Deixa’m que t’expliqui una història… “Una família de por” de Francesc Gisbert

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres favorits I*** (d’ 11 a 13 anys). Històries d’humor, de fantasia, de misteri, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem amb vosaltres el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

61rafsNVhQL

Una família de por / Francesc Gisbert ; dibuixos de César Barceló. Algemesí : Andana, 2017.

 

Aquesta és la història de Rut i la seua família, més pobres que les rates. Sobreviuen com poden i dormen en una furgoneta.

Una nit, descobreixen una casa misteriosa, la Casa de les Tres Torres, a primera vista abandonada, i decideixen instal·lar-s’hi.

Aquella casa no es troba tan buida com es pensaven i hauran d’aprendre a compartir-la amb una altra família de monstres.

Monstres i humans seran capaços de conviure?

 
 

 

UNA FAMÍLIA DE POR

 

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0354_001

 

1. Més pobres que les rates del desert

 

Quan mon pare començà repetir-ho, ara i adés, vaig intuir que no devia ser res de bo: “Som més pobres que les rates del desert”. La primera vegada que ho vaig sentir, no vaig entendre l’abast total de l’expressió. Després, però, a força de tornar-hi tant, en els moments de desesperació, en vaig deduir el significat. Nosaltres sempre havíem sigut una família més aïna pobra. Vivíem en un edifici de l’any de la picor. I allà amunt, en un seté pis, sense ascensor, diminut com una capsa de sabates i amb les parets plenes d’esquerdes. En aquell pis ens amuntegàvem tota la família: els meus pares, el meu germà menut de sis anys, l’àvia Gertrudis de noranta i Simba, el nostre gos, d’edat indeterminada.

Nosaltres, pitjor que millor, anàvem fent i apedaçant, com se sol dir. Però, atés que la felicitat no dura eternament, un bon dia, hi van aplegar uns senyors molt ben vestits. Aquests senyors molt ben vestits van dir que eren funcionaris de l’ajuntament, arquitectes o alguna cosa per l’estil; ens van informar, educadament, que la casa tenia massa anys i massa xacres, i que amenaçava ruïna. Jo no vaig entendre res. Perquè l’àvia Gertrudis, també era vella, amb més anys i xacres dels que ella voldria, i com rondinava mon pare, no hi havia manera de tombar-la. El cas és que, poc després, haguérem de deixar el pis. Van dur unes màquines molt grans i escandaloses que el van enderrocar en un tres i no res, enmig d’un núvol de polseguera i un infern de terrabastall.

A banda del pis, l’únic que teníem era una furgoneta. Els pares treballaven quan podien de venedors ambulants. A l’hivern venien roba per diferents mercats i, a l’estiu, fruita i refrescos per les platges. Carregaven la furgoneta i se n’anaven a córrer l’andola per pobles i mercats. Ens deixaven sols amb l’àvia, perquè ens cuidara. Però com que l’àvia era gran i caduquejava, perquè de viure i rodar tant la gent es desgasta, érem nosaltres els qui havíem de cuidar-la. Comptat i debatut, que ens van fer fora de la casa on vivíem, perquè deien que estava en ruïnes i volien construir-ne una de nova.

 

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0354_002

Jo, al principi, em vaig posar més contenta que un gínjol:

-Àvia, quan edifiquen la casa nova, ens donaran un pis?

-No, Rut. Els vendran a qui els puga pagar.

-I nosaltres no els podem pagar?

-No.

-Per què?

-Perquè som més pobres que les rates.

-I aleshores, on anirem a viure?

Arribats a aquest punt, l’àvia va estimar-se més no contestar directament. Va elevar les mans al cel, arronsà els muscles i donà a entendre que el destí proveiria. El murri del destí no badà boca. Els que sí enraonaren força, per decidir la nostra sort, van ser els pares:

-No tenim diners per comprar-nos una casa ni llogar-ne cap. Però no passa res. Encara ens queda alguna cosa. Tenim la furgoneta.

El pare ho va amollar amb orgull, per donar-nos a entendre que no havíem de sentir-nos totalment perduts. Com que la furgoneta era l’únic que ens quedava, ens hi haguérem d’embotir a viure. Vam estar una temporada fent vida sobre quatre rodes. Acostumàvem d’anar de poble en poble, a muntar la tenda ambulant. Al començament ho trobava divertit. Va coincidir amb les vacances d’estiu a l’escola. Vaig pensar que per primera vegada ens n’aniríem a algun lloc, en comptes de prendre el sol i el bany al terrat de casa. En aquell tonell que el pare omplia d’aigua i envoltava de cossiols per fer-nos creure que nadàvem a les platges paradisíaques d’una illa deserta.

El problema és que la furgoneta era menuda i quan la carregàvem, quasi no hi cabíem drets. El gènere l’havíem d’encabir a dins, ben apilat en caixes. I a fora, sobre la baca, col·locàvem els matalafs i una pila de cadires plegables que havíem decidit salvar de les excavadores. De nit, buscàvem algun descampat, pels afores o vora la carretera. I si feia bon oratge, paràvem el campament de matalafs i dormíem a la serena, a recer d’algun marge o alguna pineda. I si es girava fred o plovia, ens embotíem a la furgoneta el millor que sabíem. De tan junts i premuts que havíem d’estar, ningú no passava fred.

El maldecap més gros, però, el teníem quan anàvem “a carregar”. Aleshores, havíem de fer miracles per encabir-ho tot. Afortunadament, com que sempre havíem viscut en l’estretor, ja hi estàvem avesats. Sabíem afrontar les dificultats, encara que fóra a espentes i trompellots. Fou en un dels nostres desplaçaments, quan la vam trobar. Aquella nit havíem anat “a carregar”. El pare anomenava d’aquesta manera el fet de carregar el gènere a la furgoneta. El procediment que seguíem era simple però una miqueta singular, per als no iniciats en la matèria. Ens acostàvem fins algun bancal de bresquilleres, albercoquers o cirerers, depenent de l’època. Aleshores, paràvem la furgoneta, baixàvem i començàvem a omplir les caixes. L’operació calia executar-la amb màxima celeritat i discreció, a les fosques i al més silenciosos possibles. Jo, com tantes altres coses, no n’entenia ni un borrall. Afortunadament, el pare ho explicava, amb la seua peculiar manera de fer-nos sentir més bé, al meu germà i a mi: -Papa, per què venim de nit, quan no hi ha ningú al bancal?

-Filla meua… Perquè si hi vinguérem de dia, destorbaríem als amos, quan treballen.

-Papa, i per què anem amb tantes presses i sense encendre cap llum? -Filla meua, jo t’ho explicaré. Ho fem amb presses, a fosques i sense parlar, perquè ara els arbres dormen. I hem de collir la fruita sense despertar-los. De manera que tanca la boqueta de pinyó i afanya’t. I vigila l’àvia, que aquesta dona s’allunya massa i ens donarà un disgust. L’àvia Gertrudis també ens ajudava a  la collita, a pesar dels noranta anys. Ella era l’encarregada d’abaixar les branques amb el mànec del gaiato, perquè el meu germà i jo hi poguérem arribar. Però calia anar amb compte, perquè estava mig coixa, mig cega i mig sorda. I seguit seguit, esvarava i redolava per alguna séquia. Aleshores, tocava agafar-la entre tots: mon pare i ma mare dels braços, el meu germà del cul i jo de l’esquena. I estirar i estirar amb força, per traure-la del clot. Però no patiu, era una dona molt forta. Es quedava una mica estabornida i la deixàvem descansar recolzada contra la soca d’algun arbre, mentre Simba li llepava la cara. A l’estona, ja estava recuperada i abaixant-nos branques amb el gaiato. 

 

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0354_003

 

 

De vegades, a pesar del nostre mutisme, ens descobrien. Véiem acostar-se uns fars per la carretera o sentíem alguna veuassa a la llunyania. Normalment, Simba, dotat d’una oïda excepcional, ens n’advertia. Aleshores, el pare ordenava plegar:

-Ja hem collit prou per a hui, escampem la boira.

I en un tres i no res, carregàvem la furgoneta, ens embotíem d’un bot i abandonàvem l’espai trontollant pels clots dels camins i derrapant a les revoltes. Una d’aquelles nits, en què ens descobriren i haguérem de fugir, un cotxe ens volia acaçar. No sabíem per on paràvem, perquè corríem per carreteres secundàries, quan no per camins de grava o terra que travessaven extensions de conreus. Vam sentir una espècie de trets. Hauria jurat que ens disparaven amb un rifle de perdigons. Quan li ho vaig dir al pare, va proferir una rialla sonora:

-T’has begut l’enteniment? Això deu ser la mascletà de les festes d’algun poble.

Davant d’aquesta resposta em tocava tallar. La mare anava mirant per la finestra, cada vegada més nerviosa:

-Encara ens segueixen, Joan.

-El masover dels nassos es pensa que açò és una pel·lícula de lladres i serenos.

-Trenca per aquella cruïlla amb els llums apagats, a veure si el perdem.

Tal dit, tal fet. Apagàrem els llums i enfilàrem per una senderola. Aquell caminal costerut estava ple de clots i enfondrons, semblava que ens havíem ficat en una muntanya russa. Per culpa de la costera i el mal estat del camí, la pila de caixes es va desfermar i es féu una escampadissa monumental de bresquilles i albercocs per dins de la furgoneta. Van anar acumulant-se al final, on teníem lligada l’àvia. Quan ens vam adonar estava sepultada per una allau de fruita, sacsant els braços i demanant auxili.

La costera semblava no tindre fi. Afortunadament, havíem perdut els nostres perseguidors. Ens endinsàvem per un camí de muntanya, flanquejat d’avets centenaris, de branques caigudes sobre la pista que colpejaven el sostre i els vidres de la finestra com si ens volgueren agafar d’un grapat. Més enllà dels avets no s’hi veia res, llevat de la foscor i les ombres impenetrables d’un bosc:

-Mira, Joan, això sembla un mas.

-Sí, no té llums. Per l’aspecte, diria que està abandonat. Ves per on, ja tenim on acampar aquesta nit.

Vam entrar en la plaça de l’edificació. Es tractava, efectivament, d’un mas. Es trobava bastant ben conservat i, més que una casa de llauradors, tenia un cert aire aristocràtic. Estava format per un edifici rectangular, custodiat per un porxe de columnes i tres torres, dos als costats i una de central. Vam aparcar enmig del jardí, darrere d’uns grans arbusts que ocultaven el vehicle.

Vam baixar més marejats que un allioli. En obrir les portes del darrere, va caure la pila de fruita acumulada. Els gemecs i un peu blanquinós ens ajudaren a localitzar l’àvia enmig del munt. Com que aquella nit feia bon oratge, decidírem traure els matalafs i escampar-los pel jardí. El travessava una xarxa de sendes de lloses, sobre les quals, després de xafar i enretirar les males herbes, ens vam acomodar. Estàvem tan rebentats que vam caure cruixits i blaus de son.

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Deixa’m que t’expliqui una història… “La Victòria somia” de Timothée de Fombelle

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres favorits I*** (d’ 11 a 13 anys). Històries d’humor, de fantasia, de misteri, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem amb vosaltres el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

9788417651541

La Victòria somia / Timothée de Fombelle ; il·lustracions d’Albert Asensio. Madrid : Nórdica, 2019.

 

La Victòria és una lectora voraç.

Somia amb duels i persecucions, amb missions perilloses a Sibèria, o que un alienígena s’emporta la seva germana per sempre.

Per desgràcia, viu a ChaiseSurLe Pont, el lloc més tranquil i avorrit del món.

Però un dia, de sobte, comencen a succeir coses inexplicables: el seu amic Jo està investigant la pista de tres xeienes, els seus llibres desapareixen de l’estanteria de la seva habitació i una nit sorprèn un cowboy conduint el cotxe del seu pare.

Definitivament, alguna cosa extraordinària ha de passar.

 
 

 

LA VICTÒRIA SOMIA

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0275_004

 

La Victòria es va girar cap a aquell que la seguia per l’ombra. Va enganxar la punta d’un llapis al coll del desconegut.

Era de nit.

– No et moguis, carronya – va murmurar ella.

Quasi sense alè, el va fer recular contra la paret. La va envair una gran esperança. Finalment havia arribat el dia que ella esperava…

Des de feia molt de temps, la Victòria somiava en perills, en perseguidors armats, en amics que lluitarien per ella amb l’espasa, en rius per travessar nedant empaitada per ossos. Sí, per ossos. Volia una casa construïda sobre estaques, una gorra de pell, cavalls salvatges, missions a Sibèria o a l’espai. Volia uns pares ostatges dels pigmeus que es resistirien a alliberar-los. Somiava en un gos que li arribés a la barbeta i la protegís dels lleons que vindrien a abeurar-se al llac on ella es rentaria un cop al mes, a tot estirar.

La Victòria volia una vida d’aventures, una vida arrauxada, una vida més gran que ella.

I al seu voltant sentia a dir:

– La Victòria somia.

Perquè la Victòria vivia al carrer de La Patinoire de la petita vila de Chaise-sur-le-Pont. La vila més tranquil·la del món occidental. Anava a l’escola Pierre-Martial, a l’ombra dels blocs del barri de Les Aubépines. Cap pigmeu no havia tocat mai els seus pares, que l’obligaven a rentar-se cada vespre. Pitjor encara, cap criatura no s’havia enamorat mai de la seva germana gran i no havia tingut la gran idea d’endur-se-la per sempre al seu planeta.

No, la seva casa no reposava sobre estaques; era com la dels veïns de l’esquerra, com la dels veïns de la dreta i la dels veïns del darrere. La Victòria no tenia gos, ni cavalls, ni amics autèntics. Res. Per ser sincers, no hi havia ni un trist lleó a Chaise-sur-le-Pont, ni a la resta de la província. Hi havia un lloc que ella es negava a anomenar el llac, encara que estigués envoltat d’un “camí del llac”. Tot mentida. Aquest lloc hauria merescut el nom de llac si hagués estat cobert de flamencs rosats que s’envolarien de bon matí quan ella hi fes un amaratge amb el seu hidroavió. Però era un bassal amb vapors de detergent pel seu voltant. Només el travessaven patins de pedals i la Victòria no tenia cap hidroavió.

L’hidroavió de la Victòria li feia acrobàcies aèries al cap tot dibuixant espirals blanques, i els ramats de búfals només recorrien el sostre de l’habitació quan ella somiava, amb els ulls oberts, estirada al llit.

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0275_001

 

Ni tan sols tenia un o dos enemics amb la cara tatuada que l’haguessin pogut provocar amb el sabre dalt d’un vaixell corsari, ni un mico ensinistrat a la butxaca, ni un barret de mosqueter per passejar-se a la llum de la lluna.

– Jo? Ets tu? – va deixar anar.

Durant ben bé vint minuts, la Victòria havia esperat un cas seriós. En fi, alguna cosa! Bé! Havia intentat deixar enrere aquella ombra que la seguia, que s’esmunyia arran de paret pel carrer.

Era hivern. Es feia de nit a les sis del vespre. Tornava de la biblioteca amb un munt de llibres. En cap moment no havia accelerat el pas, simplement havia tombat per carrerons apartant-se de les finestres il·luminades. Sentia la presència de l’amenaça darrere seu. La Victòria havia esperat que fos un jove vampir, un espia anglès o un mort vivent.

Però era el petit Jo.

– Jo!

Enfurismada, no volia enretirar el llapis de color del coll del noi. El fanal feia pampallugues damunt d’ells.

En Jo no era tan petit com això, però tenia un any menys que ella. I un any és molt. És una eternitat. Per a la Victòria, que tenia tanta pressa per créixer, el temps passava molt lentament. Llavors, quan es remuntava a un any enrere, tenia la impressió d’endinsar-se en la prehistòria.

En Jo vivia al cap del carrer amb la seva mare, al barri de Les Aubépines. Duia tot l’any una bufanda molt llarga que feia que s’assemblés al Petit Príncep, amb els mateixos cabells esbullats, però negres, més negres encara que aquella nit d’hivern.

Per a la Victòria, en Jo seria per sempre el petit Jo, tot i que ja feia primer de batxillerat. I és que en Jo se saltava cursos amb la facilitat extraordinària de les nenes que salten a corda. Anava tres cursos per endavant. Havia superat la Victòria uns anys enrere i havia entrat a secundària abans que ella, i després, en un nou salt espectacular, havia aterrat a segon de secundària a mig primer. Havia estat tan ràpid que la Victòria amb prou feines l’havia vist passar per la seva classe. Un corrent d’aire.

– Què vols de mi, trinxeraire? – va dir ella – . Per què em seguies?

En Jo va esperar que ella apartés el llapis del coll.

– Ets tu qui s’ha endut els tres xeienes? – va preguntar ell.

– Què?

– M’han dit que fa un mes que els amagues a casa teva.

A la Victòria se li van il·luminar els ulls. No entenia de quins xeienes parlava, però va sentir en aquelles paraules el batec voluptuós del misteri.

La Victòria sempre havia diferenciat perfectament la seva imaginació de la vida real. La consciència d’aquesta diferència era precisament el que feia que trobés la realitat tan avorrida. Per això, la frase d’en Jo li va provocar un electroxoc. Es va imaginar uns indis arraulits al seu guarda-roba, i ja es preguntava què respondria quan la seva mare volgués saber d’on venien les plomes que hi havia a la moqueta.

 

SW0333_XBOVI1PT0PR03_0275_002

 

La Victòria va xiuxiuejar a en Jo:

– Qui t’ho ha dit?

– La Duparc.

– La Duparc?

Coneixia molt bé la senyora Duparc, una dona tranquil·la, pèl-roja, amb vestit jaqueta blau cel i arracades de plàstic, que no responia al perfil dels traficants d’indis. La Victòria no va voler mostrar-se sorpesa.

– Que filla de xacal, la Duparc! M’ha desenmascarat!

– Si alliberes els tres xeienes demà – va explicar en Jo – , ha promès que no patiries cap represàlia.

– No parlem de represàlies, parlem del meu cuir cabellut – va dir la Victòria aferrant la bufanda d’en Jo – . Si algú més descobreix que els amago a casa meva, estic perduda. Amb qui n’has parlat?

– Amb ningú. Però la Léa Garcia també els busca.

– La Léa?

– Sí.

La conversa era cada cop més esbojarrada.

La Léa anava a la classe de la Victòria. Tothom coneixia la Léa Garcia a Chaise-sur-le-Pont, perquè havia sortit a la tele en un concurs de cançons.

– Què vol fer amb els meus indis, la Léa? Que els vol cantar un dels seus popurris?

– Ha de fer una exposició.

Aquest cop, la Victòria va deixar anar el petit Jo. Odiava la Léa Garcia i la seva manera d’acariciar-se els cabells com si ella mateixa fos el seu caniche, però havia de reconèixer que la idea era bona…

Tancant els ulls, la Victòria es va imaginar entrant a classe per fer una exposició, amb tres xeienes vestits molt elegants darrere seu. Passaria els dits pels serrells dels seus vestits, faria circular entre les taules una destral de guerra. Els xeienes dirien algunes paraules en la seva llengua. I al final farien una petita dansa al voltant del professor d’història.

– Si els tens tu – va suplicar en Jo – , digues-m’ho.

– Si tinc qui?

– Els tres xeienes.

La Victòria va tornar a sentir vertigen. Va mirar en Jo i va ensenyar-li la cartera. No hi cabia ni un nadó xeiene. Just en aquell moment, per damunt de l’espatlla d’en Jo, va veure el cotxe aturat al semàfor.

Va reconèixer el cotxe dels seus pares per les marques de la porta al para-xocs de davant. El llum de dintre estava encès. Els vidres estaven entelats.

Al voltant, a cinc metres d’ella, hi havia un home completament vestit de cowboy. Ell no la va veure en la foscor. Hi havia un fusell davant seu, al llarg del parabrisa. La Victòria va mirar en Jo, que no havia vist res. El semàfor es va posar verd. El cotxe va arrancar.

– Bé – va dir ella.

L’home assegut al volant era el seu pare. Ella va tenir una esgarrifança. Potser finalment passava alguna cosa a la seva vida.

 

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Deixa’m que t’expliqui una història… “Aldwyn y la profecía” d’Adam Jay Epstein i Andrew Jacobson

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres favorits I*** (d’ 11 a 13 anys). Històries d’humor, de fantasia, de misteri, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem amb vosaltres el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

81qi9vGOrfL

Aldwyn y la profecía/ Adam Jay Epstein y Andrew Jacobson. Barcelona : Ediciones B, 2011.

 

La màgia ja no és només per als mags!

En el desesperat afany per salvar la vida Aldwyn troba refugi en una estranya botiga de mascotes. Un moment després, es presenta Jack, que va a la recerca d’un familiar, una mascota màgica que serà el seu animal de companyia. 

Aldwyn sempre ha sabut que és astut, però ¿màgic? Però, per tal de salvar la seva vida està disposat a intentar-ho.

Ara només ha de convèncer els altres familiars, la setciències Skylar i l’amigable granota Gilbert, que ell és el poderós gat màgic que alguns diuen que és.

Quan la reina Vastia segresti a en Jack i els altres mags, AldwynSkylar i Gilbert emprendran una desesperada carrera per intentar rescatar-los, i veuran les seves vides transformades per sempre.

 
 

 

ALDWYN Y LA PROFECÍA

 

La pesca del día

 

Todo comenzó con un cosquilleo en los bigotes de Aldwyn, algo que siempre le ocurría cuando tenía hambre. En los últimos meses la comida se había vuelto cada vez más difícil de conseguir. Las acostumbradas vísceras de pescado o mollejas de pollo que ensuciaban los callejones no estaban por ningún lado, y un gato vagabundo tenía que hacer un esfuerzo adicional incluso para tener una comida completa al día.

El cosquilleo en los bigotes empezó una mañana temprano, cuando Aldwyn estaba sentado en lo alto de un tejado, mirando con indiferencia el panorama. Su roñoso manto de pelo negro y blanco parecía no haber sido lavado nunca, lo que era más o menos cierto. Le faltaba un trozo de la oreja izquierda del tamaño de un mordisco, un recordatorio de una escaramuza con un pitbull furioso cuando era un gatito.

Desde su posición, Aldwyn podía ver todo Torrepuente, hileras e hileras de edificios de dos plantas que flanqueaban una red de calles estrechas y adoquinadas. Envueltos en sus capas, los vigilantes de la ciudad se apresuraban a terminar sus tareas antes del amanecer: uno apagaba con un matacandelas en forma de campana las velas de los faroles con los que se iluminaban los callejones más oscuros de la ciudad; otro echaba paja en la arteria principal para atenuar el ruido de las ruedas de los carros y las pezuñas de las mulas que pronto empezarían a traquetear por las calzadas. Los ojos de Aldwyn se arrastraron hasta la atalaya de mármol blanco y reluciente que destacaba con su altura sobre el resto de edificios de la ciudad. El puesto de guardia había estado vacío por más de medio siglo, desde que la reina Loranella, la valiente y noble maga, había ayudado a repeler el levantamiento del Ejército Muerto. En lo más alto de la aguja que remataba la atalaya, ondeaba una bandera con el escudo de armas de Torrepuente: un águila bicéfala que sostenía un arco y una flecha en una garra y una varita mágica en la otra.

Aldwyn también podía ver más allá de las murallas blancas que rodeaban la ciudad: justo al oeste, pegado a la pared exterior, estaba el río Ebs; al este, las llanuras Aridifianas y los bosques del reino. Pero él nunca había puesto un pie fuera de Torrepuente, y no tenía intención de hacerlo jamás, pues se sentía cómodo en las calles de la ciudad que conocía tan bien.

Con el primer rayo de luz del amanecer, la campana de la mañana repicó con alegría y despertó a Aldwyn de su ensoñación. Su atención se dirigió entonces a la puerta trasera de la pescadería y pollería local: iba a esperar pacientemente hasta que el pescadero apareciera con la pesca del día. Robar era una de las estratagemas favoritas de Aldwyn para llenarse la panza, pero eran muchas las que tenía a su disposición. La última noche, por ejemplo, estuvo actuando, es decir, arrullando como una paloma para obtener trozos de queso de una anciana ciega que alimentaba a los pájaros en el parque.

En efecto, ahí estaba puntual el pescadero, de camino a su tienda, cargado con una pesada bolsa de arpillera que goteaba. Y aunque Aldwyn no podía ver qué había dentro de la bolsa, podía olerlo: ¡platijas del río! Cuando el viejo cerró la puerta de la tienda tras de sí, Aldwyn empezó a contar con los dedos de la pata:

Uno… dos… tres… cuatro.

Como todas las mañanas a esta precisa hora, el pescadero abrió la ventana para ventilar la cocina mientras echaba el pescado en un cubo que tenía a su lado. Ahora Aldwyn podía empezar a descender del tejado. Bajó por la pared dejando marcas de arañazos en la madera y cruzó el callejón con rapidez, rodeando los charcos que había dejado la lluvia de la noche anterior. Un mapache de orejas cortas salió cojeando de detrás de la esquina, intentando no apoyar su peso en una de las patas traseras, que estaba herida.

– Buenos días Aldwyn – dijo el mapache -. Oí que el carro de la leche tomará un desvío mañana para el festival del Escudo. Pasará por la plaza del Verdugo.

– Gracias por el soplo – respondió Aldwyn -. Trataré de empujar una jarra por la parte de atrás cuando rodee la Piedra del Jeroglífico. Asegúrate de estar allí para lamer un poco.

Aldwyn había desarrollado la costumbre de pensar tres comidas por delante. Empleaba todos sus recursos, desde la observación atenta a las alianzas clandestinas. Encontrar comida era un trabajo de tiempo completo, y además era agotador. Una granizada inusitada en medio del verano había arruinado la mayor parte de la cosecha de otoño de Torrepuente, que por lo general era abundante, y ahora, hambrientos, los lugareños se comían los callos y las vísceras que antes tiraban.

El mapache asintió con la cabeza y Aldwyn regresó con rapidez a la tarea que tenía entre manos. Después de saltar sobre los cajones apilados bajo la ventana del pescadero, esperó a que el viejo acabara de limpiar y destripar la platija. Aldwyn era muy paciente; sabía por experiencia que habría un momento en que el pescadero se distaería. Un cliente llamando a la puerta delantera, una visita a la letrina o un cuchillo desafilado le darían a Aldwyn la oportunidad que necesitaba para atacar.

– ¡Ven aquí, hay una araña en la cama! – chilló una voz estridente escaleras arriba.

Así que hoy fue la esposa. El pescadero dejó el cuchillo y salió corriendo de la cocina.

– ¡Ya voy! – dijo.

Aldwyn no vaciló. Tan pronto el viejo desapareció, saltó al alféizar y se coló. Una vez dentro de la cocina, abarcó con rapidez el desorden de tablas de picar, cuchillos sin lavar y balanzas de peltre manchadas con vísceras de pescado secas que había en la mesa. Luego bajó de un salto al suelo de madera. El penetrante hedor de la anguila en salmuera, que las tablas de pino habían absorbido a lo largo del tiempo, invadió la nariz de Aldwyn e hizo que su estómago rugiera con deleite. El delantal del pescadero, manchado con huellas sucias, estaba colgado en el pomo de la puerta del saladero. Hacía tiempo que merecía que lo lavaran en el río. Las tiendas de lujo de la plaza principal quizá tuvieran mostradores más limpios, pero a él qué más le daba: la platija aquí sabía igual de bien.

Aldwyn avanzó sigilosamente hasta el cubo y agarró un pez plano y grande con la boca. Pronto estaría dándose un banquete en lo alto de las chimeneas de la ciudad, disfrutando de un buen…

¡Zas!

Una trampa para gatos atrapó la cola de Aldwyn, que por centímetros había salvado el cuello. Al darse la vuelta, vio una espiral metálica enrollársele en el pelo. Conteniendo el impulso de lanzar un grito ensordecedor, sepultó sus bigotes en las patas delanteras y emitió un quejido apagado. Después de la conmoción inicial, en su mente había una sola pregunta: ¿Desde cuándo el viejo pescadero instalaba trampas?

Entonces las cosas pasaron de mal a peor, porque del saladero emergió la figura oscura y ominosa de un hombre envuelto en una capa negra y con cicatrices de arañazos en la cara. Calzaba botas de cuero negro con punteras de bronce y llevaba una ballesta colgada del hombro. Sus ojos encendidos brillaban con cruel deleite.

– Te atrapé – dijo la figura misteriosa.

 

 

 


 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Deixa’m que t’expliqui una història… “Esterhazy” d’Irene Dische, Hans Magnus Enzensberger ; Michael Sowa

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres favorits I*** (d’ 11 a 13 anys). Històries d’humor, de fantasia, de misteri, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem amb vosaltres el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

Captura de Pantalla 2021-04-08 a les 18.22.42

Esterhazy : historia de un lebratito/ Irene Dische, Hans Magnus Enzensberger ; Michael Sowa. La Rioja : Fulgencio Pimentel e hijos ; 2015.

 

Un llebretó de l’alta burgesia austríaca deambula pel Berlín dividit a la cerca d’una esposa amb bona planta amb la que millorar la seva escanyolida i decadent estirp.

El nostre amic exercirà oficis tan precaris com animal de companyia o llebre de Pasqua mentre es pregunta si trobarà algun dia aquell Mur del qual tots parlen, als peus del qual viuen una llegendària colònia de llebres.

 
 

 

ESTERHAZY

 

 

A TODOS LOS NIÑOS QUE SEPAN LEER

La A en Esterhazy es tan larga como la oreja de una liebre, y la Z no es una Z, sino una S, tan mullida como el hocico de una liebre.

¡Tenedlo muy en cuenta!

Y para que no os olvidéis, os lo ruego, exclamad tres veces bien alto:

ESSTER-HAAASY  ESSTER-HAAASY  ESSTER-HAAASY.

 

 

Aunque no se sepa demasiado bien por qué sucede, las familias suelen tener hijos. Los Esterhazy no han dejado de tener hijos desde tiempos remotos. Hace doscientos años eran ya, probablemente, la familia más grande de Austria.

Gran estirpe, aunque, en fin, no en tamaño, sino en número. A decir verdad, los Esterhazy se habían ido haciendo cada vez más chicos con el paso del tiempo. Esto era debido a que, por desgracia, no comían suficiente lechuga, ni suficientes zanahorias, sino, casi exclusivamente, bombones, tartas, caramelos y pastel de manzana. Y por este motivo los protagonistas de esta historia eran muy pequeños, diminutos, pero también muy, muy inteligentes.

Al príncipe Esterhazy, entonces regente, le preocupaban en gran medida sus innumerables hijos y nietos. En las zapaterías se burlaban de ellos, porque hasta los zapatitos de bebé les venían grandes; les costaba ir en bicicleta, porque el sillín les quedaba alto y las patitas no les llegaban a los pedales; y cuando, en una ocasión, el benjamín de los Esterhazy se cayó dentro de una papelera y no acertaba a salir de allí, el Príncipe exclamó: “¡Esto no puede seguir así! ¡Hay que poner algún remedio al asunto!”.

 

20210408_201713

 

Tres días estuvo encerrado en su alcoba, cavilando. Al cabo, el Príncipe dijo: “Deseo que cada uno de mis nietos viaje a un rincón del mundo para buscar esposa y fundar una familia. El mundo funciona de este modo: las liebres chiquitas tienen lebratos chiquitos, mientras que las liebres grandes se van haciendo cada vez mayores, hasta el punto de que sus críos casi ni caben en las cunas. Por eso, los Esterhazy tienen que buscarse esposas de estatura alta. ¡Cuanto más altas, mejor!”.

Un día, cuando la primavera estaba a la vuelta de la esquina, el Príncipe se puso su calzón más elegante, que era de terciopelo, en color rojo vino, y condujo a todos sus lebratitos a la Estación de Occidente de Viena. “¡No lo olvidéis!”, les dijo a sus nietos. “¡Os merecéis lo mejor, no os conforméis con menos! Zanahorias, lechuga y perejil, ¡pero que sean frescos! Y sobre todo, ¡nada de golosinas!”.

La camada de nietos empezó a lanzar vítores de júbilo y admiración e hizo llover sobre el Príncipe una lluvia de pildoritas de chocolate.

El nombre completo del más joven de los Esterhazy era Su Ilustrísima Miguel Pablo Antón María Infante Esterhazy XIIDCCXCII de Salatina, Conde Principesco de Zanahoriastetten, Conde de Endiviastein, Señor de PerejilburgoPuerringen y Remolachoff.

Aunque naturalmente, nadie lo llamaba así. En primer lugar, porque nadie puede recitar un nombre tan largo; y en segundo, porque a las liebres siempre se las llama por su nombre de pila. ¡Tened esto muy en cuenta! Esta es la razón, y no otra, por la que de ahora en adelante llamaremos a nuestro héroe Esterhazy, a secas.

Así que Esterhazy, como habíamos dicho, era el menor de todos los Esterhazy, y por eso también fue el último en partir hacia tierras lejanas. La familia había decidido que tendría que irse a hacer fortuna a Berlín. En la víspera de su marcha, el Príncipe lo llamó a capítulo y le dio un par de buenos consejos: “Es ahora o nunca, querido nieto”, le dijo. “Si quieres acabar teniendo una familia como toca, necesitas procurarte una esposa. Antes que nada, tienes que prestar atención a un aspecto: que sea lo más alta posible. Y otra cosa más”, agregó. “Las liebres de Berlín viven todas detrás de un muro muy alto. ¡Vaya usted a saber por qué! Pero no hay que tener ningún miedo. Quien busca, encuentra”.

 

20210408_201747

 

Esterhazy, agradecido, besó la pata del viejo Príncipe, se subió al tren y puso así rumbo a Berlín. Por la ventanilla, veía a sus abuelos y a sus padres, a sus tíos y tías, a sus hermanas y a sus innumerables primos, que agitaban sus pañuelos, diciéndole adiós con lágrimas en los ojos.

Después de un rato, se arrellanó en el mullido asiento de primera clase, emocionado y feliz. “Tendría gracia”, pensaba Esterhazy, “que no encontrase yo una esposa enorme y exótica en el enorme y exótico Berlín; y cuando la haya encontrado, menuda vida regalada nos vamos a dar los dos”.

 

20210408_201815

 

Cuando el tren llegó a la Estación del Zoo de Berlín, bailaba en sus labios una amplia sonrisa enigmática. Pero nadie había ido a recogerlo, ni había nadie allí para ocuparse de él.

La estación le pareció tirando a mugrienta y lóbrega, y hacía mucho frío. Había tipos raros pululando por ahí. Se lanzaban unos a otros miradas de pocos amigos y a Esterhazy no le gustó ni un pelo la facha que tenían, como de tener mucha hambre. Empezó a dar saltitos todo a lo largo de un sinfín de hileras de taquillas de la consigna, buscando una salida. Subió y bajó las escaleras a brincos, pero no logró encontrar la dichosa puerta.

Al fin se le acercó un perro y lo estuvo olisqueando. Era uno de esos perros machotes que Esterhazy no soportaba. El perro se le quedó mirando fijamente y le soltó este ladrido: “A ninguna liebre se le ha perdido nada en esta estación. Si no desapareces de inmediato, voy a hacer albóndigas contigo”.

 

20210408_201832

 

Y acto seguido señaló con el hocico una puerta giratoria; era una puerta cuya existencia Esterhazy no había advertido. Y por ella pudo por fin acceder a la calle.

Fuera estaba todo muy bien iluminado y por doquiera había destellos de coches, semáforos y gente.

 

 


 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Deixa’m que t’expliqui una història… “Jules Verne i la vida secreta de les dones planta” de Ledicia Costas

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres favorits I*** (d’ 11 a 13 anys). Històries d’humor, de fantasia, de misteri, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem amb vosaltres el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

Jules Verne i la vida secreta de les dones planta / Ledicia Costas. Barcelona : Barcanova Editorial ; 2018

 

 

La família de la Violeta amaga un secret mil·lenari que ha aconseguit mantenir en secret fins ara.

Jules Verne, el cèlebre escriptor, ha desembarcat al port de Vigo amb una maleta i un munt de preguntes. Ho vol saber tot de les dones planta…

Misteri, aventura i màgia ancestral en un trepidant viatge contra rellotge.

 


 

JULES VERNE I LA VIDA SECRETA DE LES DONES PLANTA

 

Abans de la història, el lloc

Vigo és una ciutat amb artèries, pulmons i tota una estructura òssia que la sosté. El seu cor és blau i els avantpassats li van donar el nom d’Atlàntic. Ell expandeix l’aroma salada per tota la costa, com si albergués a l’interior de les seves aigües un artefacte manipulat per misteriosos i incansables animals marins que mai no deixen de bombar amb les potetes, mentre exhalen bombolles d’aire. A la zona del Berbés la pudor és tan densa, que si tanques els ulls i et deixes portar per un instant gairebé aconsegueixes traslladar-te a les bateas que vesteixen els voltants del pont de Rande, amb les seves extremitats penjades cap al fons com uns tentacles invisibles, completament infestades de musclos. Però de sobte tornes a obrir els ulls i allà continua el Berbés, una de les cares més tristes de la ciutat. De dia és llotja i pesca d’alçada, vaixells de noms bonics com Santa Mafalda,Capricornius o Destiner, que desafien l’horitzó amb les proes punxegudes. Les empreses de congelats de la zona retolen els seus edificis amb cartells de lletres grosses i frases precioses que em despisten cada cop que condueixo per aquella zona i em fan somiar històries que no existeixen: “Tant se val el fred; mai no se’ns gelarà el cor” o “Aquest mar ens ha portat al món”. Però quan arriba la nit, aquest lloc es vesteix de suburbi. Molts conductors circulen per la zona buscant dones que es prostitueixen. A la nit, el Berbés és una trampa.

Vigo és indústria, grues, vaixells, peix, edificis antics de pedra, cavalls, mariners llançant les xarxes. Vigo és una criatura polièdrica i meravellosa. Una criatura que s’ha fet gran fins a arribar a l’edat adulta. Però no sempre ha estat així. La història que explicaré va succeir en un temps en què tot estava per fer. En un temps en què el mar i les muntanyes no tenien barreres. Imagina per un moment una ciutat qualsevol. Comença a treure’n edificis. Elimina’n l’Ajuntament, el teatre, les cases més imponents, les escultures modernes, els semàfors, els automòbils… Treu-ne tot el que pertany a aquest segle i també al segle passat. Substitueix aquells indrets on avui hi ha xalets a peu de platja per mar i sorra. Vés-ne traient tot el que és actual, peça a peça. Despulla-la fins a reduir-ho tot a essència. Allà, en aquell moment concret, és on comença aquesta història.

 

I. On la narradora planteja unes quantes preguntes i un enigma

El relat que em disposo a explicar té com un dels seus personatges principals l’escriptor Jules Verne, un home molt singular que generava gran expectació. Un autèntic aventurer amb fama de visionari. Els seus cercles afirmaven que posseïa la curiosa habilitat d’avançar-se a l’època en què vivia, escrivint novel·les en què apareixien sorprenents ginys encara sense inventar i fites històriques que l’ésser humà ni tan sols estava preparat per imaginar com a realitzables. Així Verne va escriure una història sobre un viatge a la Lluna que s’iniciava a Florida. L’obra es titulava “De la terra a la Lluna”, publicada l’any 1865. Cent tres anys després, l’Apollo VIII va enviar la primera expedició a la Lluna, que va partir precisament des de Florida. Però aquella no va ser l’única vegada que el famós novel·lista va aconseguir anticipar-se a la seva època. Ho va fer altres cops, com quan va dissenyar l’impressionant Nautilus, el submarí capaç de mantenir-se de forma indefinida sota l’aigua i creuar el casquet polar avançant sota el gel sense immutar-se, com una prodigiosa balena metàl·lica. A bord del Nautilus, el capità Nemo va emprendre les “20.000 llegües de viatge submarí”. Verne va començar a escriure aquesta obra el 1866. Hauria de passar gairebé un segle perquè es construís el primer submarí autosuficient, gràcies a l’energia atòmica. D’aquesta forma, inventant en el seu univers literari ginys que encara no existien i avançant-se al seu temps, Verne va anar guanyant prestigi i fama de profeta. Com si tingués alguna mena de do endevinatori. Però tot allò poc tenia a veure amb la màgia. En realitat, aquest extravagant novel·lista vivia en l’època dels invents i del progrés tècnic i es passava la vida viatjant i investigant i es mantenia sempre al dia dels avenços científics d’Occident. Jules Verne era un home culte entregat a la literatura, la ciència i la tecnologia.

Curiosament, la ria de Vigo apareix en la seva novel·la “20.000 llegües de viatge submarí”. Però en el moment d’escriure-la, ell encara no havia visitat la ciutat. Així doncs, com és que l’autor va triar precisament la ciutat de Vigo com un dels escenaris de la seva popular novel·la? Van haver de passar encara uns quants anys perquè Verne visités Vigo per primer cop. Va ser el juny de 1878 i la versió oficial de l’arribada del novel·lista es va atribuir a la casualitat: una tempesta. Un fort temporal que va castigar la costa els havia obligat a aixoplugar-se al port de Vigo. El Saint Michel havia sortit de Nantes cap al Mediterrani.

Aquella travessia iniciada l’any 1878 era la primera que Verne feia a bord del Saint Michel III. Es tractava d’un vaixell híbrid. Funcionava com a vaixell de vapor. Però aquella embarcació de ferro de 38 tones i 33 metres d’eslora també podia navegar només amb el seu majestuós velam. L’arribada del Saint Michel aquell mes de maig de 1878 va crear molta expectació. L’alta societat viguesa el va rebre amb el fervor i l’entusiasme que corresponien a un escriptor de fama mundial com ell. En aquell temps, Vigo era un punt neuràlgic. Cinc anys enrere, l’Eastern Telegraph Company s’havia instal·lat a la ciutat i havia estès el primer cable telegràfic submarí. D’aquesta manera, la ciutat es va convertir en una finestra oberta i va ser el lloc que facilitava la comunicació entre el continent europeu i la resta del món. Sota l’oceà, l’anomenat “cable anglès” connectava Vigo amb la Gran Bretanya i amb Portugal, des d’on partien altres cables cap a altres indrets del món. Així, gràcies al “cable anglès”, es va crear tota una comunitat formada pels treballadors de la companyia britànica, que es van establir a Vigo i van apropar a la societat d’aquesta ciutat els seus costums, els seus esports i les seves begudes durant uns quants anys. A Vigo es barrejava la cultura gallega amb l’anglesa i arribaven abans que a cap altre punt de la Península el tenis, el futbol, la cervesa… La ciutat era un formiguer, una cassola bullint sense parar.

El dia 5 de juny de 1878, el Saint Michel III, capitanejat per Jules Verne, va atracar a Lisboa, des d’on va seguir la seva travessia. Però aquesta història no comença aquí. Aquesta història comença sis anys més tard, el 21 de maig de 1884, quan el Saint Michel va tornar a Vigo, aquesta vegada a causa d’una suposada avaria en la caldera.

Aquesta vegada, l’escriptor va recalar a la ciutat envoltat d’un halo de misteri, sense que ningú s’assabentés de la seva arribada. El seu imponent vaixell, com en la seva primera visita, havia iniciat el viatge a Nantes cap al Mediterrani. Seguint la línia de la costa atlàntica avançava cap al sud, fins que una avaria en els tubs de la caldera va trastocar els plans del capità i de la resta de la tripulació, que es van veure obligats a atracar al port de Vigo. Aquesta va ser la versió oficial.

Tothom va creure aquesta versió i es va donar per fet que, efectivament, havia estat la casualitat la que havia portat Verne un altre cop a la ciutat. Ara, cent trenta anys més tard, em pregunto com pot ser que ningú no aprofundís en aquesta qüestió. Que ningú no plantegés el dubte. Que ningú no s’aturés ni uns minuts a pensar que les casualitats no existeixen. I menys una com aquesta.

Ara que hem arribat a aquest punt, és el moment de recapitular: Jules Verne va escriure “20.000 llegües de viatge submarí” l’any 1866, novel·la en què surt un submarí, artefacte absolutament revolucionari en aquella època. El primer submergible elèctric encara va trigar vint-i-dos anys a ser construït i el primer submergible autosuficient no va arribar fins gairebé un segle més tard. En aquesta obra, l’escriptor va triar la ria de Vigo com un dels seus escenaris, un lloc on no havia estat mai. No va ser fins a l’any 1878 quan Verne va visitar Vigo i ho va fer, segons la versió oficial, per pura coincidència, a causa d’una tempesta que l’obligà a recalar en aquesta badia. Sis anys més tard, el novel·lista va tornar a aquesta mateixa ciutat, aquest cop a causa d’una avaria del iot. Va tenir l’oportunitat de passejar pels carrers, de contemplar amb admiració aquella mateixa ria que havia descrit en la seva obra, de barrejar-se amb els gallecs i els anglesos, que feien d’aquest indret un conjunt exòtic en ple desenvolupament industrial.

Però, tot i que el que explica la història, les coses no van succeir pas així. Jo conec la veritable raó que va portar Jules Verne a Vigo. I també el motiu pel qual ell va trobar la manera que tot semblés una coincidència, un argument que ningú no va gosar qüestionar durant més d’un segle. Més de cent trenta anys de silenci, en els quals no hi va haver cap persona que s’atrevís a descobrir l’inquietant i meravellós secret que amaga la ciutat de Vigo i que va atraure l’excèntric novel·lista, que no va parar fins a corroborar que les seves sospites eren certes.

 

 


 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

 

Deixa’m que t’expliqui una història… “Robot salvaje” de Peter Brown

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres favorits I*** (d’ 11 a 13 anys). Històries d’humor, de fantasia, de misteri, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem amb vosaltres el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

Robot salvaje / Peter Brown. Barcelona : Destino ; 2019

 

 

Cuando Roz abre los ojos por primera vez, descubre que está sola en una remota isla. No tiene ni idea de cómo ha llegado allí.

Después de enfrentarse a una dura tormenta y escapar del ataque de un oso enorme, se da cuenta de que lo único que puede hacer para sobrevivir es adaptarse y aprender de los hostiles habitantes de la isla, los animales.

Lentamente, estos empiezan a hacerse sus amigos y Roz, al fin, parecer haber hallado su hogar.

Hasta que un día el pasado vuelve para acecharla. ¿Podrá un robot sobrevivir en la naturaleza?

Una alegoría moderna sobre las dificultades de adaptarse a un nuevo hogar.

 


 

ROBOT SALVAJE

 

Para los robots del futuro

 

EL OCÉANO

Nuestra historia comienza en el océano, con viento, lluvia, rayos y truenos. Un huracán que rugía furioso en la noche. Y en medio del caos, un barco de carga se hundía

     hondo

     hondo

     hondo

     hasta el fondo del océano.

El barco dejó cientos de cajas flotando en la superficie. Pero a medida que el huracán azotaba y giraba y hacía que chocaran, las cajas también comenzaron a sumergirse en las profundidades. Las olas las tragaron una tras otra, hasta que tan solo quedaron cinco.

Por la mañana el huracán se había disipado. No había nubes, ni barcos, ni tierra a la vista. Solo había aguas tranquilas y cielos despejados y esas cinco cajas que flotaban perezosamente a merced de una corriente oceánica. Los días pasaron. Y luego apareció una mancha verde en el horizonte. Cuando las cajas se acercaron, las suaves formas verdes se afinaron lentamente en los bordes duros de una isla salvaje y rocosa.

La primera caja se dirigió a la orilla en una ola ruidosa y se estrelló contra las rocas con tal fuerza que estalló en pedazos.

Ahora bien, lector, lo que no he mencionado es que dentro de cada caja hay un robot completamente nuevo. El buque de carga transportaba cientos de ellos antes de que lo arrastrara la tormenta. Ahora solo quedaban cinco. En realidad, solo quedaban cuatro, porque cuando esa primera caja chocó contra las rocas, el robot se hizo añicos.

Lo mismo le sucedió a la siguiente; se estrelló contra las rocas y las partes del robot volaron por los aires. Y lo mismo le sucedió a la siguiente. Y a la siguiente. Extremidades y torsos de robot reventados contra las rocas. Una cabeza cayó en un charco de agua de mar. Un pie robótico se deslizó hacia las olas.

Y luego vino la última caja. Siguió el mismo camino que las demás, pero en lugar de chocar contra las rocas, llegó chapoteando entre los restos de las primeras cuatro.

Pronto, más olas la sacaron del agua. Se elevó por el aire, girando y brillando hasta que se estrelló contra un saliente rocoso. La caja estaba agrietada y arrugada, pero el robot en su interior estaba a salvo.

 

 

LAS NUTRIAS

La costa norte de la isla se había convertido en una especie de cementerio robot. Dispersos a lo largo de las rocas estaban los cuerpos rotos de cuatro robots muertos. Centelleaban bajo la luz de la madrugada y sus destellos llamaron la atención de algunas criaturas muy curiosas.

Una pandilla de nutrias marinas retozaba sobre los montículos cuando una se percató de los objetos brillantes. Todas se congelaron. Levantaron la nariz al viento. Pero solo olían el mar. Así que se deslizaron cautelosamente sobre las rocas para echar un vistazo más de cerca.

 

 

La pandilla se acercó lentamente al torso de un robot. La nutria más grande levantó la pata, golpeó con fuerza el artilugio pesado, y rápidamente retrocedió de un salto. Pero nada pasó. Así que se arrastraron hacia una mano robótica. Otra nutria valiente extendió la pata y volteó la pieza. Emitió un hermoso tintineo al chocar contra las rocas, y los animales soltaron un chillido de gusto.

Se dispersaron y jugaron con brazos, piernas y pies robóticos. Voltearon más manos. Una de las nutrias descubrió una cabeza en un charco de mar, y todas se sumergieron y se turnaron para hacerla rodar por el fondo.

Y luego descubrieron algo más. Más allá del cementerio estaba la única caja sobreviviente. Tenía los costados raspados y abollados, y un gran corte recorría la parte superior. Las nutrias corrieron por las rocas y treparon a la gran caja. Diez caras peludas asomaron por la grieta, ansiosas por ver qué había dentro. Lo que avistaron fue otro robot completamente nuevo. Pero este era diferente de los demás. Todavía se encontraba de una sola pieza. Y estaba rodeado de esponjosa espuma de embalaje.

Las nutrias metieron las garras a través de la abertura y rompieron la espuma. ¡Era tan suave y blanda…! Chillaron de emoción mientras sacaban el material esponjoso. Jirones flotaban en la brisa del mar. Y debido a la emoción, la pata de una nutria golpeó sin querer un botoncito importante en la parte posterior de la cabeza del robot.

     Clic.

Les llevó un rato a las nutrias darse cuenta de que algo estaba sucediendo dentro de la caja. Pero un momento después, lo escucharon. Un zumbido sordo. Todas se detuvieron y lo miraron. Y luego el robot abrió los ojos.

 

LA ROBOT

El cerebro digital de la robot arrancó. Sus programas comenzaron a conectarse. Y luego, todavía empaquetada en su caja, comenzó a hablar automáticamente.

– Hola, soy la unidad ROZZUM 7134, pero puedes llamarme Roz. Mientras se activan mis sistemas robóticos, te hablaré de mí.

“Una vez que esté en pleno funcionamiento, podré moverme, comunicarme y aprender. Dame una tarea y la completaré. Con el tiempo, mejoraré la forma de completar mis tareas. Me convertiré en una robot más eficiente. Cuando no me necesites, me mantendré alejada en perfecto estado.

“Gracias por tu paciencia. Ya estoy activada del todo.

 

 

 


 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

 

Deixa’m que t’expliqui una història… “Entresombras y el circo ambulante” de Roberto Aliaga, Roger Olmos

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres favorits I*** (d’ 11 a 13 anys). Històries d’humor, de fantasia, de misteri, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem amb vosaltres el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

Entresombras y el circo ambulante  / Roberto Aliaga ; ilustración de Roger Olmos. Madrid : Macmillan ; 2010

 

 

Mateo ve cómo su amiga Daniela desaparece dentro de un extraño circo y, al intentar rescatarla, entra en un mundo de ultratumba.

Allí encontrará a la Resistencia, personajes tan raros como divertidos que luchan contra un oscuro poder. 

 


 

ENTRESOMBRAS Y EL CIRCO AMBULANTE

 

 

Cuando amaneció el circo ya estaba allí.

Lo habían instalado en el sitio habitual: a las afueras del pueblo, junto a la vieja chatarrería de Fu Manchú y el barranco del ahogado.

La carpa era pequeña y descolorida, con parches y remiendos que indicaban su procedencia; no de otro lugar, sino de otro tiempo. A su alrededor, las carretas y caravanas utilizadas como almacén, como habitación, e incluso como jaula de bestias circenses, tejían una telaraña con bombillas de colores.

Poco después de que amaneciera, pues no había tiempo que perder, salió de la carpa una escueta comitiva de presentación. Eran tres y conducían sendos biciclos.

 

 

El primero, un payaso que tocaba una grotesca bocina de la que parecían salir gritos, o lamentos; detrás, un enano con sombrero de copa y bigote; y, finalmente, un funambulista, tentando a la mala suerte con un paraguas abierto. Dieron varias vueltas por el pueblo, pedaleando sus calles de arena al son de la bocina del payaso. Recorrieron los alrededores del mercado y el colegio, y finalmente aparcaron sus biciclos junto a la plaza de la fuente.

Allí, el payaso desenrolló un cartel y comenzó a sujetarlo entre dos árboles.

El funambulista se entretenía fingiendo equilibrios en el borde del estanque.

El enano, arrodillado en el suelo, comenzó a hacer dibujos en un banco con tizas de colores; pero enseguida cambió de entretenimiento y se puso a lanzar las tizas a los patos que habitaban el estanque, afinando la puntería para acertarles en la cabeza.

Cuando el payaso finalizó su tarea se sacudió las manos y escupió en el suelo. A su alrededor se había congregado un pequeño grupo de curiosos… Todos miraban el cartel que había instalado, en el que se adivinaba un rostro en la penumbra. Una figura difuminada y confusa que parecía querer salir de la oscuridad, pero que no podía, y aún se presentaba velada; atrapada por las sombras.

En el cartel se leía :

 

 

El enano, el funambulista y el payaso subieron a sus biciclos y se fueron.

Los espectadores se quedaron en silencio, viendo cómo se alejaban. Ni una palabra.

Y es que a todos había llamado la atención que los tres personajes de circo que se habían dedicado a despertar al pueblo aquella mañana parecieran tan enfadados. Tan terriblemente enfadados.

Sus caras… eran de mala sombra.

 

 


 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.