Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres favorits I*** (d’ 11 a 13 anys). Històries d’humor, de fantasia, de misteri, d’aventures…
Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem amb vosaltres el primer capítol per enganxar-vos a la història.
Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

Els imaginaris / A.F. Harrold ; il·lustrat per Emily Gravett. Barcelona : Blackie Books, 2017.
En Rudger és el millor amic de l’Amanda. En Rudger no existeix. Només l’Amanda pot veure el seu amic imaginari.
Però un dia apareix el senyor Bunting. Vol emportar-se el Rudger.
Alguns diuen que Bunting s’alimenta d’amics imaginaris. L’única solució és que Rudger fugi sol. Però, pot un amic imaginari sobreviure sense algú que l’imagini?
ELS IMAGINARIS
RECORDA
Recorda-te’n de mi quan ja no hi sigui
i estigui allà d’on ja no es pot tornar;
quan ja no em puguis agafar la mà,
i jo, fent gest d’anar-me’n, no et somrigui.
Recorda-te’n de mi quan ja no puguis
parlar-me del futur que t’has traçat:
recorda’t de mi i prou; ja serà tard
perquè sota la meva guia t’aixopluguis.
Però si per cas m’oblides d’improvís
i em tens present més tard, no en tindràs queixa:
perquè si la foscor del no-res deixa
cap rastre dels anhels que hauré servat
m’estimo més que oblidis sent feliç
que no que recordar et resulti ingrat.
CHRISTINA ROSSETTI
Introducció
L’Amanda era morta.
Aquestes paraules eren com un forat que li travessés el pit, com un pou per on queia.
Com podia ser?
L’Amanda, morta! Però ho havia vist amb els seus propis ulls. No respirava. Era morta.
En Rudger va sentir mareig. Se sentia perdut. Sentia com si el món s’hagués desprès d’ell.
Va deixar-se caure de genolls al parc, mirant l’herba i els arbres del voltant. Sentia cantar els ocells. Un esquirol va travessar el caminal fent salts i va passar per l’herba sense fer-li cas.
Com podia ser que tot fos tan verd? Com podia ser que tot estigués tan ple de vida, si l’Amanda era morta?
Era una pregunta terrible amb una resposta terrible: la mort d’una nena importava molt poc a la resta del món. A ell podia trencar-li el cor, a la mare de l’Amanda podia ensorrar-la, però el parc, la ciutat i el món continuaven com si res, sense cap canvi.
Ara bé, a en Rudger li agradaven els canvis; li agradava que quan l’Amanda entrava en una habitació, l’habitació s’animés gràcies a la seva imaginació, que l’acoloria i l’omplia de detalls, que convertia la pantalla d’un llum en un arbre exòtic, un arxivador en el bagul d’un tresor pirata robat, un gat adormit en una bomba de rellotgeria. Tenia un cervell viu, omplia el món de vida, i en Rudger hi prenia part. Però ara…
Va passejar la mirada pel parc. Era un d’aquells llocs que l’Amanda s’hauria afanyat a convertir en un món nou; però per més fixament que ell se’l mirés, el parc s’obstinava a continuar sent un parc. No tenia prou imaginació.
De fet, va pensar, no tenia prou imaginació ni per imaginar-se a si mateix.
A través de la carn de les mans, va veure la silueta difuminada dels arbres. S’esvaïa. Com que no hi havia l’Amanda perquè pensés en ell i el recordés, i així el fes ser una realitat, estava desapareixent.
En Rudger començava a caure en l’oblit.
Es notava cada vegada més endormiscat.
Com devia ser desaparèixer, esfumar-se del tot?
El temps ho diria, va pensar;, el temps ho diria ben aviat.
Els ocells li cantaven cançons de bressol.
Feia un sol tebi. En Rudger es va adormir.
I de cop una veu serena i clara va dir. “Et veig”.
I en Rudger va obrir els ulls.
U
Aquell vespre l’Amanda Shuffleup va obrir la porta del seu armari i va penjar l’abric en un nen.
Va tancar la porta i es va asseure al llit.
Havia corregut escales amunt sense haver-se tret les vambes, i tenia els peus molls; i no només els peus. També tenia xops els mitjons i les vambes; les vambes i els cordons.
Els nusos eren freds, molls i durs, i no volien desfer-se. Va barallar-s’hi amb els dits, però només va aconseguir fer-se mal a les ungles. Va tenir la sensació que era més fàcil que li saltessin les ungles que no aconseguir afluixar el nus.
Si no podia desfer-se els cordons, va pensar, no es podria treure les vambes. I això volia dir que es passaria la vida amb els peus molls. I no només això, sinó que a sobre portaria les mateixes vambes per sempre més. L’Amanda era d’aquelles nens (com ella mateixa hauria dit amb orgull) que els agrada anar amb unes vambes velles i brutes (perquè són còmodes i és igual que s’embrutin perquè ja ho estan), però tot i així es va imaginar que algun dia potser li vindria de gust portar-ne unes altres.
I va pensar també: què faré si els peus em volen créixer? A l’escola, la senyoreta Short els havia ensenyat un bonsai. Era un roure de la mida d’un pixallits que no havia crescut perquè estava plantat en un test.
Si no es podia treure les vambres, es quedaria amb talla de nena per tota la vida, igual que aquell arbre diminut d’arrels comprimides. De moment tant era; però, quan haguessin passat deu anys, ser de la talla que era ara no seria tan bonic. Seria un rotllo, la veritat.
Això feia encara més convenient treure’s les vambes.
L’Amanda va tornar a barallar-se amb el nus xop, però continuava sense poder afluixar-lo gens.
Al cap d’una mica va parar i es va quedar mirant-se els peus de reüll. Va rumiar. Va taral·lejar entre dents. Va tocar l’ase. Va tornar a taral·lejar.
De cop, lleugera com un gat, va córrer cap al tocador, va obrir uns quants calaixos i hi va remenar, deixant una escampadissa d’objectes per terra, fins que en va treure el que buscava amb un gest triomfal.
– Solucionat! – va dir alt, sentint-se com una princesa que acaba de trobar un drac lligat a un arbre i treu de la motxilla exactament el que necessita per alliberar-lo (una espasa, per exemple, o un llibre sobre com rescatar dracs).
Es va tornar a asseure a la vora del llit, va acostar-se un peu a la falda, va tibar amunt el nus i va passar una de les làmines de les estisores entre el nus encartronat i la llengüeta de la vamba, i, amb un únic i efectiu “nyac”, va tallar el cordó.
Amb la punta de cordó que tenia a la vista, va donar-hi una estrebada per afluixar-lo tot i es va treure la sabata, i la va tirar amb el mitjó cap a un angle de l’habitació.
Va bellugar els dits humits dels peus, finalment lliures.
Al cap d’un moment repetia l’operació amb l’altra sabata i la tirava al mateix racó.
L’Amanda va tornar cap al llit arrossegant els peus. Els tenia blancs i estovats, i se’ls va escalfar amb l’alè i se’ls va refregar amb l’edredó per eixugar-se’ls.
L’Amanda Shuffleup, una servidora, era un geni. Era un cosa que no admetia discussió. A qui sinó a ella, va pensar, se li hauria acudit tan de pressa una solució tan senzilla? Si en Vincent o la Julia haguessin arribat a casa seva amb les vambes molles (eren amiccs seus d’escola), ara encara les portarien posades, i tindrien els peus ben freds; tant, que segurament haurien agafat una pulmonia.
Això era una cosa que no podia passar de cap manera, però, perquè tant en Vincent com la Julia no eren uns nens que es passessin la tarda del dissabte sota la pluja xipollejant als bassals més grossos que trobaven; però com a exemple servia.
– Amanda! – va cridar una veu des del peu de l’escala.
– Què mana? – va respondre l’Amanda amb un altre crit.
– Que has tornat a trepitjar la moqueta anant bruta de fang?
– No.
– Com és que hi ha fang a la moqueta, doncs?
– No he sigut jo, mama – va dir cridant l’Amanda mentre saltava del llit i es posava dreta.
Es van sentir passes pujant l’escala.
L’Amanda va arreplegar les sabates molles. Sí que estaven una miqueta enfangades, va pensar; una mica mica, si t’hi fixaves.
Va quedar-se parada un moment, sostenint les sabates amb les puntes dels dits. Si la seva mare entrava i la trobava amb les sabates a la mà agafades tal com les tenia, i veia el fang de les soles, podia arribar a una “conclusió precipitada”. S’havia de desfer de les sabates, i de pressa.
Si obria la finestra per tirar-les a fora trigaria massa. Hauria pogut tirar-les sota el llit, però resultava que el llit era d’aquells que no tenien “sota”, sinó uns calaixos grossos que ja estaven atapeïts de coses importants.
Només es podia fer una cosa.
Va obrir la porta de l’armari i les va tirar a dintre.
Les vambes van picar contra el nen que encara li aguantava l’abric; li van rebotar a la panxa, i van caure a la moqueta.
– Ai – va dir el nen.
En el moment que l’Amanda li anava a retreure que les hagués deixat caure, la porta de l’habitació es va obrir d’una revolada.
– Amanda Primrose Shuffleup – li va dir la mare amb aquell to carregós que tenen les mares. Sembla que es pensin que si et diuen amb el nom complet et sentiràs més renyat; però com que normalment són elles les que t’han posat el nom que tens, no t’afecta gaire. – Quantes vegades t’he dit que abans de pujar t’has de treure les vambes a l’entrada?
L’Amanda va quedar un moment sense saber què dir. Va buscar una resposta, però la sorpresa no la deixava pensar.
Hi havia dues portes obertes: una que donava al replà, bloquejada per la mare, i la de l’armari, on hi havia un nen que l’Amanda no coneixia de res. Devia tenir més o menys la mateixa edat que ella, li aguantava l’abric moll i la mirava amb un somriure nerviós.
Tot plegat era una mica estrany; però l’Amanda va decidir que, si la seva mare no li demanava explicacions sobre aquell nen, ella tampoc n’hi faria cap comentari.
– Tu trobes que està bé?
– Hi havia nusos – va dir l’Amanda assenyalant les vambres brutes, que estaven caigudes de costat entre ella i els peus del nen. (L’Amanda es va fixar que les vambes del nen eren iguals que les d’ella, però molt més netes, com si no s’hagués ficat mai en un bassal. Va pensar: “Ja és tenir mala sort; em trobo un nen a dintre l’armari, i resulta que és com en Vincent o la Julia, dels que els fa por embrutar-se. Ai…”)
– Com vols dir, nusos? – la mare de l’Amanda va dir la paraula nusos remarcant-ne cada lletra, com per mirar de decidir si era una excusa prou bona o no. – Què vol dir, nusos?
– Això: nusos. Per això he hagut de pujar – va continuar dient l’Amanda -, per agafar les estisores, perquè si no m’hauria quedat amb les vambes posades tota la vida. I els peus m’haurien crescut, i…
– I això què és? – va dir la mare de l’Amanda de cop, interrompent-la abans que comencés a fer-li un il·lustratiu discurs sobre els bonsais.
L’Amanda va callar i va seguir la línia invisible que anava de la punta del dit de la seva mare a l’interior de l’armari.
Si l’Amanda hagués sigut la seva mare, segur que allò hauria sigut la primera cosa que hauria fet. No s’hauria posat a fer un sermó sobre unes vambes molles, sinó que només hauria estat pel nen. A més a més hauria arribat a la conclusió (d’acord amb la seva lògica de mare) que o bé la filla es dedicava a portar amics a casa d’amagat sense demanar permís, cosa que estava en contra de les normes d’educació més elementals, o bé que a la casa hi havia lladres. I això hauria sigut terrible; perquè si aquell nen era capaç d’entrar a casa un dissabte a la tarda, qualsevol altra persona era capaç d’entrar-hi a qualsevol altra hora! Abans que se n’adonessin, tindrien la casa infestada de lladres; i llavors què? Doncs que els buidarien la casa, ves.
– T’he demanat què és això – va dir la mare, encara assenyalant el nen de dintre l’armari.
L’Amanda va arrufar el nas, va decantar el cap i es va quedar mirant el nen fixament, com si fes un esforç per pensar.
– No diguis “què és”, mama – va dir, responent amb cautela -, sinó “qui és”, no?
La mare va travessar l’habitació amb quatre gambades, va arrencar l’abric moll de les mans del nen i es va girar aixecant l’abric.
– Què és això? – va dir, d’esquena a l’armari.
– Ah – va dir l’Amanda -. És el meu abric.
– I què hi fa, aquí?
– Estar penjat, no? – va respondre l’Amanda amb peus de plom.
– Ja ho sé, maca – va dir la mare, en veu més baixa -; però està ben moll. Mira, degota i tot. Vés-lo a penjar a baix al costat del radiador. T’ho he dit moltes vegades, que no l’has de penjar així a l’armari; es florirà. Quan ho aprendràs, això?
– Dilluns a l’escola – va dir l’Amanda.
La mare va sospirar, va remenar el cap i va abaixar l’abric.
– Baixaré també les vambres – va dir, i es va ajupir a agafar-les.
El nen desconegut de l’armari va somriure a l’Amanda per sobre l’esquena de la mare.
– Molt bon acudit – va dir.
– Què has fet? – va exclamar la mare mentre s’aixecava, fent gronxar les vambes amb la mà -. Has tallat els cordons!
– Ja t’ho he dit, que hi havia nusos – va dir l’Amanda amb paciència.
– Com se t’acut tallar els cordons?
– Doncs…
– A vegades no t’entenc, Amanda – va dir la mare -. No t’entenc, de veritat.
I va tornar a anar cap a la porta.
– Daixò, mama… va dir l’Amanda fluixet.
– Què mana?
– Deixes caure gotes a la moqueta.
Efectivament, de l’abric queien gotes d’aigua enfangada, i aquest hauria sigut ni més ni menys el comentari que la mare de l’Amanda li hauria fet a ella, però aquesta vegada la mare es va limitar a remugar i se’n va anar escales avall.
“Déu meu”, va pensar l’Amanda; “no hi ha qui els entengui, els adults”.
Va mirar el nen de l’armari i el nen li va tornar la mirada.
– T’ha agradat l’acudit que he fet, doncs? – va voler saber l’Amanda.
– Sí, ha estat bastant bé.
– Bastant? – va saltar ella -. Em sembla que és el més bo que he dit en tot el dia.
– Què vols que et digui… – va dir el nen.
– Com, “què vols que et digui”? – li va demanar l’Amanda, arrufant el front.
El noi la va mirar i es va gratar un costat del cap.
L’Amanda va arrufar encara més el front i es va inclinar endavant. (Va haver-se d’inclinar endavant perquè, forçant tant la vista d’arrufar el front, inclinar-se endavant era l’única manera que tenia de continuar veient el nen).
El nen va arrufar el front, imitant-la, i es va inclinar també endavant.
Van quedar tocant-se les puntes del nas, inclinats endavant i mirant guenyo, però de cop l’Amanda es va enretirar àgilment cap a un costat. El nen va caure endavant i va rodolar per terra.
– Que bo! – va exclamar l’Amanda, partint-se de riure. S’aguantava els costats assenyalant el nen. – Ha sigut boníssim. Has caigut de cap! Quin riure. Vols una llaminadura?
I així va ser com l’Amanda Shuffleup va conèixer en Rudger; o també es podria dir que així va ser com en Rudger va conèixer l’Amanda Shuffleup, segons quina història creguem que estem explicant.
Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...