Primer capítol : “La cançó del cucut” de Frances Hardinge

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

la-canco-del-cucut

La cançó del cucut / Frances Hardinge. Barcelona : Bambú, 2018

 

Quan la Triss es desperta després d’un accident, sap que li ha passat alguna cosa estranya i terrible.

Té una fam voraç i insaciable, es desperta sovint amb els cabells tots plens de fulles i la seva germana li té por. I quan ja no pot més i es posa a plorar, les llàgrimes són com teranyines…

Intenta recordar què li va passar, però sembla que algú li hagi arrencat els records.

El que succeeix és més terrible del que s’imagina i la portarà a embarcar-se en un viatge on coneixerà un enigmàtic arquitecte amb foscos designis per a la seva família.


 

CAPÍTOL I

Tota d’una peça

 

El cap li feia mal. Hi sentia una remor que li burxava el cervell, un so aspre i inharmònic com un fru-fru de paper. Semblava que algú hagués agafat una rialla, l’hagués rebregat fins a fer-ne una gran bola cruixent i l’hi hagués entatxonat al crani. “Set dies”, deia rient. “Set dies”.

– Para – va remugar.

I va parar. El so es va anar apagant fins que les paraules que li havia semblat sentir se li van esvanir del pensament com el baf en un vidre.

Triss! – va fer una altra veu que li va sonar més forta i més a prop que la seva, una veu de dona -. Triss, vida meva, no pateixis, soc aquí.

Va notar una cosa nova. Dues mans tèbies li van contenir les seves com si els volguessin fer de niu.

– No deixis que se me’n riguin – va dir amb un fil de veu. Va empassar-se la saliva, i es va notar la gola seca i aspra com fullaraca.

– Ningú se’n riu, de tu, reina – va dir la dona, amb una veu tan baixa i delicada que més aviat semblava un sospir.

Una mica més enllà es van sentir uns murmuris de preocupació. Dues veus masculines.

– Encara delira? Doctor, em pensava que havia dit…

– Jo diria que a la Theresa només se li ha estroncat el somni. Esperem que s’acabi de despertar per veure com està.

“Em dic Theresa. Soc la Theresa“. Era un fet, i ho sabia, però el nom li resultava una paraula buida que no li deia res. “Soc la Triss“. Això ho trobava una mica més real, com un llibre que cau i queda obert per una pàgina coneguda. Va entreobrir els ulls, i la claror els hi va fer aclucar. Era al llit, amb l’esquena arrepenjada en una pila de coixins. Tenia la sensació de ser molt grossa i de tenir un gran pes a sobre, però va quedar sorpresa de veure que feia un volum normal i a sobre només hi tenia les flassades i el cobrellit.

Asseguda al seu costat hi havia una dona que li agafava la mà amb delicadesa. Tenia els cabells negres i curts, amb ondes llustroses i rígides que s’adaptaven a la forma del cap, i un toc de pólvores d’arròs a la cara que li dissimulava les arrugues de cansament de les comissures dels ulls. Els grans de cristall blau del collaret que portava rebien la claror de la finestra i li feien reflexos en la blancor del coll i sota la barbeta.

Tot en aquella dona li resultava d’una familiaritat punyent però estranya, com el mapa d’una pàtria remota. De cop li va passar una paraula pel cap adormit, i va aconseguir retenir-la.

– Ma… – va començar a dir.

– Sí, Triss; la mare és aquí.

“Mare. Mama”.

– Mam… Ma… – va balbucejar la Triss -. No…

No va poder acabar la frase; no sabia què “no”, però l’abast d’aquell “no” li va fer venir angúnia.

– No pateixis, rateta. – La seva mare li va estrènyer fluix la mà i li va somriure amb tendresa. – T’has tornat a trobar malament, res més. Has tingut una febrada; per això ara estàs despistada. Te’n recordes, de què va passar ahir?

– No.

El dia anterior era una gran buidor fosca, i la Triss va sentir un estremiment d’angoixa. Què havia de recordar?

– Vas arribar a casa xopa. Te’n recordes? – Se’ls havia atansat un home, que se li havia assegut al costat fent grinyolar el llit. Tenia una cara allargada i ferma, amb tot de sécs entre cella i cella com si es concentrés molt en tot, i els cabells d’un ros esvaït. La veu, però, la tenia dolça, i la Triss es va adonar que li adreçava la seva característica mirada bondadosa, la que ell sempre li dedicava. El pare. – Creiem que devies caure al Tenebrar.

La paraula Tenebrar va fer venir una esgarrifança de fred a la Theresa, com si algú li hagués passat un gripau pel clatell.

– No me’n recordo… – va dir, resistint-se a imaginar-s’ho.

– No l’atabali. – Als peus del llit hi havia un altre home, dret. Era més gran, amb una esclarissada mata de cabells de color indefinit que portava pentinada de través sobre la closca rosada i amb unes celles grises espesses i esborrifades. Les venes de les mans se li marcaven amb la inflor pròpia de l’edat. – A totes les criatures els agrada jugar vora l’aigua. No vulgueu saber en quantes rieres vaig arribar a caure de jove. De totes maneres, noieta, has tingut els pares ben espantats, deliraves de febre tota la nit i no sabies qui eren. Saps qui són, ara, no?

Després de vacil·lar un moment, la Triss va fer que sí pesadament amb el cap. Els reconeixia per l’olor: cendra de pipa i pólvores d’arròs.

El metge va assentir amb aire comprensiu i va fer tamborinar els dits contra els peus del llit.

– Com es diu el rei? – va deixar anar de cop.

La Triss va tenir un sobresalt i va quedar un moment desconcertada, però tot seguit li va acudir al pensament, obedient, el record d’una recitació escolar: “Un senyor és rei, un rei és Jordi, un Jordi és cinquè…”

– Jordi cinquè – va respondre la Triss.

– Molt bé. On som ara?

– Al casal de pedra de Lower Bentling – va respondre la Triss, amb més fermesa -, on hi ha l’estanyol del blauet. – Va reconèixer l’olor de la casa: la humitat de les parets, barrejada amb el rastre de ferum de tres generacions de gats vells i xacrosos. – Hem vingut de vacances. Hi… hi venim cada any.

– Quants anys tens?

– Onze.

– I on vius?

– A The Beeches de Luther Square, a Ellchester.

– Molt bé. Això ja m’agrada més. – Va fer-li un gran somriure afectuós, com si se sentís sincerament orgullós d’ella. – De totes maneres has estat molt malalta, o sigui que segur que ara et notes el cap ben espès; eh que sí? Però no pateixis, que de mica en mica t’aniran retornant els esperits l’un darrere l’altre, ja ho veuràs. Eh que ja et comences a trobar més bé?

La Triss va fer un sí dubitatiu. Aquell riure de dintre el cap ja no hi era. Continuava sentint una remor feble i irregular, però quan va mirar cap a la finestra de l’altra banda de l’habitació en va veure de seguida el responsable. A tocar del vidre hi havia una branca baixa d’una pomera carregada de pomes verdes, i les fulles hi fregaven cada vegada que el vent la feia gronxar-se.

La claror entrava bigarrada i canviant, descomposta en un mosaic pel fullatge. L’habitació era verda com les fulles: el cobrellit verd, les parets verdes amb rombes de color os, els cobretaules quadrats verds amb el serrell de les taules de palissandre. El gas no estava encès, i els globus blancs dels llums de paret es veien mats i sense lluentor.

No va ser fins aleshores, passejant la mirada per tota l’habitació, que no es va adonar que hi havia una cinquena persona que espiava a dintre des del llindar de la porta. Era una altra nena, més petita que la Triss, amb uns cabells negres caragolats que feien que semblés una versió reduïda de la mare. Els ulls, en canvi, els tenia ben diferents, d’una fredor i una duresa com els d’un tord. Estava aferrada a la maneta de la porta com si volgués arrencar-la, i no parava de fer grinyolar les dents amb la mandíbula contreta.

La mare va seguir la mirada de la Triss i va girar el cap.

– Ai, mira; la Penny t’ha vingut a veure. Pobra Pen; em sembla que no ha menjat res des del moment que ha sabut que t’havies posat malalta, perquè patia per tu. Entra, Penny; vine a seure al costat de la teva germana…

– No! – va dir amb un crit la Penny, amb tanta brusquedat que tots van fer un bot -. Fa teatre, que no ho veieu? Tot és mentida! Que no us n’adoneu?

Tenia la vista clavada en la Triss, amb una expressió que semblava que l’hagués de fulminar.

– Pen – va dir el pare en to d’advertiment -. Vine ara mateix a…

– No!!! – va tornar a cridar la Pen, angoixada i fora de si, amb els ulls desorbitats com si volgués mossegar a algú, i va sortir per la porta d’una revolada. Es van sentir uns passos precipitats que es van anar allunyant fent ressò.

– No hi vagis – va recomanar el pare amb delicadesa a la mare veient que ella feia acció d’aixecar-se -. Seria “premiar-la” amb la nostra atenció, i ja saps què ens van dir.

La mare va deixar anar un sospir de contrarietat, però va obeir i es va tornar a asseure. De cop es va adonar que la Triss estava incorporada al llit amb les espatlles arronsades i els ulls clavats en la porta oberta.

– No li facis cas – va dir amb tendresa -; ja saps com és.

“Ho sé? Sé com és?”

“És la Penny, la meva germana; la Pen. De més petita sempre tenia les glàndules inflamades. La primera dent de llet li va sortir mossegant una persona. Havia tingut un periquito que no va pensar de netejar-li la gàbia i se li va morir.

“Diu mentides. Pispa. Crida. Tira coses. I…

“… i em té mania. Em té molta mania. Se li veu a la cara. Però no sé per què”.

 

La mare es va quedar una estona a la vora del llit perquè la Triss l’ajudés a tallar patrons amb les grans estisores de mànec de carei del cosidor que havia insistit a emportar-se per les vacances. Les estisores tallaven el patró amb un nyac morós, com si s’hi recreessin.

La Triss tenia el record d’haver trobat sempre gust a apuntar el patró sobre la tela i a tallar-la després per veure com les peces anaven prenent forma, eriçades d’agulles i amb les vores de les costures esfilagarsades. Els patrons els venien amb fotografies de senyores de tons pastel, unes amb abrics llargs i barrets acampanats, d’altres amb turbants i vestits llargs amb serrell que queien rectes com un tub. Totes s’inclinaven amb languidesa, com si estiguessin a punt de badallar amb la distinció més gran del món. La Triss sabia que ajudar la mare amb la costura era un extra, i va interioritzar que era una pràctica habitual quan es posava malalta.

Aquell dia, però, es notava les mans potineres i maldestres. Les estisores li pesaven exageradament i no paraven d’escapar-se-li de la mà, com si se li regiressin entre els dits. Dues vegades va estar a punt de pessigar-se els nusos dels dits entre les dues làmines, i a la segona la mare li va tornar a agafar les tisores.

– Encara no estàs fina, oi, vida meva? Val més que llegeixis les teves historietes il·lustrades.

A sobre de la tauleta de nit hi havia uns quants números bastant potinejats de Sunbeam i de Golden Penny.

Però la Triss no es podia concentrar en les pàgines que tenia al davant. Tenia present d’haver estat malalta altres vegades abans d’aquella, moltes vegades; però estava convençuda de no haver recobrat cap altra vegada la consciència amb una sensació de desconcert tan gran.

“Què em passa a les mans? Què em passa al cap?”. Va tenir ganes de dir allò en veu alta. “Mama, ajuda’m; ajuda’m, sisplau; tot és confús; no hi ha res que lligui, i em noto el cap com un trencaclosques on hi falten peces…”

Va tractar de formular la seva estranyesa amb paraules, però va acabar deixant-ho córrer. “Si ho explico als pares”, va pensar absurdament, “es preocuparan, i si es preocupen voldrà dir que és greu. En canvi, si no els ho explico continuaran dient-me que tot va bé, i potser acabarà anant-hi”.

– Mama… – va dir amb veu molt prima, i va quedar-se mirant la pila de peces de tela que havien quedat esteses sobre el llit, que es veien abandonades, inertes i exànimes -. Estic bé, oi? No és greu, que… que no recordi algunes coses de les vacances, oi?

La mare va mirar-se-la a la cara amb deteniment, i la Triss va quedar sobtada de com tenia de blaus els ulls, com els grans de vidre del collaret que portava; i igual de clars i de delicats. Tenien una mena de mirada viva que amb un canvi insignificant podia passar a ser una mirada d’esglai.

– No, rata – va dir la mare -; ja veuràs com aviat tornaràs a ser tu. Bé ho ha dit el doctor, no? – Va acabar d’apuntar amb agulles una costura, va somriure i es va aixecar. – Mira, se m’ha acudit una cosa. Què et sembla si et fulleges una mica el teu diari? Et pot ajudar a recordar coses.

La mare de la Triss va treure de sota el llit una maleteta de cuiro d’un vermell esvaït amb les lletres “TC” gravades en un angle i la va posar a la falda de la Triss.

“Un regal d’aniversari. Sé que estic enamorada d’aquesta maleta i que me l’emporto a tot arreu, però no recordo com s’obre la tanca”. Després de barallar-s’hi una mica, però, es va obrir.

A dintre hi havia més objectes que li van suscitar records, més peces de la seva realitat com a Triss: roba; un parell de guants; uns altres guants per a dies de més fred; un exemplar del llibre de poemes Peacock Pie; una polvorera com la de la mare però més petita, amb un mirall a la tapa però sense pólvores; i, a sota de tot això, un quadern amb tapes de pell blaves.

La Triss en va treure el diari, el va obrir i va deixar anar una exclamació continguda de sorpresa. Sabia que la meitat dels fulls del diari estaven omplerts amb la seva lletra atapeïda i pulcra; però algú els havia arrencat, i només en quedava la vora estripada, amb algun traç o ganxo de les paraules de les paraules desaparegudes. Darrere hi va trobar els altres fulls, en blanc.

 

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

 

Primer capítol : “Les Filles de Tara” de Laura Gallego

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

978841671683

Les Filles de Tara / Laura Gallego. Barcelona : Fanbooks, 2018

 

El món natural de Mannawinard fa molt temps que s’enfronta al món tecnològic de les dumes. Cinc humans d’orígens diferents i un androide tenen la solució; però abans s’hauran de trobar i emprendre junts un viatge ple de perills en què mercenaris, mutants i robots destructius intentaran posar fi a les seves vides.

Les filles de Tara es desenvolupa en un món on la manipulació genètica i el perfeccionament de les màquines fan que molts humans es plantegin un retorn a la natura.

 


 

CAPÍTOL I

Cels d’acer

 

La Kim es va enfundar els guants negres, pensarosa, i va mirar amunt, tan amunt com li arribava la vista. L’enorme edifici de la sucursal de Probellum s’alçava fins a l’infinit i es perdia al cel nocturn.

La noia va sospirar gairebé imperceptiblement, va flexionar un braç i va notar els músculs sota la pell. Va assentir, satisfeta, i va procedir a doblegar l’altre braç i a bellugar una mica les cames, només per assegurar-se que no estava entumida després de la llarga espera. Aquella nit necessitava tenir el cos en perfectes
condicions.

Va repenjar l’esquena a la paret i va mirar al voltant. Aquella àmplia avinguda del Centre de Duma Findias era pràcticament buida. Tot just una hora abans bullia d’activitat, atapeïda de joves que sortien de festa. En aquell moment, després que els vigilants haguessin anunciat el toc de queda, amb prou feines quedava algun borratxo que s’arrossegava cap a la zona residencial.

La Kim els havia observat mentre cridaven, reien, feien xivarri i es divertien entre els llums de neó. Sabia que mai no seria com ells, però no els envejava. Tenia la vida que havia elegit.
Una vegada, temps enrere, ella també havia viscut al Centre.

«Una gàbia d’or», va pensar.

De sobte, se li va posar la pell de gallina i va percebre que algú s’esmunyia cap a ella entre les ombres. Va agusar l’oïda, una oïda extraordinària, millorada biotecnològicament per captar fins a la més lleu bufada de brisa, i va sentir unes passes que se li apropaven.

Va ser vist i no vist. Amb un moviment de pantera, es va separar de la paret, va treure l’arma i va apuntar a la foscor.

—Ni una passa més —va advertir amb la veu freda i acerada.

—Sóc jo, Kim.

La Kim no va abaixar la pistola fins que va veure emergir de les ombres un home fornit i musculós amb el crani rasurat i que també anava vestit de negre.

TanSim —va murmurar aleshores, malhumorada—. Per què arribes tan tard?

—Hi ha hagut un canvi de plans.

La Kim el va mirar, intrigada i suspicaç. En TanSim va somriure.

—Oblida’t de Probellum, petita. Aquesta nit caurà un peix més gros.

La Kim va sentir immediatament a les venes el verí de l’excitació del perill, el risc i l’aventura. Probellum era la megacorporació més avançada en armament i sistemes de defensa, i la sucursal de Duma Findias era un autèntic fortí. La noia feia setmanes que preparava aquell assalt, però si en TanSim tenia raó i els seus superiors els havien encarregat una tasca més difícil…

Va decantar el cap i va mirar el company, exigint una explicació.

Nemetech —va dir ell, amb un ampli somriure.

La Kim va respirar fondo. Nemetech tenia la central a Duma Findias, i era la mestressa de la ciutat. Nemetech no tenia un edifici de cent cinquanta plantes, com ProbellumNemetech anava molt més enllà: les seves instal·lacions de Duma Findias estaven constituïdes per tot un complex d’edificis enormes i altíssims, una ciutat dins la ciutat.

A Nemetech, però, només es podien robar dues coses interessants: prototipus i informació.

La Kim va somriure. La millor manera de robar informació era disposar dels serveis d’un hacker, i la noia només en coneixia un que fos prou bo per poder entrar als arxius virtuals de Nemetech. Aquell hacker no pertanyia a la Germandat, i la Kim sabia positivament que no es prendria la molèstia d’escoltar algú
com en TanSim.

Així doncs, només quedava una possibilitat: robar prototipus del LIBT, el Laboratori d’Investigació Biotecnològica de Nemetech.

La Kim va alçar el cap per mirar el seu company.

—No hi penso entrar amb tu, TanSim —va advertir-lo.

El mercenari li va dedicar un ampli somriure.

—Per què no, petita? Tens por?

—Soc prudent —va aclarir ella—. Amic meu, no és que dubti del teu talent, però has d’admetre que el LIBT de Nemetech queda fora de l’abast de les teves habilitats.

En TanSim va fer una ganyota despectiva.

—Encara el recordes, oi? Assumeix-ho d’una vegada: en Duncan el Segador és mort, i no tornarà només perquè el trobis a faltar.

—No el trobo a faltar —va replicar la Kim secament—. Però era el millor mercenari de la Germandat, millor que tu i que jo, i que la Donna, i ho saps. Era el millor i va caure allà dins. N’hi ha per rumiar-s’ho, no trobes?

—Depèn de quant paguin.

La Kim no va contestar. Sabia que algun dia faria una incursió al LIBT de Nemetech, i sabia que en sortiria amb vida. Però encara no estava preparada. En el fons, malgrat el que volgués fer creure als companys, encara sentia una punxada de dolor quan evocava en Duncan, el millor mercenari de totes les dumes, el seu mestre, el seu amic.

—No pateixis, petita —va afegir en TanSim—. Aquesta nit no entrarem al LIBT.

La Kim el va mirar, intrigada. En TanSim va tornar a somriure.

El petit robot rastrejador es va aturar al costat del mur de seguretat. Una llum vermella va fer pampallugues a la part superior del bastiment; bipbip, va fer el robot amb suavitat. Els sensors havien detectat alguna cosa estranya en un racó entre les ombres, i va iniciar l’activació del mecanisme que avisava els guàrdies de seguretat.

No la va poder completar. Un petit raig làser li va fondre els circuits d’orientació en tan sols unes centèsimes de segon.

El robot va sortir rodant a tota velocitat, fumejant; es va allunyar de la zona i es va perdre en la foscor.

Va sobrevenir un silenci. Aleshores la Kim va lliscar cap a la vora de la paret, ràpida, silenciosa i letal. Anava tota de negre i un passamuntanyes li amagava el rostre.

Va mirar al voltant. No es veia el robot rastrejador per enlloc i, segons els seus informes, els vigilants no havien d’aparèixer per aquell sector fins al cap de dos minuts.

Temps suficient.

Va alçar el cap per mirar dalt de tot de l’enorme edifici que tenia al davant. Com passava a la majoria de gratacels del Centre, els últims pisos fregaven els núvols del color de l’acer que sempre cobrien Duma Findias. La Kim va somriure per a ella mateixa i va activar, tan sols desitjant-ho, el mecanisme de visió nocturna. Es va sentir un lleu brunzit i, al voltant dels seus ulls blaus, van aparèixer dos cèrcols mecànics, semblants a uns binocles, que li van créixer directament des de la pell per formar uns prismàtics. Quan la lent se li va tancar davant les pupil·les, va tornar a mirar amunt. Un altre brunzit i el zoom dels petits prismàtics va enfocar una de les finestres.

La jove la va estudiar amb atenció, calculant totes les possibilitats. La veu d’en TanSim va sonar a través de l’intercomunicador que duia col·locat prop de l’orella.

—Ho tens, Cunya?

—Ho tinc, Tro —va contestar ella xiuxiuejant; la tela del passamuntanyes li ofegava lleugerament la veu—.  Planta quaranta-vuit. Doble vidre de seguretat. Bufar i fer ampolles.

—He desactivat l’alarma, Cunya. La resta és cosa teva. Podràs arribar-hi?

—És un joc de nens.

La Kim va tallar la comunicació i va mirar al voltant. Com que se sentien passes una mica més enllà, va decidir afanyar-se. Va tornar a centrar la mirada a la finestra del pis quaranta-vuit per fixar les coordenades. Aleshores va activar el sistema de propulsió i va sentir de seguida que se li escalfaven les soles de les botes.

Els petits prismàtics es van retraure fins que li van tornar a quedar ocults sota la pell, com si mai no n’haguessin sortit. La jove va sentir que les passes s’aproximaven… i de sobte va sortir impulsada cap amunt, com un coet, sense fer gens de soroll.

Es va aturar davant la finestra que estudiava tot just feia un moment. Es va quedar un instant flotant a l’aire mentre dos guàrdies de seguretat passaven just pel lloc d’on ella acabava de marxar, quaranta-vuit pisos més avall. Va col·locar els palmells de les mans enguantades contra el vidre i va quedar immediatament fixada al material. Aleshores va avançar els peus i les puntes de les botes també es van adherir a la finestra. Va romandre un instant immòbil, com si fos una enorme aranya negra, i llavors, lentament, va separar una de les mans i va estirar el dit índex cap al seu objectiu.

De la punta del dit va emergir un petit raig làser de color vermell que tan sols va trigar uns minuts a fondre part del vidre i fer un forat prou gros perquè pogués entrar travessant-lo.

És justament el que va fer. El seu cos era àgil, esvelt i elàstic. Tan bon punt va haver posat els peus dins l’edifici es va amagar en un racó en penombra i va parar l’orella.

Res. Ni un sol soroll.

—Ja sóc a dins, Tro —va anunciar per l’intercomunicador—. Diria que aquí no hi ha ningú.

—No hauries de tenir cap problema —va respondre-li en TanSim—. Només és un edifici d’emmagatzematge. El que busquem és una mica més enllà, a l’ala tres…

La Kim va interrompre la comunicació de sobte en sentir un lleu brunzit procedent del fons del passadís. Va aguantar la respiració mentre un robot aplatat i ple de llums blaves li passava pel davant bellugant un munt de pinces a l’aire. La màquina es va aturar un moment al passadís, va emetre un breu xiulet, va estirar un apèndix cap al racó on s’ocultava la intrusa…

Es va sentir un altre brunzit. El robot es va limitar a aspirar la pols i va seguir el seu camí.

Cunya, què passa?

—No era res —va contestar la Kim—. Els de la neteja. I ara què faig?

—El magatzem és a la dreta. La quarta porta després de la segona intersecció.

—Entesos, Tro. Vaig de camí.

Va tornar a tancar la comunicació i es va esmunyir, sigil·losa com la nit, en la direcció indicada.

No va trigar gaire a arribar-hi. Una gruixuda porta metàl·lica li barrava el pas, i es va inclinar per examinar el panell de control.

—Tro, ja tens els codis? —va xiuxiuejar per l’intercomunicador.

—Dóna’m un minut, vols? Si només…

La Kim es va apartar una mica i va estirar el dit cap al panell amb un sospir exasperat. En tot just unes dècimes de segon, el seu raig làser havia fos els circuits i la porta s’obria al seu davant sense fer soroll.

—Ei! —va protestar en TanSim—. T’he dit que…

—Aprèn a ser més ràpid, petitó —va replicar la noia, burleta.

Va entrar al magatzem amb precaució, però de seguida es va adonar que allà no hi havia ningú. Ni tan sols hi havia detectors de calor o sensors de moviment, i donava per fet que el seu company devia haver desactivat les càmeres de seguretat.

La Kim es va treure el passamuntanyes i va deixar al descobert una curta cabellera rossa i un rostre juvenil i dur com l’acer.

—Deixalles —va grunyir, decebuda—. Què hi busquem, aquí? No pot ser res important.

—Vols que t’ho torni a repetir, petita? —La veu d’en TanSim sonava sorneguera per l’intercomunicador—. Un biobot. Un simple i vulgar biobot.

La Kim va bellugar el cap amb un sospir.

—És absurd —va dir—. Molt bé, a veure què tenim per aquí.

Va encendre la llanterna i va passejar la llum pel magatzem.

El que va veure la va esglaiar. Prestatges i més prestatges recobrien les parets des de terra fins al sostre; al damunt s’hi arrengleraven centenars i centenars de bustos amb forma humana, tots iguals, tots freds, rígids i sense vida.

Androides biònics.

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

 

 

Primer capítol : “La Cabra” d’Anne Fleming

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

SLL52.la Cabra.indd

La Cabra / Anne Fleming. València : Sembra Llibres, 2020

 

Quan a la mare de la Kid li ofereixen estrenar una obra de teatre alternatiu a Nova York, tota la família es muda sis mesos a un bloc de pisos a Manhattan.

Els rumors diuen que en aquell edifici hi viu una cabra al terrat. Com és possible?

Aviat descobrirà que aquell misteri no és el més curiós de l’edifici, sinó els personatges fascinants que l’habiten.

 


 

 

LA CABRA

 

1

 

Hi havia una vegada una cabra que vivia a Nova York. L’edifici on vivia tenia unes vistes magnífiques i un munt de cornises robustes per enfilar-s’hi i contemplar la ciutat des de les altures.

Per desgràcia, a l’edifici gairebé no hi havia vegetació. Res que una cabra pogués menjar.

Sí, hi havia la galleda de fenc que apareixia cada matí a la cornisa més alta. I hi havia els cedres de la terrassa de l’àtic, i de tant en tant algú posava un test a la finestra.

Però la galleda no passava de ser un aperitiu, el cedre ja se l’havia cruspit fins a l’escorça i els geranis no t’omplen, si ets una cabra.

Hi havia un parell de veïns que insistien a plantar i replantar, decidits a trobar alguna espècie molt soferta que finalment cresqués. Però al final fins i tot la senyora FennifordLysinski va haver d’acceptar la derrota.

Hi va haver uns dies que va semblar que amb els brots verds de blat se n’havia sortit. Creixien més de pressa que qualsevol altra planta que la Doris FennifordLysinski hagués vist mai. Però els seus brots no passaven mai dels cinc centímetres, i un bon dia se’ls va trobar rosegats fins a l’arrel.

– Com poden decréixer, uns brots? – va preguntar la Doris al seu marit, el Jonathan.

– I a a a – va dir el Jonathan des de darrere del diari.

La Doris els vigilava molt de prop, els brots, però no va veure mai res que se’ls mengés. I és que la cabra esperava que la Doris anés al lavabo abans de segar l’herba amb les dents.

– A – responia el Jonathan quan la Doris tornava i li preguntava com dimonis podia ser que els brots haguessin minvat mentre era al bany.

“A” volia dir cabra, però per desgràcia la Doris no entenia el Jonathan, perquè el Jonathan havia tingut un ictus que li afectava molt la parla. Com que no aconseguia que la Doris l’entengués, el Jonathan se’n tornava al diari.

Ara bé, la veritat és que al Jonathan li agradava saber que la cabra s’havia menjat els brots i que la Doris no ho sabia. L’hi hauria pogut escriure (com acostumava a fer quan li era del tot imprescindible comunicar-se amb la seva dona), o més ben dit ho hauria pogut picar a la petita tauleta que la Doris li havia comprat, però no li venia de gust.

Al Jonathan no li venien de gust gaires coses, últimament.

 

**

 

Un matí, una nena que es deia Kid va entrar a viure en aquell edifici. La Kid no en sabia res, de la cabra. Com ho podia saber? Era de Toronto, ella.

– Nova York, Nova York! – va dir la mare de la Kid quan va aterrar l’avió -. Mireu on viurem, ara! Poc temps, això sí! Perquè d’aquí a una setmana ja haurem cancel·lat les funcions!

Passés el que passés amb les funcions, el fet era que s’hi estarien almenys quatre mesos, potser fins i tot sis, depenent de què fes el cosí.

El cosí era un cosí llunyà. Ric, gran, i amb molta afició a escapar-se quatre o sis mesos a algun lloc de clima agradable. Normalment hi anava amb la gossa. Però aquest cop anava a Anglaterra, i allà no hi deixaven entrar gossos.

– Què? – va dir la Kid -. No hi deixen entrar gossos, a Anglaterra?

– Bé, sí que deixen, és clar – va dir el pare -. Gossos de passeig i tal. – Imitava un famós ensinistrador anglès de gossos de quan la Kid encara no havia nascut. – Però els posen en quarantena. Si te’n vols anar a viure a Anglaterra amb un gos, l’has de deixar mig any en una gossera.

O sigui que la família de la Kid s’encarregaria de cuidar el gos del cosí. I mentrestant deixarien el gat de la Kid a casa, amb la Nana. Era molt injust, tot plegat.

A més a més, s’estarien al pis del cosí. Que era a prop de Central Park. El lloc on tot just ara s’aturava el seu taxi.

La mare estava tan il·lusionada que una mica més i es desmaia.

– Mira! La casa té un tendal! – va cridar la mare de la Kid.

La Kid se la va mirar. Sí, hi havia un tendal estret de lona que sortia de la porta i travessava tota la vorera. Uf.

– És genial, Lisa – va dir el pare de la Kid -. Pots pagar al taxista? – el pare va sortir del cotxe. La Kid es va eixorivir prou per imitar-lo.

Era d’hora. S’havien llevat a les quatre de la matinada per agafar el vol. Tenia molta son.

– Estic pagant a un taxista de Nova York! – va dir la mare de la Kid, i a continuació es va guardar el moneder i va sortir del cotxe. 

Un home que duia una gorra grana de capità de vaixell i una jaqueta amb botons de llautó a joc va obrir la porta de sota el tendal.

– I hi ha un porter! – va dir la Lisa amb un xiuxiueig teatral -. Porter! – va dir, ara amb veu normal -. Hola!

– Senyora! – va dir el porter mentre agafava les maletes del pare de la Kid.

– Un porter m’obre la porta! – va dir la Lisa -. Un porter de Nova York!

La Kid estava massa cansada per a fer-li gaire cas, però en girar els ulls en blanc va veure una taqueta blanca dalt de tot de l’edifici, com si fos un nuvolet molt baix. Aquell nuvolet tan baix era la cabra, que de fet era un boc. La cabra tenia gana. Gana, gana, gana.

Just allà, a l’altra banda, hi havia menjar. Tota una vall plena. Herba. Flors. Fulles. Escorça. El que volguessis.

L’únic que havia de fer la cabra era anar al peu del turonet, baixar ràpidament el penya-segat negre i dringadís, arribar a terra, girar la cantonada, superar aquella absurda cornisa de color gris – qui necessita una cornisa, a terra? – i travessar el riu negre ple de grumolls gegants en moviment.

I ho pensava fer ara mateix. Ja trotava pel caire del penya-segat dringadís. Mirava penya-segat dringadís avall, l’únic que el separava d’aquell bé de Déu de menjar…

Però hi havia aquella cornisa absurda de color gris al fons de la vall. Ah, i les criatures sorolloses i arbrenques que s’hi passejaven. I el riu de grumolls gegants en moviment, també.

Tant de bo gosés enfrontar-se a aquell penya-segat dringadís d’una vegada. Al penya-segat dringadís, a la cornisa absurda i al riu de grumolls.

Podia?

Sí. Sí que podia. Sens dubte. Avui. Ara mat…

… després. Ara el que necessitava era menjar.

Va fer una ziga – clanc – i una zaga – clanc – sobre el penya-segat. Eren clancs suavíssims, diguem-ho tot. L’unglot de la cabra tenia una capa interior que esmorteïa els impactes. No semblava pas que la sentissin, les criatures sorolloses d’aspecte arbrenc.

Però els clancs hi continuaven sent. Després de cada copet, la cabra s’aturava i comprovava si hi havia algun perill.

Va fer un bot cap a la cornisa de la galleda. Pausa. Ben a l’aguait per si hi havia algun perill. Va continuar. Va girar la cantonada.

I vet aquí la galleda. Plena, li deia el nas. S’hi va acostar amb un trot lleuger i va mirar si hi havia algun perill.

Estava tancada, la tapa de la cova?

Sí. Sí que ho estava.

Molt bé. El lloc era segur. O mig segur. Mmm, quina oloreta tan bona. Quin gust tan bo. Quina meravella, menjar. Quina meravella. Tan, tan…

Ja estava. La galleda era buida.

Hora d’anar a mirar els brots. Els brots eren a l’altra banda de la cantonada, una cornisa més avall.

Havien tornat a créixer? Eh?

No.

Altre cop cap al terrat. Altre cop cap als cedres. Es va aixecar sobre les potes de darrere.

Hi arribava? No. Hauria de saltar. Saltar i mossegar a l’aire. Saltar i mossegar a l’aire.

Es va passar l’hora següent fent bots sota el cedre. Amb cada saltiró, el seu cos recordava altres saltirons enjogassats de quan era petita, la infància amb la mare a la paret del penya-segat.

Algun dia tornaria a fer-ne, de saltirons alegres. Algun dia. Quan tingués la panxa plena. Quan estigués segura.

O mig segura. No n’estàs mai, de segura.

I vet aquí que aquella mena de cosa cordial i llopenca se li acostava amb pas sigil·lós.

“Bon dia. És agradable, oi, pixar?”

 

La cosa cordial i llopenca de passos sigil·losos era un gos pigall, un Labrador groc que es deia Michigan. El Michigan va tornar a entrar per la porta gossera que donava a la terrassa de l’àtic i va prémer el morro contra la mà del seu amo.

– Què és aquest soroll, Michigan? – va dir el seu propietari, el Joff -. Semblen peülles. Com si els coloms portessin esclops. Esclops amb la sola de feltre.

El Michigan va moure la cua. Sabia que allò de fora era una cabra. El Michigan i la cabra eren amics. Però el Michigan no tenia manera d’explicar-ho al Joff, això.

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

Primer capítol : “Hem nedat a l’estany amb lluna plena” de Raimon Esplugafreda

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

lluna

Hem nedat a l’estany amb lluna plena / Raimon Esplugafreda. Barcelona : Columna, 2007

 

Recuperar una marededéu romànica pot portar molts maldecaps, i en Raimon i la Miquèla prou que ho saben. Aquesta desesperada recerca per camins i dreceres del Pirineu més feréstec els farà descobrir una petita comunitat aïllada entre muntanyes, un paradís idíl·lic on és permès d’entrar-hi, però d’on no es pot sortir.

Els nostres protagonistes saltaran d’embolic en embolic i alhora naixerà en ells una profunda amistat que els portarà a tastar el risc de l’aventura i l’atracció del primer amor. 

 

 


 

 

HEM NEDAT A L’ESTANY AMB LLUNA PLENA

 

… mi ritrovai per una selva oscura

ché la diritta via era smarrita.

Ah, quanto a dir qual era é cosa dura

esta selva selvaggia e aspra e forte

che nel pensier rinova la paura!

(Dante, any 1300)

 

… me retrobé per una selva escura,

que la dreta via era fallida.

Hay!, quant a dir qual era és cosa dura

esta selva salvatge, aspra e fort,

que.l pensament nova por me procura!

(Traducció catalana d’Andreu Febrer, any 1429)

 

… em vaig trobar dins una selva obscura

perquè de la drecera havia fet marrada.

Ah, com de dir com era és cosa dura

aquesta selva salvatge i aspra i forta

que, en pensar-hi, se’m renova la paüra!

(Traducció de Raimon Esplugafreda, any 1980)

 

 

1

ELS LLAMPS DE LA PICA D’ESTATS

 

Sóc català, pallarès d’adopció, em dic Raimon i tinc dinou anys. Sempre m’han empipat aquells autors que comencen els seus relats (generalment una mentida de dalt a baix) per la teulada, i fins que no arribes al tercer capítol no t’assabentes del que l’autor ha amagat curosament, és a dir, que el Pere del primer capítol és en realitat, i precisament, l’oncle del Pau que apareix en el segon. No, res de res de tot això.

Avui, en decidir-me a relatar per escrit la verídica història d’aquest darrer estiu, vull jugar net i dir ben clar d’entrada qui sóc i com sóc. M’agrada la muntanya (i evidentment moltes altres coses que en aquest relat no vénen a tomb). M’agrada pujar als cims i als tossals (però no en vull saber res, d’escalades perilloses). M’agrada esquiar, pescar, caçar, navegar en bot inflable pels estanys, banyar-me en l’aigua gelada dels torrents escumejants quan el sol escalfa de valent, collir maduixes a l’estiu i bolets ara a la tranquil·la tardor, caminar de nit pel bosc a la claror de la lluna, contemplar el temporal des del refugi, sentir xiular el vent adés fred adés calent de la carena, trobar dalt dels cims o en els refugis una nova amiga i endinsar-me amb ella pel prat, al capvespre, vers el torrent que trenca amb la seva obstinada música el silenci… (molt burgès, diràs, amic lector, com si jo no conegués el revoltant gust de la humiliació, i el fred, implacable, xantatge dels poderosos).

Aquest any n’he trobat una, d’amiga. És occitana, es diu Miquèla i té disset anys. I no vull enganyar-vos: em sembla que n’estic ben enamorat. La vaig conèixer un cap de setmana de juliol al refugi de Vallferrera. Jo i el meu amic Salvador, de Sort, hi havíem pujat la nit de dissabte, amb la intenció de sortir l’endemà de bon matí a fer la Pica d’Estats.

Recordo que aquell dia, en despertar-me, no sabia ben bé on em trobava, si a la caravana, a la casa de Puigcerver o al pis de Barcelona. L’olor (o potser més aviat la pudor) de xiruques que emplenava l’estança, de sutge de la llar de foc i de brutícia en general, em féu adonar d’on era.

Vaig obrir els ulls. La llum que entrava per les escletxes era esplendorosa, feia endevinar un dia radiant d’estiu. “Bon temps per pujar a la Pica!”, vaig pensar.

A la meva esquerra, el Salvador dormia encara profundament amb els braços fora del sac. El lloc de la meva dreta, que quan vaig gitar-me era buit, ara era ocupat per una noia que dormia plàcidament. Vaig contemplar-la en la penombra. Era prima, bruna, de pell tibant i lluent, bonica. Em vaig sentir secretament orgullós que ella hagués escollit el lloc del meu costat.

Vaig llevar-me sense fer fressa i, agafant la tovallola i el sabó, vaig sortir i em vaig dirigir al torrent d’Areste, que hi ha unes passes més avall. Vaig despullar-me i em vaig quedar en banyador. S’havia de guardar un cert decòrum, perquè dintre de molt poc es despertarien els altres estadants del refugi i vindrien tots als “quarto de bany”.

Després de rentar-me en l’aigua gelada del torrent, m’envaí una sensació de benestar. L’aire era fres, però el sol, acabat de sortir, quasi cremava ja la meva pell bruna del treball a la intempèrie (no t’he dit encara, lector amic, que m’estic fent, jo mateix, una casa a Sort. No te’n riguis per sota el nas, és veritat!). Badava contemplant abstret el pla de Boet, encara ombrívol, bo i palpant orgullós les petites punxes negres que havien sortit durant la nit a la meva barba, quan, entre el brogit de l’aigua, vaig destriar el soroll d’uns passos, mentre em queia al damunt una ruixada d’aigua fresca i sentia dir, en francès: 

– Bon dia, paleta solitari!

Em vaig girar sorprès. La meva desconeguda veïna de la nit, en banyador i amb els peus dins l’aigua, em mirava riallera. Abans que jo digués res, continuà:

– No ets aquell noi que està construint una casa prop de Sort, a la vora del riu?

– Sí. Com ho saps? – vaig contestar-li, també en francès.

– Et veig cada dia com treballes. Estem acampats una mica més avall.

– A la font de la Verneda?

– No sé com es diu, però sí que hi ha una font.

I avançant dins del torrent, cap al pont de troncs, com si volgués dutxar-se amb els blancs esquitxos de l’aigua rabent, va continuar, cridant, a causa del soroll de l’aigua:

– El meu germà i els nostres amics són piragüistes.- I veig que també muntanyencs – vaig dir, també quasi cridant.

– No gaire. La muntanyenca sóc jo. El meu germà i el Georges han vingut perquè els he demanat que m’acompanyessin a la Pica d’Estats.

– Podies haver-m’ho demanat a mi…!

– Si hagués sabut que eres muntanyenc, perquè no? Però em pensava que només t’agradava posar totxos i fer el mico.

– Què vols dir, amb això de “fer el mico”?

– Tot sovint et veig enfilat dalt dels arbres. L’altre dia t’estava mirant dalt d’un arbre de l’altra banda del riu i un instant després ja eres en aquesta banda, posant totxos. Com t’ho vas fer?

– Venia de fer la migdiada a la borda de les Moreres. Després vaig travessar el riu amb el funicular.

Es girà sorpresa. Tenia tot el cos ensabonat.

– La borda de les Moreres? El funicular? Què és tot això?

– El funicular són dues cordes que tinc instal·lades entre un arbre d’aquesta banda i un de l’altra, que em serveixen per a travessar el riu.

– Que divertit!

La resposta em va agradar. Moltes noies que coneixia haurien dit: “Quina por!”. Decididament era una noia simpàtica, a més de maca. És clar que encara faltava veure si em prendria per un ximple quan li digués que m’estava construint una casa jo mateix.

– Quan vulguis t’hi deixaré viatjar, amb el funicular. I t’ensenyaré la borda de les Moreres i la casa que m’estic construint.

– Com és que no tens manobre?

– Ni paleta. Jo no en sóc.

– Doncs, què ets?

– Sóc estudiant d’arquitectura, a la Universitat Politècnica de Barcelona. Em faig la casa durant les vacances.
– Ha de ser apassionant, fer-se un mateix la casa, de la manera que vol i al lloc que estima! – em va dir seriosa mentre sortia de l’aigua i s’estirava damunt la gespa, per a eixugar-se al sol -. Com et dius?

– Raimon. I tu?

Michelle. Puges a la Pica, avui?

– Sí. I vosaltres?

– També.

 

 

Érem una bona colla, esbufegant pel caminoi que s’enfila fent esses pel coster de sobre el refugi: la Michelle, el seu germà Bernard, el seu amic, el Georges, el Salvador i tres nois que el Salvador anomenava la “colla dels cigrons”, perquè la nit abans s’havien passat unes quantes hores al voltant de l’olla on pretenien coure cigrons sense aconseguir-ho, fins que una ànima caritativa els informà que s’havien d’haver posat en remull el dia abans.

El grup s’allargassà lentament. Els de la colla dels cigrons anaven al davant. Amb els piolets a les mans caminaven lleugers com si s’ho haguessin de menjar tot. El Salvador, la Michelle i jo tancàvem la marxa. Sempre m’ha agradat començar amb un pas lent però regular. D’aquesta manera, un cop agafat el ritme, puc caminar tot el dia sense sentir pràcticament la fatiga. Ara, però, prou que la sentia, malgrat portar la motxilla quasi buida, ja que els dels cigrons imposaven un ritme excessiu. Anàvem callats, tossuts cap amunt. Quan el camí deixa el vessant del torrent d’Areste per girar cap al de Sotllo, vam reposar un instant a peu dret. El cel de juliol era d’un blau puríssim, en el qual es retallava triangular i majestuós el rei Monteixo. Feia calor. Llunyà, en el fons del barranc, bramulava el torrent de Sotllo. A ponent, es veia un petit nuvolet.

– Millor que no hi fos – va dir el Salvador, que anava carregat amb una considerable motxilla que s’adeia molt bé amb les dimensions de la seva persona. El Salvador és un pes pesant: aixeca un pam més que jo i és una mula pujant als cims. Només les ulleres l’humanitzen i quan el coneixes veus que és un tros de pa.

– No siguis malastruc – li vaig contestar -, encara ens queden cinc hores de pujada.

– Sabeu – va dir la Michelle – que us entenc molt bé quan parleu en català?

– Noia, això s’avisa! – va dir el Salvador -. Fa estona que tens al Raimon fent el saberut parlant en francès, i ara resulta que entens el català! No ets pas del Rosselló?

– No. Sóc de Carcassona.

– Així, ets occitana. El saps parlar, l’occità? – continuà el Salvador.

– Sí, per això us entenc. És molt semblant al català!

– Els teus pares et parlen en occità?

– No, el vaig aprendre parlant amb els avis i amb els camperols del poble on passo l’estiu – va contestar la Michelle en occità.

El Salvador es mossegà la llengua, i callà el que pensava dels pares de la Michelle.

– A propòsit – vaig dir-li -, com es diu en occità Michelle?

Miquèla.

– Doncs d’ara endavant, per a nosaltres seràs Miquèla – vaig dir -. T’agrada, el nom?

– Ben mirat, no és lleig, encara que em ve de nou, no em sembla que sigui jo. Però d’altra banda, em sembla nom de persona gran, em sento més adulta, més dona, dient-me Miquèla.

– I ara, a parlar sempre en occità – va engegar pel broc gros el Salvador, que com a bon catalanista, quan es tractava de cultures minoritàries amenaçades de desaparició, era cantellut, un mica agressiu.

– Ja l’entendràs? – vaig dir jo per suavitzar la tibantor.

– Més que quan parla francès – continuà el Salvador, seriós.

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

Primer capítol : “Històries de fantasmes” de Roald Dahl

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

 

Històries de fantasmes / Roald Dahl. Barcelona : Estrella Polar, 2010

 

Roald Dahl considerava els catorze contes que presentem en aquest volum, les seves millors històries de terror. 

Un terror que pot ser a qualsevol lloc: en el relat d’E. F. Benson es troba en el metro de Londres; en el de Richard Middleton, a l’autopista de Brighton; en el noruec Jonas Lie, en una salvatge tempesta marina; en el de Rosemary Timperley, enmig de roses blanques i la claror del sol…

I la manera de comunicar-se dels fantasmes és diversa: el de L.P. Hartley, ho fa per mitjà de postals sinistres; el de Mary Treadgold, per telèfon; i el de Robert Aickman, amb un maremàgnum de campanes d’església… mentre que l’espectre de Sheridan Le Fanu no pot parar de picar a la finestra, ja que no és més que una mà fantasma…

 


 

HISTÒRIES DE FANTASMES

 

L.P. Hartley

W.S.

 

La primera postal va venir de Forfar. Deia:

“He pensat que li agradaria rebre una visita de Forfar. A vostè sempre l’ha interessat Escòcia i aquesta és una de les raons que fan que jo m’interessi per vostè. Tots els seus llibres m’han agradat, però vol dir que coneix la gent? Ho dubto. Vulgui pensar en aquesta postal com en una estreta de mans de qui l’admira devotament.

W.S.”

Com altres novel·listes, Walter Streeter estava acostumat a rebre cartes de desconeguts. De vegades eren amables, però altres eren crítiques. Tant en un cas com en l’altre, les contestava sempre, perquè era un home observador de la norma. Malgrat tot, contestar-les representava esmerçar un temps i una energia que necessitava per escriure, circumstància per la qual es va sentir alleujat quan va veure que W.S. no havia consignat cap adreça. Com que la fotografia de Forfar no era gens interessant, la va estripar. La crítica del corresponsal anònim, malgrat tot, continuava suspesa en la seva ment. Veritablement no sabia presentar els personatges? Potser sí. Era molt conscient que, en la majoria dels casos, o bé eren projeccions de la seva personalitat o, sota formes diferents, la seva antítesi: el Jo i el No Jo. Potser W.S. se n’havia adonat. Tot i que no era la primera vegada que ho feia, Walter es va proposar de ser més objectiu.

 

Al cap d’uns deu dies va arribar una altra postal. Aquesta vegada venia de Berwick-on-Tweed. Deia:

“Què li sembla Berwick-on-Tweed? Com vostè, és a la Frontera. No m’agradaria semblar groller. No vull pas dir que vostè em sembli un cas fronterer! Ja sap que admiro moltíssim les seves històries. N’hi ha que diuen que són històries d’un altre món. A mi em sembla que s’hauria de decantar per un món o per l’altre. Una altra càlida estreta de mans de

W.S.”

Walter Streeter va rumiar una estona sobre aquelles paraules i es va posar a pensar qui devia ser la persona que les havia escrit. Era un home o una dona? La lletra semblava d’home, una lletra comercial, despreocupada i, a més, la crítica també semblava pròpia d’un home. Per altra part, allò semblava l’escorcollament habitual en una dona: volia fer-lo sentir, d’una banda, afalagat i, de l’altra, insegur. Sentia febles punxades de curiositat, però va escombrar-les aviat: no era home a qui agradés fer experiments amb persones que acabava de conèixer. De tota manera, trobava estrany pensar en aquella persona desconeguda i imaginar-la fent conjetures sobre ell, prenent-li mesures. D’un altre món, a fe!… Va rellegir els dos capítols darrers que havia escrit. Potser els mancava la fermesa que dóna el fet de tocar de peus a terra. Potser palesaven una excessiva tendència a fugir, com en el cas de tants novel·listes d’avui dia, cap a un món ambigu, un món on la ment conscient no tenia massa coses que li eren pròpies. Però, quina importància tenia tot allò? Va llençar la fotografia de Berwick-on-Tweed al foc que l’escalfava aquell dia de novembre i va mirar de posar-se a escriure; però les paraules li  sortien a batzegades, com si lluitessin amb una fortíssima barrera aixecada per la pròpia crítica. I a mesura que els dies anaven passant, va esdevenir desagradablement conscient d’una divisió que acabava de produir-se en la seva persona, com si algú s’hagués possessionat de la seva personalitat i l’hagués partit en dues. La seva obra havia deixat de ser homogènia: s’hi veien dues forces, irreconciliables i oposades, i, com que ell tractava de resoldre aquella discòrdia, l’obra procedia amb molta més lentitud. “No hi fa res”, va pensar, “potser m’havia posat en un canal massa seguit. Potser aquestes dificultats són dolors que van creixent. Potser he trobat una altra font d’inspiració. Si podia correlacionar-les totes dues i fer que aquest conflicte esdevingués fruitós, com han fet tants artistes!”

 

La tercera postal era una vista de York Minster. I hi deia:

“Sé que està interessat en les catedrals. Tinc la seguretat que, en el cas de vostè, no és cap signe de megalomania, per bé que de vegades les esglésies més petites són més agradables. En veig moltes de boniques en el curs del meu camí cap al sud. Està enfeinat escrivint o està buscant idees? Una altra forta estreta de mà en prova d’amistat,

W.S.”

Era veritat que Walter Streeter estava interessat en les catedrals. La catedral de Lincoln havia estat el tema d’una de les seves fantasies de joventut i havia escrit sobre ella en un llibre de viatges. També era veritat que admirava les grans dimensions i que se sentia inclinat més aviat a menystenir les petites esglesioles parroquials. Però, com ho podia saber W.S.? Era aquell, efectivament, un signe de megalomania? I en qualsevol cas, qui era W.S.?

Per primera vegada va quedar sorprès quan va veure que aquelles inicials eren les seves. No, no era la primera vegada, perquè ja se n’havia adonat. Eren unes inicials ben habituals: les de Gilbert, les de Maugham, les de Shakespeare… una possessió comuna. Podien ser les de qualsevol. De tota manera, ara li semblava una curiosa coincidència. Va ser aleshores que hi va pensar: i si s’hagués estat escrivint postals a ell mateix? N’hi havia que ho feien, especialment aquells que tenien personalitats dividides. No era el seu cas, naturalment… I d’altra banda s’havia produït aquella inexplicable evolució: la dicotomia que presentava la seva manera d’escriure, que ara havia passat del pensament a l’estil i que feia esdevenir llangorós un paràgraf omplint-lo de punts i comes i d’oracions subordinades, mentre en convertia un altre en una cosa tallant i incisiva, amb tot de verbs principals i punts i a part.

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

 

 

Primer capítol : “Bella confusió” de Claire Christian

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

 

Bella confusió / Claire Christian. Lleida : Pagès Editors, 2018

 

Ava: Les últimes setmanes s’havien fos en una boira en què els altres feien monòlegs sobre com entenien el que sentia perquè quan la seva àvia havia mort o quan la seva tieta havia mort o quan el seu puto gos havia mort s’havien sentit bla bla bla i bla. Però no en sabien res. No s’havia mort la meva àvia, ni la meva tieta ni el meu gos. Era la Kelly. Era la meva millor amiga.

Gideon: Escric poemes. Però no hi ha manera de dir-ho sense semblar un penjat. Ho he intentat. Així és la meva vida: intentar no semblar un penjat i compensar en excés els moments que estic convençut que semblo un penjat, com ara.

En Gideon és un poeta slam amb dues mares i una ansietat invalidant. L’Ava és una noia grega amb un pare solter i una relació complicada amb el germà de la seva millor amiga morta.

Bella confusió ens introdueix en els pensaments de dos adolescents molt diferents que s’adonen que les úniques persones que els poden ajudar a tirar endavant amb la seva vida són ells mateixos.

 

BELLA CONFUSIÓ

 

AVA

 

– No hem d’oblidar que, aquí, al Mount Saint Michaels, som una comunitat. – Les celles triangulars de la senyora Bryan són molt serioses sota els cabells llisos i engominats tirats enrere. – I quan un dels membres de la nostra comunitat cau ens hem d’unir per ajudar-nos els uns als altres a aixecar-nos. – Fa una pausa. – Aquest arbre ens servirà de recordatori.

Aleshores s’escura la gola, però no sento què diu a continuació perquè estic xisclant. El meu cos salta del seient i la meva boca entra en erupció amb un crit tan violent que em faig una mica de por jo mateixa.

– No ha caigut, s’ha mort – crido – És morta.

Set-cents caps es giren a la manera d’una onada per mirar-me.

– I un arbre? De debò? Detestava la natura! – crido a la senyora Bryan, que murmura pel micròfon que els estudiants s’asseguin.

Estic enfadada d’una manera que és nova per a mi, tots i cada un dels meus òrgans interns intenten sortir atacant del meu cos com un gos guardià rabiós, i és pel que diuen d’ella. O el que no diuen. És el que no diuen el que m’emprenya més. Els últims sis mesos he aconseguit aguantar-me, però avui, quan han començat a parlar de l’estúpida placa sobre l’estúpid tros de ciment al costat de l’estúpid puto arbre que han tardat hores a plantar, tots fent veure, no ho sé, fent veure que és una gran cosa – fent veure que els importa – no he pogut més.

– I si vol parlar d’ella, almenys digui el seu nom.

Hi ha una allau de murmuris i rialletes tot al voltant meu mentre la senyora Bryan, ara cridant, intenta calmar les masses descontrolades. Estic atrapada enmig d’una fila, saltant per sobre les persones del costat i murmurant com una sonada. El nano del serrell de punta em pessiga el cul i em giro i li pego al pit.

– Te’n deus fotre, oi? – li escupo a la cara i estic força segura de veure terror autèntic als seus ullets blaus.

Quan arribo finalment al passadís, al centre dels grups d’alumnes alterats, ara més tranquils però encara mirant-me, em quedo paralitzada.

Fes alguna cosa, Ava.

Miro la senyora Bryan que m’observa com si em volgués veure morta i em poso a riure. Digues alguna cosa, la que sigui, Ava. Para de riure. Però no ho puc evitar. Soc molt conscient que dec semblar boja per tancar, però se me’n fot.

Em passo les mans pels cabells, brando el cap i em dirigeixo a tot l’auditori.

– Sabeu què és el més insultant de tot plegat? És el cor cantant aquesta estúpida cançó de Miley Cyrus sobre pujar una puta muntanya per recordar-la, perquè això hauria fet que es volgués tornar a suïcidar.

L’auditori esclata en rialles i ovacions mentre jo ensenyo el dit del mig amb les dues mans a la senyora Bryan, em giro i camino cap al fons de la sala i surto per la gran porta doble. Sento el cop de la porta darrere meu.

Vas molt bé, Ava.

M’havia promès aquest mateix matí que intentaria ser una d’aquelles noies callades i discretes que passen desapercebudes. Fins i tot em vaig escriure “no et facis veure” al dors de la mà amb un retolador negre com a recordatori. Des del dia que vaig tornar a l’escola que la gent em mira, xiuxiueja i m’assenyala tan subtilment com un cop de puny a la cara. Em vaig plantejar de fer-me una samarreta que digués : “La meva millor amiga acaba de morir, perdoneu si us faig sentir incòmodes”, però se’ns va acabar la tinta de la impressora. En fi, es veu que saltar del seient i cridar a tot pulmó ha aconseguit el mateix efecte.

Només fa un mes que he tornat a anar a classe tot el dia; abans d’això hi vaig anar unes setmanes de mitja jornada, i només perquè no vaig tenir més remei. Si fos per mi, no hauria tornat mai. Me n’hauria anat amb un gran gest de comiat, com pintar una bona verga a la  pista d’atletisme amb herbicida o una cosa així. Però la senyora Bryan i els altres professors es van posar molt pesats amb l’últim curs i les classes que m’havia perdut i el meu pare es va quedar sense excuses per fer-los callar. Les últimes setmanes s’havien fos en una boira en què jo maldava per estar atenta o feia campana. O desconnectava quan els altre feien monòlegs sobre com entenien com em sentia perquè quan la seva àvia o quan la seva tieta s’havia mort o quan el seu puto gos s’havia mort s’havien sentit bla, bla, bla i bla. Però no en sabien res. No s’havia mort la meva àvia, ni la meva tieta ni el meu gos, era la Kelly. Era la meva millor amiga. No hi ha paraules per al que se sent i tampoc vull parlar del que se sent perquè des que va passar, tot, ara mateix, és una autèntica merda i les equacions quadràtiques no tenen cap sentit quan tot el cos em fa mal amb aquesta terrible tristesa que et deixa sense esma.

És com si la vida anés més a poc a poc. Ja em pensava que l’escola anava a poc a poc abans que ella es morís. Ara sembla que el temps s’hagi mort amb ella. El que ho empitjora és que tots es comporten com si estiguessin emprenyats amb mi, i amb ella. Estan emprenyats amb ella perquè va passar i estan emprenyats amb mi perquè no supero que hagi passat. Però només fa sis mesos. No és res. M’imagino que em sentiré així la resta de la meva vida.

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

 

 

Primer capítol : “Els ulls se’m van tancar…” de Patrick Bard

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

 

Els Ulls se’m van tancar… / Patrick Bard ; traducció de Pau Joan Hernàndez. Barcelona : Kalandraka, 2018

 

La Maëlle als seus setze anys és una jove amb un caràcter ferm i una alumna aplicada de l’institut, simpàtica, solidària amb els companys i líder a l’equip d’handbol.

Però alguna cosa succeeix en la seva vida, que dóna un gir de 180 graus.

Cada dia viu més temps abstreta per les xarxes socials, abandona l’esport, canvia la seva forma de vestir, deixa al seu xicot. De forma gradual, tot el seu interès se centrarà entorn del conflicte que es viu en l’Orient Pròxim.

 

ELS ULLS SE’M VAN TANCAR…

 

MAËLLE 

En un barri perifèric de Le Mans, setembre del 2014

 

De vegades, em pregunto si no dec ser morta. Però, no, soc ben viva, i el bebè que se’m belluga dins el ventre no para de recordar-m’ho. Soc viva i en Redouane és mort. A través de la finestra, puc veure el jardí de casa, amb els seus geranis, la seva gespa tallada ben curta, el seu parterre de rosers marcits. Casa nostra és idèntica a la dels nostres veïns de la dreta i la dels de l’esquerra. Sort que hi ha números a les portes per orientar-se.

Contemplo aquesta habitació irreal. Les marques més clares que assenyalen a les parets on hi havia hagut els pòsters de la Beyoncé que una adolescent que ja no reconec va arrencar.

Tinc ganes de sortir. No m’està permès de fer-ho. Excepte per anar a signar a comissaria. Matí, migdia i vespre.

Baixo per l’avinguda dels Til·lers, passo per davant la botiga de motocultors, el gimnàs, el magatzem de bricolatge, la fleca, el Cafè dels Esports. Fins que arribo a la comissaria, on signo el full de la condicional, matí, migdia i vespre; vespre, matí i migdia.

Després, refaig el camí en sentit contrari i torno a casa.

El més dur d’assimilar és la idea que em van manipular. De vegades, m’agafen ganes d’entrar a Facebook, de parlar amb les meves germanes per tranquil·litzar-me. Abans, ho fèiem constantment, elles m’envoltaven, potser fins i tot massa. Però la mare m’ha tallat la connexió a internet i no em deixa ni tan sols tenir mòbil. Confiscat. Mai no m’havia sentit tan sola. La mare no comprèn que la Maëlle ja no tornarà mai més, que continuaré sent l’Ayat i que això és per sempre. Tampoc no comprèn que, fins i tot després de tot el que ha passat, jo porti encara un fulard – amb prou feines un hijab! – i que no mengi porc. L’altre dia, em va sorprendre quan resava, de genolls, a la catifa. Es va posar a cridar que tornava a estar amb ells. Va trucar als de la unitat contra l’adoctrinament, però ni tan sols ells no van aconseguir tranquil·litzar-la. Al final, seguint el consell del pare, la mare va desmuntar la porta de la meva habitació per poder-me vigilar nit i dia. Però, és clar, ella també ha de dormir de tant en tant.

Per sort, quan em desperto per la Fejr, la pregària del matí, cap a les quatre, no hi ha ningú per espiar-me, LOL. És molt millor així. Què es pensen? Jo sé molt bé el que em va passar.

Només que poguessin deixar-me respirar, en comptes d’ofegar-me d’aquesta manera…

Es comporten ben bé com si volguessin que me’n tornés. No em permeten ni una cortineta. No volen admetre que la religió m’ajuda. Que la necessito per continuar endavant, que l’oració és l’única cosa a què em puc agafar. La mare és atea i no ho pot comprendre. L’hi perdono perquè sé com m’estima. Ara que el meu bebè no trigarà a néixer, començo a adonar-me de com és de poderós aquest amor. I en va necessitar molt, d’amor, per anar-me a buscar allà, a Turquia. I també després, quan vam tornar. Mai no oblidaré la mirada que em va llançar quan la policia va detenir-me a l’aeroport de Roissy.

De vegades, ja no sé ni on soc. Fins i tot hi tornaria, si pogués. Tinc la sensació que allà em comprendrien millor. Encara em dic que, al capdavall, potser són ells els qui tenen raó i és aquí que em menteixen. Si no haguessin matat en Redouane, potser me n’hauria tornat a anar. Amb ell. O sense. Aneu a saber.

La seva absència m’ha deixat un gran buit a dins, un buit que el bebè no aconsegueix omplir. Moltes vegades, parlo amb en Redouane, encara que sàpiga perfectament que és mort. Espero que sigui al paradís. No em puc creure que hagi anat a l’infern. En Redouane no era cap traïdor. I encara menys un descregut. Només era tou. Per això el van matar. Per sort, també parlo a la nena que duc al ventre. Només falten quatre mesos per al part. Quan hi penso, no estic gens tranquil·la. Quan hagi passat la tardor, ella ja hi serà. I jo, acabaré de fer disset anys. De fer, no de celebrar, és clar.

Sóc vídua, dos cops vídua, i només tinc setze anys. El meu primer marit va ser polvoritzat per un coet abans que tingués temps de conèixer-lo. I me’n van matar el segon quan havíem fugit plegats de Síria.

 

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

 

 

Primer capítol : “Ciutat d’orfes” d’Avi

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

 

 

Ciutat d’orfes / Avi ; traducció de: Lluís-Anton Baulenas. Barcelona : Bambú, 2012

 

El 1893, els carrers de Nova York són plens de vida i també de perills.

Si ets un repartidor de diaris, com en Maks Geless, de tretze anys, val més que vagis amb compte amb en Bruno, el líder de la banda dels Busca-raons que intenta aconseguir el control de tota la premsa del Lower East Side.

Convertit en detectiu, Maks s’haurà d’enfrontar a un món dominat per l’avarícia i el delicte, mentre lluita contra forces molt poderoses que amenacen els immigrants nouvinguts i la convivència de la seva pròpia família.

Una novel·la juvenil detectivesca, amb certs aires que ens recorden a Dickens, sobre l’amistat, la confiança, la honradesa i la cooperació en una època gens fàcil.

 

 

CIUTAT D’ORFES

Per a en Dan Darigan

Ciutat de Nova York, 1893

 

1. 

Passen coses sorprenents.

Mires una persona pel carrer i podries no tornar a veure-la mai més. Mai. Aleshores topes per atzar amb un altre estrany i tota la teva vida canvia per sempre. Ho veus què vull dir? Em refereixo a mots com ara sort, oportunitat, coincidència, casualitat, atzar, miracle, a més d’un munt d’altres paraules que intueixo que ni tan sols conec.

Però passa que sé una història en què podria utilitzar tots aquests mots. Tracta d’un noi que es diu Maks Geless. Sí, Maks, amb k. M-a-k-s.

Bé, aquest Maks és un noi de tretze anys, d’alçada normal, de cara vermella, de cabells castanys escabellats, que sempre va amb una gorra de drap, jaqueta de teixit de lona, pantalons i unes botes d’allò més acceptables. És venedor de diaris, el que s’anomena un newsie. Per això, ara mateix té a la mà un exemplar del diari de la ciutat de Nova York The World, i crida:

— Extra! Extra! Llegiu-ho tot sobre el cas! Assassinat al Waldorf. Terrible baralla amb un boig! Dos homes morts! Llegiu-ho a The World! El millor diari del món! Només per dos centaus!

Ep, els diaris no ho diuen pas tot, oi? Doncs, en aquest cas, l’únic que sap el que realment va succeir al Waldorf és… en Maks.

Segur que vosaltres penseu: com podria arribar a saber-ho, aquest noi, aquest newsie?

Ara us ho explicaré.

Aquesta història comença el dilluns 9 d’octubre de 1893. És cinc dies abans del dia d’aquest titular que acabeu de sentir. És tard, la nit s’acosta lleugera. Els fanals elèctrics tot just comencen a brillar. En altres paraules, la llarga jornada laboral s’està atenuant.

No pas per a en Maks, que encara és a la seva cantonada de sempre, la del carrer Hester amb l’avinguda Bowery. Fa cinc hores que està venent The World. N’ha venuts trenta-nou. Si en ven un més haurà acabat el paquet sencer. Si se’n surt, tindrà vuit centaus a la butxaca.

Ara escolteu bé, perquè això és important.

El 1893 els newsies compraven els diaris i després els venien. Així, comprar el paquet de quaranta exemplars costava a en Maks setanta-dos centaus. Després els venia a dos centaus cada un. Significa que per les cinc hores de treball, si els venia tots, hi guanyava vuit centaus. No és pas gaire, dieu? Compte, perquè en aquella època podies comprar una llauna de carn de porc amb pèsols per sis centaus, prou menjar per a un dia, que era més del que algunes persones aconseguien.

Probablement esteu pensant que per vuit centaus no val la pena treballar tantes hores. Però això era el 1893, una època difícil. Les fàbriques tancaven. Els treballadors eren acomiadats… No hi havia gaires llocs de treball. No era fàcil trobar un indret per viure. De fet, la gent va batejar aquells dies com el “Gran Pànic de 1893”. I el fet és que la família d’en Maks ha de pagar el lloguer aquesta setmana. Quinze dòlars! Per a ells és una quantitat enorme.

El que vull dir és que la família d’en Maks el necessitava perquè hi aportés el seu jornal, el qual, tal com ja heu endevinat, és de vuit centaus de dòlar al dia.

La majoria dels dies, quan en Maks acaba la venda dels seus diaris, li agrada quedar-se al barri per veure com s’ho han fet els seus companys newsies. No us en oblideu, això és Nova York. La zona est de la part baixa. Sempre hi passa una cosa o altra.

Aquest vespre, en Maks només vol arribar a casa i sopar. No és estrany, té fam vint-i-cinc hores al dia, vuit dies a la setmana. I l’última vegada que ha menjat és per esmorzar, un panet i un bol de cafè amb llet.

Així doncs, en Maks aixeca el seu últim diari i crida el millor dels seus reclams:

— Extra! Extra! Llegiu-ho tot sobre el cas! Joe Gorker, dirigent polític, acusat de robar milions de dòlars a la ciutat! Ja hi ha fixada la data del judici! Més gent empresonada! Llegiu-ho a The World! El millor diari del món! Només per dos centaus!

És clar, de vegades, tot cridant els titulars, en Maks fantasieja que algun dia ell també sortirà al diari per haver fet alguna cosa gran, com podria ser la invenció d’una màquina voladora. Així The World hauria de fer aparèixer la seva foto a la primera pàgina, tal com feia amb aquell idiota d’en Joe Gorker. Tot seguit, en Maks recorda que el seu ofici és vendre notícies, no pas sortir-hi. A més, The World no para d’escriure sobre en Joe Gorker, pregonant que el paio és un estafador més fals que un duro sevillano.

De tota manera, l’esgarip d’en Maks funciona perquè, un instant després, un elegant cavaller amb barret de copa, bigoti, coll blanc emmidonat, el que alguns denominen “gall d’indi inflat”, li fa un senyal amb el dit.

En Maks s’hi acosta corrents.

L’home mostra una moneda.

— Tens canvi, noi?

— Ho sento, senyor. No, senyor.

D’acord, que en Maks pugui ser el meu heroi no significa que hagi de ser un sant. I tal com he dit, per a ell, uns quants cèntims són importants. Necessita tot el que pugui obtenir.

— Entesos — diu el fatxenda— . Queda’t el canvi.

— Gràcies, senyor! — diu en Maks mentre fa a mans a aquest individu l’últim exemplar que li quedava.

El paio se’n va tot llegint els titulars.

En Maks es diu: “Ja s’ha acabat la jornada!”. I es fica la moneda de cinc centaus a la butxaca. Però tot just ha acabat de fer-ho quan… Sabeu qui veu? En Bruno.

Aquest Bruno és un nano força desagradable. Supera en Maks en alçada per més d’un cap i té la cara esquitxada per un borrissol de greixosos cabells rogencs que li ballen davant els ulls, un dels quals és guenyo. Al cap, hi duu un barret de bolet marró tirat enrere, cosa que fa que les orelles li sobresurtin com un parell de coliflors tibants.

El fet és que en Bruno només té disset anys, però és el cap de la banda dels Buscar-raons. Darrerament, ell i la seva banda han estat estomacant la colla de newsies de The World per robar-los els diners i cremar-los els diaris.

Per tant, en Maks sap que si en Bruno li posa els ulls al damunt, les coses aniran malament. I no pas només pel fet que li robin els diners. Si en Maks els perd, l’endemà no podrà comprar els diaris per vendre. Sense diaris, no hi haurà diners i el lloguer de la família no es podrà pagar.

En altres paraules, no hi ha elecció. En Maks ha d’arribar a casa amb els seus diners.

El problema és que casa seva és un pis de tres habitacions que dóna al carrer Birmingham, a prop del riu East. Això significa que és a quinze illes ben bones de distància, cosa que, ara mateix, li sembla tan lluny com el Pol Nord.

O sigui, que si en Maks vol conservar els diners, haurà de córrer més ràpid que qualsevol dels Busca-raons o estar disposat a barallar-s’hi.

No sé pas vosaltres, però en Maks s’estima més posar-se a córrer.

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.