere, ella també havia viscut al Centre.

«Una gàbia d’or», va pensar.

De sobte, se li va posar la pell de gallina i va percebre que algú s’esmunyia cap a ella entre les ombres. Va agusar l’oïda, una oïda extraordinària, millorada biotecnològicament per captar fins a la més lleu bufada de brisa, i va sentir unes passes que se li apropaven.

Va ser vist i no vist. Amb un moviment de pantera, es va separar de la paret, va treure l’arma i va apuntar a la foscor.

—Ni una passa més —va advertir amb la veu freda i acerada.

—Sóc jo, Kim.

La Kim no va abaixar la pistola fins que va veure emergir de les ombres un home fornit i musculós amb el crani rasurat i que també anava vestit de negre.

TanSim —va murmurar aleshores, malhumorada—. Per què arribes tan tard?

—Hi ha hagut un canvi de plans.

La Kim el va mirar, intrigada i suspicaç. En TanSim va somriure.

—Oblida’t de Probellum, petita. Aquesta nit caurà un peix més gros.

La Kim va sentir immediatament a les venes el verí de l’excitació del perill, el risc i l’aventura. Probellum era la megacorporació més avançada en armament i sistemes de defensa, i la sucursal de Duma Findias era un autèntic fortí. La noia feia setmanes que preparava aquell assalt, però si en TanSim tenia raó i els seus superiors els havien encarregat una tasca més difícil…

Va decantar el cap i va mirar el company, exigint una explicació.

Nemetech —va dir ell, amb un ampli somriure.

La Kim va respirar fondo. Nemetech tenia la central a Duma Findias, i era la mestressa de la ciutat. Nemetech no tenia un edifici de cent cinquanta plantes, com ProbellumNemetech anava molt més enllà: les seves instal·lacions de Duma Findias estaven constituïdes per tot un complex d’edificis enormes i altíssims, una ciutat dins la ciutat.

A Nemetech, però, només es podien robar dues coses interessants: prototipus i informació.

La Kim va somriure. La millor manera de robar informació era disposar dels serveis d’un hacker, i la noia només en coneixia un que fos prou bo per poder entrar als arxius virtuals de Nemetech. Aquell hacker no pertanyia a la Germandat, i la Kim sabia positivament que no es prendria la molèstia d’escoltar algú
com en TanSim.

Així doncs, només quedava una possibilitat: robar prototipus del LIBT, el Laboratori d’Investigació Biotecnològica de Nemetech.

La Kim va alçar el cap per mirar el seu company.

—No hi penso entrar amb tu, TanSim —va advertir-lo.

El mercenari li va dedicar un ampli somriure.

—Per què no, petita? Tens por?

—Soc prudent —va aclarir ella—. Amic meu, no és que dubti del teu talent, però has d’admetre que el LIBT de Nemetech queda fora de l’abast de les teves habilitats.

En TanSim va fer una ganyota despectiva.

—Encara el recordes, oi? Assumeix-ho d’una vegada: en Duncan el Segador és mort, i no tornarà només perquè el trobis a faltar.

—No el trobo a faltar —va replicar la Kim secament—. Però era el millor mercenari de la Germandat, millor que tu i que jo, i que la Donna, i ho saps. Era el millor i va caure allà dins. N’hi ha per rumiar-s’ho, no trobes?

—Depèn de quant paguin.

La Kim no va contestar. Sabia que algun dia faria una incursió al LIBT de Nemetech, i sabia que en sortiria amb vida. Però encara no estava preparada. En el fons, malgrat el que volgués fer creure als companys, encara sentia una punxada de dolor quan evocava en Duncan, el millor mercenari de totes les dumes, el seu mestre, el seu amic.

—No pateixis, petita —va afegir en TanSim—. Aquesta nit no entrarem al LIBT.

La Kim el va mirar, intrigada. En TanSim va tornar a somriure.

El petit robot rastrejador es va aturar al costat del mur de seguretat. Una llum vermella va fer pampallugues a la part superior del bastiment; bipbip, va fer el robot amb suavitat. Els sensors havien detectat alguna cosa estranya en un racó entre les ombres, i va iniciar l’activació del mecanisme que avisava els guàrdies de seguretat.

No la va poder completar. Un petit raig làser li va fondre els circuits d’orientació en tan sols unes centèsimes de segon.

El robot va sortir rodant a tota velocitat, fumejant; es va allunyar de la zona i es va perdre en la foscor.

Va sobrevenir un silenci. Aleshores la Kim va lliscar cap a la vora de la paret, ràpida, silenciosa i letal. Anava tota de negre i un passamuntanyes li amagava el rostre.

Va mirar al voltant. No es veia el robot rastrejador per enlloc i, segons els seus informes, els vigilants no havien d’aparèixer per aquell sector fins al cap de dos minuts.

Temps suficient.

Va alçar el cap per mirar dalt de tot de l’enorme edifici que tenia al davant. Com passava a la majoria de gratacels del Centre, els últims pisos fregaven els núvols del color de l’acer que sempre cobrien Duma Findias. La Kim va somriure per a ella mateixa i va activar, tan sols desitjant-ho, el mecanisme de visió nocturna. Es va sentir un lleu brunzit i, al voltant dels seus ulls blaus, van aparèixer dos cèrcols mecànics, semblants a uns binocles, que li van créixer directament des de la pell per formar uns prismàtics. Quan la lent se li va tancar davant les pupil·les, va tornar a mirar amunt. Un altre brunzit i el zoom dels petits prismàtics va enfocar una de les finestres.

La jove la va estudiar amb atenció, calculant totes les possibilitats. La veu d’en TanSim va sonar a través de l’intercomunicador que duia col·locat prop de l’orella.

—Ho tens, Cunya?

—Ho tinc, Tro —va contestar ella xiuxiuejant; la tela del passamuntanyes li ofegava lleugerament la veu—.  Planta quaranta-vuit. Doble vidre de seguretat. Bufar i fer ampolles.

—He desactivat l’alarma, Cunya. La resta és cosa teva. Podràs arribar-hi?

—És un joc de nens.

La Kim va tallar la comunicació i va mirar al voltant. Com que se sentien passes una mica més enllà, va decidir afanyar-se. Va tornar a centrar la mirada a la finestra del pis quaranta-vuit per fixar les coordenades. Aleshores va activar el sistema de propulsió i va sentir de seguida que se li escalfaven les soles de les botes.

Els petits prismàtics es van retraure fins que li van tornar a quedar ocults sota la pell, com si mai no n’haguessin sortit. La jove va sentir que les passes s’aproximaven… i de sobte va sortir impulsada cap amunt, com un coet, sense fer gens de soroll.

Es va aturar davant la finestra que estudiava tot just feia un moment. Es va quedar un instant flotant a l’aire mentre dos guàrdies de seguretat passaven just pel lloc d’on ella acabava de marxar, quaranta-vuit pisos més avall. Va col·locar els palmells de les mans enguantades contra el vidre i va quedar immediatament fixada al material. Aleshores va avançar els peus i les puntes de les botes també es van adherir a la finestra. Va romandre un instant immòbil, com si fos una enorme aranya negra, i llavors, lentament, va separar una de les mans i va estirar el dit índex cap al seu objectiu.

De la punta del dit va emergir un petit raig làser de color vermell que tan sols va trigar uns minuts a fondre part del vidre i fer un forat prou gros perquè pogués entrar travessant-lo.

És justament el que va fer. El seu cos era àgil, esvelt i elàstic. Tan bon punt va haver posat els peus dins l’edifici es va amagar en un racó en penombra i va parar l’orella.

Res. Ni un sol soroll.

—Ja sóc a dins, Tro —va anunciar per l’intercomunicador—. Diria que aquí no hi ha ningú.

—No hauries de tenir cap problema —va respondre-li en TanSim—. Només és un edifici d’emmagatzematge. El que busquem és una mica més enllà, a l’ala tres…

La Kim va interrompre la comunicació de sobte en sentir un lleu brunzit procedent del fons del passadís. Va aguantar la respiració mentre un robot aplatat i ple de llums blaves li passava pel davant bellugant un munt de pinces a l’aire. La màquina es va aturar un moment al passadís, va emetre un breu xiulet, va estirar un apèndix cap al racó on s’ocultava la intrusa…

Es va sentir un altre brunzit. El robot es va limitar a aspirar la pols i va seguir el seu camí.

Cunya, què passa?

—No era res —va contestar la Kim—. Els de la neteja. I ara què faig?

—El magatzem és a la dreta. La quarta porta després de la segona intersecció.

—Entesos, Tro. Vaig de camí.

Va tornar a tancar la comunicació i es va esmunyir, sigil·losa com la nit, en la direcció indicada.

No va trigar gaire a arribar-hi. Una gruixuda porta metàl·lica li barrava el pas, i es va inclinar per examinar el panell de control.

—Tro, ja tens els codis? —va xiuxiuejar per l’intercomunicador.

—Dóna’m un minut, vols? Si només…

La Kim es va apartar una mica i va estirar el dit cap al panell amb un sospir exasperat. En tot just unes dècimes de segon, el seu raig làser havia fos els circuits i la porta s’obria al seu davant sense fer soroll.

—Ei! —va protestar en TanSim—. T’he dit que…

—Aprèn a ser més ràpid, petitó —va replicar la noia, burleta.

Va entrar al magatzem amb precaució, però de seguida es va adonar que allà no hi havia ningú. Ni tan sols hi havia detectors de calor o sensors de moviment, i donava per fet que el seu company devia haver desactivat les càmeres de seguretat.

La Kim es va treure el passamuntanyes i va deixar al descobert una curta cabellera rossa i un rostre juvenil i dur com l’acer.

—Deixalles —va grunyir, decebuda—. Què hi busquem, aquí? No pot ser res important.

—Vols que t’ho torni a repetir, petita? —La veu d’en TanSim sonava sorneguera per l’intercomunicador—. Un biobot. Un simple i vulgar biobot.

La Kim va bellugar el cap amb un sospir.

—És absurd —va dir—. Molt bé, a veure què tenim per aquí.

Va encendre la llanterna i va passejar la llum pel magatzem.

El que va veure la va esglaiar. Prestatges i més prestatges recobrien les parets des de terra fins al sostre; al damunt s’hi arrengleraven centenars i centenars de bustos amb forma humana, tots iguals, tots freds, rígids i sense vida.

Androides biònics.

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

 

 

Novetats de Novel·les juvenils de la Biblioteca Joan Triadú (Maig 2021)

 

A la Sala Infantil i Juvenil de la Biblioteca Joan Triadú tenim un munt de llibres molt interessants que ens agradaria recomanar-vos.

En aquesta ocasió són NOVEL·LES JUVENILS que segur que us agradaran!

Aventures fantàstiques, obres realistes i dramàtiques, històries d’humor i d’actualitat, trames plenes de misteri… quin us agrada més?

 

I recordeu que a la Biblioteca trobareu aquests llibres i moltíssims més!

 

 

 

 

Aquests llibres els trobareu a la biblioteca i us els podeu emportar en préstec durant 30 dies.