Els refranys catalans : Gener

 

 

Com tots bé sabeu, la cultura catalana és molt rica en refranys, dites i frases fetes.

Aquí hem recollit alguns refranys en els que el protagonista és el mes de Gener. Alguns potser els coneixeu, però de ben segur que en descobrireu de nous!

(Alguns refranys estan escrits en català antic)

 

 

 

El gener és considerat com el més fred de l’any :

Pel gener es gela l’aigua en el calder.

Gener, fred i gelader.

La neu de gener s’asseu com un cavaller.

Pel gener s’abriga el llumener. 

Pel gener, la vella en el foguer.

Si gela pel gener, molta pluja pel febrer.

Gener fred o temperat, passa’l ben arropat.

Pel gener, ten encès el braser.

Gener sense fred, tot el fruit es perd.

Pel gener, tanca la porta i encén el braser.

 

 

 

El mes de gener i la natura:

Gener emblanquit, estiu humit; gener nevat, estiu regalat.

La lluna de gener la reina del cel és.

Les nits de gener, les més clares i més fredes de l’any solen ser.

La lluna nova de gener, molta pluja duu al darrer.

Les pluges de gener al camp sempre van bé.

Moltes pluges pel gener bona anyada solen fer.

L’aigua de gener omple la bóta al graner.

No hi ha bon gener que no deixi les basses plenes pel febrer.

Si sentiu tronar al gener, apuntaleu el graner.

Si plou pel gener, l’any sol anar bé. Pluja de gener de durada, tempera tota l’anyada.

Gener sec, graner amb esplet.

Gener mullat, bo pel camp i mai pel ramat.

 

 

 

 

El mes de gener a pagès :

El mes de gener és la clau del graner.

Pel gener, el camp llaurar, la vinya podar i el vi trascolar.

Col de gener, bona com el corder.

Després de gener, poda l’arbre fruiter.

Com més fred és el gener, més suc dóna el taronger.

Qui arreplega l’oliva abans del gener deixa l’oli a l’oliver, i qui la cull passat el gener cull la d’aquest any i la de l’any que ve.

Les gelades de gener fan florir l’ametller.

Si mon amo em poda pel gener i em llaura pel febrer, vergonya serà si no li omplo el graner.

Pel gener, ametller, no facis via, que gelarà el millor dia.

De la flor del gener, ningú n’omple el graner. Si vols un bon aller, sembra’l pel gener.

Si vols ceba de dober, planta-la de gener.

Poda de gener i cava de febrer i tindràs bon vinader.

Pel gener, planta l’aller, cap al darrer, no pel primer.

 

 

El mes de gener i els animals :

Pel gener, cada ovella amb son corder, si no a la tripa al braguer.

Pollastre de gener, cada ploma val un diner.

Pel gener, ous al paller.

Lloca de gener, ous en el paller.

Pollet que ve pel gener, pel juny me’l menjaré.

Mata el porc pel gener, si vols que es conservi bé.

Pel gener no hi ha cap gos coniller.

Mentre el gener passa, deixa la caça.

Pel gener no hi ha gos llebrer ni bon corraler.

Pel gener, els gats busquen muller. 

 

 

 

Les festes del mes de gener :

 

Sant Antoni Abat (17 de gener) :

Sant Anton treu la boira del món.

Per Sant Antoni fa un fred del dimoni; per Sant Julià cuida matar.

Sant Antoni el gela, Sant Vicenç el mata i la Candelera l’enterra.

Sant Antoni del porquet, a les velles fa carasses i a les joves fa l’ullet.

Entre Sant Antoni i Sant Sebastià, més fred que entre tot l’any fa.

Per Sant Antoni de gener fan festa el cavall i el traginer.

Sant Antoni de gener, cavalls amb flocs pel carrer. Per Sant Antoni Abat, mitja hora per cap.

 

Sant Sebastià (20 de gener) :

Per Sant Sebastià fa un fred que no es pot aguantar.

Per Sant Sebastià, tramuntana a l’Empordà.

Per Sant Sebastià l’oreneta ve i el tord se’n va.

Per Sant Sebastià, s’allarga el dia un pas de milà.

Per Sant Sebastià, una hora més hi ha.

 

Santa Agnès (21 de gener) :

Per Santa Agnès no filis més.

Per Santa Agnès i Sant Fruitós fa el fred més rigorós.

Per Santa Agnès, una hora més.

 

Sant Vicenç (22 de gener) :

Per Sant Vicenç, gelada o corrent.

Per Sant Vicenç cessen les humitats i es giren els vents.

Si Sant Vicenç duu bon temps, l’hivern s’acabarà prest.

Per Sant Vicent la roda s’allarga una hora.

 

 


 

Tots aquests refranys els hem trobat als següents llibres que tenim a la biblioteca i que podeu agafar en préstec durant 30 dies :

10.000 refranys catalans, 370 frases fetes / recull realitzat per: Josep Pujol i Vila. Tarragona : Arola, 2012

Calendari de refranys / Joan Amades ; introducció de Francesc Garreta. Tarragona : El Mèdol, 2002.

 

 

Contes en línia : “Les coses que se’n van” de Beatrice Alemagna

 

Una altra setmana… un altre conte!

En aquesta ocasió, la nostra companya Ester, de la Biblioteca Joan Triadú, ens explica un conte amb un aire poètic que ens fa reflexionar.

 

A la vida hi ha moltes coses que se’n van, que es transformen, que passen…

… Totes menys una.

Un àlbum il·lustrat que ens parla amb molta sensibilitat dels canvis vitals i del pas del temps.

Per reforçar el missatge, en cada escena hi ha una pàgina de paper vegetal que ens convida a veure la transformació.

 

Les coses que se’n van / Beatrice Alemagna. Barcelona : Combel, 2019.

 

Aquí podeu veure el vídeo de YouTube on l’Ester ens explica aquest conte que segur que us agradarà molt!

 

 

 

Primer capítol : “Bella confusió” de Claire Christian

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

 

Bella confusió / Claire Christian. Lleida : Pagès Editors, 2018

 

Ava: Les últimes setmanes s’havien fos en una boira en què els altres feien monòlegs sobre com entenien el que sentia perquè quan la seva àvia havia mort o quan la seva tieta havia mort o quan el seu puto gos havia mort s’havien sentit bla bla bla i bla. Però no en sabien res. No s’havia mort la meva àvia, ni la meva tieta ni el meu gos. Era la Kelly. Era la meva millor amiga.

Gideon: Escric poemes. Però no hi ha manera de dir-ho sense semblar un penjat. Ho he intentat. Així és la meva vida: intentar no semblar un penjat i compensar en excés els moments que estic convençut que semblo un penjat, com ara.

En Gideon és un poeta slam amb dues mares i una ansietat invalidant. L’Ava és una noia grega amb un pare solter i una relació complicada amb el germà de la seva millor amiga morta.

Bella confusió ens introdueix en els pensaments de dos adolescents molt diferents que s’adonen que les úniques persones que els poden ajudar a tirar endavant amb la seva vida són ells mateixos.

 

BELLA CONFUSIÓ

 

AVA

 

– No hem d’oblidar que, aquí, al Mount Saint Michaels, som una comunitat. – Les celles triangulars de la senyora Bryan són molt serioses sota els cabells llisos i engominats tirats enrere. – I quan un dels membres de la nostra comunitat cau ens hem d’unir per ajudar-nos els uns als altres a aixecar-nos. – Fa una pausa. – Aquest arbre ens servirà de recordatori.

Aleshores s’escura la gola, però no sento què diu a continuació perquè estic xisclant. El meu cos salta del seient i la meva boca entra en erupció amb un crit tan violent que em faig una mica de por jo mateixa.

– No ha caigut, s’ha mort – crido – És morta.

Set-cents caps es giren a la manera d’una onada per mirar-me.

– I un arbre? De debò? Detestava la natura! – crido a la senyora Bryan, que murmura pel micròfon que els estudiants s’asseguin.

Estic enfadada d’una manera que és nova per a mi, tots i cada un dels meus òrgans interns intenten sortir atacant del meu cos com un gos guardià rabiós, i és pel que diuen d’ella. O el que no diuen. És el que no diuen el que m’emprenya més. Els últims sis mesos he aconseguit aguantar-me, però avui, quan han començat a parlar de l’estúpida placa sobre l’estúpid tros de ciment al costat de l’estúpid puto arbre que han tardat hores a plantar, tots fent veure, no ho sé, fent veure que és una gran cosa – fent veure que els importa – no he pogut més.

– I si vol parlar d’ella, almenys digui el seu nom.

Hi ha una allau de murmuris i rialletes tot al voltant meu mentre la senyora Bryan, ara cridant, intenta calmar les masses descontrolades. Estic atrapada enmig d’una fila, saltant per sobre les persones del costat i murmurant com una sonada. El nano del serrell de punta em pessiga el cul i em giro i li pego al pit.

– Te’n deus fotre, oi? – li escupo a la cara i estic força segura de veure terror autèntic als seus ullets blaus.

Quan arribo finalment al passadís, al centre dels grups d’alumnes alterats, ara més tranquils però encara mirant-me, em quedo paralitzada.

Fes alguna cosa, Ava.

Miro la senyora Bryan que m’observa com si em volgués veure morta i em poso a riure. Digues alguna cosa, la que sigui, Ava. Para de riure. Però no ho puc evitar. Soc molt conscient que dec semblar boja per tancar, però se me’n fot.

Em passo les mans pels cabells, brando el cap i em dirigeixo a tot l’auditori.

– Sabeu què és el més insultant de tot plegat? És el cor cantant aquesta estúpida cançó de Miley Cyrus sobre pujar una puta muntanya per recordar-la, perquè això hauria fet que es volgués tornar a suïcidar.

L’auditori esclata en rialles i ovacions mentre jo ensenyo el dit del mig amb les dues mans a la senyora Bryan, em giro i camino cap al fons de la sala i surto per la gran porta doble. Sento el cop de la porta darrere meu.

Vas molt bé, Ava.

M’havia promès aquest mateix matí que intentaria ser una d’aquelles noies callades i discretes que passen desapercebudes. Fins i tot em vaig escriure “no et facis veure” al dors de la mà amb un retolador negre com a recordatori. Des del dia que vaig tornar a l’escola que la gent em mira, xiuxiueja i m’assenyala tan subtilment com un cop de puny a la cara. Em vaig plantejar de fer-me una samarreta que digués : “La meva millor amiga acaba de morir, perdoneu si us faig sentir incòmodes”, però se’ns va acabar la tinta de la impressora. En fi, es veu que saltar del seient i cridar a tot pulmó ha aconseguit el mateix efecte.

Només fa un mes que he tornat a anar a classe tot el dia; abans d’això hi vaig anar unes setmanes de mitja jornada, i només perquè no vaig tenir més remei. Si fos per mi, no hauria tornat mai. Me n’hauria anat amb un gran gest de comiat, com pintar una bona verga a la  pista d’atletisme amb herbicida o una cosa així. Però la senyora Bryan i els altres professors es van posar molt pesats amb l’últim curs i les classes que m’havia perdut i el meu pare es va quedar sense excuses per fer-los callar. Les últimes setmanes s’havien fos en una boira en què jo maldava per estar atenta o feia campana. O desconnectava quan els altre feien monòlegs sobre com entenien com em sentia perquè quan la seva àvia o quan la seva tieta s’havia mort o quan el seu puto gos s’havia mort s’havien sentit bla, bla, bla i bla. Però no en sabien res. No s’havia mort la meva àvia, ni la meva tieta ni el meu gos, era la Kelly. Era la meva millor amiga. No hi ha paraules per al que se sent i tampoc vull parlar del que se sent perquè des que va passar, tot, ara mateix, és una autèntica merda i les equacions quadràtiques no tenen cap sentit quan tot el cos em fa mal amb aquesta terrible tristesa que et deixa sense esma.

És com si la vida anés més a poc a poc. Ja em pensava que l’escola anava a poc a poc abans que ella es morís. Ara sembla que el temps s’hagi mort amb ella. El que ho empitjora és que tots es comporten com si estiguessin emprenyats amb mi, i amb ella. Estan emprenyats amb ella perquè va passar i estan emprenyats amb mi perquè no supero que hagi passat. Però només fa sis mesos. No és res. M’imagino que em sentiré així la resta de la meva vida.

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

 

 

2020 : Un any ple de “Contes en línia”

 

Avui volem fer un resum dels “CONTES EN LÍNIA” que hem penjat durant l’any 2020 al nostre canal de YOUTUBE. Durant aquests mesos l’Ester i la Teresa, de la Biblioteca Joan Triadú, ens han explicat un munt de contes que han triat amb molta il·lusió.

Passeu pel nostre YouTube, on hi trobareu tots aquests contes que segur que us agradaran molt!

 

 

   

 

   

   

 

   

   

   

   

 

 

 

 

 

Contes en línia : “On vas, Porquet?” de Juan Arjona i Ximo Abadía

 

Una altra setmana… un altre conte!

En aquesta ocasió, la nostra companya Ester, de la Biblioteca Joan Triadú, ens explica el conte d’un porquet que surt a caminar, es va trobant gent i… què li passarà al nostre protagonista?

 

Durant la seva caminada matutina, Porquet es topa amb el granger, el botiguer, el cavaller, l’alcalde i el rei. Tots li pregunten on va, però Porquet els diu que no va enlloc, sinó que torna… Torna precisament de salvar allò que més s’estima cadascú d’ells. I ho va fer tot a la mateixa nit.

Serà possible? Com va poder Porquet estar en tants llocs al mateix temps?

Serà aquesta la història d’un Porquet mentider?

Al lector li tocarà llegir la història a partir de diferents punts de vista i decidir pel seu compte, mentre Porquet fa una estupenda migdiada.

 

On vas, Porquet? / Juan Arjona, Ximo Abadía. Barcelona : Abuenpaso, 2020.

 

Aquí podeu veure el vídeo de YouTube on l’Ester ens explica aquest conte que segur que us agradarà molt!

 

 

 

 

Contes en línia : “El floc de neu” de Benji Davies

 

Una altra setmana… un altre conte!

En aquesta ocasió, la nostra companya Ester, de la Biblioteca Joan Triadú, ens explica un conte d’hivern, neu i Nadal que us encantarà.

 

Tant és on ens porti el vent, a final tots trobem un lloc. 

A la part alta d’un núvol es forma un petit floc de neu. Petit, esponjós, cristal·lí i blanc, dóna tombarelles i rebota dins del núvol. No obstant això, aviat comença a caure.

Ell es resisteix al seu destí. Però el núvol li recorda que això és el que fan els flocs de neu … «Ja trobaràs el teu camí», l’anima el núvol. I així comença un llarg viatge. 

Molt lluny d’allà, una nena anomenada Noelle comença a preparar el seu particular arbre de Nadal. Quan ja el té decorat, decideix deixar-lo a la finestra a l’espera que la neu el cobreixi.

Quan va a dormir té la sensació que al seu arbre li falta alguna cosa important, però no sap què és. Quan Noelle es desperta, el món sembla diferent. Què haurà passat?  

 

El floc de neu/ Benji Davies. València : Andana Editorial, 2020.

 

Aquí podeu veure el vídeo de YouTube on l’Ester ens explica aquest conte que segur que us agradarà molt!

 

 

 

Primer capítol : “Els ulls se’m van tancar…” de Patrick Bard

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

 

Els Ulls se’m van tancar… / Patrick Bard ; traducció de Pau Joan Hernàndez. Barcelona : Kalandraka, 2018

 

La Maëlle als seus setze anys és una jove amb un caràcter ferm i una alumna aplicada de l’institut, simpàtica, solidària amb els companys i líder a l’equip d’handbol.

Però alguna cosa succeeix en la seva vida, que dóna un gir de 180 graus.

Cada dia viu més temps abstreta per les xarxes socials, abandona l’esport, canvia la seva forma de vestir, deixa al seu xicot. De forma gradual, tot el seu interès se centrarà entorn del conflicte que es viu en l’Orient Pròxim.

 

ELS ULLS SE’M VAN TANCAR…

 

MAËLLE 

En un barri perifèric de Le Mans, setembre del 2014

 

De vegades, em pregunto si no dec ser morta. Però, no, soc ben viva, i el bebè que se’m belluga dins el ventre no para de recordar-m’ho. Soc viva i en Redouane és mort. A través de la finestra, puc veure el jardí de casa, amb els seus geranis, la seva gespa tallada ben curta, el seu parterre de rosers marcits. Casa nostra és idèntica a la dels nostres veïns de la dreta i la dels de l’esquerra. Sort que hi ha números a les portes per orientar-se.

Contemplo aquesta habitació irreal. Les marques més clares que assenyalen a les parets on hi havia hagut els pòsters de la Beyoncé que una adolescent que ja no reconec va arrencar.

Tinc ganes de sortir. No m’està permès de fer-ho. Excepte per anar a signar a comissaria. Matí, migdia i vespre.

Baixo per l’avinguda dels Til·lers, passo per davant la botiga de motocultors, el gimnàs, el magatzem de bricolatge, la fleca, el Cafè dels Esports. Fins que arribo a la comissaria, on signo el full de la condicional, matí, migdia i vespre; vespre, matí i migdia.

Després, refaig el camí en sentit contrari i torno a casa.

El més dur d’assimilar és la idea que em van manipular. De vegades, m’agafen ganes d’entrar a Facebook, de parlar amb les meves germanes per tranquil·litzar-me. Abans, ho fèiem constantment, elles m’envoltaven, potser fins i tot massa. Però la mare m’ha tallat la connexió a internet i no em deixa ni tan sols tenir mòbil. Confiscat. Mai no m’havia sentit tan sola. La mare no comprèn que la Maëlle ja no tornarà mai més, que continuaré sent l’Ayat i que això és per sempre. Tampoc no comprèn que, fins i tot després de tot el que ha passat, jo porti encara un fulard – amb prou feines un hijab! – i que no mengi porc. L’altre dia, em va sorprendre quan resava, de genolls, a la catifa. Es va posar a cridar que tornava a estar amb ells. Va trucar als de la unitat contra l’adoctrinament, però ni tan sols ells no van aconseguir tranquil·litzar-la. Al final, seguint el consell del pare, la mare va desmuntar la porta de la meva habitació per poder-me vigilar nit i dia. Però, és clar, ella també ha de dormir de tant en tant.

Per sort, quan em desperto per la Fejr, la pregària del matí, cap a les quatre, no hi ha ningú per espiar-me, LOL. És molt millor així. Què es pensen? Jo sé molt bé el que em va passar.

Només que poguessin deixar-me respirar, en comptes d’ofegar-me d’aquesta manera…

Es comporten ben bé com si volguessin que me’n tornés. No em permeten ni una cortineta. No volen admetre que la religió m’ajuda. Que la necessito per continuar endavant, que l’oració és l’única cosa a què em puc agafar. La mare és atea i no ho pot comprendre. L’hi perdono perquè sé com m’estima. Ara que el meu bebè no trigarà a néixer, començo a adonar-me de com és de poderós aquest amor. I en va necessitar molt, d’amor, per anar-me a buscar allà, a Turquia. I també després, quan vam tornar. Mai no oblidaré la mirada que em va llançar quan la policia va detenir-me a l’aeroport de Roissy.

De vegades, ja no sé ni on soc. Fins i tot hi tornaria, si pogués. Tinc la sensació que allà em comprendrien millor. Encara em dic que, al capdavall, potser són ells els qui tenen raó i és aquí que em menteixen. Si no haguessin matat en Redouane, potser me n’hauria tornat a anar. Amb ell. O sense. Aneu a saber.

La seva absència m’ha deixat un gran buit a dins, un buit que el bebè no aconsegueix omplir. Moltes vegades, parlo amb en Redouane, encara que sàpiga perfectament que és mort. Espero que sigui al paradís. No em puc creure que hagi anat a l’infern. En Redouane no era cap traïdor. I encara menys un descregut. Només era tou. Per això el van matar. Per sort, també parlo a la nena que duc al ventre. Només falten quatre mesos per al part. Quan hi penso, no estic gens tranquil·la. Quan hagi passat la tardor, ella ja hi serà. I jo, acabaré de fer disset anys. De fer, no de celebrar, és clar.

Sóc vídua, dos cops vídua, i només tinc setze anys. El meu primer marit va ser polvoritzat per un coet abans que tingués temps de conèixer-lo. I me’n van matar el segon quan havíem fugit plegats de Síria.

 

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

 

 

HISTORIETES DE LA TRIADÚ. “¡¡¡Papá!!!: un regal de Christian Inaraja

 

 

En la nostra secció de YouTube Historietes de la Triadú anem penjant vídeos amb alguns retalls del dia a dia a la Biblioteca Joan Triadú.

En aquest cas, en Christian Inaraja ens ha fet donació de vàries caixes del llibre que va publicar amb la Gabriela Keselman: “¡¡¡Papá!!!”.

Aquests contes els anirem repartint als infants que vinguin a la Biblioteca, que segur que els agradarà molt.

Moltes gràcies Christian!