Bocins de poesia (8) : “Laberint roig” de Ramon Besora, Àfrica Fanlo

 

Els poemes

són quadres que cal penjar a la memòria

són contes que tenen música

són com trens de paraules que corren i s’aturen a llocs que no coneixes

o, potser, només, esquitxos d’una pel·lícula.

 

Josep M. Sala-Valldaura

 

 

Tornem amb més recomanacions de poesia!

En aquest cas, us recomanem aquest llibre de poemes curts i àgils, però divertits i simpàtics, sobre la natura, els animals, les persones i els sentiments…

Tots acompanyats d’unes il·lustracions plenes de color i emocions que ens endinsaran en aquest “Laberint roig”.

 

 

9788448951917-laberint-roig

 

Laberint roig / Ramon Besora ; il·lustracions d’Àfrica Fanlo. Barcelona : Barcanova Editorial, 2020

 

Ramon Besora ha fet una llarga caminada fins a arribar a aquest poemari lluminós i tendre, que és el resultat d’una llarga relació d’amor amb les paraules i el joc poètic que se’n deriva.

Laberint roig és un conjunt de poemes exquisits que concentren, en un mínim molt ben triat de paraules i versos, la vida i els seus múltiples matisos: els sons, els perfums, els colors de les estacions, el joc amb les paraules, les onomatopeies, la bona utilització de les metàfores, la venturosa gràcia de l’art.

 

 

20210629_161627

 

20210629_161647

 

I d’aquest poema la Rosabel Bofarull i en Pol Berlinches n’han fet una cançó preciosa.

 

Escolteu-la aquí :

Captura de Pantalla 2021-06-30 a les 20.39.59

 

 

20210629_161703

 

20210629_161738

 

 

Podeu venir a buscar aquest llibre a la Biblioteca i agafar-lo en préstec durant 30 dies.

 

Primer capítol : “Les Filles de Tara” de Laura Gallego

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

978841671683

Les Filles de Tara / Laura Gallego. Barcelona : Fanbooks, 2018

 

El món natural de Mannawinard fa molt temps que s’enfronta al món tecnològic de les dumes. Cinc humans d’orígens diferents i un androide tenen la solució; però abans s’hauran de trobar i emprendre junts un viatge ple de perills en què mercenaris, mutants i robots destructius intentaran posar fi a les seves vides.

Les filles de Tara es desenvolupa en un món on la manipulació genètica i el perfeccionament de les màquines fan que molts humans es plantegin un retorn a la natura.

 


 

CAPÍTOL I

Cels d’acer

 

La Kim es va enfundar els guants negres, pensarosa, i va mirar amunt, tan amunt com li arribava la vista. L’enorme edifici de la sucursal de Probellum s’alçava fins a l’infinit i es perdia al cel nocturn.

La noia va sospirar gairebé imperceptiblement, va flexionar un braç i va notar els músculs sota la pell. Va assentir, satisfeta, i va procedir a doblegar l’altre braç i a bellugar una mica les cames, només per assegurar-se que no estava entumida després de la llarga espera. Aquella nit necessitava tenir el cos en perfectes
condicions.

Va repenjar l’esquena a la paret i va mirar al voltant. Aquella àmplia avinguda del Centre de Duma Findias era pràcticament buida. Tot just una hora abans bullia d’activitat, atapeïda de joves que sortien de festa. En aquell moment, després que els vigilants haguessin anunciat el toc de queda, amb prou feines quedava algun borratxo que s’arrossegava cap a la zona residencial.

La Kim els havia observat mentre cridaven, reien, feien xivarri i es divertien entre els llums de neó. Sabia que mai no seria com ells, però no els envejava. Tenia la vida que havia elegit.
Una vegada, temps enrere, ella també havia viscut al Centre.

«Una gàbia d’or», va pensar.

De sobte, se li va posar la pell de gallina i va percebre que algú s’esmunyia cap a ella entre les ombres. Va agusar l’oïda, una oïda extraordinària, millorada biotecnològicament per captar fins a la més lleu bufada de brisa, i va sentir unes passes que se li apropaven.

Va ser vist i no vist. Amb un moviment de pantera, es va separar de la paret, va treure l’arma i va apuntar a la foscor.

—Ni una passa més —va advertir amb la veu freda i acerada.

—Sóc jo, Kim.

La Kim no va abaixar la pistola fins que va veure emergir de les ombres un home fornit i musculós amb el crani rasurat i que també anava vestit de negre.

TanSim —va murmurar aleshores, malhumorada—. Per què arribes tan tard?

—Hi ha hagut un canvi de plans.

La Kim el va mirar, intrigada i suspicaç. En TanSim va somriure.

—Oblida’t de Probellum, petita. Aquesta nit caurà un peix més gros.

La Kim va sentir immediatament a les venes el verí de l’excitació del perill, el risc i l’aventura. Probellum era la megacorporació més avançada en armament i sistemes de defensa, i la sucursal de Duma Findias era un autèntic fortí. La noia feia setmanes que preparava aquell assalt, però si en TanSim tenia raó i els seus superiors els havien encarregat una tasca més difícil…

Va decantar el cap i va mirar el company, exigint una explicació.

Nemetech —va dir ell, amb un ampli somriure.

La Kim va respirar fondo. Nemetech tenia la central a Duma Findias, i era la mestressa de la ciutat. Nemetech no tenia un edifici de cent cinquanta plantes, com ProbellumNemetech anava molt més enllà: les seves instal·lacions de Duma Findias estaven constituïdes per tot un complex d’edificis enormes i altíssims, una ciutat dins la ciutat.

A Nemetech, però, només es podien robar dues coses interessants: prototipus i informació.

La Kim va somriure. La millor manera de robar informació era disposar dels serveis d’un hacker, i la noia només en coneixia un que fos prou bo per poder entrar als arxius virtuals de Nemetech. Aquell hacker no pertanyia a la Germandat, i la Kim sabia positivament que no es prendria la molèstia d’escoltar algú
com en TanSim.

Així doncs, només quedava una possibilitat: robar prototipus del LIBT, el Laboratori d’Investigació Biotecnològica de Nemetech.

La Kim va alçar el cap per mirar el seu company.

—No hi penso entrar amb tu, TanSim —va advertir-lo.

El mercenari li va dedicar un ampli somriure.

—Per què no, petita? Tens por?

—Soc prudent —va aclarir ella—. Amic meu, no és que dubti del teu talent, però has d’admetre que el LIBT de Nemetech queda fora de l’abast de les teves habilitats.

En TanSim va fer una ganyota despectiva.

—Encara el recordes, oi? Assumeix-ho d’una vegada: en Duncan el Segador és mort, i no tornarà només perquè el trobis a faltar.

—No el trobo a faltar —va replicar la Kim secament—. Però era el millor mercenari de la Germandat, millor que tu i que jo, i que la Donna, i ho saps. Era el millor i va caure allà dins. N’hi ha per rumiar-s’ho, no trobes?

—Depèn de quant paguin.

La Kim no va contestar. Sabia que algun dia faria una incursió al LIBT de Nemetech, i sabia que en sortiria amb vida. Però encara no estava preparada. En el fons, malgrat el que volgués fer creure als companys, encara sentia una punxada de dolor quan evocava en Duncan, el millor mercenari de totes les dumes, el seu mestre, el seu amic.

—No pateixis, petita —va afegir en TanSim—. Aquesta nit no entrarem al LIBT.

La Kim el va mirar, intrigada. En TanSim va tornar a somriure.

El petit robot rastrejador es va aturar al costat del mur de seguretat. Una llum vermella va fer pampallugues a la part superior del bastiment; bipbip, va fer el robot amb suavitat. Els sensors havien detectat alguna cosa estranya en un racó entre les ombres, i va iniciar l’activació del mecanisme que avisava els guàrdies de seguretat.

No la va poder completar. Un petit raig làser li va fondre els circuits d’orientació en tan sols unes centèsimes de segon.

El robot va sortir rodant a tota velocitat, fumejant; es va allunyar de la zona i es va perdre en la foscor.

Va sobrevenir un silenci. Aleshores la Kim va lliscar cap a la vora de la paret, ràpida, silenciosa i letal. Anava tota de negre i un passamuntanyes li amagava el rostre.

Va mirar al voltant. No es veia el robot rastrejador per enlloc i, segons els seus informes, els vigilants no havien d’aparèixer per aquell sector fins al cap de dos minuts.

Temps suficient.

Va alçar el cap per mirar dalt de tot de l’enorme edifici que tenia al davant. Com passava a la majoria de gratacels del Centre, els últims pisos fregaven els núvols del color de l’acer que sempre cobrien Duma Findias. La Kim va somriure per a ella mateixa i va activar, tan sols desitjant-ho, el mecanisme de visió nocturna. Es va sentir un lleu brunzit i, al voltant dels seus ulls blaus, van aparèixer dos cèrcols mecànics, semblants a uns binocles, que li van créixer directament des de la pell per formar uns prismàtics. Quan la lent se li va tancar davant les pupil·les, va tornar a mirar amunt. Un altre brunzit i el zoom dels petits prismàtics va enfocar una de les finestres.

La jove la va estudiar amb atenció, calculant totes les possibilitats. La veu d’en TanSim va sonar a través de l’intercomunicador que duia col·locat prop de l’orella.

—Ho tens, Cunya?

—Ho tinc, Tro —va contestar ella xiuxiuejant; la tela del passamuntanyes li ofegava lleugerament la veu—.  Planta quaranta-vuit. Doble vidre de seguretat. Bufar i fer ampolles.

—He desactivat l’alarma, Cunya. La resta és cosa teva. Podràs arribar-hi?

—És un joc de nens.

La Kim va tallar la comunicació i va mirar al voltant. Com que se sentien passes una mica més enllà, va decidir afanyar-se. Va tornar a centrar la mirada a la finestra del pis quaranta-vuit per fixar les coordenades. Aleshores va activar el sistema de propulsió i va sentir de seguida que se li escalfaven les soles de les botes.

Els petits prismàtics es van retraure fins que li van tornar a quedar ocults sota la pell, com si mai no n’haguessin sortit. La jove va sentir que les passes s’aproximaven… i de sobte va sortir impulsada cap amunt, com un coet, sense fer gens de soroll.

Es va aturar davant la finestra que estudiava tot just feia un moment. Es va quedar un instant flotant a l’aire mentre dos guàrdies de seguretat passaven just pel lloc d’on ella acabava de marxar, quaranta-vuit pisos més avall. Va col·locar els palmells de les mans enguantades contra el vidre i va quedar immediatament fixada al material. Aleshores va avançar els peus i les puntes de les botes també es van adherir a la finestra. Va romandre un instant immòbil, com si fos una enorme aranya negra, i llavors, lentament, va separar una de les mans i va estirar el dit índex cap al seu objectiu.

De la punta del dit va emergir un petit raig làser de color vermell que tan sols va trigar uns minuts a fondre part del vidre i fer un forat prou gros perquè pogués entrar travessant-lo.

És justament el que va fer. El seu cos era àgil, esvelt i elàstic. Tan bon punt va haver posat els peus dins l’edifici es va amagar en un racó en penombra i va parar l’orella.

Res. Ni un sol soroll.

—Ja sóc a dins, Tro —va anunciar per l’intercomunicador—. Diria que aquí no hi ha ningú.

—No hauries de tenir cap problema —va respondre-li en TanSim—. Només és un edifici d’emmagatzematge. El que busquem és una mica més enllà, a l’ala tres…

La Kim va interrompre la comunicació de sobte en sentir un lleu brunzit procedent del fons del passadís. Va aguantar la respiració mentre un robot aplatat i ple de llums blaves li passava pel davant bellugant un munt de pinces a l’aire. La màquina es va aturar un moment al passadís, va emetre un breu xiulet, va estirar un apèndix cap al racó on s’ocultava la intrusa…

Es va sentir un altre brunzit. El robot es va limitar a aspirar la pols i va seguir el seu camí.

Cunya, què passa?

—No era res —va contestar la Kim—. Els de la neteja. I ara què faig?

—El magatzem és a la dreta. La quarta porta després de la segona intersecció.

—Entesos, Tro. Vaig de camí.

Va tornar a tancar la comunicació i es va esmunyir, sigil·losa com la nit, en la direcció indicada.

No va trigar gaire a arribar-hi. Una gruixuda porta metàl·lica li barrava el pas, i es va inclinar per examinar el panell de control.

—Tro, ja tens els codis? —va xiuxiuejar per l’intercomunicador.

—Dóna’m un minut, vols? Si només…

La Kim es va apartar una mica i va estirar el dit cap al panell amb un sospir exasperat. En tot just unes dècimes de segon, el seu raig làser havia fos els circuits i la porta s’obria al seu davant sense fer soroll.

—Ei! —va protestar en TanSim—. T’he dit que…

—Aprèn a ser més ràpid, petitó —va replicar la noia, burleta.

Va entrar al magatzem amb precaució, però de seguida es va adonar que allà no hi havia ningú. Ni tan sols hi havia detectors de calor o sensors de moviment, i donava per fet que el seu company devia haver desactivat les càmeres de seguretat.

La Kim es va treure el passamuntanyes i va deixar al descobert una curta cabellera rossa i un rostre juvenil i dur com l’acer.

—Deixalles —va grunyir, decebuda—. Què hi busquem, aquí? No pot ser res important.

—Vols que t’ho torni a repetir, petita? —La veu d’en TanSim sonava sorneguera per l’intercomunicador—. Un biobot. Un simple i vulgar biobot.

La Kim va bellugar el cap amb un sospir.

—És absurd —va dir—. Molt bé, a veure què tenim per aquí.

Va encendre la llanterna i va passejar la llum pel magatzem.

El que va veure la va esglaiar. Prestatges i més prestatges recobrien les parets des de terra fins al sostre; al damunt s’hi arrengleraven centenars i centenars de bustos amb forma humana, tots iguals, tots freds, rígids i sense vida.

Androides biònics.

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

 

 

Novetats de Novel·les juvenils de la Biblioteca Joan Triadú (Maig 2021)

 

A la Sala Infantil i Juvenil de la Biblioteca Joan Triadú tenim un munt de llibres molt interessants que ens agradaria recomanar-vos.

En aquesta ocasió són NOVEL·LES JUVENILS que segur que us agradaran!

Aventures fantàstiques, obres realistes i dramàtiques, històries d’humor i d’actualitat, trames plenes de misteri… quin us agrada més?

 

I recordeu que a la Biblioteca trobareu aquests llibres i moltíssims més!

 

 

 

 

Aquests llibres els trobareu a la biblioteca i us els podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Bocins de poesia (7) : “Tarde en el acuario” de Nono Granero

 

Els poemes

són quadres que cal penjar a la memòria

són contes que tenen música

són com trens de paraules que corren i s’aturen a llocs que no coneixes

o, potser, només, esquitxos d’una pel·lícula.

 

Josep M. Sala-Valldaura

 

 

Tornem amb més recomanacions de poesia!

En aquest cas, aquest va ser el llibre infantil que va quedar Finalista del Premio Internacional Ciudad de Orihuela 2017.

Aquest llibre està il·lustrat en aquarel·la, amb diferents tons de color blau, que ens evoquen els colors de l’oceà.

L’autor ens convida a riure i jugar amb les paraules, amb 26 poemes que amaguen jocs de paraules, endevinalles, acròstics, poemes en els quals hem de trobar la paraula amagada… un poemari que ens farà passar una bona estona!

 

 

page_1

 

Tarde en el acuario / Nono Granero ; ilustraciones de Carmen F. Agudo. Pontevedra : Kalandraka, 2019. 

 

… No traigan cañas, anzuelos, sedales ni buques balleneros escondidos (pueden depositar objetos tales en la consigna que hay en el vestíbulo)…  [Fragmento de”Consejos para la visita”]

Las criaturas que habitan en océanos, mares y ríos protagonizan estos versos acuáticos, llenos de ritmo, humor y espíritu lúdico.

Los juegos de palabras se plasman en adivinanzas, acrósticosy otras divertidas fórmulas tomadas de las vanguardias poéticas que involucran al público para que agudice su imaginación en este gran desafío léxico y lírico que discurre por aguas mansas y revueltas, dulces y saladas, superficiales y profundas…

 

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0133_001

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0134_001

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0135_001

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0137_001

 

 

Podeu venir a buscar aquest llibre a la Biblioteca i agafar-lo en préstec durant 30 dies.

 

25è Aniversari de la Biblioteca Joan Triadú

 

Video 25 anys

 

Avui fa 25 anys que es va inaugurar la Biblioteca Joan Triadú.

Durant aquests anys hem compartit amb els nostres usuaris i usuàries l’amor pels llibres i la lectura.

I també ens hem trobat en moltíssimes ocasions, tant en les visites que ens heu fet a la biblioteca com en totes les activitats que hem programat per vosaltres.

Volem aprofitar l’ocasió per agrair a tots els nostres usuaris i usuàries haver estat amb nosaltres durant aquests 25 anys i així anar creixent junts.

Per això vàrem encetar la campanya “Biblioteca Joan Triadú : 25 anys al teu costat“, perquè volem saber què significa la Biblioteca Joan Triadú per a tots vosaltres.

 

20210324_112135

 

Hem creat aquest vídeo per compartir amb vosaltres els pensaments i reflexions de la gent sobre la Biblioteca Joan Triadú.

Moltes gràcies a tothom per participar en aquesta campanya!

 

 

Avui farem el sorteig d’un lot de llibres per a infants i un lot de llibres per joves / adults entre tots els participants d’aquesta campanya (i a partir del dimecres 5 de maig els guanyadors podran venir a recollir els premis).

A més, a partir d’avui, tots els usuaris que vinguin a fer préstecs els obsequiarem amb la bossa del 25è aniversari de la Biblioteca (fins a esgotar existències).

 

Moltes gràcies a tots i a totes per acompanyar-nos aquests 25 anys!!

 

SANT JORDI 2021 al Gènius

 

santjordi

 

 

La diada de SANT JORDI és el dia dels LLIBRES i les ROSES. És la festa de Catalunya, de la cultura i de la gent. Ens agrada passejar pels carrers entre parades de llibres i de roses de tots colors…

Com cada any, podem aprendre coses que no sabíem sobre aquesta Diada i també divertir-nos amb tot d’activitats que ens han preparat des de la web del Gènius.

 

Benvinguts a la Diada de Sant Jordi!

La Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona vol celebrar aquesta diada tan especial, la festa de la rosa i el llibre.

Et proposem un munt de recomanacions perquè puguis inspirar-te i fer la teva llista de llibres. També trobaràs recursos, informació i curiositats sobre aquesta festivitat i propostes d’activitats i d’idees per fer manualitats i les receptes més gustoses per preparar un pa de Sant Jordi i un bon pastís.

FELIÇ SANT JORDI !

(Gènius)

 

Entreu a la pàgina web del GÈNIUS a passar una bona estona!

 

Captura de Pantalla 2021-04-22 a les 20.44.52

 

Aquests són alguns dels apartats que hi trobaràs :

 

  • Recomanacions i novetats per Sant Jordi preparades per les biblioteques i Gestió de la Col·lecció

  • La llegenda de Sant Jordi. 

  • Munta la teva auca de Sant Jordi

  • Draqueja per Sant Jordi. Recomanació de contes de l’eBiblio on els dracs són els protagonistes 

  • Recomanacions a l’eBiblio on els llibres són els protagonistes

  • Els més llegits a les biblioteques

  • Dolços de Sant Jordi. Receptes per fer pa i pastís de Sant Jordi 

  • Manualitats de Sant Jordi:

    • Si vols construir el teu castell de Sant Jordi, t’expliquem una manera molt senzilla i ràpida de fer-ho.

    • Retallables: Punt de llibre, un drac i una postal 

  • El cavall de Sant Jordi 

  • Poemes de Sant Jordi 

  • Postal de Sant Jordi per poder-la enviar a les persones que més vols.

  • Activitats destacades de les biblioteques 

  • Videorecomanacions infantils

 

Recurso 3

 

                         Captura de Pantalla 2021-04-22 a les 20.41.44           Captura de Pantalla 2021-04-22 a les 20.42.06

 

FELIÇ SANT JORDI A TOTHOM !!

 

L’Aparador d’Abril : Sant Jordi

 

 

20210421_113313

 

 

Ja som a la setmana de Sant Jordi!

Per això, al vestíbul de la Biblioteca Joan Triadú hem preparat un aparador dedicat a la Diada : amb el Drac, roses i una representació de Sant Jordi. I també hi hem afegit una petita mostra de llibres per a totes les edats.

A més, volem compartir amb tots vosaltres una poesia de Sant Jordi de Salvador Espriu que hem trobat en aquest llibre de poesia per gaudir-ne tot l’any: 

 

71uzxag60QL

 

Un any de poesia / Joan Alcover [i 23 més] ; il·lustracions d’Albert Arrayás. Barcelona : Bindi Books, 2020

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0141_001

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0142_001

 

20210421_110905

 

20210421_113119

 

20210421_110744

 

20210421_110813

 

Primer capítol : “La Cabra” d’Anne Fleming

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

SLL52.la Cabra.indd

La Cabra / Anne Fleming. València : Sembra Llibres, 2020

 

Quan a la mare de la Kid li ofereixen estrenar una obra de teatre alternatiu a Nova York, tota la família es muda sis mesos a un bloc de pisos a Manhattan.

Els rumors diuen que en aquell edifici hi viu una cabra al terrat. Com és possible?

Aviat descobrirà que aquell misteri no és el més curiós de l’edifici, sinó els personatges fascinants que l’habiten.

 


 

 

LA CABRA

 

1

 

Hi havia una vegada una cabra que vivia a Nova York. L’edifici on vivia tenia unes vistes magnífiques i un munt de cornises robustes per enfilar-s’hi i contemplar la ciutat des de les altures.

Per desgràcia, a l’edifici gairebé no hi havia vegetació. Res que una cabra pogués menjar.

Sí, hi havia la galleda de fenc que apareixia cada matí a la cornisa més alta. I hi havia els cedres de la terrassa de l’àtic, i de tant en tant algú posava un test a la finestra.

Però la galleda no passava de ser un aperitiu, el cedre ja se l’havia cruspit fins a l’escorça i els geranis no t’omplen, si ets una cabra.

Hi havia un parell de veïns que insistien a plantar i replantar, decidits a trobar alguna espècie molt soferta que finalment cresqués. Però al final fins i tot la senyora FennifordLysinski va haver d’acceptar la derrota.

Hi va haver uns dies que va semblar que amb els brots verds de blat se n’havia sortit. Creixien més de pressa que qualsevol altra planta que la Doris FennifordLysinski hagués vist mai. Però els seus brots no passaven mai dels cinc centímetres, i un bon dia se’ls va trobar rosegats fins a l’arrel.

– Com poden decréixer, uns brots? – va preguntar la Doris al seu marit, el Jonathan.

– I a a a – va dir el Jonathan des de darrere del diari.

La Doris els vigilava molt de prop, els brots, però no va veure mai res que se’ls mengés. I és que la cabra esperava que la Doris anés al lavabo abans de segar l’herba amb les dents.

– A – responia el Jonathan quan la Doris tornava i li preguntava com dimonis podia ser que els brots haguessin minvat mentre era al bany.

“A” volia dir cabra, però per desgràcia la Doris no entenia el Jonathan, perquè el Jonathan havia tingut un ictus que li afectava molt la parla. Com que no aconseguia que la Doris l’entengués, el Jonathan se’n tornava al diari.

Ara bé, la veritat és que al Jonathan li agradava saber que la cabra s’havia menjat els brots i que la Doris no ho sabia. L’hi hauria pogut escriure (com acostumava a fer quan li era del tot imprescindible comunicar-se amb la seva dona), o més ben dit ho hauria pogut picar a la petita tauleta que la Doris li havia comprat, però no li venia de gust.

Al Jonathan no li venien de gust gaires coses, últimament.

 

**

 

Un matí, una nena que es deia Kid va entrar a viure en aquell edifici. La Kid no en sabia res, de la cabra. Com ho podia saber? Era de Toronto, ella.

– Nova York, Nova York! – va dir la mare de la Kid quan va aterrar l’avió -. Mireu on viurem, ara! Poc temps, això sí! Perquè d’aquí a una setmana ja haurem cancel·lat les funcions!

Passés el que passés amb les funcions, el fet era que s’hi estarien almenys quatre mesos, potser fins i tot sis, depenent de què fes el cosí.

El cosí era un cosí llunyà. Ric, gran, i amb molta afició a escapar-se quatre o sis mesos a algun lloc de clima agradable. Normalment hi anava amb la gossa. Però aquest cop anava a Anglaterra, i allà no hi deixaven entrar gossos.

– Què? – va dir la Kid -. No hi deixen entrar gossos, a Anglaterra?

– Bé, sí que deixen, és clar – va dir el pare -. Gossos de passeig i tal. – Imitava un famós ensinistrador anglès de gossos de quan la Kid encara no havia nascut. – Però els posen en quarantena. Si te’n vols anar a viure a Anglaterra amb un gos, l’has de deixar mig any en una gossera.

O sigui que la família de la Kid s’encarregaria de cuidar el gos del cosí. I mentrestant deixarien el gat de la Kid a casa, amb la Nana. Era molt injust, tot plegat.

A més a més, s’estarien al pis del cosí. Que era a prop de Central Park. El lloc on tot just ara s’aturava el seu taxi.

La mare estava tan il·lusionada que una mica més i es desmaia.

– Mira! La casa té un tendal! – va cridar la mare de la Kid.

La Kid se la va mirar. Sí, hi havia un tendal estret de lona que sortia de la porta i travessava tota la vorera. Uf.

– És genial, Lisa – va dir el pare de la Kid -. Pots pagar al taxista? – el pare va sortir del cotxe. La Kid es va eixorivir prou per imitar-lo.

Era d’hora. S’havien llevat a les quatre de la matinada per agafar el vol. Tenia molta son.

– Estic pagant a un taxista de Nova York! – va dir la mare de la Kid, i a continuació es va guardar el moneder i va sortir del cotxe. 

Un home que duia una gorra grana de capità de vaixell i una jaqueta amb botons de llautó a joc va obrir la porta de sota el tendal.

– I hi ha un porter! – va dir la Lisa amb un xiuxiueig teatral -. Porter! – va dir, ara amb veu normal -. Hola!

– Senyora! – va dir el porter mentre agafava les maletes del pare de la Kid.

– Un porter m’obre la porta! – va dir la Lisa -. Un porter de Nova York!

La Kid estava massa cansada per a fer-li gaire cas, però en girar els ulls en blanc va veure una taqueta blanca dalt de tot de l’edifici, com si fos un nuvolet molt baix. Aquell nuvolet tan baix era la cabra, que de fet era un boc. La cabra tenia gana. Gana, gana, gana.

Just allà, a l’altra banda, hi havia menjar. Tota una vall plena. Herba. Flors. Fulles. Escorça. El que volguessis.

L’únic que havia de fer la cabra era anar al peu del turonet, baixar ràpidament el penya-segat negre i dringadís, arribar a terra, girar la cantonada, superar aquella absurda cornisa de color gris – qui necessita una cornisa, a terra? – i travessar el riu negre ple de grumolls gegants en moviment.

I ho pensava fer ara mateix. Ja trotava pel caire del penya-segat dringadís. Mirava penya-segat dringadís avall, l’únic que el separava d’aquell bé de Déu de menjar…

Però hi havia aquella cornisa absurda de color gris al fons de la vall. Ah, i les criatures sorolloses i arbrenques que s’hi passejaven. I el riu de grumolls gegants en moviment, també.

Tant de bo gosés enfrontar-se a aquell penya-segat dringadís d’una vegada. Al penya-segat dringadís, a la cornisa absurda i al riu de grumolls.

Podia?

Sí. Sí que podia. Sens dubte. Avui. Ara mat…

… després. Ara el que necessitava era menjar.

Va fer una ziga – clanc – i una zaga – clanc – sobre el penya-segat. Eren clancs suavíssims, diguem-ho tot. L’unglot de la cabra tenia una capa interior que esmorteïa els impactes. No semblava pas que la sentissin, les criatures sorolloses d’aspecte arbrenc.

Però els clancs hi continuaven sent. Després de cada copet, la cabra s’aturava i comprovava si hi havia algun perill.

Va fer un bot cap a la cornisa de la galleda. Pausa. Ben a l’aguait per si hi havia algun perill. Va continuar. Va girar la cantonada.

I vet aquí la galleda. Plena, li deia el nas. S’hi va acostar amb un trot lleuger i va mirar si hi havia algun perill.

Estava tancada, la tapa de la cova?

Sí. Sí que ho estava.

Molt bé. El lloc era segur. O mig segur. Mmm, quina oloreta tan bona. Quin gust tan bo. Quina meravella, menjar. Quina meravella. Tan, tan…

Ja estava. La galleda era buida.

Hora d’anar a mirar els brots. Els brots eren a l’altra banda de la cantonada, una cornisa més avall.

Havien tornat a créixer? Eh?

No.

Altre cop cap al terrat. Altre cop cap als cedres. Es va aixecar sobre les potes de darrere.

Hi arribava? No. Hauria de saltar. Saltar i mossegar a l’aire. Saltar i mossegar a l’aire.

Es va passar l’hora següent fent bots sota el cedre. Amb cada saltiró, el seu cos recordava altres saltirons enjogassats de quan era petita, la infància amb la mare a la paret del penya-segat.

Algun dia tornaria a fer-ne, de saltirons alegres. Algun dia. Quan tingués la panxa plena. Quan estigués segura.

O mig segura. No n’estàs mai, de segura.

I vet aquí que aquella mena de cosa cordial i llopenca se li acostava amb pas sigil·lós.

“Bon dia. És agradable, oi, pixar?”

 

La cosa cordial i llopenca de passos sigil·losos era un gos pigall, un Labrador groc que es deia Michigan. El Michigan va tornar a entrar per la porta gossera que donava a la terrassa de l’àtic i va prémer el morro contra la mà del seu amo.

– Què és aquest soroll, Michigan? – va dir el seu propietari, el Joff -. Semblen peülles. Com si els coloms portessin esclops. Esclops amb la sola de feltre.

El Michigan va moure la cua. Sabia que allò de fora era una cabra. El Michigan i la cabra eren amics. Però el Michigan no tenia manera d’explicar-ho al Joff, això.

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

Bocins de poesia (6) : “¡A la Luna, a las dos y a las tres…!” de Nieves García García i Noemí Villamuza

 

 

Els poemes

són quadres que cal penjar a la memòria

són contes que tenen música

són com trens de paraules que corren i s’aturen a llocs que no coneixes

o, potser, només, esquitxos d’una pel·lícula.

 

Josep M. Sala-Valldaura

 

 

I aquí tenim més recomanacions de poesia! En aquest cas, aquest va ser el llibre infantil premiat amb l’XI Premi de Poesia per Nenes i Nens 2018 Ciutat d’Oriola i publicat per Kalandraka el març de 2019.

Aquest llibre està il·lustrat en aquarel·la, predominant el color blau, amb alguns tocs de groc.

Tot el conjunt evoca a la infantesa, a la màgia de la infància, a aquest món en què la música i la fantasia ens permeten apropar-nos una miqueta més a la Lluna, aquest satèl·lit inabastable.

 

 

 

A_la_luna_portada

 

¡A la Luna, a las dos y a las tres…! / Nieves García García ; ilustraciones de Noemí Villamuza. Pontevedra : Kalandraka, 2019. 

 

Aquí tenim la sort de gaudir d’un llibre de poesia per a infants en què la lluna és la protagonista.

Utilitzant aquesta figura tan enigmàtica i present en la literatura infantil, anirem llegint sobre el cel, les estrelles, els somnis o les cançons de bressol, els jocs infantils i les endevinalles.

 

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0129_001

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0130_001

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0131_001

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0132_001

 

 

 

Podeu venir a buscar aquest llibre a la Biblioteca i agafar-lo en préstec durant 30 dies.

 

 

Biblioteca Joan Triadú : “25 anys al teu costat”

 

20210324_112135

 

El dia 24 d’abril, la Biblioteca Joan Triadú celebrarà el 25è aniversari de la seva inauguració.

Per això volem saber què significa la Biblioteca Joan Triadú per a vosaltres!

 

25 anys Instagram

 

Si voleu participar en aquesta campanya, passeu per la Biblioteca Joan Triadú per escriure a la nostra pissarra què és per a vosaltres la Biblioteca.

I si no podeu venir aquí, feu-vos una foto amb un paper o cartolina amb la vostra frase i ens l’envieu per correu electrònic: b.vic.jt@diba.cat

 

Categories :

Infantil :  fins a 14 anys

Joves / Adults :  a partir de 15 anys

 

Farem el sorteig d’un lot de llibres per a infants i un lot de llibres per joves / adults entre tots els participants.

El dia 24 d’abril tindrà lloc el sorteig i a partir del dimecres 5 de maig es podrà venir a recollir els premis.

 

A més, a tots els usuaris que participin els obsequiarem amb la bossa del 25è aniversari de la Biblioteca!

 

25 anys Instagram 2