Biblioteca Joan Triadú : “25 anys al teu costat”

 

20210324_112135

 

El dia 24 d’abril, la Biblioteca Joan Triadú celebrarà el 25è aniversari de la seva inauguració.

Per això volem saber què significa la Biblioteca Joan Triadú per a vosaltres!

 

25 anys Instagram

 

Si voleu participar en aquesta campanya, passeu per la Biblioteca Joan Triadú per escriure a la nostra pissarra què és per a vosaltres la Biblioteca.

I si no podeu venir aquí, feu-vos una foto amb un paper o cartolina amb la vostra frase i ens l’envieu per correu electrònic: b.vic.jt@diba.cat

 

Categories :

Infantil :  fins a 14 anys

Joves / Adults :  a partir de 15 anys

 

Farem el sorteig d’un lot de llibres per a infants i un lot de llibres per joves / adults entre tots els participants.

El dia 24 d’abril tindrà lloc el sorteig i a partir del dimecres 5 de maig es podrà venir a recollir els premis.

 

A més, a tots els usuaris que participin els obsequiarem amb la bossa del 25è aniversari de la Biblioteca!

 

25 anys Instagram 2

 

Recomanacions de lectura : “Per què no noto com gira la terra i altres preguntes fonamentals sobre la ciència” de James Doyle

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar aquest llibre que respondrà d’una manera divertida a totes les preguntes que alguna vegada ens hem fet:

 

poridentidad   

Per què no noto com gira la terra i altres preguntes fonamentals sobre la ciència / escrit per James Doyle ; amb il·lustracions originals de Claire Goble. Barcelona : Librooks, 2018.

 

PER QUÈ m’he de RENTAR? PER QUÈ no CAUEN, ELS AVIONS? COM es FORMEN, les MUNTANYES? PER QUÈ és BLAU, el MAR? PER QUÈ SOMIO?

Aquest llibre es fa preguntes clares i directes sobre la ciència i explora el què i el com de temes tan variats com la física, la química, la biologia, la tecnologia i la psicologia.

Per què no noto com gira la Terra? És una introducció irreverent i informativa a la ciència, mitjançant preguntes enginyoses. Cada pregunta obre pas a una exploració detallada i plena de fotografies, il·lustracions i diagrames.

Els nens i nenes aprendran, per exemple, com funcionen els seus cossos, per què les fulles són verdes, per què somiem, i si el famós “Núvol” és un núvol de veritat.

Ple d’humor i divertides il·lustracions, aquest llibre és perfecte per a les ments joves i els científics i científiques del futur.

 

 

20210329_112854

20210329_112840

20210329_112607

20210329_112658

 

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

 

 

Primer capítol : “Hem nedat a l’estany amb lluna plena” de Raimon Esplugafreda

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

lluna

Hem nedat a l’estany amb lluna plena / Raimon Esplugafreda. Barcelona : Columna, 2007

 

Recuperar una marededéu romànica pot portar molts maldecaps, i en Raimon i la Miquèla prou que ho saben. Aquesta desesperada recerca per camins i dreceres del Pirineu més feréstec els farà descobrir una petita comunitat aïllada entre muntanyes, un paradís idíl·lic on és permès d’entrar-hi, però d’on no es pot sortir.

Els nostres protagonistes saltaran d’embolic en embolic i alhora naixerà en ells una profunda amistat que els portarà a tastar el risc de l’aventura i l’atracció del primer amor. 

 

 


 

 

HEM NEDAT A L’ESTANY AMB LLUNA PLENA

 

… mi ritrovai per una selva oscura

ché la diritta via era smarrita.

Ah, quanto a dir qual era é cosa dura

esta selva selvaggia e aspra e forte

che nel pensier rinova la paura!

(Dante, any 1300)

 

… me retrobé per una selva escura,

que la dreta via era fallida.

Hay!, quant a dir qual era és cosa dura

esta selva salvatge, aspra e fort,

que.l pensament nova por me procura!

(Traducció catalana d’Andreu Febrer, any 1429)

 

… em vaig trobar dins una selva obscura

perquè de la drecera havia fet marrada.

Ah, com de dir com era és cosa dura

aquesta selva salvatge i aspra i forta

que, en pensar-hi, se’m renova la paüra!

(Traducció de Raimon Esplugafreda, any 1980)

 

 

1

ELS LLAMPS DE LA PICA D’ESTATS

 

Sóc català, pallarès d’adopció, em dic Raimon i tinc dinou anys. Sempre m’han empipat aquells autors que comencen els seus relats (generalment una mentida de dalt a baix) per la teulada, i fins que no arribes al tercer capítol no t’assabentes del que l’autor ha amagat curosament, és a dir, que el Pere del primer capítol és en realitat, i precisament, l’oncle del Pau que apareix en el segon. No, res de res de tot això.

Avui, en decidir-me a relatar per escrit la verídica història d’aquest darrer estiu, vull jugar net i dir ben clar d’entrada qui sóc i com sóc. M’agrada la muntanya (i evidentment moltes altres coses que en aquest relat no vénen a tomb). M’agrada pujar als cims i als tossals (però no en vull saber res, d’escalades perilloses). M’agrada esquiar, pescar, caçar, navegar en bot inflable pels estanys, banyar-me en l’aigua gelada dels torrents escumejants quan el sol escalfa de valent, collir maduixes a l’estiu i bolets ara a la tranquil·la tardor, caminar de nit pel bosc a la claror de la lluna, contemplar el temporal des del refugi, sentir xiular el vent adés fred adés calent de la carena, trobar dalt dels cims o en els refugis una nova amiga i endinsar-me amb ella pel prat, al capvespre, vers el torrent que trenca amb la seva obstinada música el silenci… (molt burgès, diràs, amic lector, com si jo no conegués el revoltant gust de la humiliació, i el fred, implacable, xantatge dels poderosos).

Aquest any n’he trobat una, d’amiga. És occitana, es diu Miquèla i té disset anys. I no vull enganyar-vos: em sembla que n’estic ben enamorat. La vaig conèixer un cap de setmana de juliol al refugi de Vallferrera. Jo i el meu amic Salvador, de Sort, hi havíem pujat la nit de dissabte, amb la intenció de sortir l’endemà de bon matí a fer la Pica d’Estats.

Recordo que aquell dia, en despertar-me, no sabia ben bé on em trobava, si a la caravana, a la casa de Puigcerver o al pis de Barcelona. L’olor (o potser més aviat la pudor) de xiruques que emplenava l’estança, de sutge de la llar de foc i de brutícia en general, em féu adonar d’on era.

Vaig obrir els ulls. La llum que entrava per les escletxes era esplendorosa, feia endevinar un dia radiant d’estiu. “Bon temps per pujar a la Pica!”, vaig pensar.

A la meva esquerra, el Salvador dormia encara profundament amb els braços fora del sac. El lloc de la meva dreta, que quan vaig gitar-me era buit, ara era ocupat per una noia que dormia plàcidament. Vaig contemplar-la en la penombra. Era prima, bruna, de pell tibant i lluent, bonica. Em vaig sentir secretament orgullós que ella hagués escollit el lloc del meu costat.

Vaig llevar-me sense fer fressa i, agafant la tovallola i el sabó, vaig sortir i em vaig dirigir al torrent d’Areste, que hi ha unes passes més avall. Vaig despullar-me i em vaig quedar en banyador. S’havia de guardar un cert decòrum, perquè dintre de molt poc es despertarien els altres estadants del refugi i vindrien tots als “quarto de bany”.

Després de rentar-me en l’aigua gelada del torrent, m’envaí una sensació de benestar. L’aire era fres, però el sol, acabat de sortir, quasi cremava ja la meva pell bruna del treball a la intempèrie (no t’he dit encara, lector amic, que m’estic fent, jo mateix, una casa a Sort. No te’n riguis per sota el nas, és veritat!). Badava contemplant abstret el pla de Boet, encara ombrívol, bo i palpant orgullós les petites punxes negres que havien sortit durant la nit a la meva barba, quan, entre el brogit de l’aigua, vaig destriar el soroll d’uns passos, mentre em queia al damunt una ruixada d’aigua fresca i sentia dir, en francès: 

– Bon dia, paleta solitari!

Em vaig girar sorprès. La meva desconeguda veïna de la nit, en banyador i amb els peus dins l’aigua, em mirava riallera. Abans que jo digués res, continuà:

– No ets aquell noi que està construint una casa prop de Sort, a la vora del riu?

– Sí. Com ho saps? – vaig contestar-li, també en francès.

– Et veig cada dia com treballes. Estem acampats una mica més avall.

– A la font de la Verneda?

– No sé com es diu, però sí que hi ha una font.

I avançant dins del torrent, cap al pont de troncs, com si volgués dutxar-se amb els blancs esquitxos de l’aigua rabent, va continuar, cridant, a causa del soroll de l’aigua:

– El meu germà i els nostres amics són piragüistes.- I veig que també muntanyencs – vaig dir, també quasi cridant.

– No gaire. La muntanyenca sóc jo. El meu germà i el Georges han vingut perquè els he demanat que m’acompanyessin a la Pica d’Estats.

– Podies haver-m’ho demanat a mi…!

– Si hagués sabut que eres muntanyenc, perquè no? Però em pensava que només t’agradava posar totxos i fer el mico.

– Què vols dir, amb això de “fer el mico”?

– Tot sovint et veig enfilat dalt dels arbres. L’altre dia t’estava mirant dalt d’un arbre de l’altra banda del riu i un instant després ja eres en aquesta banda, posant totxos. Com t’ho vas fer?

– Venia de fer la migdiada a la borda de les Moreres. Després vaig travessar el riu amb el funicular.

Es girà sorpresa. Tenia tot el cos ensabonat.

– La borda de les Moreres? El funicular? Què és tot això?

– El funicular són dues cordes que tinc instal·lades entre un arbre d’aquesta banda i un de l’altra, que em serveixen per a travessar el riu.

– Que divertit!

La resposta em va agradar. Moltes noies que coneixia haurien dit: “Quina por!”. Decididament era una noia simpàtica, a més de maca. És clar que encara faltava veure si em prendria per un ximple quan li digués que m’estava construint una casa jo mateix.

– Quan vulguis t’hi deixaré viatjar, amb el funicular. I t’ensenyaré la borda de les Moreres i la casa que m’estic construint.

– Com és que no tens manobre?

– Ni paleta. Jo no en sóc.

– Doncs, què ets?

– Sóc estudiant d’arquitectura, a la Universitat Politècnica de Barcelona. Em faig la casa durant les vacances.
– Ha de ser apassionant, fer-se un mateix la casa, de la manera que vol i al lloc que estima! – em va dir seriosa mentre sortia de l’aigua i s’estirava damunt la gespa, per a eixugar-se al sol -. Com et dius?

– Raimon. I tu?

Michelle. Puges a la Pica, avui?

– Sí. I vosaltres?

– També.

 

 

Érem una bona colla, esbufegant pel caminoi que s’enfila fent esses pel coster de sobre el refugi: la Michelle, el seu germà Bernard, el seu amic, el Georges, el Salvador i tres nois que el Salvador anomenava la “colla dels cigrons”, perquè la nit abans s’havien passat unes quantes hores al voltant de l’olla on pretenien coure cigrons sense aconseguir-ho, fins que una ànima caritativa els informà que s’havien d’haver posat en remull el dia abans.

El grup s’allargassà lentament. Els de la colla dels cigrons anaven al davant. Amb els piolets a les mans caminaven lleugers com si s’ho haguessin de menjar tot. El Salvador, la Michelle i jo tancàvem la marxa. Sempre m’ha agradat començar amb un pas lent però regular. D’aquesta manera, un cop agafat el ritme, puc caminar tot el dia sense sentir pràcticament la fatiga. Ara, però, prou que la sentia, malgrat portar la motxilla quasi buida, ja que els dels cigrons imposaven un ritme excessiu. Anàvem callats, tossuts cap amunt. Quan el camí deixa el vessant del torrent d’Areste per girar cap al de Sotllo, vam reposar un instant a peu dret. El cel de juliol era d’un blau puríssim, en el qual es retallava triangular i majestuós el rei Monteixo. Feia calor. Llunyà, en el fons del barranc, bramulava el torrent de Sotllo. A ponent, es veia un petit nuvolet.

– Millor que no hi fos – va dir el Salvador, que anava carregat amb una considerable motxilla que s’adeia molt bé amb les dimensions de la seva persona. El Salvador és un pes pesant: aixeca un pam més que jo i és una mula pujant als cims. Només les ulleres l’humanitzen i quan el coneixes veus que és un tros de pa.

– No siguis malastruc – li vaig contestar -, encara ens queden cinc hores de pujada.

– Sabeu – va dir la Michelle – que us entenc molt bé quan parleu en català?

– Noia, això s’avisa! – va dir el Salvador -. Fa estona que tens al Raimon fent el saberut parlant en francès, i ara resulta que entens el català! No ets pas del Rosselló?

– No. Sóc de Carcassona.

– Així, ets occitana. El saps parlar, l’occità? – continuà el Salvador.

– Sí, per això us entenc. És molt semblant al català!

– Els teus pares et parlen en occità?

– No, el vaig aprendre parlant amb els avis i amb els camperols del poble on passo l’estiu – va contestar la Michelle en occità.

El Salvador es mossegà la llengua, i callà el que pensava dels pares de la Michelle.

– A propòsit – vaig dir-li -, com es diu en occità Michelle?

Miquèla.

– Doncs d’ara endavant, per a nosaltres seràs Miquèla – vaig dir -. T’agrada, el nom?

– Ben mirat, no és lleig, encara que em ve de nou, no em sembla que sigui jo. Però d’altra banda, em sembla nom de persona gran, em sento més adulta, més dona, dient-me Miquèla.

– I ara, a parlar sempre en occità – va engegar pel broc gros el Salvador, que com a bon catalanista, quan es tractava de cultures minoritàries amenaçades de desaparició, era cantellut, un mica agressiu.

– Ja l’entendràs? – vaig dir jo per suavitzar la tibantor.

– Més que quan parla francès – continuà el Salvador, seriós.

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

Els refranys catalans : Març

 

Refranys Mar

 

Com tots bé sabeu, la cultura catalana és molt rica en refranys, dites i frases fetes.

Aquí hem recollit alguns refranys en els que el protagonista és el mes de Març. Alguns potser els coneixeu, però de ben segur que en descobrireu de nous!

(Alguns refranys estan escrits en català antic)

 

antique-birds-winter-spring-image-450x282

 

Març :

Març, marçot, mata la vella a la vora del foc, i la jove si pot.

Març marceja i la gent bogeja.

El març porta mal de cap.

Març i els seus marçons fan córrer els minyons.

Pel març, corre el diable per totes parts.

Març que massa marceja, o mata o malmeja.

Pel març no et llevis ni un pedaç.

Sol de març, pigues i barbs.

El març té trenta-un dies i tres-centes fesomies.

Pel març marçot no et treguis el tricot.

En el març, qui no té sabates ja pot anar descalç.

Quan el març fa de maig, el maig fa de març.

 

3791fd0735487aa63252318351f40952

 

El mes de març i la natura:

Març ventós i abril plujós, fan el maig florit i formós.

Pel març, els ametllers en flor i el jovent en amor.

Pel març, la verdor, i per l’abril, la flor.

Neu gelada pel març, pluja forta al maig.

Març, marcejador: que de nit fa fred i de dia calor.

La lluna vella de març no marxa sense glaç.

Pel març el sol rega i l’aigua crema.

Març ventós i abril plujós fan ésser el pagès orgullós.

Primavera, temps d’alegria, s’escurça la nit i creix el dia.

Aigua de març, herba en els sembrats.

Cada gelada al mes de març, una pedregada al mes de maig.

Trons al març, fred abril i maig.

Març, marçó, al matí cara de gos i al vespre galant minyó.

No hi ha març sense neu ni Mare de Déu.

El sol de març porta refredats.

El sol de març es nota set anys a la cara.

En març, ja està núvol, ja està ras.

Pel març, la múrgola sota l’arçar.

 

 

El mes de març a pagès :

De flor de març, fruit no en veuràs. 

Març ventós, pel pagès és profitós.

Pel març, herbes per totes parts.

Pluja de març, dóna faves i lleva blat.

Per Sant Josep, el marduix treu el bec.

Per Sant Josep, verdeja el cep.

De la flor que el març veurà, poc fruit se’n menjarà.

Si no llaures pel març, ja no llauraràs.

Quan al març trona, l’ametlla és bona.

Per Sant Josep enllà, posa’t trumfons a sembrar.

Si no podes pel març, no veremaràs.

Tota vinya estimada, pel març, treballada.

Civada i espelta, fins al març no es desperta.

Pel març la falceta al braç.

Civada pel març, llenya per l’abril i blat pel maig.

Sembra de cigrons, el primer divendres de març.

 

 

 

El mes de març i els animals :

Març, marçàs: de l’ovella en faràs pedaç.

Març: falsa primavera que enganya el bestiar.

Primavera arribada, ovella esquilada.

Tords a la darreria de març, l’hivern és llarg.

A meitat de març, l’oreneta i el tord se’n van.

L’euga ben cuidada, pel març aparellada.

Pel març la cabra a l’arç, l’ovella a la cultiva i el bou al ribàs.

Pel març i l’abril, el cucut surt del niu, però si hi ha neu, no el veureu.

Març aborrascat, ni ovelles ni corders ha deixat.

Per la Mare de Déu de març treu el xai de totes parts.

Pel març ton les ovelles.

Pel març s’esquilen els ases. Pel març treu el cap el llargandaix.

 

 

 


 

Tots aquests refranys els hem trobat als següents llibres que tenim a la biblioteca i que podeu agafar en préstec durant 30 dies :

10.000 refranys catalans, 370 frases fetes / recull realitzat per: Josep Pujol i Vila. Tarragona : Arola, 2012

Calendari de refranys / Joan Amades ; introducció de Francesc Garreta. Tarragona : El Mèdol, 2002.

 

 

 

Novetats de Novel·les juvenils de la Biblioteca Joan Triadú (Març 2021)

 

A la Sala Infantil i Juvenil de la Biblioteca Joan Triadú tenim un munt de llibres molt interessants que ens agradaria recomanar-vos.

En aquesta ocasió són NOVEL·LES JUVENILS que segur que us agradaran!

Aventures fantàstiques, obres realistes i dramàtiques, històries d’humor i d’actualitat, trames plenes de misteri… quin us agrada més?

 

I recordeu que a la Biblioteca trobareu aquests llibres i moltíssims més!

 

 

 

 

Aquests llibres els trobareu a la biblioteca i us els podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Hi havia una vegada… “Agu trot ” de Roald Dahl

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres infantils favorits I** (de 7 a 10 anys). Aquests llibres expliquen històries que creiem que us agradaran: històries divertides, de misteri, fantàstiques, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

81ZLaMRC+5L

 

Agu trot / Roald Dahl ; il·lustracions de Quentin Blake . Barcelona : Estrella Polar, 2010

 

El senyor Hoppy, un solter jubilat, sent un amor secret per la senyora Silver, una vídua molt atractiva.

Ella, però, omple d’atencions l’Alfie, la seva tortuga.

El pla terriblement enginyós del senyor Hoppy per vèncer el seu rival i aconseguir l’amor de la senyora Silver per mitjà de cent quaranta tortugues -com a mínim!- us deixarà amb un pam de nas. 

 


 

AGU TROT

 

20210304_121151

 

Nota de l’autor

Fa anys, quan els meus fills eren petits, a casa teníem, gairebé sempre, una o dues tortugues al jardí. En aquell temps, una tortuga que s’arrossegués per la gespa del jardí o per l’eixida era una visió freqüent. Es podien comprar força bé de preu a qualsevol botiga d’animals domèstics i, de tots els animalets per a nens, eren possiblement els menys empipadors i els menys perjudicials.

Les tortugues acostumaven a portar-les a Anglaterra per milers, engabiades, la majoria des del nord d’Àfrica. Però fa uns anys es va aprovar una llei que considerava il·legal entrar tortugues al país. No ho van fer per protegir-nos a nosaltres. Les tortuguetes no representaven cap perill per a ningú. Es va fer purament per consideració cap a les mateixes tortugues. Els traficants que les portaven acostumaven a atapeir les gàbies amb centenars de tortugues sense menjar ni aigua i, en aquestes condicions terribles, moltes morien durant el viatge per mar. Així doncs, abans de permetre que aquesta crueltat anés endavant, el govern va posar fi al negoci.

Tot el que s’explica en la història que llegireu va passar quan tothom podia anar i comprar una simpàtica tortugueta a qualsevol botiga.

 

20210304_121206

 

El senyor Hoppy vivia en un piset enlairat en un edifici alt de formigó. Vivia sol. Sempre havia estat un home solitari i d’ençà que s’havia jubilat estava més sol que mai.

A la vida del senyor Hoppy hi havia dos amors. Un eren les flors que feia créixer al seu balcó. Creixien en testos, en cossis i en cistells, i a l’estiu el balconet es convertia en un desgavell de colors.

 

20210304_121223

 

El segon amor del senyor Hoppy era un secret que havia guardat gelosament per a ell sol.

El balcó immediatament per sota del d’ell sobresortia una mica més que no pas el seu, de manera que el senyor Hoppy sempre tenia una bona vista d’allò que passava a baix. Era el balcó de la senyora Silver, una atractiva senyora d’edat mitjana. La senyora Silver era una vídua que també vivia sola. I, encara que ella no ho sabia, era d’ella de qui secretament estava enamorat el senyor Hoppy. L’havia estimada des del seu balcó durant molts anys, però, com que era un home molt tímid, mai no havia estat capaç de donar-li ni la més petita pista del seu amor.

Cada matí, el senyor Hoppy i la senyora Silver intercanviaven una conversa molt educada, l’un mirant a baix des de dalt, i l’altra mirant cap amunt; però mai no passaven d’aquí. La distància entre els dos balcons no devia ser de més d’uns quants metres, però al senyor Hoppy li semblaven milions de quilòmetres. Es delia per convidar la senyora Silver a prendre una tassa de te amb pastes, però sempre que les paraules li ballaven als llavis, es desanimava. Com ja he dit, era un home molt molt tímid.

 

20210304_121247

 

Ai!, si tan sols, es repetia a ell mateix, si tan sols pogués fer alguna cosa fantàstica com salvar-li la vida o rescatar-la d’una banda de criminals armats, si tan sols pogués dur a terme alguna proesa extraordinària que el convertís en un heroi als ulls d’ella. Si tan sols…

 

20210304_121300

 

L’inconvenient amb la senyora Silver era que ella donava tot el seu amor a algú altre, i aquest algú era una petita tortuga anomenada Alfie.

Cada dia, quan el senyor Hoppy mirava pel balcó i veia la senyora Silver que xiuxiuejava paraules tendres a l’Alfie i li amanyagava la closca, se sentia absurdament gelós. No li hauria importat ser ell mateix una tortuga, si això hagués volgut dir que la senyora Silver li acariciaria la closca cada matí i li mormolaria paraules tendres.

 

20210304_121327

 

L’Alfie vivia des de feia molts anys amb la senyora Silver, al seu balcó, estiu i hivern. Al voltant del balcó hi havia taulons que tapaven les vores perquè l’Alfie pogués passejar-se sense por de caure, i en un racó hi havia una caseta fins on l’Alfie podia arrossegar-se cada nit i quedar-s’hi ben calentó.

Quan al novembre arribava el temps més fred, la senyora Silver omplia la caseta de l’Alfie amb fenc sec. La tortuga podia arrossegar-se fins allí, colgar-se ben endins sota el fenc i dormir durant uns quants mesos seguits sense aigua ni menjar. D’això se’n diu hivernar.

Al començament de la primavera, quan l’Alfie notava el temps càlid a través de la seva closca, es despertava i s’arrossegava lentament fora de la seva caseta cap al balcó. I la senyora Silver picava de mans amb alegria i cridava: “Benvingut altre cop, ratolinet! T’he trobat a faltar tant!”.

Era en moments com aquests que el senyor Hoppy desitjava més que mai poder canviar-se el lloc amb l’Alfie i convertir-se en una tortuga.

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

3, 2, 1… RECOMANEM! : “Frnck” de Brice Cossu i Olivier Bocquet.

 

 

 

Continuem amb les videorecomanacions que anem penjant al nostre canal de YouTube, on us proposarem títols de llibres, àlbums musicals i pel·lícules que esperem que us agradin.

 

En aquest cas, l’Olvan (8 anys) ens proposa la lectura dels seus còmics preferits: “Frnck” de Brice Cossu i Olivier Bocquet.

 

 

I també seria interessant escoltar el que a vosaltres, els usuaris de la biblioteca, us agrada llegir, veure i escoltar.

I que en féssiu una videorecomanació.

El vídeo no ha de ser gaire llarg i ens el podeu fer arribar per e-mail. Així, el podrem afegir al nostre canal de YouTube!

 

Tot el material que recomanem el trobareu a la nostra Biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

 

Bocins de poesia (5) : “Cor d’ocell” de Mar Benegas, Rachel Caiano

 

 

Els poemes

són quadres que cal penjar a la memòria

són contes que tenen música

són com trens de paraules que corren i s’aturen a llocs que no coneixes

o, potser, només, esquitxos d’una pel·lícula.

 

Josep M. Sala-Valldaura

 

 

I aquí tenim més recomanacions de poesia, però en aquest cas, és un conte que tracta sobre la poesia i l’amor.

La nena protagonista es pregunta què és la poesia, on són els poetes, i què és l’amor… i per trobar-ne les respostes emprèn un viatge des d’una illa a la ciutat tot cercant i escrivint el que va veient.

Serà això la poesia?

 

 

 

Cor d’ocell / Mar Benegas, pel text ; Rachel Caiano, per les il·lustracions. Barcelona : Akiara Books, 2020. 

 

 

La Nona va néixer en una illa, a la vora de la mar, i es feia preguntes que no li sabia respondre ningú.

Els seus ulls hi veien més, i la Nona ho havia d’escriure, perquè no se li escapés com la sorra entre els dits.

 

Un conte preciós sobre el naixement de la poesia i de l’amor.

 

 

COR D’OCELL

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Podeu venir a buscar aquest llibre a la Biblioteca i agafar-lo en préstec durant 30 dies.

 

 

Recomanacions de lectura : “La Poko i el timbal” de Matthew Forsythe

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar aquest llibre:

 

 

La Poko i el timbal / Matthew Forsythe. Algemesí : Andana Editorial, 2019

 

Aquest llibre infantil ens narra les aventures de Poko, una granota valenta, decidida i amb un objectiu clar: crear la seva pròpia música.

Després d’intentar fer la seva “música” a casa, el seu pare l’anima a tocar el seu timbal en un altre lloc i la Poko surt al bosc.

Hi ha tant de silenci que comença a tocar per fer-se companyia.

I aquí comença el millor…

 

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

 

Estrena!! L’hora del conte virtual : “Intrèpides” a càrrec de Mon Mas

Estrenem una nova sessió de “L’hora del conte virtual” !

 

Per poder veure el conte, cliqueu a la imatge:

 

 

 

 

El passat és ple d’històries de dones exploradores que van decidir descobrir nous horitzons amb el repte afegit de fer-ho sent una dona.

Vides de conte, sorprenents i transgressores.

Vides valentes, d’aventureres intrèpides, de dones que no va tenir por de saltar-se les normes.

 

L’hora del conte virtual

“Intrèpides”

A càrrec de MON MAS

8 de març : Dia Internacional de les Dones

 

Dia : Dilluns, 8 de març 2021  (Fins el 14 de març)

Hora : 18:00 h.

Lloc : Al canal de YOUTUBE de la Biblioteca Joan Triadú