L’Aparador d’Abril : Sant Jordi

 

 

20210421_113313

 

 

Ja som a la setmana de Sant Jordi!

Per això, al vestíbul de la Biblioteca Joan Triadú hem preparat un aparador dedicat a la Diada : amb el Drac, roses i una representació de Sant Jordi. I també hi hem afegit una petita mostra de llibres per a totes les edats.

A més, volem compartir amb tots vosaltres una poesia de Sant Jordi de Salvador Espriu que hem trobat en aquest llibre de poesia per gaudir-ne tot l’any: 

 

71uzxag60QL

 

Un any de poesia / Joan Alcover [i 23 més] ; il·lustracions d’Albert Arrayás. Barcelona : Bindi Books, 2020

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0141_001

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0142_001

 

20210421_110905

 

20210421_113119

 

20210421_110744

 

20210421_110813

 

Primer capítol : “La Cabra” d’Anne Fleming

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

SLL52.la Cabra.indd

La Cabra / Anne Fleming. València : Sembra Llibres, 2020

 

Quan a la mare de la Kid li ofereixen estrenar una obra de teatre alternatiu a Nova York, tota la família es muda sis mesos a un bloc de pisos a Manhattan.

Els rumors diuen que en aquell edifici hi viu una cabra al terrat. Com és possible?

Aviat descobrirà que aquell misteri no és el més curiós de l’edifici, sinó els personatges fascinants que l’habiten.

 


 

 

LA CABRA

 

1

 

Hi havia una vegada una cabra que vivia a Nova York. L’edifici on vivia tenia unes vistes magnífiques i un munt de cornises robustes per enfilar-s’hi i contemplar la ciutat des de les altures.

Per desgràcia, a l’edifici gairebé no hi havia vegetació. Res que una cabra pogués menjar.

Sí, hi havia la galleda de fenc que apareixia cada matí a la cornisa més alta. I hi havia els cedres de la terrassa de l’àtic, i de tant en tant algú posava un test a la finestra.

Però la galleda no passava de ser un aperitiu, el cedre ja se l’havia cruspit fins a l’escorça i els geranis no t’omplen, si ets una cabra.

Hi havia un parell de veïns que insistien a plantar i replantar, decidits a trobar alguna espècie molt soferta que finalment cresqués. Però al final fins i tot la senyora FennifordLysinski va haver d’acceptar la derrota.

Hi va haver uns dies que va semblar que amb els brots verds de blat se n’havia sortit. Creixien més de pressa que qualsevol altra planta que la Doris FennifordLysinski hagués vist mai. Però els seus brots no passaven mai dels cinc centímetres, i un bon dia se’ls va trobar rosegats fins a l’arrel.

– Com poden decréixer, uns brots? – va preguntar la Doris al seu marit, el Jonathan.

– I a a a – va dir el Jonathan des de darrere del diari.

La Doris els vigilava molt de prop, els brots, però no va veure mai res que se’ls mengés. I és que la cabra esperava que la Doris anés al lavabo abans de segar l’herba amb les dents.

– A – responia el Jonathan quan la Doris tornava i li preguntava com dimonis podia ser que els brots haguessin minvat mentre era al bany.

“A” volia dir cabra, però per desgràcia la Doris no entenia el Jonathan, perquè el Jonathan havia tingut un ictus que li afectava molt la parla. Com que no aconseguia que la Doris l’entengués, el Jonathan se’n tornava al diari.

Ara bé, la veritat és que al Jonathan li agradava saber que la cabra s’havia menjat els brots i que la Doris no ho sabia. L’hi hauria pogut escriure (com acostumava a fer quan li era del tot imprescindible comunicar-se amb la seva dona), o més ben dit ho hauria pogut picar a la petita tauleta que la Doris li havia comprat, però no li venia de gust.

Al Jonathan no li venien de gust gaires coses, últimament.

 

**

 

Un matí, una nena que es deia Kid va entrar a viure en aquell edifici. La Kid no en sabia res, de la cabra. Com ho podia saber? Era de Toronto, ella.

– Nova York, Nova York! – va dir la mare de la Kid quan va aterrar l’avió -. Mireu on viurem, ara! Poc temps, això sí! Perquè d’aquí a una setmana ja haurem cancel·lat les funcions!

Passés el que passés amb les funcions, el fet era que s’hi estarien almenys quatre mesos, potser fins i tot sis, depenent de què fes el cosí.

El cosí era un cosí llunyà. Ric, gran, i amb molta afició a escapar-se quatre o sis mesos a algun lloc de clima agradable. Normalment hi anava amb la gossa. Però aquest cop anava a Anglaterra, i allà no hi deixaven entrar gossos.

– Què? – va dir la Kid -. No hi deixen entrar gossos, a Anglaterra?

– Bé, sí que deixen, és clar – va dir el pare -. Gossos de passeig i tal. – Imitava un famós ensinistrador anglès de gossos de quan la Kid encara no havia nascut. – Però els posen en quarantena. Si te’n vols anar a viure a Anglaterra amb un gos, l’has de deixar mig any en una gossera.

O sigui que la família de la Kid s’encarregaria de cuidar el gos del cosí. I mentrestant deixarien el gat de la Kid a casa, amb la Nana. Era molt injust, tot plegat.

A més a més, s’estarien al pis del cosí. Que era a prop de Central Park. El lloc on tot just ara s’aturava el seu taxi.

La mare estava tan il·lusionada que una mica més i es desmaia.

– Mira! La casa té un tendal! – va cridar la mare de la Kid.

La Kid se la va mirar. Sí, hi havia un tendal estret de lona que sortia de la porta i travessava tota la vorera. Uf.

– És genial, Lisa – va dir el pare de la Kid -. Pots pagar al taxista? – el pare va sortir del cotxe. La Kid es va eixorivir prou per imitar-lo.

Era d’hora. S’havien llevat a les quatre de la matinada per agafar el vol. Tenia molta son.

– Estic pagant a un taxista de Nova York! – va dir la mare de la Kid, i a continuació es va guardar el moneder i va sortir del cotxe. 

Un home que duia una gorra grana de capità de vaixell i una jaqueta amb botons de llautó a joc va obrir la porta de sota el tendal.

– I hi ha un porter! – va dir la Lisa amb un xiuxiueig teatral -. Porter! – va dir, ara amb veu normal -. Hola!

– Senyora! – va dir el porter mentre agafava les maletes del pare de la Kid.

– Un porter m’obre la porta! – va dir la Lisa -. Un porter de Nova York!

La Kid estava massa cansada per a fer-li gaire cas, però en girar els ulls en blanc va veure una taqueta blanca dalt de tot de l’edifici, com si fos un nuvolet molt baix. Aquell nuvolet tan baix era la cabra, que de fet era un boc. La cabra tenia gana. Gana, gana, gana.

Just allà, a l’altra banda, hi havia menjar. Tota una vall plena. Herba. Flors. Fulles. Escorça. El que volguessis.

L’únic que havia de fer la cabra era anar al peu del turonet, baixar ràpidament el penya-segat negre i dringadís, arribar a terra, girar la cantonada, superar aquella absurda cornisa de color gris – qui necessita una cornisa, a terra? – i travessar el riu negre ple de grumolls gegants en moviment.

I ho pensava fer ara mateix. Ja trotava pel caire del penya-segat dringadís. Mirava penya-segat dringadís avall, l’únic que el separava d’aquell bé de Déu de menjar…

Però hi havia aquella cornisa absurda de color gris al fons de la vall. Ah, i les criatures sorolloses i arbrenques que s’hi passejaven. I el riu de grumolls gegants en moviment, també.

Tant de bo gosés enfrontar-se a aquell penya-segat dringadís d’una vegada. Al penya-segat dringadís, a la cornisa absurda i al riu de grumolls.

Podia?

Sí. Sí que podia. Sens dubte. Avui. Ara mat…

… després. Ara el que necessitava era menjar.

Va fer una ziga – clanc – i una zaga – clanc – sobre el penya-segat. Eren clancs suavíssims, diguem-ho tot. L’unglot de la cabra tenia una capa interior que esmorteïa els impactes. No semblava pas que la sentissin, les criatures sorolloses d’aspecte arbrenc.

Però els clancs hi continuaven sent. Després de cada copet, la cabra s’aturava i comprovava si hi havia algun perill.

Va fer un bot cap a la cornisa de la galleda. Pausa. Ben a l’aguait per si hi havia algun perill. Va continuar. Va girar la cantonada.

I vet aquí la galleda. Plena, li deia el nas. S’hi va acostar amb un trot lleuger i va mirar si hi havia algun perill.

Estava tancada, la tapa de la cova?

Sí. Sí que ho estava.

Molt bé. El lloc era segur. O mig segur. Mmm, quina oloreta tan bona. Quin gust tan bo. Quina meravella, menjar. Quina meravella. Tan, tan…

Ja estava. La galleda era buida.

Hora d’anar a mirar els brots. Els brots eren a l’altra banda de la cantonada, una cornisa més avall.

Havien tornat a créixer? Eh?

No.

Altre cop cap al terrat. Altre cop cap als cedres. Es va aixecar sobre les potes de darrere.

Hi arribava? No. Hauria de saltar. Saltar i mossegar a l’aire. Saltar i mossegar a l’aire.

Es va passar l’hora següent fent bots sota el cedre. Amb cada saltiró, el seu cos recordava altres saltirons enjogassats de quan era petita, la infància amb la mare a la paret del penya-segat.

Algun dia tornaria a fer-ne, de saltirons alegres. Algun dia. Quan tingués la panxa plena. Quan estigués segura.

O mig segura. No n’estàs mai, de segura.

I vet aquí que aquella mena de cosa cordial i llopenca se li acostava amb pas sigil·lós.

“Bon dia. És agradable, oi, pixar?”

 

La cosa cordial i llopenca de passos sigil·losos era un gos pigall, un Labrador groc que es deia Michigan. El Michigan va tornar a entrar per la porta gossera que donava a la terrassa de l’àtic i va prémer el morro contra la mà del seu amo.

– Què és aquest soroll, Michigan? – va dir el seu propietari, el Joff -. Semblen peülles. Com si els coloms portessin esclops. Esclops amb la sola de feltre.

El Michigan va moure la cua. Sabia que allò de fora era una cabra. El Michigan i la cabra eren amics. Però el Michigan no tenia manera d’explicar-ho al Joff, això.

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

Bocins de poesia (6) : “¡A la Luna, a las dos y a las tres…!” de Nieves García García i Noemí Villamuza

 

 

Els poemes

són quadres que cal penjar a la memòria

són contes que tenen música

són com trens de paraules que corren i s’aturen a llocs que no coneixes

o, potser, només, esquitxos d’una pel·lícula.

 

Josep M. Sala-Valldaura

 

 

I aquí tenim més recomanacions de poesia! En aquest cas, aquest va ser el llibre infantil premiat amb l’XI Premi de Poesia per Nenes i Nens 2018 Ciutat d’Oriola i publicat per Kalandraka el març de 2019.

Aquest llibre està il·lustrat en aquarel·la, predominant el color blau, amb alguns tocs de groc.

Tot el conjunt evoca a la infantesa, a la màgia de la infància, a aquest món en què la música i la fantasia ens permeten apropar-nos una miqueta més a la Lluna, aquest satèl·lit inabastable.

 

 

 

A_la_luna_portada

 

¡A la Luna, a las dos y a las tres…! / Nieves García García ; ilustraciones de Noemí Villamuza. Pontevedra : Kalandraka, 2019. 

 

Aquí tenim la sort de gaudir d’un llibre de poesia per a infants en què la lluna és la protagonista.

Utilitzant aquesta figura tan enigmàtica i present en la literatura infantil, anirem llegint sobre el cel, les estrelles, els somnis o les cançons de bressol, els jocs infantils i les endevinalles.

 

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0129_001

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0130_001

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0131_001

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0132_001

 

 

 

Podeu venir a buscar aquest llibre a la Biblioteca i agafar-lo en préstec durant 30 dies.

 

 

Biblioteca Joan Triadú : “25 anys al teu costat”

 

20210324_112135

 

El dia 24 d’abril, la Biblioteca Joan Triadú celebrarà el 25è aniversari de la seva inauguració.

Per això volem saber què significa la Biblioteca Joan Triadú per a vosaltres!

 

25 anys Instagram

 

Si voleu participar en aquesta campanya, passeu per la Biblioteca Joan Triadú per escriure a la nostra pissarra què és per a vosaltres la Biblioteca.

I si no podeu venir aquí, feu-vos una foto amb un paper o cartolina amb la vostra frase i ens l’envieu per correu electrònic: b.vic.jt@diba.cat

 

Categories :

Infantil :  fins a 14 anys

Joves / Adults :  a partir de 15 anys

 

Farem el sorteig d’un lot de llibres per a infants i un lot de llibres per joves / adults entre tots els participants.

El dia 24 d’abril tindrà lloc el sorteig i a partir del dimecres 5 de maig es podrà venir a recollir els premis.

 

A més, a tots els usuaris que participin els obsequiarem amb la bossa del 25è aniversari de la Biblioteca!

 

25 anys Instagram 2

 

Primer capítol : “Hem nedat a l’estany amb lluna plena” de Raimon Esplugafreda

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

lluna

Hem nedat a l’estany amb lluna plena / Raimon Esplugafreda. Barcelona : Columna, 2007

 

Recuperar una marededéu romànica pot portar molts maldecaps, i en Raimon i la Miquèla prou que ho saben. Aquesta desesperada recerca per camins i dreceres del Pirineu més feréstec els farà descobrir una petita comunitat aïllada entre muntanyes, un paradís idíl·lic on és permès d’entrar-hi, però d’on no es pot sortir.

Els nostres protagonistes saltaran d’embolic en embolic i alhora naixerà en ells una profunda amistat que els portarà a tastar el risc de l’aventura i l’atracció del primer amor. 

 

 


 

 

HEM NEDAT A L’ESTANY AMB LLUNA PLENA

 

… mi ritrovai per una selva oscura

ché la diritta via era smarrita.

Ah, quanto a dir qual era é cosa dura

esta selva selvaggia e aspra e forte

che nel pensier rinova la paura!

(Dante, any 1300)

 

… me retrobé per una selva escura,

que la dreta via era fallida.

Hay!, quant a dir qual era és cosa dura

esta selva salvatge, aspra e fort,

que.l pensament nova por me procura!

(Traducció catalana d’Andreu Febrer, any 1429)

 

… em vaig trobar dins una selva obscura

perquè de la drecera havia fet marrada.

Ah, com de dir com era és cosa dura

aquesta selva salvatge i aspra i forta

que, en pensar-hi, se’m renova la paüra!

(Traducció de Raimon Esplugafreda, any 1980)

 

 

1

ELS LLAMPS DE LA PICA D’ESTATS

 

Sóc català, pallarès d’adopció, em dic Raimon i tinc dinou anys. Sempre m’han empipat aquells autors que comencen els seus relats (generalment una mentida de dalt a baix) per la teulada, i fins que no arribes al tercer capítol no t’assabentes del que l’autor ha amagat curosament, és a dir, que el Pere del primer capítol és en realitat, i precisament, l’oncle del Pau que apareix en el segon. No, res de res de tot això.

Avui, en decidir-me a relatar per escrit la verídica història d’aquest darrer estiu, vull jugar net i dir ben clar d’entrada qui sóc i com sóc. M’agrada la muntanya (i evidentment moltes altres coses que en aquest relat no vénen a tomb). M’agrada pujar als cims i als tossals (però no en vull saber res, d’escalades perilloses). M’agrada esquiar, pescar, caçar, navegar en bot inflable pels estanys, banyar-me en l’aigua gelada dels torrents escumejants quan el sol escalfa de valent, collir maduixes a l’estiu i bolets ara a la tranquil·la tardor, caminar de nit pel bosc a la claror de la lluna, contemplar el temporal des del refugi, sentir xiular el vent adés fred adés calent de la carena, trobar dalt dels cims o en els refugis una nova amiga i endinsar-me amb ella pel prat, al capvespre, vers el torrent que trenca amb la seva obstinada música el silenci… (molt burgès, diràs, amic lector, com si jo no conegués el revoltant gust de la humiliació, i el fred, implacable, xantatge dels poderosos).

Aquest any n’he trobat una, d’amiga. És occitana, es diu Miquèla i té disset anys. I no vull enganyar-vos: em sembla que n’estic ben enamorat. La vaig conèixer un cap de setmana de juliol al refugi de Vallferrera. Jo i el meu amic Salvador, de Sort, hi havíem pujat la nit de dissabte, amb la intenció de sortir l’endemà de bon matí a fer la Pica d’Estats.

Recordo que aquell dia, en despertar-me, no sabia ben bé on em trobava, si a la caravana, a la casa de Puigcerver o al pis de Barcelona. L’olor (o potser més aviat la pudor) de xiruques que emplenava l’estança, de sutge de la llar de foc i de brutícia en general, em féu adonar d’on era.

Vaig obrir els ulls. La llum que entrava per les escletxes era esplendorosa, feia endevinar un dia radiant d’estiu. “Bon temps per pujar a la Pica!”, vaig pensar.

A la meva esquerra, el Salvador dormia encara profundament amb els braços fora del sac. El lloc de la meva dreta, que quan vaig gitar-me era buit, ara era ocupat per una noia que dormia plàcidament. Vaig contemplar-la en la penombra. Era prima, bruna, de pell tibant i lluent, bonica. Em vaig sentir secretament orgullós que ella hagués escollit el lloc del meu costat.

Vaig llevar-me sense fer fressa i, agafant la tovallola i el sabó, vaig sortir i em vaig dirigir al torrent d’Areste, que hi ha unes passes més avall. Vaig despullar-me i em vaig quedar en banyador. S’havia de guardar un cert decòrum, perquè dintre de molt poc es despertarien els altres estadants del refugi i vindrien tots als “quarto de bany”.

Després de rentar-me en l’aigua gelada del torrent, m’envaí una sensació de benestar. L’aire era fres, però el sol, acabat de sortir, quasi cremava ja la meva pell bruna del treball a la intempèrie (no t’he dit encara, lector amic, que m’estic fent, jo mateix, una casa a Sort. No te’n riguis per sota el nas, és veritat!). Badava contemplant abstret el pla de Boet, encara ombrívol, bo i palpant orgullós les petites punxes negres que havien sortit durant la nit a la meva barba, quan, entre el brogit de l’aigua, vaig destriar el soroll d’uns passos, mentre em queia al damunt una ruixada d’aigua fresca i sentia dir, en francès: 

– Bon dia, paleta solitari!

Em vaig girar sorprès. La meva desconeguda veïna de la nit, en banyador i amb els peus dins l’aigua, em mirava riallera. Abans que jo digués res, continuà:

– No ets aquell noi que està construint una casa prop de Sort, a la vora del riu?

– Sí. Com ho saps? – vaig contestar-li, també en francès.

– Et veig cada dia com treballes. Estem acampats una mica més avall.

– A la font de la Verneda?

– No sé com es diu, però sí que hi ha una font.

I avançant dins del torrent, cap al pont de troncs, com si volgués dutxar-se amb els blancs esquitxos de l’aigua rabent, va continuar, cridant, a causa del soroll de l’aigua:

– El meu germà i els nostres amics són piragüistes.- I veig que també muntanyencs – vaig dir, també quasi cridant.

– No gaire. La muntanyenca sóc jo. El meu germà i el Georges han vingut perquè els he demanat que m’acompanyessin a la Pica d’Estats.

– Podies haver-m’ho demanat a mi…!

– Si hagués sabut que eres muntanyenc, perquè no? Però em pensava que només t’agradava posar totxos i fer el mico.

– Què vols dir, amb això de “fer el mico”?

– Tot sovint et veig enfilat dalt dels arbres. L’altre dia t’estava mirant dalt d’un arbre de l’altra banda del riu i un instant després ja eres en aquesta banda, posant totxos. Com t’ho vas fer?

– Venia de fer la migdiada a la borda de les Moreres. Després vaig travessar el riu amb el funicular.

Es girà sorpresa. Tenia tot el cos ensabonat.

– La borda de les Moreres? El funicular? Què és tot això?

– El funicular són dues cordes que tinc instal·lades entre un arbre d’aquesta banda i un de l’altra, que em serveixen per a travessar el riu.

– Que divertit!

La resposta em va agradar. Moltes noies que coneixia haurien dit: “Quina por!”. Decididament era una noia simpàtica, a més de maca. És clar que encara faltava veure si em prendria per un ximple quan li digués que m’estava construint una casa jo mateix.

– Quan vulguis t’hi deixaré viatjar, amb el funicular. I t’ensenyaré la borda de les Moreres i la casa que m’estic construint.

– Com és que no tens manobre?

– Ni paleta. Jo no en sóc.

– Doncs, què ets?

– Sóc estudiant d’arquitectura, a la Universitat Politècnica de Barcelona. Em faig la casa durant les vacances.
– Ha de ser apassionant, fer-se un mateix la casa, de la manera que vol i al lloc que estima! – em va dir seriosa mentre sortia de l’aigua i s’estirava damunt la gespa, per a eixugar-se al sol -. Com et dius?

– Raimon. I tu?

Michelle. Puges a la Pica, avui?

– Sí. I vosaltres?

– També.

 

 

Érem una bona colla, esbufegant pel caminoi que s’enfila fent esses pel coster de sobre el refugi: la Michelle, el seu germà Bernard, el seu amic, el Georges, el Salvador i tres nois que el Salvador anomenava la “colla dels cigrons”, perquè la nit abans s’havien passat unes quantes hores al voltant de l’olla on pretenien coure cigrons sense aconseguir-ho, fins que una ànima caritativa els informà que s’havien d’haver posat en remull el dia abans.

El grup s’allargassà lentament. Els de la colla dels cigrons anaven al davant. Amb els piolets a les mans caminaven lleugers com si s’ho haguessin de menjar tot. El Salvador, la Michelle i jo tancàvem la marxa. Sempre m’ha agradat començar amb un pas lent però regular. D’aquesta manera, un cop agafat el ritme, puc caminar tot el dia sense sentir pràcticament la fatiga. Ara, però, prou que la sentia, malgrat portar la motxilla quasi buida, ja que els dels cigrons imposaven un ritme excessiu. Anàvem callats, tossuts cap amunt. Quan el camí deixa el vessant del torrent d’Areste per girar cap al de Sotllo, vam reposar un instant a peu dret. El cel de juliol era d’un blau puríssim, en el qual es retallava triangular i majestuós el rei Monteixo. Feia calor. Llunyà, en el fons del barranc, bramulava el torrent de Sotllo. A ponent, es veia un petit nuvolet.

– Millor que no hi fos – va dir el Salvador, que anava carregat amb una considerable motxilla que s’adeia molt bé amb les dimensions de la seva persona. El Salvador és un pes pesant: aixeca un pam més que jo i és una mula pujant als cims. Només les ulleres l’humanitzen i quan el coneixes veus que és un tros de pa.

– No siguis malastruc – li vaig contestar -, encara ens queden cinc hores de pujada.

– Sabeu – va dir la Michelle – que us entenc molt bé quan parleu en català?

– Noia, això s’avisa! – va dir el Salvador -. Fa estona que tens al Raimon fent el saberut parlant en francès, i ara resulta que entens el català! No ets pas del Rosselló?

– No. Sóc de Carcassona.

– Així, ets occitana. El saps parlar, l’occità? – continuà el Salvador.

– Sí, per això us entenc. És molt semblant al català!

– Els teus pares et parlen en occità?

– No, el vaig aprendre parlant amb els avis i amb els camperols del poble on passo l’estiu – va contestar la Michelle en occità.

El Salvador es mossegà la llengua, i callà el que pensava dels pares de la Michelle.

– A propòsit – vaig dir-li -, com es diu en occità Michelle?

Miquèla.

– Doncs d’ara endavant, per a nosaltres seràs Miquèla – vaig dir -. T’agrada, el nom?

– Ben mirat, no és lleig, encara que em ve de nou, no em sembla que sigui jo. Però d’altra banda, em sembla nom de persona gran, em sento més adulta, més dona, dient-me Miquèla.

– I ara, a parlar sempre en occità – va engegar pel broc gros el Salvador, que com a bon catalanista, quan es tractava de cultures minoritàries amenaçades de desaparició, era cantellut, un mica agressiu.

– Ja l’entendràs? – vaig dir jo per suavitzar la tibantor.

– Més que quan parla francès – continuà el Salvador, seriós.

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

Els refranys catalans : Març

 

Refranys Mar

 

Com tots bé sabeu, la cultura catalana és molt rica en refranys, dites i frases fetes.

Aquí hem recollit alguns refranys en els que el protagonista és el mes de Març. Alguns potser els coneixeu, però de ben segur que en descobrireu de nous!

(Alguns refranys estan escrits en català antic)

 

antique-birds-winter-spring-image-450x282

 

Març :

Març, marçot, mata la vella a la vora del foc, i la jove si pot.

Març marceja i la gent bogeja.

El març porta mal de cap.

Març i els seus marçons fan córrer els minyons.

Pel març, corre el diable per totes parts.

Març que massa marceja, o mata o malmeja.

Pel març no et llevis ni un pedaç.

Sol de març, pigues i barbs.

El març té trenta-un dies i tres-centes fesomies.

Pel març marçot no et treguis el tricot.

En el març, qui no té sabates ja pot anar descalç.

Quan el març fa de maig, el maig fa de març.

 

3791fd0735487aa63252318351f40952

 

El mes de març i la natura:

Març ventós i abril plujós, fan el maig florit i formós.

Pel març, els ametllers en flor i el jovent en amor.

Pel març, la verdor, i per l’abril, la flor.

Neu gelada pel març, pluja forta al maig.

Març, marcejador: que de nit fa fred i de dia calor.

La lluna vella de març no marxa sense glaç.

Pel març el sol rega i l’aigua crema.

Març ventós i abril plujós fan ésser el pagès orgullós.

Primavera, temps d’alegria, s’escurça la nit i creix el dia.

Aigua de març, herba en els sembrats.

Cada gelada al mes de març, una pedregada al mes de maig.

Trons al març, fred abril i maig.

Març, marçó, al matí cara de gos i al vespre galant minyó.

No hi ha març sense neu ni Mare de Déu.

El sol de març porta refredats.

El sol de març es nota set anys a la cara.

En març, ja està núvol, ja està ras.

Pel març, la múrgola sota l’arçar.

 

 

El mes de març a pagès :

De flor de març, fruit no en veuràs. 

Març ventós, pel pagès és profitós.

Pel març, herbes per totes parts.

Pluja de març, dóna faves i lleva blat.

Per Sant Josep, el marduix treu el bec.

Per Sant Josep, verdeja el cep.

De la flor que el març veurà, poc fruit se’n menjarà.

Si no llaures pel març, ja no llauraràs.

Quan al març trona, l’ametlla és bona.

Per Sant Josep enllà, posa’t trumfons a sembrar.

Si no podes pel març, no veremaràs.

Tota vinya estimada, pel març, treballada.

Civada i espelta, fins al març no es desperta.

Pel març la falceta al braç.

Civada pel març, llenya per l’abril i blat pel maig.

Sembra de cigrons, el primer divendres de març.

 

 

 

El mes de març i els animals :

Març, marçàs: de l’ovella en faràs pedaç.

Març: falsa primavera que enganya el bestiar.

Primavera arribada, ovella esquilada.

Tords a la darreria de març, l’hivern és llarg.

A meitat de març, l’oreneta i el tord se’n van.

L’euga ben cuidada, pel març aparellada.

Pel març la cabra a l’arç, l’ovella a la cultiva i el bou al ribàs.

Pel març i l’abril, el cucut surt del niu, però si hi ha neu, no el veureu.

Març aborrascat, ni ovelles ni corders ha deixat.

Per la Mare de Déu de març treu el xai de totes parts.

Pel març ton les ovelles.

Pel març s’esquilen els ases. Pel març treu el cap el llargandaix.

 

 

 


 

Tots aquests refranys els hem trobat als següents llibres que tenim a la biblioteca i que podeu agafar en préstec durant 30 dies :

10.000 refranys catalans, 370 frases fetes / recull realitzat per: Josep Pujol i Vila. Tarragona : Arola, 2012

Calendari de refranys / Joan Amades ; introducció de Francesc Garreta. Tarragona : El Mèdol, 2002.

 

 

 

Novetats de Novel·les juvenils de la Biblioteca Joan Triadú (Març 2021)

 

A la Sala Infantil i Juvenil de la Biblioteca Joan Triadú tenim un munt de llibres molt interessants que ens agradaria recomanar-vos.

En aquesta ocasió són NOVEL·LES JUVENILS que segur que us agradaran!

Aventures fantàstiques, obres realistes i dramàtiques, històries d’humor i d’actualitat, trames plenes de misteri… quin us agrada més?

 

I recordeu que a la Biblioteca trobareu aquests llibres i moltíssims més!

 

 

 

 

Aquests llibres els trobareu a la biblioteca i us els podeu emportar en préstec durant 30 dies.

3, 2, 1… RECOMANEM! : “Frnck” de Brice Cossu i Olivier Bocquet.

 

 

 

Continuem amb les videorecomanacions que anem penjant al nostre canal de YouTube, on us proposarem títols de llibres, àlbums musicals i pel·lícules que esperem que us agradin.

 

En aquest cas, l’Olvan (8 anys) ens proposa la lectura dels seus còmics preferits: “Frnck” de Brice Cossu i Olivier Bocquet.

 

 

I també seria interessant escoltar el que a vosaltres, els usuaris de la biblioteca, us agrada llegir, veure i escoltar.

I que en féssiu una videorecomanació.

El vídeo no ha de ser gaire llarg i ens el podeu fer arribar per e-mail. Així, el podrem afegir al nostre canal de YouTube!

 

Tot el material que recomanem el trobareu a la nostra Biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

 

Bocins de poesia (5) : “Cor d’ocell” de Mar Benegas, Rachel Caiano

 

 

Els poemes

són quadres que cal penjar a la memòria

són contes que tenen música

són com trens de paraules que corren i s’aturen a llocs que no coneixes

o, potser, només, esquitxos d’una pel·lícula.

 

Josep M. Sala-Valldaura

 

 

I aquí tenim més recomanacions de poesia, però en aquest cas, és un conte que tracta sobre la poesia i l’amor.

La nena protagonista es pregunta què és la poesia, on són els poetes, i què és l’amor… i per trobar-ne les respostes emprèn un viatge des d’una illa a la ciutat tot cercant i escrivint el que va veient.

Serà això la poesia?

 

 

 

Cor d’ocell / Mar Benegas, pel text ; Rachel Caiano, per les il·lustracions. Barcelona : Akiara Books, 2020. 

 

 

La Nona va néixer en una illa, a la vora de la mar, i es feia preguntes que no li sabia respondre ningú.

Els seus ulls hi veien més, i la Nona ho havia d’escriure, perquè no se li escapés com la sorra entre els dits.

 

Un conte preciós sobre el naixement de la poesia i de l’amor.

 

 

COR D’OCELL

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Podeu venir a buscar aquest llibre a la Biblioteca i agafar-lo en préstec durant 30 dies.

 

 

L’Aparador de Març

 

 

Ja som al mes de març.

El mes que comença la primavera. I també el mes de la Poesia.

Per això, al vestíbul de la Biblioteca Joan Triadú hem preparat un aparador dedicat a la Primavera (Poètica), amb una petita mostra de llibres de poesia per a totes les edats.

I l’hem acompanyat d’un petit haikú :

 

Xip, xap, xop! Xip, xap!

Saltant sobre els bassals

plou de baix a dalt.

 

 

Els Meus primers Haikús / Núria Albertí ; Mercè Galí. Vilanova i la Geltrú : El Cep i la Nansa, 2017