Primer capítol : “La Cabra” d’Anne Fleming

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

SLL52.la Cabra.indd

La Cabra / Anne Fleming. València : Sembra Llibres, 2020

 

Quan a la mare de la Kid li ofereixen estrenar una obra de teatre alternatiu a Nova York, tota la família es muda sis mesos a un bloc de pisos a Manhattan.

Els rumors diuen que en aquell edifici hi viu una cabra al terrat. Com és possible?

Aviat descobrirà que aquell misteri no és el més curiós de l’edifici, sinó els personatges fascinants que l’habiten.

 


 

 

LA CABRA

 

1

 

Hi havia una vegada una cabra que vivia a Nova York. L’edifici on vivia tenia unes vistes magnífiques i un munt de cornises robustes per enfilar-s’hi i contemplar la ciutat des de les altures.

Per desgràcia, a l’edifici gairebé no hi havia vegetació. Res que una cabra pogués menjar.

Sí, hi havia la galleda de fenc que apareixia cada matí a la cornisa més alta. I hi havia els cedres de la terrassa de l’àtic, i de tant en tant algú posava un test a la finestra.

Però la galleda no passava de ser un aperitiu, el cedre ja se l’havia cruspit fins a l’escorça i els geranis no t’omplen, si ets una cabra.

Hi havia un parell de veïns que insistien a plantar i replantar, decidits a trobar alguna espècie molt soferta que finalment cresqués. Però al final fins i tot la senyora FennifordLysinski va haver d’acceptar la derrota.

Hi va haver uns dies que va semblar que amb els brots verds de blat se n’havia sortit. Creixien més de pressa que qualsevol altra planta que la Doris FennifordLysinski hagués vist mai. Però els seus brots no passaven mai dels cinc centímetres, i un bon dia se’ls va trobar rosegats fins a l’arrel.

– Com poden decréixer, uns brots? – va preguntar la Doris al seu marit, el Jonathan.

– I a a a – va dir el Jonathan des de darrere del diari.

La Doris els vigilava molt de prop, els brots, però no va veure mai res que se’ls mengés. I és que la cabra esperava que la Doris anés al lavabo abans de segar l’herba amb les dents.

– A – responia el Jonathan quan la Doris tornava i li preguntava com dimonis podia ser que els brots haguessin minvat mentre era al bany.

“A” volia dir cabra, però per desgràcia la Doris no entenia el Jonathan, perquè el Jonathan havia tingut un ictus que li afectava molt la parla. Com que no aconseguia que la Doris l’entengués, el Jonathan se’n tornava al diari.

Ara bé, la veritat és que al Jonathan li agradava saber que la cabra s’havia menjat els brots i que la Doris no ho sabia. L’hi hauria pogut escriure (com acostumava a fer quan li era del tot imprescindible comunicar-se amb la seva dona), o més ben dit ho hauria pogut picar a la petita tauleta que la Doris li havia comprat, però no li venia de gust.

Al Jonathan no li venien de gust gaires coses, últimament.

 

**

 

Un matí, una nena que es deia Kid va entrar a viure en aquell edifici. La Kid no en sabia res, de la cabra. Com ho podia saber? Era de Toronto, ella.

– Nova York, Nova York! – va dir la mare de la Kid quan va aterrar l’avió -. Mireu on viurem, ara! Poc temps, això sí! Perquè d’aquí a una setmana ja haurem cancel·lat les funcions!

Passés el que passés amb les funcions, el fet era que s’hi estarien almenys quatre mesos, potser fins i tot sis, depenent de què fes el cosí.

El cosí era un cosí llunyà. Ric, gran, i amb molta afició a escapar-se quatre o sis mesos a algun lloc de clima agradable. Normalment hi anava amb la gossa. Però aquest cop anava a Anglaterra, i allà no hi deixaven entrar gossos.

– Què? – va dir la Kid -. No hi deixen entrar gossos, a Anglaterra?

– Bé, sí que deixen, és clar – va dir el pare -. Gossos de passeig i tal. – Imitava un famós ensinistrador anglès de gossos de quan la Kid encara no havia nascut. – Però els posen en quarantena. Si te’n vols anar a viure a Anglaterra amb un gos, l’has de deixar mig any en una gossera.

O sigui que la família de la Kid s’encarregaria de cuidar el gos del cosí. I mentrestant deixarien el gat de la Kid a casa, amb la Nana. Era molt injust, tot plegat.

A més a més, s’estarien al pis del cosí. Que era a prop de Central Park. El lloc on tot just ara s’aturava el seu taxi.

La mare estava tan il·lusionada que una mica més i es desmaia.

– Mira! La casa té un tendal! – va cridar la mare de la Kid.

La Kid se la va mirar. Sí, hi havia un tendal estret de lona que sortia de la porta i travessava tota la vorera. Uf.

– És genial, Lisa – va dir el pare de la Kid -. Pots pagar al taxista? – el pare va sortir del cotxe. La Kid es va eixorivir prou per imitar-lo.

Era d’hora. S’havien llevat a les quatre de la matinada per agafar el vol. Tenia molta son.

– Estic pagant a un taxista de Nova York! – va dir la mare de la Kid, i a continuació es va guardar el moneder i va sortir del cotxe. 

Un home que duia una gorra grana de capità de vaixell i una jaqueta amb botons de llautó a joc va obrir la porta de sota el tendal.

– I hi ha un porter! – va dir la Lisa amb un xiuxiueig teatral -. Porter! – va dir, ara amb veu normal -. Hola!

– Senyora! – va dir el porter mentre agafava les maletes del pare de la Kid.

– Un porter m’obre la porta! – va dir la Lisa -. Un porter de Nova York!

La Kid estava massa cansada per a fer-li gaire cas, però en girar els ulls en blanc va veure una taqueta blanca dalt de tot de l’edifici, com si fos un nuvolet molt baix. Aquell nuvolet tan baix era la cabra, que de fet era un boc. La cabra tenia gana. Gana, gana, gana.

Just allà, a l’altra banda, hi havia menjar. Tota una vall plena. Herba. Flors. Fulles. Escorça. El que volguessis.

L’únic que havia de fer la cabra era anar al peu del turonet, baixar ràpidament el penya-segat negre i dringadís, arribar a terra, girar la cantonada, superar aquella absurda cornisa de color gris – qui necessita una cornisa, a terra? – i travessar el riu negre ple de grumolls gegants en moviment.

I ho pensava fer ara mateix. Ja trotava pel caire del penya-segat dringadís. Mirava penya-segat dringadís avall, l’únic que el separava d’aquell bé de Déu de menjar…

Però hi havia aquella cornisa absurda de color gris al fons de la vall. Ah, i les criatures sorolloses i arbrenques que s’hi passejaven. I el riu de grumolls gegants en moviment, també.

Tant de bo gosés enfrontar-se a aquell penya-segat dringadís d’una vegada. Al penya-segat dringadís, a la cornisa absurda i al riu de grumolls.

Podia?

Sí. Sí que podia. Sens dubte. Avui. Ara mat…

… després. Ara el que necessitava era menjar.

Va fer una ziga – clanc – i una zaga – clanc – sobre el penya-segat. Eren clancs suavíssims, diguem-ho tot. L’unglot de la cabra tenia una capa interior que esmorteïa els impactes. No semblava pas que la sentissin, les criatures sorolloses d’aspecte arbrenc.

Però els clancs hi continuaven sent. Després de cada copet, la cabra s’aturava i comprovava si hi havia algun perill.

Va fer un bot cap a la cornisa de la galleda. Pausa. Ben a l’aguait per si hi havia algun perill. Va continuar. Va girar la cantonada.

I vet aquí la galleda. Plena, li deia el nas. S’hi va acostar amb un trot lleuger i va mirar si hi havia algun perill.

Estava tancada, la tapa de la cova?

Sí. Sí que ho estava.

Molt bé. El lloc era segur. O mig segur. Mmm, quina oloreta tan bona. Quin gust tan bo. Quina meravella, menjar. Quina meravella. Tan, tan…

Ja estava. La galleda era buida.

Hora d’anar a mirar els brots. Els brots eren a l’altra banda de la cantonada, una cornisa més avall.

Havien tornat a créixer? Eh?

No.

Altre cop cap al terrat. Altre cop cap als cedres. Es va aixecar sobre les potes de darrere.

Hi arribava? No. Hauria de saltar. Saltar i mossegar a l’aire. Saltar i mossegar a l’aire.

Es va passar l’hora següent fent bots sota el cedre. Amb cada saltiró, el seu cos recordava altres saltirons enjogassats de quan era petita, la infància amb la mare a la paret del penya-segat.

Algun dia tornaria a fer-ne, de saltirons alegres. Algun dia. Quan tingués la panxa plena. Quan estigués segura.

O mig segura. No n’estàs mai, de segura.

I vet aquí que aquella mena de cosa cordial i llopenca se li acostava amb pas sigil·lós.

“Bon dia. És agradable, oi, pixar?”

 

La cosa cordial i llopenca de passos sigil·losos era un gos pigall, un Labrador groc que es deia Michigan. El Michigan va tornar a entrar per la porta gossera que donava a la terrassa de l’àtic i va prémer el morro contra la mà del seu amo.

– Què és aquest soroll, Michigan? – va dir el seu propietari, el Joff -. Semblen peülles. Com si els coloms portessin esclops. Esclops amb la sola de feltre.

El Michigan va moure la cua. Sabia que allò de fora era una cabra. El Michigan i la cabra eren amics. Però el Michigan no tenia manera d’explicar-ho al Joff, això.

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

Primer capítol : “Hem nedat a l’estany amb lluna plena” de Raimon Esplugafreda

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

lluna

Hem nedat a l’estany amb lluna plena / Raimon Esplugafreda. Barcelona : Columna, 2007

 

Recuperar una marededéu romànica pot portar molts maldecaps, i en Raimon i la Miquèla prou que ho saben. Aquesta desesperada recerca per camins i dreceres del Pirineu més feréstec els farà descobrir una petita comunitat aïllada entre muntanyes, un paradís idíl·lic on és permès d’entrar-hi, però d’on no es pot sortir.

Els nostres protagonistes saltaran d’embolic en embolic i alhora naixerà en ells una profunda amistat que els portarà a tastar el risc de l’aventura i l’atracció del primer amor. 

 

 


 

 

HEM NEDAT A L’ESTANY AMB LLUNA PLENA

 

… mi ritrovai per una selva oscura

ché la diritta via era smarrita.

Ah, quanto a dir qual era é cosa dura

esta selva selvaggia e aspra e forte

che nel pensier rinova la paura!

(Dante, any 1300)

 

… me retrobé per una selva escura,

que la dreta via era fallida.

Hay!, quant a dir qual era és cosa dura

esta selva salvatge, aspra e fort,

que.l pensament nova por me procura!

(Traducció catalana d’Andreu Febrer, any 1429)

 

… em vaig trobar dins una selva obscura

perquè de la drecera havia fet marrada.

Ah, com de dir com era és cosa dura

aquesta selva salvatge i aspra i forta

que, en pensar-hi, se’m renova la paüra!

(Traducció de Raimon Esplugafreda, any 1980)

 

 

1

ELS LLAMPS DE LA PICA D’ESTATS

 

Sóc català, pallarès d’adopció, em dic Raimon i tinc dinou anys. Sempre m’han empipat aquells autors que comencen els seus relats (generalment una mentida de dalt a baix) per la teulada, i fins que no arribes al tercer capítol no t’assabentes del que l’autor ha amagat curosament, és a dir, que el Pere del primer capítol és en realitat, i precisament, l’oncle del Pau que apareix en el segon. No, res de res de tot això.

Avui, en decidir-me a relatar per escrit la verídica història d’aquest darrer estiu, vull jugar net i dir ben clar d’entrada qui sóc i com sóc. M’agrada la muntanya (i evidentment moltes altres coses que en aquest relat no vénen a tomb). M’agrada pujar als cims i als tossals (però no en vull saber res, d’escalades perilloses). M’agrada esquiar, pescar, caçar, navegar en bot inflable pels estanys, banyar-me en l’aigua gelada dels torrents escumejants quan el sol escalfa de valent, collir maduixes a l’estiu i bolets ara a la tranquil·la tardor, caminar de nit pel bosc a la claror de la lluna, contemplar el temporal des del refugi, sentir xiular el vent adés fred adés calent de la carena, trobar dalt dels cims o en els refugis una nova amiga i endinsar-me amb ella pel prat, al capvespre, vers el torrent que trenca amb la seva obstinada música el silenci… (molt burgès, diràs, amic lector, com si jo no conegués el revoltant gust de la humiliació, i el fred, implacable, xantatge dels poderosos).

Aquest any n’he trobat una, d’amiga. És occitana, es diu Miquèla i té disset anys. I no vull enganyar-vos: em sembla que n’estic ben enamorat. La vaig conèixer un cap de setmana de juliol al refugi de Vallferrera. Jo i el meu amic Salvador, de Sort, hi havíem pujat la nit de dissabte, amb la intenció de sortir l’endemà de bon matí a fer la Pica d’Estats.

Recordo que aquell dia, en despertar-me, no sabia ben bé on em trobava, si a la caravana, a la casa de Puigcerver o al pis de Barcelona. L’olor (o potser més aviat la pudor) de xiruques que emplenava l’estança, de sutge de la llar de foc i de brutícia en general, em féu adonar d’on era.

Vaig obrir els ulls. La llum que entrava per les escletxes era esplendorosa, feia endevinar un dia radiant d’estiu. “Bon temps per pujar a la Pica!”, vaig pensar.

A la meva esquerra, el Salvador dormia encara profundament amb els braços fora del sac. El lloc de la meva dreta, que quan vaig gitar-me era buit, ara era ocupat per una noia que dormia plàcidament. Vaig contemplar-la en la penombra. Era prima, bruna, de pell tibant i lluent, bonica. Em vaig sentir secretament orgullós que ella hagués escollit el lloc del meu costat.

Vaig llevar-me sense fer fressa i, agafant la tovallola i el sabó, vaig sortir i em vaig dirigir al torrent d’Areste, que hi ha unes passes més avall. Vaig despullar-me i em vaig quedar en banyador. S’havia de guardar un cert decòrum, perquè dintre de molt poc es despertarien els altres estadants del refugi i vindrien tots als “quarto de bany”.

Després de rentar-me en l’aigua gelada del torrent, m’envaí una sensació de benestar. L’aire era fres, però el sol, acabat de sortir, quasi cremava ja la meva pell bruna del treball a la intempèrie (no t’he dit encara, lector amic, que m’estic fent, jo mateix, una casa a Sort. No te’n riguis per sota el nas, és veritat!). Badava contemplant abstret el pla de Boet, encara ombrívol, bo i palpant orgullós les petites punxes negres que havien sortit durant la nit a la meva barba, quan, entre el brogit de l’aigua, vaig destriar el soroll d’uns passos, mentre em queia al damunt una ruixada d’aigua fresca i sentia dir, en francès: 

– Bon dia, paleta solitari!

Em vaig girar sorprès. La meva desconeguda veïna de la nit, en banyador i amb els peus dins l’aigua, em mirava riallera. Abans que jo digués res, continuà:

– No ets aquell noi que està construint una casa prop de Sort, a la vora del riu?

– Sí. Com ho saps? – vaig contestar-li, també en francès.

– Et veig cada dia com treballes. Estem acampats una mica més avall.

– A la font de la Verneda?

– No sé com es diu, però sí que hi ha una font.

I avançant dins del torrent, cap al pont de troncs, com si volgués dutxar-se amb els blancs esquitxos de l’aigua rabent, va continuar, cridant, a causa del soroll de l’aigua:

– El meu germà i els nostres amics són piragüistes.- I veig que també muntanyencs – vaig dir, també quasi cridant.

– No gaire. La muntanyenca sóc jo. El meu germà i el Georges han vingut perquè els he demanat que m’acompanyessin a la Pica d’Estats.

– Podies haver-m’ho demanat a mi…!

– Si hagués sabut que eres muntanyenc, perquè no? Però em pensava que només t’agradava posar totxos i fer el mico.

– Què vols dir, amb això de “fer el mico”?

– Tot sovint et veig enfilat dalt dels arbres. L’altre dia t’estava mirant dalt d’un arbre de l’altra banda del riu i un instant després ja eres en aquesta banda, posant totxos. Com t’ho vas fer?

– Venia de fer la migdiada a la borda de les Moreres. Després vaig travessar el riu amb el funicular.

Es girà sorpresa. Tenia tot el cos ensabonat.

– La borda de les Moreres? El funicular? Què és tot això?

– El funicular són dues cordes que tinc instal·lades entre un arbre d’aquesta banda i un de l’altra, que em serveixen per a travessar el riu.

– Que divertit!

La resposta em va agradar. Moltes noies que coneixia haurien dit: “Quina por!”. Decididament era una noia simpàtica, a més de maca. És clar que encara faltava veure si em prendria per un ximple quan li digués que m’estava construint una casa jo mateix.

– Quan vulguis t’hi deixaré viatjar, amb el funicular. I t’ensenyaré la borda de les Moreres i la casa que m’estic construint.

– Com és que no tens manobre?

– Ni paleta. Jo no en sóc.

– Doncs, què ets?

– Sóc estudiant d’arquitectura, a la Universitat Politècnica de Barcelona. Em faig la casa durant les vacances.
– Ha de ser apassionant, fer-se un mateix la casa, de la manera que vol i al lloc que estima! – em va dir seriosa mentre sortia de l’aigua i s’estirava damunt la gespa, per a eixugar-se al sol -. Com et dius?

– Raimon. I tu?

Michelle. Puges a la Pica, avui?

– Sí. I vosaltres?

– També.

 

 

Érem una bona colla, esbufegant pel caminoi que s’enfila fent esses pel coster de sobre el refugi: la Michelle, el seu germà Bernard, el seu amic, el Georges, el Salvador i tres nois que el Salvador anomenava la “colla dels cigrons”, perquè la nit abans s’havien passat unes quantes hores al voltant de l’olla on pretenien coure cigrons sense aconseguir-ho, fins que una ànima caritativa els informà que s’havien d’haver posat en remull el dia abans.

El grup s’allargassà lentament. Els de la colla dels cigrons anaven al davant. Amb els piolets a les mans caminaven lleugers com si s’ho haguessin de menjar tot. El Salvador, la Michelle i jo tancàvem la marxa. Sempre m’ha agradat començar amb un pas lent però regular. D’aquesta manera, un cop agafat el ritme, puc caminar tot el dia sense sentir pràcticament la fatiga. Ara, però, prou que la sentia, malgrat portar la motxilla quasi buida, ja que els dels cigrons imposaven un ritme excessiu. Anàvem callats, tossuts cap amunt. Quan el camí deixa el vessant del torrent d’Areste per girar cap al de Sotllo, vam reposar un instant a peu dret. El cel de juliol era d’un blau puríssim, en el qual es retallava triangular i majestuós el rei Monteixo. Feia calor. Llunyà, en el fons del barranc, bramulava el torrent de Sotllo. A ponent, es veia un petit nuvolet.

– Millor que no hi fos – va dir el Salvador, que anava carregat amb una considerable motxilla que s’adeia molt bé amb les dimensions de la seva persona. El Salvador és un pes pesant: aixeca un pam més que jo i és una mula pujant als cims. Només les ulleres l’humanitzen i quan el coneixes veus que és un tros de pa.

– No siguis malastruc – li vaig contestar -, encara ens queden cinc hores de pujada.

– Sabeu – va dir la Michelle – que us entenc molt bé quan parleu en català?

– Noia, això s’avisa! – va dir el Salvador -. Fa estona que tens al Raimon fent el saberut parlant en francès, i ara resulta que entens el català! No ets pas del Rosselló?

– No. Sóc de Carcassona.

– Així, ets occitana. El saps parlar, l’occità? – continuà el Salvador.

– Sí, per això us entenc. És molt semblant al català!

– Els teus pares et parlen en occità?

– No, el vaig aprendre parlant amb els avis i amb els camperols del poble on passo l’estiu – va contestar la Michelle en occità.

El Salvador es mossegà la llengua, i callà el que pensava dels pares de la Michelle.

– A propòsit – vaig dir-li -, com es diu en occità Michelle?

Miquèla.

– Doncs d’ara endavant, per a nosaltres seràs Miquèla – vaig dir -. T’agrada, el nom?

– Ben mirat, no és lleig, encara que em ve de nou, no em sembla que sigui jo. Però d’altra banda, em sembla nom de persona gran, em sento més adulta, més dona, dient-me Miquèla.

– I ara, a parlar sempre en occità – va engegar pel broc gros el Salvador, que com a bon catalanista, quan es tractava de cultures minoritàries amenaçades de desaparició, era cantellut, un mica agressiu.

– Ja l’entendràs? – vaig dir jo per suavitzar la tibantor.

– Més que quan parla francès – continuà el Salvador, seriós.

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

Primer capítol : “Històries de fantasmes” de Roald Dahl

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

 

Històries de fantasmes / Roald Dahl. Barcelona : Estrella Polar, 2010

 

Roald Dahl considerava els catorze contes que presentem en aquest volum, les seves millors històries de terror. 

Un terror que pot ser a qualsevol lloc: en el relat d’E. F. Benson es troba en el metro de Londres; en el de Richard Middleton, a l’autopista de Brighton; en el noruec Jonas Lie, en una salvatge tempesta marina; en el de Rosemary Timperley, enmig de roses blanques i la claror del sol…

I la manera de comunicar-se dels fantasmes és diversa: el de L.P. Hartley, ho fa per mitjà de postals sinistres; el de Mary Treadgold, per telèfon; i el de Robert Aickman, amb un maremàgnum de campanes d’església… mentre que l’espectre de Sheridan Le Fanu no pot parar de picar a la finestra, ja que no és més que una mà fantasma…

 


 

HISTÒRIES DE FANTASMES

 

L.P. Hartley

W.S.

 

La primera postal va venir de Forfar. Deia:

“He pensat que li agradaria rebre una visita de Forfar. A vostè sempre l’ha interessat Escòcia i aquesta és una de les raons que fan que jo m’interessi per vostè. Tots els seus llibres m’han agradat, però vol dir que coneix la gent? Ho dubto. Vulgui pensar en aquesta postal com en una estreta de mans de qui l’admira devotament.

W.S.”

Com altres novel·listes, Walter Streeter estava acostumat a rebre cartes de desconeguts. De vegades eren amables, però altres eren crítiques. Tant en un cas com en l’altre, les contestava sempre, perquè era un home observador de la norma. Malgrat tot, contestar-les representava esmerçar un temps i una energia que necessitava per escriure, circumstància per la qual es va sentir alleujat quan va veure que W.S. no havia consignat cap adreça. Com que la fotografia de Forfar no era gens interessant, la va estripar. La crítica del corresponsal anònim, malgrat tot, continuava suspesa en la seva ment. Veritablement no sabia presentar els personatges? Potser sí. Era molt conscient que, en la majoria dels casos, o bé eren projeccions de la seva personalitat o, sota formes diferents, la seva antítesi: el Jo i el No Jo. Potser W.S. se n’havia adonat. Tot i que no era la primera vegada que ho feia, Walter es va proposar de ser més objectiu.

 

Al cap d’uns deu dies va arribar una altra postal. Aquesta vegada venia de Berwick-on-Tweed. Deia:

“Què li sembla Berwick-on-Tweed? Com vostè, és a la Frontera. No m’agradaria semblar groller. No vull pas dir que vostè em sembli un cas fronterer! Ja sap que admiro moltíssim les seves històries. N’hi ha que diuen que són històries d’un altre món. A mi em sembla que s’hauria de decantar per un món o per l’altre. Una altra càlida estreta de mans de

W.S.”

Walter Streeter va rumiar una estona sobre aquelles paraules i es va posar a pensar qui devia ser la persona que les havia escrit. Era un home o una dona? La lletra semblava d’home, una lletra comercial, despreocupada i, a més, la crítica també semblava pròpia d’un home. Per altra part, allò semblava l’escorcollament habitual en una dona: volia fer-lo sentir, d’una banda, afalagat i, de l’altra, insegur. Sentia febles punxades de curiositat, però va escombrar-les aviat: no era home a qui agradés fer experiments amb persones que acabava de conèixer. De tota manera, trobava estrany pensar en aquella persona desconeguda i imaginar-la fent conjetures sobre ell, prenent-li mesures. D’un altre món, a fe!… Va rellegir els dos capítols darrers que havia escrit. Potser els mancava la fermesa que dóna el fet de tocar de peus a terra. Potser palesaven una excessiva tendència a fugir, com en el cas de tants novel·listes d’avui dia, cap a un món ambigu, un món on la ment conscient no tenia massa coses que li eren pròpies. Però, quina importància tenia tot allò? Va llençar la fotografia de Berwick-on-Tweed al foc que l’escalfava aquell dia de novembre i va mirar de posar-se a escriure; però les paraules li  sortien a batzegades, com si lluitessin amb una fortíssima barrera aixecada per la pròpia crítica. I a mesura que els dies anaven passant, va esdevenir desagradablement conscient d’una divisió que acabava de produir-se en la seva persona, com si algú s’hagués possessionat de la seva personalitat i l’hagués partit en dues. La seva obra havia deixat de ser homogènia: s’hi veien dues forces, irreconciliables i oposades, i, com que ell tractava de resoldre aquella discòrdia, l’obra procedia amb molta més lentitud. “No hi fa res”, va pensar, “potser m’havia posat en un canal massa seguit. Potser aquestes dificultats són dolors que van creixent. Potser he trobat una altra font d’inspiració. Si podia correlacionar-les totes dues i fer que aquest conflicte esdevingués fruitós, com han fet tants artistes!”

 

La tercera postal era una vista de York Minster. I hi deia:

“Sé que està interessat en les catedrals. Tinc la seguretat que, en el cas de vostè, no és cap signe de megalomania, per bé que de vegades les esglésies més petites són més agradables. En veig moltes de boniques en el curs del meu camí cap al sud. Està enfeinat escrivint o està buscant idees? Una altra forta estreta de mà en prova d’amistat,

W.S.”

Era veritat que Walter Streeter estava interessat en les catedrals. La catedral de Lincoln havia estat el tema d’una de les seves fantasies de joventut i havia escrit sobre ella en un llibre de viatges. També era veritat que admirava les grans dimensions i que se sentia inclinat més aviat a menystenir les petites esglesioles parroquials. Però, com ho podia saber W.S.? Era aquell, efectivament, un signe de megalomania? I en qualsevol cas, qui era W.S.?

Per primera vegada va quedar sorprès quan va veure que aquelles inicials eren les seves. No, no era la primera vegada, perquè ja se n’havia adonat. Eren unes inicials ben habituals: les de Gilbert, les de Maugham, les de Shakespeare… una possessió comuna. Podien ser les de qualsevol. De tota manera, ara li semblava una curiosa coincidència. Va ser aleshores que hi va pensar: i si s’hagués estat escrivint postals a ell mateix? N’hi havia que ho feien, especialment aquells que tenien personalitats dividides. No era el seu cas, naturalment… I d’altra banda s’havia produït aquella inexplicable evolució: la dicotomia que presentava la seva manera d’escriure, que ara havia passat del pensament a l’estil i que feia esdevenir llangorós un paràgraf omplint-lo de punts i comes i d’oracions subordinades, mentre en convertia un altre en una cosa tallant i incisiva, amb tot de verbs principals i punts i a part.

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

 

 

Primer capítol : “Bella confusió” de Claire Christian

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

 

Bella confusió / Claire Christian. Lleida : Pagès Editors, 2018

 

Ava: Les últimes setmanes s’havien fos en una boira en què els altres feien monòlegs sobre com entenien el que sentia perquè quan la seva àvia havia mort o quan la seva tieta havia mort o quan el seu puto gos havia mort s’havien sentit bla bla bla i bla. Però no en sabien res. No s’havia mort la meva àvia, ni la meva tieta ni el meu gos. Era la Kelly. Era la meva millor amiga.

Gideon: Escric poemes. Però no hi ha manera de dir-ho sense semblar un penjat. Ho he intentat. Així és la meva vida: intentar no semblar un penjat i compensar en excés els moments que estic convençut que semblo un penjat, com ara.

En Gideon és un poeta slam amb dues mares i una ansietat invalidant. L’Ava és una noia grega amb un pare solter i una relació complicada amb el germà de la seva millor amiga morta.

Bella confusió ens introdueix en els pensaments de dos adolescents molt diferents que s’adonen que les úniques persones que els poden ajudar a tirar endavant amb la seva vida són ells mateixos.

 

BELLA CONFUSIÓ

 

AVA

 

– No hem d’oblidar que, aquí, al Mount Saint Michaels, som una comunitat. – Les celles triangulars de la senyora Bryan són molt serioses sota els cabells llisos i engominats tirats enrere. – I quan un dels membres de la nostra comunitat cau ens hem d’unir per ajudar-nos els uns als altres a aixecar-nos. – Fa una pausa. – Aquest arbre ens servirà de recordatori.

Aleshores s’escura la gola, però no sento què diu a continuació perquè estic xisclant. El meu cos salta del seient i la meva boca entra en erupció amb un crit tan violent que em faig una mica de por jo mateixa.

– No ha caigut, s’ha mort – crido – És morta.

Set-cents caps es giren a la manera d’una onada per mirar-me.

– I un arbre? De debò? Detestava la natura! – crido a la senyora Bryan, que murmura pel micròfon que els estudiants s’asseguin.

Estic enfadada d’una manera que és nova per a mi, tots i cada un dels meus òrgans interns intenten sortir atacant del meu cos com un gos guardià rabiós, i és pel que diuen d’ella. O el que no diuen. És el que no diuen el que m’emprenya més. Els últims sis mesos he aconseguit aguantar-me, però avui, quan han començat a parlar de l’estúpida placa sobre l’estúpid tros de ciment al costat de l’estúpid puto arbre que han tardat hores a plantar, tots fent veure, no ho sé, fent veure que és una gran cosa – fent veure que els importa – no he pogut més.

– I si vol parlar d’ella, almenys digui el seu nom.

Hi ha una allau de murmuris i rialletes tot al voltant meu mentre la senyora Bryan, ara cridant, intenta calmar les masses descontrolades. Estic atrapada enmig d’una fila, saltant per sobre les persones del costat i murmurant com una sonada. El nano del serrell de punta em pessiga el cul i em giro i li pego al pit.

– Te’n deus fotre, oi? – li escupo a la cara i estic força segura de veure terror autèntic als seus ullets blaus.

Quan arribo finalment al passadís, al centre dels grups d’alumnes alterats, ara més tranquils però encara mirant-me, em quedo paralitzada.

Fes alguna cosa, Ava.

Miro la senyora Bryan que m’observa com si em volgués veure morta i em poso a riure. Digues alguna cosa, la que sigui, Ava. Para de riure. Però no ho puc evitar. Soc molt conscient que dec semblar boja per tancar, però se me’n fot.

Em passo les mans pels cabells, brando el cap i em dirigeixo a tot l’auditori.

– Sabeu què és el més insultant de tot plegat? És el cor cantant aquesta estúpida cançó de Miley Cyrus sobre pujar una puta muntanya per recordar-la, perquè això hauria fet que es volgués tornar a suïcidar.

L’auditori esclata en rialles i ovacions mentre jo ensenyo el dit del mig amb les dues mans a la senyora Bryan, em giro i camino cap al fons de la sala i surto per la gran porta doble. Sento el cop de la porta darrere meu.

Vas molt bé, Ava.

M’havia promès aquest mateix matí que intentaria ser una d’aquelles noies callades i discretes que passen desapercebudes. Fins i tot em vaig escriure “no et facis veure” al dors de la mà amb un retolador negre com a recordatori. Des del dia que vaig tornar a l’escola que la gent em mira, xiuxiueja i m’assenyala tan subtilment com un cop de puny a la cara. Em vaig plantejar de fer-me una samarreta que digués : “La meva millor amiga acaba de morir, perdoneu si us faig sentir incòmodes”, però se’ns va acabar la tinta de la impressora. En fi, es veu que saltar del seient i cridar a tot pulmó ha aconseguit el mateix efecte.

Només fa un mes que he tornat a anar a classe tot el dia; abans d’això hi vaig anar unes setmanes de mitja jornada, i només perquè no vaig tenir més remei. Si fos per mi, no hauria tornat mai. Me n’hauria anat amb un gran gest de comiat, com pintar una bona verga a la  pista d’atletisme amb herbicida o una cosa així. Però la senyora Bryan i els altres professors es van posar molt pesats amb l’últim curs i les classes que m’havia perdut i el meu pare es va quedar sense excuses per fer-los callar. Les últimes setmanes s’havien fos en una boira en què jo maldava per estar atenta o feia campana. O desconnectava quan els altre feien monòlegs sobre com entenien com em sentia perquè quan la seva àvia o quan la seva tieta s’havia mort o quan el seu puto gos s’havia mort s’havien sentit bla, bla, bla i bla. Però no en sabien res. No s’havia mort la meva àvia, ni la meva tieta ni el meu gos, era la Kelly. Era la meva millor amiga. No hi ha paraules per al que se sent i tampoc vull parlar del que se sent perquè des que va passar, tot, ara mateix, és una autèntica merda i les equacions quadràtiques no tenen cap sentit quan tot el cos em fa mal amb aquesta terrible tristesa que et deixa sense esma.

És com si la vida anés més a poc a poc. Ja em pensava que l’escola anava a poc a poc abans que ella es morís. Ara sembla que el temps s’hagi mort amb ella. El que ho empitjora és que tots es comporten com si estiguessin emprenyats amb mi, i amb ella. Estan emprenyats amb ella perquè va passar i estan emprenyats amb mi perquè no supero que hagi passat. Però només fa sis mesos. No és res. M’imagino que em sentiré així la resta de la meva vida.

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

 

 

Primer capítol : “Els ulls se’m van tancar…” de Patrick Bard

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

 

Els Ulls se’m van tancar… / Patrick Bard ; traducció de Pau Joan Hernàndez. Barcelona : Kalandraka, 2018

 

La Maëlle als seus setze anys és una jove amb un caràcter ferm i una alumna aplicada de l’institut, simpàtica, solidària amb els companys i líder a l’equip d’handbol.

Però alguna cosa succeeix en la seva vida, que dóna un gir de 180 graus.

Cada dia viu més temps abstreta per les xarxes socials, abandona l’esport, canvia la seva forma de vestir, deixa al seu xicot. De forma gradual, tot el seu interès se centrarà entorn del conflicte que es viu en l’Orient Pròxim.

 

ELS ULLS SE’M VAN TANCAR…

 

MAËLLE 

En un barri perifèric de Le Mans, setembre del 2014

 

De vegades, em pregunto si no dec ser morta. Però, no, soc ben viva, i el bebè que se’m belluga dins el ventre no para de recordar-m’ho. Soc viva i en Redouane és mort. A través de la finestra, puc veure el jardí de casa, amb els seus geranis, la seva gespa tallada ben curta, el seu parterre de rosers marcits. Casa nostra és idèntica a la dels nostres veïns de la dreta i la dels de l’esquerra. Sort que hi ha números a les portes per orientar-se.

Contemplo aquesta habitació irreal. Les marques més clares que assenyalen a les parets on hi havia hagut els pòsters de la Beyoncé que una adolescent que ja no reconec va arrencar.

Tinc ganes de sortir. No m’està permès de fer-ho. Excepte per anar a signar a comissaria. Matí, migdia i vespre.

Baixo per l’avinguda dels Til·lers, passo per davant la botiga de motocultors, el gimnàs, el magatzem de bricolatge, la fleca, el Cafè dels Esports. Fins que arribo a la comissaria, on signo el full de la condicional, matí, migdia i vespre; vespre, matí i migdia.

Després, refaig el camí en sentit contrari i torno a casa.

El més dur d’assimilar és la idea que em van manipular. De vegades, m’agafen ganes d’entrar a Facebook, de parlar amb les meves germanes per tranquil·litzar-me. Abans, ho fèiem constantment, elles m’envoltaven, potser fins i tot massa. Però la mare m’ha tallat la connexió a internet i no em deixa ni tan sols tenir mòbil. Confiscat. Mai no m’havia sentit tan sola. La mare no comprèn que la Maëlle ja no tornarà mai més, que continuaré sent l’Ayat i que això és per sempre. Tampoc no comprèn que, fins i tot després de tot el que ha passat, jo porti encara un fulard – amb prou feines un hijab! – i que no mengi porc. L’altre dia, em va sorprendre quan resava, de genolls, a la catifa. Es va posar a cridar que tornava a estar amb ells. Va trucar als de la unitat contra l’adoctrinament, però ni tan sols ells no van aconseguir tranquil·litzar-la. Al final, seguint el consell del pare, la mare va desmuntar la porta de la meva habitació per poder-me vigilar nit i dia. Però, és clar, ella també ha de dormir de tant en tant.

Per sort, quan em desperto per la Fejr, la pregària del matí, cap a les quatre, no hi ha ningú per espiar-me, LOL. És molt millor així. Què es pensen? Jo sé molt bé el que em va passar.

Només que poguessin deixar-me respirar, en comptes d’ofegar-me d’aquesta manera…

Es comporten ben bé com si volguessin que me’n tornés. No em permeten ni una cortineta. No volen admetre que la religió m’ajuda. Que la necessito per continuar endavant, que l’oració és l’única cosa a què em puc agafar. La mare és atea i no ho pot comprendre. L’hi perdono perquè sé com m’estima. Ara que el meu bebè no trigarà a néixer, començo a adonar-me de com és de poderós aquest amor. I en va necessitar molt, d’amor, per anar-me a buscar allà, a Turquia. I també després, quan vam tornar. Mai no oblidaré la mirada que em va llançar quan la policia va detenir-me a l’aeroport de Roissy.

De vegades, ja no sé ni on soc. Fins i tot hi tornaria, si pogués. Tinc la sensació que allà em comprendrien millor. Encara em dic que, al capdavall, potser són ells els qui tenen raó i és aquí que em menteixen. Si no haguessin matat en Redouane, potser me n’hauria tornat a anar. Amb ell. O sense. Aneu a saber.

La seva absència m’ha deixat un gran buit a dins, un buit que el bebè no aconsegueix omplir. Moltes vegades, parlo amb en Redouane, encara que sàpiga perfectament que és mort. Espero que sigui al paradís. No em puc creure que hagi anat a l’infern. En Redouane no era cap traïdor. I encara menys un descregut. Només era tou. Per això el van matar. Per sort, també parlo a la nena que duc al ventre. Només falten quatre mesos per al part. Quan hi penso, no estic gens tranquil·la. Quan hagi passat la tardor, ella ja hi serà. I jo, acabaré de fer disset anys. De fer, no de celebrar, és clar.

Sóc vídua, dos cops vídua, i només tinc setze anys. El meu primer marit va ser polvoritzat per un coet abans que tingués temps de conèixer-lo. I me’n van matar el segon quan havíem fugit plegats de Síria.

 

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

 

 

Primer capítol : “Ciutat d’orfes” d’Avi

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

 

 

Ciutat d’orfes / Avi ; traducció de: Lluís-Anton Baulenas. Barcelona : Bambú, 2012

 

El 1893, els carrers de Nova York són plens de vida i també de perills.

Si ets un repartidor de diaris, com en Maks Geless, de tretze anys, val més que vagis amb compte amb en Bruno, el líder de la banda dels Busca-raons que intenta aconseguir el control de tota la premsa del Lower East Side.

Convertit en detectiu, Maks s’haurà d’enfrontar a un món dominat per l’avarícia i el delicte, mentre lluita contra forces molt poderoses que amenacen els immigrants nouvinguts i la convivència de la seva pròpia família.

Una novel·la juvenil detectivesca, amb certs aires que ens recorden a Dickens, sobre l’amistat, la confiança, la honradesa i la cooperació en una època gens fàcil.

 

 

CIUTAT D’ORFES

Per a en Dan Darigan

Ciutat de Nova York, 1893

 

1. 

Passen coses sorprenents.

Mires una persona pel carrer i podries no tornar a veure-la mai més. Mai. Aleshores topes per atzar amb un altre estrany i tota la teva vida canvia per sempre. Ho veus què vull dir? Em refereixo a mots com ara sort, oportunitat, coincidència, casualitat, atzar, miracle, a més d’un munt d’altres paraules que intueixo que ni tan sols conec.

Però passa que sé una història en què podria utilitzar tots aquests mots. Tracta d’un noi que es diu Maks Geless. Sí, Maks, amb k. M-a-k-s.

Bé, aquest Maks és un noi de tretze anys, d’alçada normal, de cara vermella, de cabells castanys escabellats, que sempre va amb una gorra de drap, jaqueta de teixit de lona, pantalons i unes botes d’allò més acceptables. És venedor de diaris, el que s’anomena un newsie. Per això, ara mateix té a la mà un exemplar del diari de la ciutat de Nova York The World, i crida:

— Extra! Extra! Llegiu-ho tot sobre el cas! Assassinat al Waldorf. Terrible baralla amb un boig! Dos homes morts! Llegiu-ho a The World! El millor diari del món! Només per dos centaus!

Ep, els diaris no ho diuen pas tot, oi? Doncs, en aquest cas, l’únic que sap el que realment va succeir al Waldorf és… en Maks.

Segur que vosaltres penseu: com podria arribar a saber-ho, aquest noi, aquest newsie?

Ara us ho explicaré.

Aquesta història comença el dilluns 9 d’octubre de 1893. És cinc dies abans del dia d’aquest titular que acabeu de sentir. És tard, la nit s’acosta lleugera. Els fanals elèctrics tot just comencen a brillar. En altres paraules, la llarga jornada laboral s’està atenuant.

No pas per a en Maks, que encara és a la seva cantonada de sempre, la del carrer Hester amb l’avinguda Bowery. Fa cinc hores que està venent The World. N’ha venuts trenta-nou. Si en ven un més haurà acabat el paquet sencer. Si se’n surt, tindrà vuit centaus a la butxaca.

Ara escolteu bé, perquè això és important.

El 1893 els newsies compraven els diaris i després els venien. Així, comprar el paquet de quaranta exemplars costava a en Maks setanta-dos centaus. Després els venia a dos centaus cada un. Significa que per les cinc hores de treball, si els venia tots, hi guanyava vuit centaus. No és pas gaire, dieu? Compte, perquè en aquella època podies comprar una llauna de carn de porc amb pèsols per sis centaus, prou menjar per a un dia, que era més del que algunes persones aconseguien.

Probablement esteu pensant que per vuit centaus no val la pena treballar tantes hores. Però això era el 1893, una època difícil. Les fàbriques tancaven. Els treballadors eren acomiadats… No hi havia gaires llocs de treball. No era fàcil trobar un indret per viure. De fet, la gent va batejar aquells dies com el “Gran Pànic de 1893”. I el fet és que la família d’en Maks ha de pagar el lloguer aquesta setmana. Quinze dòlars! Per a ells és una quantitat enorme.

El que vull dir és que la família d’en Maks el necessitava perquè hi aportés el seu jornal, el qual, tal com ja heu endevinat, és de vuit centaus de dòlar al dia.

La majoria dels dies, quan en Maks acaba la venda dels seus diaris, li agrada quedar-se al barri per veure com s’ho han fet els seus companys newsies. No us en oblideu, això és Nova York. La zona est de la part baixa. Sempre hi passa una cosa o altra.

Aquest vespre, en Maks només vol arribar a casa i sopar. No és estrany, té fam vint-i-cinc hores al dia, vuit dies a la setmana. I l’última vegada que ha menjat és per esmorzar, un panet i un bol de cafè amb llet.

Així doncs, en Maks aixeca el seu últim diari i crida el millor dels seus reclams:

— Extra! Extra! Llegiu-ho tot sobre el cas! Joe Gorker, dirigent polític, acusat de robar milions de dòlars a la ciutat! Ja hi ha fixada la data del judici! Més gent empresonada! Llegiu-ho a The World! El millor diari del món! Només per dos centaus!

És clar, de vegades, tot cridant els titulars, en Maks fantasieja que algun dia ell també sortirà al diari per haver fet alguna cosa gran, com podria ser la invenció d’una màquina voladora. Així The World hauria de fer aparèixer la seva foto a la primera pàgina, tal com feia amb aquell idiota d’en Joe Gorker. Tot seguit, en Maks recorda que el seu ofici és vendre notícies, no pas sortir-hi. A més, The World no para d’escriure sobre en Joe Gorker, pregonant que el paio és un estafador més fals que un duro sevillano.

De tota manera, l’esgarip d’en Maks funciona perquè, un instant després, un elegant cavaller amb barret de copa, bigoti, coll blanc emmidonat, el que alguns denominen “gall d’indi inflat”, li fa un senyal amb el dit.

En Maks s’hi acosta corrents.

L’home mostra una moneda.

— Tens canvi, noi?

— Ho sento, senyor. No, senyor.

D’acord, que en Maks pugui ser el meu heroi no significa que hagi de ser un sant. I tal com he dit, per a ell, uns quants cèntims són importants. Necessita tot el que pugui obtenir.

— Entesos — diu el fatxenda— . Queda’t el canvi.

— Gràcies, senyor! — diu en Maks mentre fa a mans a aquest individu l’últim exemplar que li quedava.

El paio se’n va tot llegint els titulars.

En Maks es diu: “Ja s’ha acabat la jornada!”. I es fica la moneda de cinc centaus a la butxaca. Però tot just ha acabat de fer-ho quan… Sabeu qui veu? En Bruno.

Aquest Bruno és un nano força desagradable. Supera en Maks en alçada per més d’un cap i té la cara esquitxada per un borrissol de greixosos cabells rogencs que li ballen davant els ulls, un dels quals és guenyo. Al cap, hi duu un barret de bolet marró tirat enrere, cosa que fa que les orelles li sobresurtin com un parell de coliflors tibants.

El fet és que en Bruno només té disset anys, però és el cap de la banda dels Buscar-raons. Darrerament, ell i la seva banda han estat estomacant la colla de newsies de The World per robar-los els diners i cremar-los els diaris.

Per tant, en Maks sap que si en Bruno li posa els ulls al damunt, les coses aniran malament. I no pas només pel fet que li robin els diners. Si en Maks els perd, l’endemà no podrà comprar els diaris per vendre. Sense diaris, no hi haurà diners i el lloguer de la família no es podrà pagar.

En altres paraules, no hi ha elecció. En Maks ha d’arribar a casa amb els seus diners.

El problema és que casa seva és un pis de tres habitacions que dóna al carrer Birmingham, a prop del riu East. Això significa que és a quinze illes ben bones de distància, cosa que, ara mateix, li sembla tan lluny com el Pol Nord.

O sigui, que si en Maks vol conservar els diners, haurà de córrer més ràpid que qualsevol dels Busca-raons o estar disposat a barallar-s’hi.

No sé pas vosaltres, però en Maks s’estima més posar-se a córrer.

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

 

 

Teen Book Club (Abril 2020)

 

Tens entre 13 i 18 anys? T’agrada llegir? Saps anglès?

Si les respostes són “SÍ”  vine i apunta’t al nostre Club de lectura en anglès per a joves :

TEEN BOOK CLUB

 

Sessions conduïdes per la professora d’anglès Laura Arumí Arderiu

 

En aquesta sessió comentarem entre tots el llibre:

Lord of the flies” de  William Golding

 

Dia : Dimarts 14 d’abril 2020

Hora : 19:00 h

Lloc : Biblioteca Joan Triadú

——————————

Teen Book Club (Març 2020)

 

Tens entre 13 i 18 anys? T’agrada llegir? Saps anglès?

Si les respostes són “SÍ”  vine i apunta’t al nostre Club de lectura en anglès per a joves :

TEEN BOOK CLUB

 

Sessions conduïdes per la professora d’anglès Laura Arumí Arderiu

 

En aquesta sessió comentarem entre tots el llibre:

Circe” de  Madeline Miller

 

Dia : Dimarts 3 de març 2020

Hora : 19:00 h

Lloc : Biblioteca Joan Triadú

——————————

Teen Book Club (Gener 2020)

 

Tens entre 13 i 18 anys? T’agrada llegir? Saps anglès?

Si les respostes són “SÍ”  vine i apunta’t al nostre Club de lectura en anglès per a joves :

TEEN BOOK CLUB

 

Sessions conduïdes per la professora d’anglès Laura Arumí Arderiu

 

En aquesta sessió comentarem entre tots el llibre:

Good omens” de Terry Pratchett i Neil Gaiman

 

Dia : Dimarts 28 de gener 2020

Hora : 19:00 h

Lloc : Biblioteca Joan Triadú

——————————

Teen Book Club (Desembre 2019)

 

Tens entre 13 i 18 anys? T’agrada llegir? Saps anglès?

Si les respostes són “SÍ”  vine i apunta’t al nostre Club de lectura en anglès per a joves :

TEEN BOOK CLUB

 

Sessions conduïdes per la professora d’anglès Laura Arumí Arderiu

 

Aquesta sessió del club serà especial!

Celebrarem una festa amb esperit nadalenc, on parlarem de llibres, jocs i hi haurà un petit piscolabis.

 

Dia : Dimarts 17 de desembre 2019

Hora : 19:00 h

Lloc : Biblioteca Joan Triadú

——————————