Horari de la Biblioteca Joan Triadú durant les festes de Nadal 2021

 

 

Cartell Horari de Nadal 2021

 

La Biblioteca Joan Triadú de Vic us informa que durant les Festes de Nadal romandrà tancada els dies festius:

25 de desembre de 2021 (Nadal)
26 de desembre de 2021 (Sant Esteve)
1 de gener de 2022 (Cap d’Any)
6 de gener de 2022 (Dia de Reis)


A més a més també tancarà les vigílies:

24 de desembre de 2021
31 de desembre de 2021


I tindrà un horari especial:

5 de gener de 2022 (Matí de 10:00 h. a 15:00 h. Tarda: Tancat)


La resta de dies la Biblioteca Joan Triadú de Vic obrirà amb el seu horari habitual.

 

BONES FESTES DE NADAL

I

FELIÇ ANY 2022!

 

Els refranys catalans : Desembre

 

Refranys desembre

 

Com tots bé sabeu, la cultura catalana és molt rica en refranys, dites i frases fetes.

Aquí hem recollit alguns refranys en els que el protagonista és el mes de Desembre. Alguns potser els coneixeu, però de ben segur que en descobrireu de nous!

(Alguns refranys estan escrits en català antic)

 

3

 

Desembre:

Desembre finat, any acabat.
Per Sant Silvestre totes les bruixes entren per la finestra.
Sant Silvestre, el darrer vespre.
Pel desembre i gener no cal ser matiner.
Per Santa Llúcia llarga és la nit i curt el dia.
Sant Silvestre no pot estre sinó una vegada l’any: la vigília de Cap d’Any.
Dies de desembre, dies de malura: tot just es fa de dia que ja és nit obscura.
Ditxós és el mes de desembre, que entra amb llardons i surt amb torrons.
Si desembre no venia, l’any nou no arribaria, i el món s’acabaria.

 

4

 

El mes de desembre i la natura:

Pel desembre, gelades, nevades i llargues matinades.
Pel desembre, el fred o el vent fan tremolar el més valent.
Desembre arribat, posa’t set capes d’un plegat.
Fred i neu, pel desembre arreu.
La neu de desembre i de gener s’assenta com un cavaller, i la neu de febrer fuig com un gos llebrer.
Pel desembre si fa calor, porta mal pitjor.
Desembre amb tronada, senyal de bona anyada.
Pel desembre fred, i calor per l’estiuet.
El fred pel desembre es fica dins, pel gener s’hi asseu, i el febrer ve amb la pala al coll i el treu.
Per l’Advent, posa’t al sol i guarda’t del vent.
L’Advent és el temps del vent.
Sant Nicolau, de la neu porta la clau.
La neu del mes de desembre té queixals i dents.
En els Advents baixen els gels i pugen els vents.
La neu d’Advent gela molt fàcilment.
L’any bo ens va anunciant quan desembre es retira tremolant.
Si plou per la Puríssima Concepció, plou per Carnaval, Setmana Santa i Resurrecció.
Al desembre i al gener, busca un bon recer.
Boires de desembre, la neu no és de témer.
Pel desembre, el temps que fa el dia tres, el fa la resta del mes.
Entre Tots Sants i la Nativitat, entra l’hivern de veritat.
Calor pel desembre i pel gener, fred fort pel febrer.
Boires pel desembre, ni pluges ni neus són de tembre.
La neu del mes d’Advent glaça les dents.
De Tots Sants a Advent, molta pluja i poc vent.
Pel desembre es gelen les canyes i es torren les castanyes.
De Tots Sants a Nadal, l’hivern formal.
Per Sant Francesc fa els freds majors.
Hivern per la Concepció, ja en tindrem dos.
Per Sant Tomàs comença l’hivernàs.
Per Sant Llop, gela pertot.
Quan pel desembre canta el mussol, pluja o bon sol.
Per Sant Tomàs, el fred al nas.
Per Sant Nicolau, plou si a Déu plau.
Per Sant Tomàs, qui no té llenya, li tremola el nas.
Desembre tremolant, bon gener i millor any.
El desembre és un vell que en fa arrugar la pell.
Desembre mullat i gener ben gelat.
Darrera el desembre nuvolós ve el gener polsós.
Si plou per Santa Bibiana, plou quaranta dies i una setmana.
Tronada entre la Puríssima i la Concepció, cinquanta dies més d’hivern.
Per Sant Silvestre, la pluja ja està llesta.
Malalt d’Advent que es guardi del vent.

 

8

 

El mes de desembre a pagès :

Per Sant Tomàs agafarem el porc pel nas.
Per la Mare de Déu de l’Advent, naps i cols, tot ben calent.
Pel desembre, qui tingui blat, que sembri.
Si l’Advent és mullat, poca anyada de blat.
Per l’Advent, naps i cols a trencadent.
Si el desembre amb neus ve, eixampla paller i graner.
El desembre pren i no dóna.
Si vols l’all coent, sembra’l per l’Advent.
Per Sant Tomàs sang a terra.
Si pel desembre trona, la collita serà bona.
Pel desembre, desembrot, el pastor deixa les ovelles i se’n va vora del foc.
Cada cosa en son temps, naps i cols el mes d’Advent.
Si vols l’all ben coent, planta’l per l’Advent; si el vols ben fi, planta’l per Sant Martí; però si el vols verdader, fes-lo pel gener.
La pruna nadalenca, tres mesos d’esperar-la, tres mesos de menjar-la i tres mesos d’estar-ne satisfet.
Moltes relles i sembrar a fi d’any, el forment a les sales fan créixer un pam.
Pel desembre val més el pa dur que el tendre.
Pel desembre, set gossos i una llebre.
Si bons raïms vols menjar, pel desembre la vinya has de podar.

 

2

 

FESTES DE NADAL:


Per Nadal, cada ovella en son corral.
Per Nadal posarem el porc en sal.
Per Nadal, un pas de pardal.
Per Nadal la tripa de porc al caminal.
Per Nadal, el porc en sal; per Pasqua, al foc.
Quan Nadal sia passat, queda’t la llana i ven-te el ramat.
Nadal never, blat al graner.
Per Sant Esteve, creix el dia un pas de llebre.
Per Nadal maduren les nesples.
Per Nadal ni en alls ni en cebes empris ton cabal.
Els trons de Nadal no fan bé ni mal.
Per Nadal, l’all en el bancal.
El forn, per Nadal, no para un instant.
Nadal i Pasqua s’esperen amb alegria i passen com un altre dia.
De Nadal a Sant Joan hi va mig any.
De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes.
De Nadal a Sant Julià tretze dies hi ha.
Per Nadal, fred com cal.
Entre Nadal i els Reis el fred correrà.
Nadal duu l’hivern dintre una panera; si no la porta al davant, la porta al darrera.
Per la neu de Nadal, no deixis ton hostal.
Per Sant Esteve plou o neva.
Si per Nadal s’espardenyeja, per Pasqua s’esclopeja.
Si per Nadal fa estiu, la Pasqua prop del niu.
Nadal festiu, Pasqua prop del caliu.
Per Nadal al foc, per Pasqua al jóc.
Qui per Nadal es soleia, per Pasqua es torreia.
Per Nadal al foc per Pasqua al sol.
Qui per Nadal juga a bitlles per Pasqua s’escalfa els talons.
Quan Nadal és sense lluna, de mil fedes n’escapa pas una.
Nadal sense lluna, ramat de cent ovelles torna una.
La pluja abans de Nadal per mitja pedregada val.
Si abans de Nadal capa no et cal, de Nadal enllà capa no et caldrà.
Per Nadal i per Cap d’any, cada ovella al seu corral.
Per Nadal, torrons; pels Reis, esclopets, i per la Candelera, plorets.
Cada cosa pel seu temps; per Nadal, neules i a l’estiu, cigales.
Benvingut sia el gall, encara que sia passat Nadal.
Per Nadal coques i per Sant Joan becores.
Les castanyes per Nadal es mengen bé i es paeixen mal.
Per Pasqua, carn de corder; per Nadal, de galliner.
D’olives, una per Sant Joan i cent per Nadal.
Si no plou per Nadal, no hi haurà sembrada com cal.
Qui no celebra el Nadal és home que tant se val.
Per Nadal qui res no estrena res no val.
De Nadal a Sant Esteve durarà la bondat seva.
L’endemà de Nadal, Sant Esteve, a la casa que no hi ha pa ningú està alegre.
Per Nadal i Sant Esteve cada qual a casa seva.
Qui el desembre acabarà l’any nou veurà.
Quan Nadal és en Dilluns, de dos pans guarda-te’n un.
Nadal en dilluns, badalls a munts.
Quan Nadal entra en dilluns tots els fruits són perduts.
Nadal en dimarts, mal pels sembrats.
Nadal en dimarts, festes a grapats.
Nadal en dimarts, pa i vi de totes parts.
Nadal en dimecres, sembra marges i feixes.
Nadal en dijous, ven la carreta i els bous.
Nadal en divendres, crema focs i cendres.
Quan Nadal és en divendres cal sembrar dintre les cendres.
Quan Nadal és en diumenge, fred i foc, pertot en penja.
Bona anyada si per Nadal és lluna plena.
La bugada de Nadal costa més que ella no val.
Nadal mullat, el blat neulat.
Per Nadal, eixuga la bugada al fumeral.
Per Nadal, la gallina en el corral.
Nadal gelat, el blat granat.
Bocs amb davantal, cabrits per Nadal.
Quan Nadal entra nedant la vinada és abundant. 

 


Tots aquests refranys els hem trobat als següents llibres que tenim a la biblioteca i que podeu agafar en préstec durant 30 dies :

10.000 refranys catalans, 370 frases fetes / recull realitzat per: Josep Pujol i Vila. Tarragona : Arola, 2012

Calendari de refranys / Joan Amades ; introducció de Francesc Garreta. Tarragona : El Mèdol, 2002.

 

 

Brrr! Llibres que ens faran tremolar de fred

 

Recomanacions llibres freds

Ja som al desembre i amb el fred ben viu, us volem recomanar alguns llibres ambientats a l’hivern o a zones del planeta on fa molt fred. Hi ha històries per a totes les edats, i hi trobareu contes, còmics i novel·les juvenils de diferents gèneres literaris.

També hi hem afegit algunes pel·lícules per passar una bona estona en família.

A l’estiu serien unes recomanacions ben “refrescants”, però en aquesta època de l’any, escolliu un d’aquests llibres i pel·lícules, agafeu una manta per embolcallar-vos, prepareu-vos una xocolata calenta i obriu la porta al món de la imaginació!

 

 

Primer capítol : “Una altra volta de rosca” de Henry James

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

capture-20211124-192822

Una altra volta de rosca / Henry James. Barcelona : Barcanova, 1991.

 

Una jove anglesa arriba a una vella mansió al camp per encarregar-se de l’educació de dos nens que han quedat orfes.

Poc després de la seva arribada, descobreix que els nens reben “visites” periòdiques dels seus antics preceptors, un home i una dona que havien mort feia més d’un any. La institutriu, horroritzada, decideix fer tots els possibles per defensar els nens, la custòdia dels quals se li havia encarregat, i tracta d’interposar-se entre ells i els dos fantasmes.

Amb aquesta història, aparentment tan senzilla, Henry James va aconseguir realment donar una altra volta a la “rosca” del terror que impregna aquesta novel·la.


 

CAPÍTOL U

 

La història ens havia deixat sense alè; però, llevat de l’observació òbvia que era horrible, com ho ha de ser una història estranya narrada a la vora del foc, una nit de Nadal, en una casa vella, no recordo que ningú fes cap comentari fins que algú va fer notar que era l’únic cas que havia sentit en què un nen havia estat objecte d’una visitació d’aquesta mena. Es tractava d’una aparició esdevinguda en una casa justament tan vella com aquella on estàvem reunits, una aparició horripilant a un nen que dormia a la cambra de la seva mare, a la qual va despertar aterrit. La mare, però, no va aconseguir dissipar el pànic del nen, ni consolar-lo, ni adormir-lo una altra vegada; ans al contrari, es va trobar, també ella, amb la mateixa visió que havia horroritzat el noi. Va ser aquesta observació la que va induir Douglas – no immediatament, sinó més avançat el vespre – a fer una rèplica que va tenir una interessant conseqüència que m’agradaria remarcar. Un altre narrador va explicar una història no gaire engrescadora que Douglas, com vaig poder comprovar, no seguia. Vaig interpretar aquest fet com un senyal que tenia alguna cosa a dir i que nosaltres només havíem d’esperar. Efectivament, vam haver d’esperar fins dues nits després; però, si més no, aquell mateix vespre, abans que ens n’anéssim a dormir, Douglas va buidar el pap.

– Estic d’acord, pel que fa al fantasma de Griffin o el que fos, que el fet que s’aparegués de primer a un nen tan petit dóna a la història un to especial. Però no és pas el primer cas que jo conegui concernent a un nen. Si el fet que s’aparegués a una criatura dóna al relat una altra volta de rosca, què me’n dirien si els expliqués una història d’aparicions a dos nens?

– Doncs… que això seria, més aviat, passar-se de rosca! – va exclamar algú -. Però endavant, expliqui’ns aquesta història!

Encara veig Douglas, davant de la llar de foc, on s’havia atansat, d’esquena a nosaltres i amb l’esguard fix a les flames, tot mormolant amb les mans a les butxaques:

– Sóc l’únic, fins ara, que mai no l’ha sentida.  És terriblement espantosa!

Naturalment, diverses veus van fer avinent que això caldria valorar-ho amb la màxima cura, i el nostre amic, amb molta calma i molt d’art, va preparar el seu triomf tot passejant la mirada per tota la companyia i afegint:

– És que això passa de mida.

– Tan terrorífic és? – recordo haver demanat.

El posat de Douglas semblava indicar que no era un fet tan simple com tot això; semblava realment indecís a l’hora de qualificar-lo. Es va fregar els ulls i va fer un sospir.

– Horrible, monstruós.

– Quina delícia! – va fer una de les dones.

Douglas no en va fer cas; em va mirar, però com si, en el meu lloc, hi veiés allò de què parlava.

– És d’una lletgesa paorosa, horrorós i feridor.

– Bé, doncs – vaig fer -, segui i comenci.

Es va girar cap al foc, va donar una puntada de peu a un tronc i el va mirar uns instants. Llavors es va girar cap a nosaltres i va dir:

– No puc començar. Algú haurà d’anar al poble.

En aquest punt hi va haver un plany unànime i li ho vam reprotxar; amoïnat, Douglas va explicar:

– Aquesta història està posada per escrit i és tancada en un calaix fa molts anys; i mai no n’ha sortit. Podria escriure al meu criat i incloure la clau a la carta, i ell ens la podria enviar.

Semblava que m’ho proposés a mi en particular; gairebé semblava demanar-me ajut per tal de no dubtar. Havia trencat el gel format al llarg de molts hiverns; havia tingut bones raons per mantenir un silenci tan llarg. Els altres companys no semblaven gaire amatents a ajornar l’audició de la història; però, a mi, els seus escrúpols em van captivar. Li vaig pregar, doncs, que escrivís abans que sortís el primer correu per tal que ens pogués llegir la història al més aviat possible. Llavors vaig demanar-li si l’experiència en qüestió havia estat la seva pròpia. La resposta de Douglas va ser resoluda:

– Oh, no, gràcies a Déu!

– I va ser vostè qui va prendre nota dels fets?

– Jo només en tinc la impressió, una impressió que tinc gravada aquí – va dur-se la mà al pit -. Mai no l’oblidaré.

– Aleshores, el  manuscrit…?

– Està escrit amb la cal·ligrafia més bella que pot existir – va mirar el foc una altra vegada -, amb la lletra d’una dona que va morir fa molts anys. Ella va enviar-me el manuscrit poc abans de morir-se.

Tothom escoltava atentament, i algú va fer un comentari impertinent. Douglas va rebutjar la insinuació sense cap somrís, encara que també sense cap enuig.

– Era una persona encantadora, per descomptat, però deu anys més gran que jo. Va ser institutriu de la meva germana – va dir tranquil·lament -. Era la dona més agradable que he conegut, i hauria estat mereixedora de qualsevol cosa bona. D’això, però, fa molt de temps, i aquest episodi es va esdevenir molt abans, encara. Jo llavors estudiava a Cambridge, al Trinity College, i la vaig conèixer quan vaig baixar de vacances, el segon estiu. M’ho vaig passar molt bé, aquell estiu: un de ben bonic. Diverses vegades, en les seves hores lliures, vam passejar i conversar. Va ser en aquestes converses que la vaig trobar molt i molt intel·ligent i maca. Oh, no, no somrieu. M’agradava extremadament i ara estic content de pensar que jo també li agradava a ella. Una vegada em va dir que mai no s’havia sentit tan a prop d’una altra persona, i jo sabia molt bé que no mentia. Ben aviat sabreu per què crec que el que em deia era la veritat.

– Perquè se sentia ferida, potser?

Douglas va mirar-me de fit a fit.

– Ja ho veurà – va dir.

Jo també el vaig mirar de fit a fit.

– Ja ho veig. Estava enamorada.

Douglas va riure per primera vegada.

– Vostè és molt agut, amic meu. Sí, estava enamorada, però no pas de mi. Més ben dit: havia estat enamorada. No podia explicar-me la seva història sense que aquest fet sortís a la llum. Ho vaig veure, i ella va veure que jo ho havia vist; però cap dels dos no en vam fer esment. Recordo el lloc i el moment: un racó obac amb gespa, a l’ombra dels faigs, i una tarda estiuenca llarga i calorosa. No era pas un escenari per esgarrifar-se; però, oh…! – Es va allunyar del foc i es va deixar caure a la cadira.

– Està segur que rebrà el paquet dijous al matí?

– El més segur és que arribi amb el segon correu.

– Bé, doncs; després de sopar…

– Ens trobarem tots aquí? – Ens va tornar a mirar -. No hi faltarà ningú? – Ho deia amb un to d’esperança.

– Tothom hi serà!

Jo hi seré, per descomptat! I jo! – van exclamar les senyores que poc abans havien anunciat la seva intenció d’anar-se’n.

Tanmateix, la senyora Griffin va expressar la necessitat d’una mica més de llum sobre l’afer:

– Però, vejam, de qui estava enamorada, la institutriu?

– La història ens ho dirà – em vaig sorprendre contestant-li.

– Oh, és que jo no puc esperar fins llavors! – va fer la senyora.

– La història no ho dirà… – va sentenciar Douglas -. La història només ho insinuarà.

– Pitjor encara! – va fer la senyora Griffin -. Jo sóc incapaç d’entendre les insinuacions…

– No ens ho dirà, Douglas? – va demanar algú altre.

Douglas va mirar-se els peus.

– Sí, és clar, demà. Ara he d’anar-me’n al llit. Bona nit.

I agafant una espelma, va anar-se’n ràpidament, tot deixant-nos un xic desconcertats. Des d’on érem, en un racó de la gran sala marró, vam sentir les seves passes a l’escala; llavors la senyora Griffin va dir:

– Si bé jo no sé de qui estava enamorada ella, almenys sí que sé de qui ho estava ell.

– Si ella era deu anys més gran! – va dir el seu marit.

Raison de plus, en aquesta edat! Però és força agradable que hagi estat tan discret durant tants anys.

– Quaranta anys! – va afegir Griffin.

– I amb aquest esclat final!

– Aquest esclat – vaig dir jo – farà que la nit de dijous sigui una ocasió excepcional.

Tothom va estar d’acord amb mi, i, enlluernats pel tema, vam perdre l’interès per qualsevol altra cosa, de manera que ens vam desitjar bona nit els uns als altres, vam prendre les espelmes i ens en vam anar a dormir.

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

 

Els refranys catalans : Novembre

 

Còpia de Refranys setembre

 

Com tots bé sabeu, la cultura catalana és molt rica en refranys, dites i frases fetes.

Aquí hem recollit alguns refranys en els que el protagonista és el mes de Novembre. Alguns potser els coneixeu, però de ben segur que en descobrireu de nous!

(Alguns refranys estan escrits en català antic)

 

nov1

 

Novembre:

AA primers de novembre, el teu foc ja el pots encendre.

De Sant Martí a Sant Andreu, setmanes tres; de Sant Andreu a Nadal, gairebé un mes.

De Santa Catarina a Nadal, un mes cabal.

De Tots Sants a Sant Martí, onze dies i un matí.

Del novembre cap allà, la manta no la deixis de la mà.

En novembre estem, castanyes, moniatos i nous també.

Novembre finat: tot guardat a casa o enterrat.

Passat Tots Sants, tots els dies són germans.

Per Sant Andreu, un mes breu.

Per Sant Ermengol, festa si Déu vol.

Per Sant Martí, beu del bon vi i deixa l’aigua pel molí.

Qui de Tots Sants a Nadal no fila, tot l’any sospira.

Tots Sants en dilluns, festes a munts.

Tots Sants l’entra, Sant Andreu el treu.

 

6eacdadaef7acf8d4ec612e0a455e479

 

El mes de novembre i la natura:

De Tots Sants a Sant Andreu, vent o pluja o fred o neu.

Per Sant Martí, la pinya cau del pi.

Per Tots Sants, la neu pels alts, i per Sant Andreu, la neu al peu.

Pluges de novembre omplen els barrals i curen tots els mals.

Per Tots Sants, desa el vantall i treu els guants.

Els arbres de pinyol, pel novembre s’enterren i pel maig surten al sol.

Per Tots Sants, capes i mocadors grans.

Per Sant Martí, la neu al pi; per Sant Andreu, pertot arreu.

Per Sant Martí, la neu al pi, si no hi és al vespre, hi és al matí.

Per Tots Sants sembra amb les dues mans.

Per Tots Sants, castanyes; i per Nadal, torrons.

Per Sant Martí, la neu pel camí.

Per Sant Iscle el fred xiscla.

Per Sant Climent, el fred reganya les dents.

Santa Catarina, o molt freda o molt humida.

Per Santa Catarina el fred entra a la cuina.

Santa Catarina, tot el món inclina.

Per Sant Sadurní, la neu pel camí, i per Sant Andreu, pertot arreu.

Per Sant Andreu fa un fred de raïra de Déu.

Per Sant Andreu, la neu al peu, i si no hi és, hi serà leu.

Per Sant Andreu, si no teniu capa, ja patireu.

Per Sant Andreu, qui no tingui capa que n’enmanlleu; qui en tindrà i la deixarà un bon ase que serà.

Si pel novembre trona, la collita serà bona.

Any de profit, sol pel novembre i pluja per l’abril.

Novembre humit, et faràs ric.

Entre Tots Sants i Nadal, ni boires ni mestral.

Per Sant Martí, la pinya cau del pi.

Per Sant Martí, la pluja ja és aquí.

Per Sant Martí, l’aigua al molí.

Per Tots Sants, mortons i glans, cama-seques i esclata-sangs.

Per Sant Martí, la fulla cau del pi.

 

588ecf0de351e33dcb2258d6cda400a6

 

El mes de novembre a pagès :

Per Sant Martí es mata el porc i es tasta el nou vi.

Pel novembre, vi per vendre.

Per Santa Catarina, el molí no fa farina.

Abans de novembre, que la teva vinya sense fruit quedi.

Per Sant Martí tapa les bótes i tasta ton vi.

Qui sembra per Tots Sants, sembra blat i cull escarabats.

Quinze dies abans de Tots Sants i quinze dies després, temps de bon sembrar és.

Per Sant Martí mata el porc i enceta el vi.

Per Santa Catarina arreplega l’oliva.

Per Sant Martí tapa la bóta del bon vi.

El bon favar per Tots Sants s’ha de sembrar, i pel gener s’ha de cavar.

Pel novembre cava i sembra.

Pel novembre, qui no ha sembrat, que no sembri.

A finals de novembre arreplegaràs la teva oliva sempre.

Per Santa Catarina, si tens blat, fes-ne farina.

Pel novembre tot el blat, al graner o enterrat.

Per Tots Sants, canyes i caragols amb banyes.

Per Santa Catarina l’oli a l’oliva, i per Sant Llop l’oli pertot.

Per Sant Andreu, sembra el blat teu.

Qui per Tots Sants no té sembrat, perilla quedar enganyat.

De Tots Sants a Sant Martí sembra, si vols collir.

Per Tots Sants, castanyes i caragols amb banyes.

Per Sant Sever, faves a fer.

Novembre, si les flors estan, replega el safrà.

Per Sant Andreu, plega l’arreu.

Si voleu l’all fi, feu-lo per Sant Martí.

Per Santa Catarina plega l’oliva, qui espera al gener no hi troba res.

Per Tots Sants, les olives a les mans.

Per Tots Sants, els blats sembrats i tots els fruits a casa guardats.

Per Tots Sants, i no més enllà, has de sembrar.

Per Tots Sants, per fruita, glans.

Per Sant Martí, les cabres a boquir.

Pel novembre i pel juny  no esquilis el ruc.

Per Santa Catarina, el gall amb la gallina.

A cada porc li arriba el seu Sant Martí.

 


Tots aquests refranys els hem trobat als següents llibres que tenim a la biblioteca i que podeu agafar en préstec durant 30 dies :

10.000 refranys catalans, 370 frases fetes / recull realitzat per: Josep Pujol i Vila. Tarragona : Arola, 2012

Calendari de refranys / Joan Amades ; introducció de Francesc Garreta. Tarragona : El Mèdol, 2002.

 

 

Novetats de Novel·les juvenils de la Biblioteca Joan Triadú (Novembre 2021)

 

A la Sala Infantil i Juvenil de la Biblioteca Joan Triadú tenim un munt de llibres molt interessants que ens agradaria recomanar-vos.

En aquesta ocasió són NOVEL·LES JUVENILS que segur que us agradaran!

Aventures fantàstiques, obres realistes i dramàtiques, històries d’actualitat, trames plenes de misteri… quin llibre us agrada més?

 

I recordeu que a la Biblioteca trobareu aquests llibres i moltíssims més!

 

 

 

 

Aquests llibres els trobareu a la biblioteca i us els podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Primer capítol : “Nosaltres abans i després” de Jennifer Iacopelli

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

nosaltres

Nosaltres abans i després / Jennifer Iacopelli. Barcelona : Lluna Roja, 2020

 

Després d’un any recuperant-se d’una operació de columna que va poder deixar-la paralítica, l’Audrey Lee rep la notícia que formarà part de l’equip de gimnàstica que representarà als Estats Units en els Jocs Olímpics.

A més, ho farà al costat de la seva millor amiga, com havien somiat des de petites.

Però durant el procés de preparació saltarà dins de l’equip la notícia d’un vergonyós escàndol que el partirà en dos. Audrey es posarà del costat de la companya que ha estat víctima del tràgic succés, però no totes les gimnastes faran el mateix.


 

CAPÍTOL U

 

Guspires blanques de pura agonia es disparen per la meva columna vertebral i cremen, des dels malucs fins a les cuixes. Serro les dents i premo els punys per combatre el dolor, les ungles curtes se’m claven al palmell de la mà.

«Vinga, Audrey, no ha estat res. Aguanta.»

Em pico els músculs dels bessons amb els artells per distreure’m del dolor mentre espero el meu torn, asseguda a terra amb les cames obertes.

L’únic so en aquest estadi ple com un ou és el grinyol reverberant de les barres asimètriques, que s’eleva fins al sostre. Ja fa dos dies que estem així. D’una en una, ens dirigim cap al poltre, o cap a la barra, o cap a les asimètriques o cap a terra per competir mentre el públic aguanta la respiració.

Jo també ho faig. Si no, tot plegat em sobrepassarà i ningú es pot assabentar del mal que em fa l’esquena.

Sobretot ell.

L’entrenador Gibson – o Gibby per a les que som a l’Equip Nacional de Gimnàstica dels Estats Units – patrulla els pous entre els podis d’exercicis, observant-ho tot amb ulls de falcó i a la recerca de qualsevol indici de feblesa. És omnipresent, fred i analític: estudia cada moment de dubte, cada calfred, se centra en les nostres debilitats.

El tinc a l’esquerra, vestit amb un xandall vermell, blanc i blau, i amb els braços encreuats sobre la tela plàstica.

– Com va l’esquena, Audrey? – em pregunta.

– Molt bé. A punt per a l’acció.

Alça les celles mentre murmura amb recel, però no deixa de mirar ni un segon com la meva companya i millor amiga, l’Emma Sadowsky, es balanceja a les barres asimètriques.

En Gibby ja pot mirar tant com vulgui; l’Emma no ficarà la pota. Ell ho sap, malgrat el numerat d’observar de manera crítica les verticals i la distància de les seves deixades. Ella és la perfecció.

Però i si a mi se m’escapa una ganyota? És com admetre que em fa massa mal per continuar.

L’Emma és una gran gimnasta, tot i que ni en el seu millor dia em supera en les asimètriques. Però, és clar, és més bona en tots els altres aspectes, així que estem en paus. Ens entrenem juntes des que teníem tres anys, quan les nostres mares es van apuntar a les classes mama-filla. Ara, catorze anys després, som a les proves de l’equip olímpic.

Segur que ella hi entrarà. És la campiona nacional i mundial de general individual, la favorita per guanyar més d’un or a Tòquio. L’Emma ha aconseguit tot el que somiàvem des de petites; per a ella, guanyar una medalla olímpica és només una qüestió de temps.

Per a mi, entrar a l’equip seria un miracle. El dolor no m’importa. De veritat que no. Sense comptar els meravellosos dies posteriors a una injecció de cortisona, sempre em fa mal l’esquena. Els metges van dir que hauria de deixar-ho, i jo els vaig enviar a fer punyetes. Després, em vaig disculpar i vam arribar a un acord: la retirada després dels Jocs Olímpics.

Em queden poques setmanes al món de la gimnàstica. O, si el proper exercici em surt malament, pocs minuts.

Amb un gratificant cop de peu contra el matalàs, l’Emma acaba l’exercici clavant una doble planxa. El seu cos s’arqueja durant els dos girs en aquella postura tan bonica que fa que la meva quarta vèrtebra es retorci. O potser són els crits del públic, que clama amb aprovació per a la noia perfecta.

L’alegria per la meva millor amiga m’envaeix mentre ella saluda els jutges i, després, els fans. Un pessic d’emoció em sacseja el cos. El dolor s’esvaeix al meu voltant. Aviat em tocarà competir i el meu cos i la meva ment estan d’acord.

Encara tinc uns minuts per respirar perquè, a uns vint metres, la Chelsea Cameron, la campiona olímpica actual de general individual, està a punt de començar l’exercici de terra. Deixen força espai entre cada exercici per l’emissió televisiva i, així, els fans ho poden veure tot des de casa.

– Ho has clavat – dic, aixecant-me en el mateix moment que l’Emma salta de la plataforma d’exercicis amb un somriure fals estampat a la cara. La conec prou per percebre la diferència.

– Ho sé – diu, mentre s’aparta els cabells de la cara. Encara té els protectors plens de guix.

L’Emma és una noia pèl-roja de pell blanca, i el guix li deixa un manyoc de cabells un parell de tonalitats més clares que el rostre. Em fa somriure. Normalment són els meus, els cabells que acaben plens de magnesi, no els seus.

– Ho tens a tocar, Rey – diu.

– Ho sé.

Somriu, aquest cop, de veritat, i s’allibera a poc a poc la tensió que se m’ha acumulat a les espatlles, tot i que en Gibby encara és aquí. Sembla que estigui concentrat en la Chelsea, que fa tombarelles al tatami a l’altra punta de l’estadi, però no dubto que té l’atenció centrada, com a mínim en part, en mi.

Faig moviments circulars amb els braços i, després, els estiro per sobre del cap, intentant fingir que no noto la presència d’en Gibby, que estic totalment concentrada en l’exercici que estic a punt de fer. No és gaire més alt que jo, tenint en compte que és exgimnasta, però l’absoluta totalitat de poder que té sobre el meu món el fa semblar un colós.

Es passa una mà per l’abundant mata de cabells marrons, lleugerament gris a les arrels.

– Mostra’m de què ets capaç, Audrey – diu.

«Més et val», afegeixo jo mentalment.

La Chelsea clava l’última diagonal. Els seus dies com a millor gimnasta individual fa temps que van quedar enrere, però el seu nom encara té el pes de l’or olímpic i patrocinis milionaris. A més, tot i que ja passa els vint anys, encara és una màquina en salt de poltre i en terra.

Inspiro profundament i em trec la Chelsea del cap. En Gibby vol veure de què soc capaç a les barres i jo li he de demostrar que em mereixo una plaça a l’equip olímpic, que soc mereixedora dels meus somnis.

«Som-hi, Audrey, clava aquest exercici i aniràs a Tòquio.»

El públic per fi s’ha calmat després de l’exercici de terra de la Chelsea, just a temps perquè el presentador digui:

– I ara, a les barres asimètriques, representant el club Elite Gymnastics de Nova York, l’Audrey Lee!

El cor em fa un bot a sentir el meu nom i un calfred d’emoció s’escampa per la meva pell. Si ha de ser l’últim cop que faig això, vull recordar-ne cada detall. Trobo els ulls de la meva entrenadora, la Pauline. Està posant el guix a les barres exactament com a mi m’agrada, només una capa fineta perquè res s’enganxi als protectors. Té un somriure als llavis i jo l’hi torno.

No hi ha temps per a totes les paraules que voldria dir-li sobre com d’agraïda li estic i com l’estimo i que, passi el que passi, sempre serà com una segona mare per a mi. De fet, m’alegro força que no hi hagi temps per dir tot això. Posar-me a plorar ara mateix seria un merder.

El públic brunzeix, però no amb prou intensitat per ofegar el so de la sang que em colpeja darrere les orelles. La llum que hi ha al lateral del podi d’exercicis encara està en vermell, així que els meus ulls es passegen per l’estadi, els mòbils de la gent reflecteixen el parpelleig dels llums, els fotògrafs ronden les vores dels aparells de gimnàstica, mirant de passar desapercebuts (i fracassant), al mateix temps que les partícules blanques de guix floten per l’aire, enganxant-se a tot arreu.

És preciós.

El jutge al final de la filera em dona llum verda, el senyal per començar.

Tot desapareix. Aixeco un braç per saludar, l’altre l’obro a un costat, com un artifici que vaig copiar de les gimnastes russes que mirava quan era petita. Aleshores, faig mitja volta, els ulls clavats a les barres cilíndriques de fibra de vidre que tenen el meu bitllet per als Jocs Olímpics.

Em balancejo fins a una posició vertical, aguantant per demostrar control, però no prou perquè la sang em pugi al cap, i aleshores doblego el cos per la meitat amb les cames obertes en forma de «V», completament esteses fins als dits dels peus en punta. Gairebé no tens temps per respirar, en un exercici de barres, especialment en un dels meus. És un dels més difícils del món, cada element s’enllaça amb el següent al so d’una suau melodia que emeten els frecs amb la barra i els cops dels cables. A la barra alta, em deixo anar i em torno a agafar, i aleshores torno a la baixa, hi faig una volta, i torno a pujar.

No és volar, però és el més semblant que pot fer un ésser humà. Ara, d’un balanceig a una pirueta i cap avall, i aleshores una sortida en planxa cap enrere, el cos perfectament estès amb una, dues, tres voltes, i amb una recepció que controlo amb un pas diminut, gairebé un parpelleig.

Ja està fet.

Un exercici completat amb èxit i un gran sospir d’alleujament. Pico de mans, els protectors desprenen un núvol de pols, i saludo els jutges. Potser serà l’últim cop.

Saltant del podi, l’Emma m’abraça sense que tingui temps d’arribar a terra. Darrere seu ve l’entrenadora, la Pauline, una dona que em coneix més que els meus propis pares. Per damunt de l’espatlla creuo una mirada amb en Gibby, però no en percebo cap emoció. Ni plaer ni satisfacció, només una rigidesa no identificable. Aparta la mirada.

He fet el que he pogut, no?

N’hi ha hagut prou?

– Anem – murmura l’Emma quan l’entrenadora em deixa anar. Quan ens separem, la Pauline té llàgrimes als ulls. Són llàgrimes d’alegria? De tristesa? Totes dues?

Agafo la mà de l’Emma i l’hi premo.

– Sabia que podies – diu, tornant-me l’encaixada.

I és això el que em desfà. Li estiro el braç, l’acosto a mi, les llàgrimes se’m comencen a acumular a la cua de l’ull.

– Estic tan orgullosa de tu! De totes dues.

– Jo també. – Se li trenca la veu, però només esbufega, deixant tota emoció enrere, una altra cosa que fa millor que jo.

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

 

“Llegim més… còmic” a Vic

 

comic1

 

Durant la setmana del 25 al 30 d’octubre a diferents punts de la ciutat de Vic hi haurà un seguit d’activitats que s’emmarquen en el programa “Llegim més… còmic”, un projecte compartit entre biblioteques, llibreries, el Centre de Normalització lingüística, Associació Espais Escrits i les editorials de la ciutat, tots ells coordinats per la Biblioteca Joan Triadú amb l’objectiu de fomentar la lectura i coneixement del còmic i la novel·la gràfica i convertir Vic en una ciutat on la lectura estigui present a diversos espais, es donin a conèixer els equipaments de Vic vinculats a la lectura i facilitar la col·laboració entre entitats públiques i privades d’aquest sector.

Durant aquesta setmana es portaran a terme exposicions, sessions de contes, tallers, etc. per a un públic tant infantil, juvenil i adult, a diferents localitzacions :

 

1

 

Podeu veure la programació a : 

2

 

Les activitats adreçades a un públic infantil són aquestes:

 

11

3

 

 

10

4

 

 

12

5

 

 

13

6

 

 

14

7

8

 

 

15

9

 

 

16