Deixa’m que t’expliqui una història… “L’odissea de l’Ollie” de William Joyce

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres favorits I*** (d’ 11 a 13 anys). Històries d’humor, de fantasia, de misteri, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem amb vosaltres el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

L’odissea de l’Ollie / William Joyce. Barcelona : Bambú, 2017.

En el regne secret de les joguines hi ha molts misteris.

Hi ha el codi de les joguines i també la màgia de convertir-se en la joguina preferida d’un nen. Però l’Ollie és molt més que el nino preferit d’en Billy: és el seu millor amic.

Per això, quan el malvat rei pallasso Zozo i els seus esbirros de ferralla segrestin l’Ollie, en Billy no dubtarà a emprendre la perillosa aventura del rescat.

La nova novel·la de l’autor d’ “Els fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore” i de la sèrie d’èxit “Els Guardians”.

 

 

---

 

L’ODISSEA DE L’OLLIE

 

1. Perdut i trobat

 

Quan en Billy va néixer van estar a punt de perdre’l. Va arribar a aquest món amb un forat al cor, i durant els primers dies de la seva vida gairebé no va estar mai amb els seus pares. El portaven d’una habitació a l’altra pel laberint de corredors i sales de l’hospital on va néixer. Els metges li van fer moltes proves, a en Billy, principalment per veure com era de gros el forat i per si (com havia dit un metge) “era realment un motiu de preocupació”.

Quan van dir als pares d’en Billy que tenia aquell forat, es van preocupar tant que no es pot ni imaginar. Es van sentir d’una manera com no s’havien sentit des que eren petits, molt abans d’haver après les paraules per descriure els seus sentiments. Però no hi havia paraules per descriure o alleujar el neguit i desesperació tan profunds que sentien en aquells moments. Un fill acabat de néixer és, de cop i volta, l’ésser viu que més s’estimen els pares. En un instant miraculós es crea un lligam més fort que cap altre en la vida.

“En Billy té un forat al cor. Se’n sortirà? Se n’ha de sortir!”. No gosaven pensar res més, fora d’això.

I mentre seien a l’hospital, esperant, esperant i esperant que els donessin notícies, els pares d’en Billy vivien la inquietud silenciosa i angoixant del desconegut. Quan els nens tenen por s’amaguen sota els llençols, o ploren, o criden: “Tinc por!”. Però els grans seuen molt quiets i intenten fer com si no passés res, i encara que tinguin ganes d’amagar-se, de plorar o de xisclar normalment no ho fan. És una cosa de persones grans que en diuen “encaixar”, que és una manera suau de dir que estan molt espantats.

El pare d’en Billy ho encaixava enllaçant ben fort les mans i estrenyent les barres fins que li feien mal. I la seva mare ho encaixava fent un nino tou per a en Billy. “Nino” és una paraula que porta pensaments i records agradables. En les circumstàncies adequades un nino es pot convertir en alguna cosa més que una joguina.

Aquest nino que cosia la mare d’en Billy ja era especial de bon començament. Era fet de diverses classes de roba suau i vellutada, que ella havia escollit amb molta cura. I tenia una forma molt atractiva. Semblava un osset però, per motius que la mare d’en Billy no podia explicar, li havia fet unes orelles llargues que eren una mica com de conill. O sigui que no era ben bé ni un osset ni un conill; era una cosa original. Duia un jersei de ratlles blaves amb caputxa i una bufanda vermella al voltant del coll, i tenia una carona senzilla i alegre, que el feia semblar simpàtic.

La mare d’en Billy tenia bon gust i la guiava l’instint maternal mentre cosia aquell conillet tan bufó i curiós. Les puntades eren d’experta. Aquell nino era fet a mà, però no era ni malgirbat ni bonyegut. Es veia molt ben fet i tenia un encant especial. “Aquest nino tindrà la seva importància”, va pensar per ella.

Mentre seia a la sala d’espera de l’hospital i procurava que l’ànsia pel petit Billy no la dominés, va afegir un últim detall al nino, el que el distingiria  de tots els altres ninots del món. Li va cosir amb molta delicadesa un cor petit dins el pit. El cor era fet d’un retall de roba d’una cosa molt apreciada, d’una joguina que ella havia estimat molt de petita: una nina que havia estat la seva preferida.

Per això li havia posat Nina de nom. Era una nina preciosa, i la primera vegada que l’havia tingut a  coll va pensar que li diria així, perquè per a ella no n’existia cap altra.

La Nina sempre l’havia acompanyat durant la infantesa i quan de tota aquella estimació ja només en quedaven parracs, la mare d’en Billy va guardar un retall del vestit, que havia estat molt bonic, i el picarol que hi havia dins de la Nina.

I a partir de llavors aquelles mostres de la seva infantesa viurien dins de la joguina que feia per al seu Billy. El picarol era dins del cor, ben embolicat amb un retall de cotó blau, però tot i així se sentia un repic fluixet i alegre cada vegada que el ninotet es movia.

Quan la mare d’en Billy hi va fer l’última puntada, va tancar els ulls un moment i li van venir al cap mil records de la Nina.  Però aquell viatge al passat es va interrompre. Es va adonar que tenia el metge al davant. Duia en Billy als braços, embolicat amb una manteta, immòbil.

Per un moment el cor dels pares es va aturar. Però el metge els somreia i van sentir que en Billy feia un sorollet, com un badall.

– És un forat molt petit – va explicar el metge -. Fa uns quants anys ni tan sols l’hauríem detectat. Es tancarà tot sol. I en Billy ni sabrà que el tenia.

En Billy estava bé. 

Les pors dels seus pares van desaparèixer i de seguida el van tenir als braços. En Billy tenia ben agafada dins el puny una de les orelles del conill, amb una força sorprenent per ser un nadó. Va fer un sorollet curiós: “OLI OLI OLI”. I en aquell precís instant els pares d’en Billy van saber com es diria aquell nino: Ollie, el diminutiu d’Oliver.

Però el que no van saber mai és que s’havia produït un altre fet màgic: l’Ollie també sabia el seu nom.

---

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Deixa’m que t’expliqui una història… “El secret de l’andana 13” d’Eva Ibbotson

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres favorits I*** (d’ 11 a 13 anys). Històries d’humor, de fantasia, de misteri, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem amb vosaltres el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

El secret de l’andana 13 / Eva Ibbotson. Barcelona : Cruïlla, 2003.

 

La perversa milionària Larina Trottle segresta el príncep d’una illa màgica, i una estrafolària banda de rescatadors es proposa tornar-lo als seus pares.

Però, un mag vell i despistat que havia estat professor universitari, una bruixa tan bonica que la seva família no l’estima, una fada que pot fer créixer herba al cap de la gent i un ogre que es torna invisible a trossos, poden passar desaparcebuts pels carrers de Londres i dur a terme la seva missió?

 

 

---

 

EL SECRET DE L’ANDANA 13

 

 

1

 

Si avui dia anéssiu a una escola i preguntéssiu a la canalla: “Què és un gump?”, segurament rebríeu algunes respostes d’allò més estrafolàries.

– No és el nom d’aquell ximplet que sortia en una pel·lícula? – potser diria algú.

O bé:

– És una nova marca de xiclet.

O fins i tot:

– És el soroll que fas quan t’empasses un pinyol.

Però abans no era així. Antigament, tots els nois i noies del món us haurien dit que un gump era un turonet especial, un monticle cobert d’herba, i que en aquest monticle hi havia una porta amagada que s’obria de tant en tant, deixant al descobert un túnel que portava a un món completament diferent.

Antigament, tots els nois i noies haurien sabut que cada país té el seu gump particular, i que el d’Anglaterra estava situat en un lloc anomenat Hill of the Cross of Kings – el Turó de la Creu del Reis -, no gaire lluny del riu Tàmesi. I els nois i noies espavilats, que llegien els contes de l’antigor i escoltaven les antigues rondalles, encara haurien sabut més coses. Haurien sabut que aquest gump concret s’obria nou dies justos cada nou anys – ni un segon més -, i que passat aquell temps no servia de res penedir-se d’haver-hi entrat o sortit, ja que aleshores era totalment impossible d’obrir-ne la porta.

Els infants, però, van oblidar-se’n – tothom va oblidar-se’n -, i potser no els n’hem pas de culpar. Tot i així, el gump segueix al mateix lloc de sempre. Està situat sota l’andana tretze de l’estació de King’s Cross, i la porta secreta és darrere la paret dels antics lavabos d’homes, entre cartells estripats que diuen: “Vés-hi amb tren!”, bancs atrotinats i cendrers bruts on els homes d’abans apagaven els seus cigarrets pudents.

Avui dia ningú no fa servir l’andana. Les que hi ha ara són noves i elegants, plenes de fileres de carrets d’equipatges, màquines expenedores que funcionen de debò i monitors que t’indiquen amb quant de retard arribarà el teu tren. Però l’andana tretze és una altra història. El rellotge no va; les aranyes han omplert de teranyines la porta dels lavabos. Hi ha un departament d’equipatges extraviats amb un rètol que diu FORA DE SERVEI, i a dins s’hi pot veure un paraigua empolegat i florit que una senyora es va descuidar al tren de les 5:25 procedent de Doncaster, l’any que se celebraven les bodes d’argent del mandat de la reina. Les màquines de llaminadures estan rovellades i tortes; si fessis la rucada de ficar-hi una moneda, farien un soroll com ara “rruuuppp” i se l’empassarien, i et sortiria barba esperant que deixessin anar la xocolatina.

Malgrat tot, cada vegada que provaven d’enderrocar aquella part de l’estació per modernitzar-la, sempre passava alguna cosa estranya. A un arquitecte que volia construir-hi botigues, li van sortir de cop i volta uns grans horribles i se’n va anar a viure a Espanya; després, quan miraven de soterrar les línies elèctriques, el tècnic va dir que el terreny no era el més adient i va murmurar no sé què del perill d’enfonsament i d’unes esquerdes. Semblava com si la gent sabés alguna cosa de l’andana tretze, però no fos capaç de concretar de què es tractava.

Ara bé, a totes les ciutats hi ha algú que no s’ha oblidat dels temps passats ni dels contes antics. Els fantasmes, per exemple… Com l’Ernie Hobbs, el camàlic que havia passat la vida treballant a King’s Cross i encara rondava de bon grat a la vora dels trens. Ell sí que n’estava al cas. Igual que la seva amiga, el fantasma d’una dona de la neteja anomenada senyora Partridge, que en altre temps fregava agenollada la consigna. O els qui resseguien amb penes i treballs les clavagueres de la ciutat, i de tant en tant treien el cap aixecant les tapes de les boques d’accés al clavegueram que hi havia prop de l’estació… Ells també ho sabien…, i els coloms, a la seva manera, també n’estaven al corrent.

Tots ells sabien que el gump encara existia i coneixien perfectament l’indret a on portava. Un túnel llarg, misteriós i ple de boira comunicava amb una cala secreta, on hi havia un vaixell que s’esperava per conduir tots els qui ho desitgessin fins a una illa tan preciosa que et deixava bocabadat.

ELS SEUS HABITANTS simplement li deien l’Illa, però ha tingut tota mena de noms: Avalon, el País de Sant Martí, l’Indret de les Boires Sobtades… Fa molts i molts anys estava unida amb la terra ferma, però més tard se’n va desprendre i va anar derivant a poc a poc cap a l’oest, de la mateixa manera que Madagascar va separar-se del continent africà. Les illes solen fer aquestes coses cada milió d’anys; no cal donar-hi més voltes.

Amb l’illa flotant, és clar, hi anaven els seus habitants: la major part eren persones sensates que entenien que no tothom havia d’estar dotat exactament de dos braços i dues cames, sinó que podien donar-se varietat de formes i maneres de pensar. Així doncs, els illencs convivien pacíficament amb ogres que només tenien un ull o amb dracs (que en aquell temps n’hi havia un munt). No es tiraven pas al mar cada vegada que veien una sirena pentinant-se a dalt d’una roca; simplement li deien “Bon dia!”. No els estranyava gens que les farfantes tinguessin l’esquena buida i no poguessin sofrir que les miressin quan era dissabte, ni tampoc els sobtava que els trols volguessin dur la barba tan llarga que se la trepitjaven en caminar; això era cosa seva i de ningú més.

També vivien en pau amb els animals. A l’Illa hi havia un munt d’animals interessants, així com ovelles, vaques i cabres normals. Ocells gegants que ja no es recordaven de volar i ponien uns ous grossos com timbals, i grans mocs que semblaven masses de gelatina amb ulls vermells foscos, i cavalls marins amb crineres de seda que galopaven i esbufegaven damunt les ones.

Però els que més agradaven als illencs eren els boirers. Aquests simpàtics animalons no es troben enlloc més del món. Són blancs i menuts, amb el cos cobert de pèl suau, si fa no fa com les cries de foca, però en comptes d’aletes tenen potes curtes i uns peus com els dels cadells de gos. Tenen els ulls negres, enormes i humits, un morro bigotut i fred, i quan caminen panteixen una mica perquè, com que semblen coixins petits, no els agrada anar gaire de pressa.

Els boirers, a part de bufons, eren molt importants.

El cas és que, a mesura que passaven els anys i apareixien diaris a la platja, arrossegats per les onades, o els refugiats que creuaven el gump els portaven notícies del Món de Dalt, els illencs estaven més i més decidits que els deixessin en pau. No cal dir que ja sabien que alguns invents moderns eren bons, com ara les estores elèctriques, que t’escalfen els peus quan et fiques al llit, o  el fluor, que impedeix que les dents es corquin, però hi havia altres coses que  no els agradaven gens ni mica, com ara les armes atòmiques o els blocs de pisos en els quals les àvies es queixaven perquè els ascensors estaven espatllats, o les granges on tenien les gallines amuntegades. A més, els feia molta por que els descobrís algun vaixell que passés o algun avió que volés massa baix.

I és aquí on intervenien els boirers. Resulta que aquestes bestioles sensibles tenen passió per la música. Quan deixes sentir música a un boirer, els ulls se li obren de bat a bat i una profunda alenada se li escapa del pit.

– Aaah… – sospira -. Aaah… Aaah…

I cada vegada que sospira li surt boira de la boca, una boira clara i espessa que fa olor de matinada i de gespa humida. Hi ha centenars i centenars de boirers passejant-se mandrosament per l’herba fina o  per la platja de l’Illa, la qual cosa representa una boira considerable.

Així doncs, tan aviat com albiraven un vaixell o un punt al cel que feia cara de ser una avió, tots els nois i noies sortien corrent de l’escola, proveïts de flautes, trompetes i cassets, i organitzaven un concert per als boirers… Aleshores, les persones que segurament haurien aterrat per tafanejar i ficar-se en els seus afers, no veien altra cosa que una nuvolada blanquíssima i passaven de llarg.

TOT I QUE a l’Illa abundaven les criatures estranyes, la família reial era completament humana i sempre ho havia estat. Era una família règia en el bon sentit de la paraula: no pas cobdiciosa i amant de les joies, sinó valenta i justa. El rei i la reina es consideraven servents del poble, que és el concepte que haurien de tenir de si mateixos tots els bons governants, encara que sovint no sigui així.

El rei i la reina no vivien en un palau replet d’incòmodes trons daurats, que es clavaven al cul dels que hi seien, ni tenien criats pertot arreu que ensopegaven amb els escambells en marxar reculant de la presència de ses majestats. Vivien en una casa blanca, no gaire alta, situada en una cala amb una platja de sorra daurada i sembrada de conquilles de cauri. I sempre, nit i dia, podien sentir el murmuri i el xipolleig de les ones, així com la remor suau del vent.

Les cambres del palau eren senzilles i fresques; les finestres estaven obertes a tota hora perquè els ocells poguessin entrar i sortir al seu gust. A la vora de la llar de foc dormisquejaven gossos intel·ligents; a les taules hi havia plates plenes de fruita fresca i flors aromàtiques. I qualsevol que no tingués on anar, tant si era una bruixa òrfena, com una foca amb les aletes encetades o un mag deprimit i vell, tots hi trobaven refugi.

I l’any 1983 – quan els americans van posar en òrbita una dona per primera vegada -, la reina, que era jove i maca, va tenir un fill. És aleshores que aquesta història comença de debò.

EL FILL en qüestió tenia tot el que han de tenir els nadons: ulls brillants, un floc de cabells que feia molta gràcia, un nassarró com un cigró i unes orelles força interessants. A part d’això, abans de complir un mes el príncep ja sabia xiular. No es que xiulés melodies com Déu mana, però sí que feia un refilet molt bonic semblant al d’un moixó.

La reina estava tota cofoia del seu fill, i el rei no cabia a la pell d’alegria. La gent de l’Illa compartia la seva satisfacció, ja que es veu de seguida quin caràcter tindrà una criatura, i tothom s’adonava que el príncep seria exactament la mena de governant que volien.

No cal dir que, tan aviat com va néixer el nen, al voltant de palau van començar a formar-se llargues cues de gent que volia encarregar-se de cuidar-lo: dones sàvies que volien instruir-lo, sirenes que pretenien cantar-li cançons, i bruixes disposades a ensenyar-li trucs fantàstics. Fins i tot hi havia una sirena que es veia amb cor d’ocupar-se de la criatura, encara que l’haguessin de transportar per tot el palau en una banyera amb rodes.

Ara bé, tot i que la reina va donar les gràcies a tothom amb gran cortesia, la mainadera que va triar per al seu fill era un ésser humà normal i corrent. Més ben dit, eren tres éssers humans normals i corrents: tres bessones que es deien Violet, Lily i Rose. Havien arribat a l’Illa de jovenetes i eren mainaderes d’escola bressol que coneixien bé el seu ofici: sabien canviar bolquers, fer fer rotets a les criatures i preparar purés de verdura. A més, no tenien ni remota idea de màgia, cosa que tranquil·litzava força la reina, que de vegades pensava que ja n’hi havia prou de màgia a la seva vida. Disposar de tres bessones li va semblar una bona idea: com que les criatures s’han de vigilar nit i dia, així sempre hi hauria una noia de cabell roig arrissat, nas llarg i cara pigada, que calmaria el príncep, el gronxaria i li cantaria cançons de bressol. A més, el relleu de mainaderes no el sobtaria pas, ja que, per més extraordinari que fos el nadó, seria incapaç de distingir la Violet de la Lily, o la Lily de la Rose.

Així doncs, les tres mainaderes van ser admeses al palau. Val a dir que van vetllar pel príncep en cos i ànima, i tot plegat va anar com una seda…, almenys durant un quant temps. Però quan el nadó tenia tres mesos, va arribar l’hora de l’obertura del gump, i després d’això res ja no va tornar a ser com abans.

 

ABANS de l’obertura sempre regnava una gran emoció. Al port, els mariners aparellaven el vaixell de tres pals per posar proa a la Cala Secreta; els qui volien partir de l’Illa feien l’equipatge i s’acomiadaven de tothom, i els dispesers preparaven les habitacions per als qui vindrien de l’altra banda.

Va ser aleshores que l’enyorança va començar a dominar la Lily, la Violet i la Rose.

L’enyorança és una cosa terrible. De vegades, els nois i noies dels internats tenen la impressió que es moriran d’aquest sentiment colpidor. Tant és com sigui casa teva; el que compta és que no en tens cap altra. A la Lily, la Violet i la Rose els agradava molt l’Illa i s’estimaven d’allò més el príncep, però de cop i volta van començar a recordar-se de la vida que feien, de petites, als carrers pobres del nord de Londres.

– Us recordeu de les sales de bingo? – preguntava la Lily -. D’aquella cridòria que sortia de dins quan guanyava algú?

– I d’aquells dissabtes al vespre al cinema Odeon, amb la nostra bossa de patates? – deia la Violet.

– I aquell soroll que feien les màquines escurabutxaques del saló d’en Paddy! – evocava la  Rose.

I així van estar dies i dies, oblidant-se totalment de com havien estat de desgraciades quan eren petites: a l’escola es burlaven d’elles, mai no veien un bri d’herba cuidada i el seu pare les pegava. Les infelices solien anar a jugar a l’estació de King’s Cross. Justament eren allà quan es va obrir la porta del gump, i sense pensar-s’hi, hi van entrar com una bala.

– Ja sé que no podem pujar-hi, a Dalt – va dir la Lily -. Tenim l’obligació de vigilar el príncep. Però potser ses majestats ens deixarien arribar-nos-hi amb el vaixell i contemplar una estoneta el nostre estimat país d’abans.

Així doncs, van demanar a la reina si podien endur-se el príncep amb el vaixell i esperar-se amb ell a la Cala Secreta. La reina s’hi va negar en rodó. Només de pensar en separar-se del seu fill, l’estómac se li encongia de tal manera que li venien ganes de vomitar.

Finalment, però, aquelles preocupacions exagerades van induir-la a repensar-s’hi. Oi que es comportava com la típica mare carrinclona que ofega el seu fill en comptes de deixar que creixi en llibertat i sense pors? Va parlar amb el seu marit, imaginant-se que també s’oposaria al viatge del nen, però el rei va reaccionar de manera imprevista.

– Mira, estimada – li va dir -, les aventures són bones per a les persones, fins i tot quan són molt joves. Les aventures es barregen amb la teva sang, encara que no recordis haver-les viscudes. A més, oi que confies en les mainaderes?

Ella prou que hi confiava, és clar. I també confiava en els mariners que tripulaven el vaixell. D’altra banda, com sap tothom, l’aire de mar és boníssim per als pulmons.

Així doncs, els va donar el seu consentiment, i després es va tancar a la cambra per plorar una estona. Tot seguit, les mainaderes van pujar el nadó al vaixell, dins una cistella de vímet amb la capota guarnida amb rivets de randa, i el van posar còmode per al viatge.

Just abans que el vaixell llevés l’àncora, la reina va sortir a corre-cuita del palau, amb la cara blanca com la cera, i va exclamar:

– No, no! Torneu-me’l! No vull que marxi!

Quan va arribar al port, però, ja era massa tard. El vaixell s’havia reduït a un puntet llunyà, i només les gavines corejaven la seva veu tràgica.

 

 

---

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Deixa’m que t’expliqui una història… “Els imaginaris” d’A.F. Harrold

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres favorits I*** (d’ 11 a 13 anys). Històries d’humor, de fantasia, de misteri, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem amb vosaltres el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

Els imaginaris / A.F. Harrold ; il·lustrat per Emily Gravett. Barcelona : Blackie Books, 2017.

 

En Rudger és el millor amic de l’Amanda. En Rudger no existeix. Només l’Amanda pot veure el seu amic imaginari.

Però un dia apareix el senyor Bunting. Vol emportar-se el Rudger.

Alguns diuen que Bunting s’alimenta d’amics imaginaris. L’única solució és que Rudger fugi sol. Però, pot un amic imaginari sobreviure sense algú que l’imagini?

 

 

---

 

ELS IMAGINARIS

 

RECORDA

 

Recorda-te’n de mi quan ja no hi sigui

i estigui allà d’on ja no es pot tornar;

quan ja no em puguis agafar la mà,

i jo, fent gest d’anar-me’n, no et somrigui.

Recorda-te’n de mi quan ja no puguis

parlar-me del futur que t’has traçat:

recorda’t de mi i prou; ja serà tard

perquè sota la meva guia t’aixopluguis.

Però si per cas m’oblides d’improvís

i em tens present més tard, no en tindràs queixa:

perquè si la foscor del no-res deixa

cap rastre dels anhels que hauré servat

m’estimo més que oblidis sent feliç

que no que recordar et resulti ingrat.

 

CHRISTINA ROSSETTI

 

 

Introducció

 

L’Amanda era morta.

Aquestes paraules eren com un forat que li travessés el pit, com un pou per on queia.

Com podia ser?

L’Amanda, morta! Però ho havia vist amb els seus propis ulls. No respirava. Era morta.

En Rudger va sentir mareig. Se sentia perdut. Sentia com si el món s’hagués desprès d’ell.

Va deixar-se caure de genolls al parc, mirant l’herba i els arbres del voltant. Sentia cantar els ocells. Un esquirol va travessar el caminal fent salts i va passar per l’herba sense fer-li cas.

Com  podia ser que tot fos tan verd? Com podia ser que tot estigués tan ple de vida, si l’Amanda era morta?

Era una pregunta terrible amb una resposta terrible: la mort d’una nena importava molt poc a la resta del món. A ell podia trencar-li el cor, a la mare de l’Amanda podia ensorrar-la, però el parc, la ciutat i el món continuaven com si res, sense cap canvi.

Ara bé, a en Rudger li agradaven els canvis; li agradava que quan l’Amanda entrava en una habitació, l’habitació s’animés gràcies a la seva imaginació, que l’acoloria i l’omplia de detalls, que convertia la pantalla d’un llum en un arbre exòtic, un arxivador en el bagul d’un tresor pirata robat, un gat adormit en una bomba de rellotgeria. Tenia un cervell viu, omplia el món de vida, i en Rudger hi prenia part. Però ara…

Va passejar la mirada pel parc. Era un d’aquells llocs que l’Amanda s’hauria afanyat a convertir en un món nou; però per més fixament que ell se’l mirés, el parc s’obstinava a continuar sent un parc. No tenia prou imaginació.

De fet, va pensar, no tenia prou imaginació ni per imaginar-se a si mateix.

A través de la carn de les mans, va veure la silueta difuminada dels arbres. S’esvaïa. Com que no hi havia l’Amanda perquè pensés en ell i el recordés, i així el fes ser una realitat, estava desapareixent.

En Rudger començava a caure en l’oblit.

Es notava cada vegada més endormiscat.

Com devia ser desaparèixer, esfumar-se del tot?

El temps ho diria, va pensar;, el temps ho diria ben aviat.

Els ocells li cantaven cançons de bressol.

Feia un sol tebi. En Rudger es va adormir.

I de cop una veu serena i clara va dir. “Et veig”.

I en Rudger va obrir els ulls.

 

U

 

Aquell vespre l’Amanda Shuffleup va obrir la porta del seu armari i va penjar l’abric en un nen.

Va tancar la porta i es va asseure al llit.

Havia corregut escales amunt sense haver-se tret les vambes, i tenia els peus molls; i no només els peus. També tenia xops els mitjons i les vambes; les vambes i els cordons.

Els nusos eren freds, molls i durs, i no volien desfer-se. Va barallar-s’hi amb els dits, però només va aconseguir fer-se mal a les ungles. Va tenir la sensació que era més fàcil que li saltessin les ungles que no aconseguir afluixar el nus.

Si no podia desfer-se els cordons, va pensar, no es podria treure les  vambes. I això volia dir que es passaria la vida amb els peus molls. I no només això, sinó que a sobre portaria les mateixes vambes per sempre més. L’Amanda era d’aquelles nens (com ella mateixa hauria dit amb orgull) que els agrada anar amb unes vambes velles i brutes (perquè són còmodes i és igual que s’embrutin perquè ja ho estan), però tot i així es va imaginar que algun dia potser li vindria de gust portar-ne unes altres.

I va pensar també: què faré si els peus em volen créixer? A l’escola, la senyoreta Short els havia ensenyat un bonsai. Era un roure de la mida d’un pixallits que no havia crescut perquè estava plantat en un test.

Si no es podia treure les vambres, es quedaria amb talla de nena per tota la vida, igual que aquell arbre diminut d’arrels comprimides. De moment tant era; però, quan haguessin passat deu anys, ser de la talla que era ara no seria tan bonic. Seria un rotllo, la veritat.

Això feia encara més convenient treure’s les vambes.

L’Amanda va tornar a barallar-se amb el nus xop, però continuava sense poder afluixar-lo gens.

Al cap d’una mica va parar i es va quedar mirant-se els peus de reüll. Va rumiar. Va taral·lejar entre dents. Va tocar l’ase. Va tornar a taral·lejar.

De cop, lleugera com un gat, va córrer cap al tocador, va obrir uns quants calaixos i hi va remenar, deixant una escampadissa d’objectes per terra, fins que en va treure el que buscava amb un gest triomfal.

– Solucionat! – va dir alt, sentint-se com una princesa que acaba de trobar un drac lligat a un arbre i treu de la motxilla exactament el que necessita per alliberar-lo (una espasa, per exemple, o un llibre sobre com rescatar dracs).

Es va tornar a asseure a la vora del llit, va acostar-se un peu a la falda, va tibar amunt el nus i va passar una de les làmines de les estisores entre el nus encartronat i la llengüeta de la vamba, i, amb un únic i efectiu “nyac”, va tallar el cordó.

Amb la punta de cordó que tenia a la vista, va donar-hi una estrebada per afluixar-lo tot i es va treure la sabata, i la va tirar amb el mitjó cap a un angle de l’habitació.

Va bellugar els dits humits dels peus, finalment lliures.

Al cap d’un moment repetia l’operació amb l’altra sabata i la tirava al mateix racó.

L’Amanda va tornar cap al llit arrossegant els peus. Els tenia blancs i estovats, i se’ls va escalfar amb l’alè i se’ls va refregar amb l’edredó per eixugar-se’ls.

L’Amanda Shuffleup, una servidora, era un geni. Era un cosa que no admetia discussió. A qui sinó a ella, va pensar, se li hauria acudit tan de pressa una solució tan senzilla? Si en Vincent o la Julia haguessin arribat a casa seva amb les vambes molles (eren amiccs seus d’escola), ara encara les portarien posades, i  tindrien els peus ben freds; tant, que segurament haurien agafat una pulmonia.

Això era una cosa que no podia passar de cap manera, però, perquè tant en Vincent com la Julia no eren uns nens que es passessin la tarda del dissabte sota la pluja xipollejant als bassals més grossos que trobaven; però com a  exemple servia.

– Amanda! – va cridar una veu des del peu de l’escala.

– Què mana? – va respondre l’Amanda amb un altre crit.

– Que has tornat a trepitjar la moqueta anant bruta de fang?

– No.

– Com és que hi ha fang a la moqueta, doncs?

– No he sigut jo, mama – va dir cridant l’Amanda mentre saltava del llit i es posava dreta.

Es van sentir passes pujant l’escala.

L’Amanda va arreplegar les sabates molles. Sí que estaven una miqueta enfangades, va pensar; una mica mica, si t’hi fixaves.

Va quedar-se parada un moment, sostenint les sabates amb les puntes dels dits. Si la seva mare entrava i la trobava amb les sabates a la mà agafades tal com les tenia, i veia el fang de les soles, podia arribar a una “conclusió precipitada”. S’havia de desfer de les sabates, i de pressa.

Si obria la finestra per tirar-les a fora trigaria massa. Hauria pogut tirar-les sota el llit, però resultava que el llit era d’aquells que no tenien “sota”, sinó uns calaixos grossos que ja estaven atapeïts de coses importants.

Només es podia fer una cosa.

Va obrir la porta de l’armari i les va tirar a dintre.

Les vambes van picar contra el nen que encara li aguantava l’abric; li van rebotar a la panxa, i van caure a la moqueta.

– Ai – va dir el nen.

En el moment que l’Amanda li anava a retreure que les hagués deixat caure, la porta de l’habitació es va obrir d’una revolada.

– Amanda Primrose Shuffleup – li va dir la mare amb aquell to carregós que tenen les mares. Sembla que es pensin que si et diuen amb el nom complet et sentiràs més renyat; però com que normalment són elles les que t’han posat el nom que tens, no t’afecta gaire. – Quantes vegades t’he dit que abans de pujar t’has de treure les vambes a l’entrada?

L’Amanda va quedar un moment sense saber què dir. Va buscar una resposta, però la sorpresa no la deixava pensar.

Hi havia dues portes obertes: una que donava al replà, bloquejada per la mare, i la de l’armari, on hi havia un nen que l’Amanda no coneixia de res. Devia tenir més o menys la mateixa edat que ella, li aguantava l’abric moll i la mirava amb un somriure nerviós.

Tot plegat era una mica estrany; però l’Amanda va decidir que, si la seva mare no li demanava explicacions sobre aquell nen, ella tampoc n’hi faria cap comentari.

– Tu trobes que està bé?

– Hi havia nusos – va dir l’Amanda assenyalant les vambres brutes, que estaven caigudes de costat entre ella i els peus del nen. (L’Amanda es va fixar que les vambes del nen eren iguals que les d’ella, però molt més netes, com si no s’hagués ficat mai en un bassal. Va pensar: “Ja és tenir mala sort; em trobo un nen a  dintre l’armari, i resulta que és com en Vincent o la Julia, dels que els fa por embrutar-se. Ai…”)

– Com vols dir, nusos? – la mare de l’Amanda va dir la paraula nusos remarcant-ne cada lletra, com per mirar de decidir si era una excusa prou bona o no. – Què vol dir, nusos?

– Això: nusos. Per això he hagut de pujar – va continuar dient l’Amanda -, per agafar les estisores, perquè si no m’hauria quedat amb les vambes posades tota la vida. I els peus m’haurien crescut, i…

– I això què és? – va dir la mare de l’Amanda de cop, interrompent-la abans que comencés a fer-li un il·lustratiu discurs sobre els bonsais.

L’Amanda va callar i va seguir la línia invisible que anava de la punta del dit de la seva mare a l’interior de l’armari.

Si l’Amanda hagués sigut la seva mare, segur que allò hauria sigut la primera cosa que hauria fet. No s’hauria posat a fer un sermó sobre unes vambes molles, sinó que només hauria estat pel nen. A més a més hauria arribat a la conclusió (d’acord amb la  seva lògica de mare) que o bé la filla es dedicava a portar amics a casa d’amagat sense demanar permís, cosa que estava en contra de les normes d’educació més elementals, o bé que a la casa hi havia lladres. I això hauria sigut terrible; perquè si aquell nen era capaç d’entrar a casa un dissabte a la tarda, qualsevol altra persona era capaç d’entrar-hi a qualsevol altra hora! Abans que se n’adonessin, tindrien la casa infestada de lladres; i llavors què? Doncs que els buidarien la casa, ves.

– T’he demanat què és això – va dir la mare, encara assenyalant el nen de dintre l’armari.

L’Amanda va arrufar el nas, va decantar el cap i es va quedar mirant el nen fixament, com si fes un esforç per pensar.

– No diguis “què és”, mama – va dir, responent amb cautela -, sinó “qui és”, no?

La mare va travessar l’habitació amb quatre gambades, va arrencar l’abric moll de les mans del nen i es va girar aixecant l’abric.

– Què és això? – va dir, d’esquena a l’armari.

– Ah – va dir l’Amanda -. És el meu abric.

– I què hi fa, aquí?

– Estar penjat, no? – va respondre l’Amanda amb peus de plom.

– Ja ho sé, maca – va dir la mare, en veu més baixa -; però està ben moll. Mira, degota i tot. Vés-lo a penjar a baix al costat del radiador. T’ho he dit moltes vegades, que no l’has de penjar així a l’armari; es florirà. Quan ho aprendràs, això?

– Dilluns a l’escola – va dir l’Amanda.

La mare va sospirar, va remenar el cap i va abaixar l’abric.

– Baixaré també les vambres – va dir, i es va ajupir a agafar-les.

El nen desconegut de l’armari va somriure a l’Amanda per sobre l’esquena de la mare.

– Molt bon acudit – va dir.

– Què has fet? – va exclamar la mare mentre s’aixecava, fent gronxar les vambes amb la mà -. Has tallat els cordons!

– Ja t’ho he dit, que hi havia nusos – va dir l’Amanda amb paciència.

– Com se t’acut tallar els cordons?

– Doncs…

– A vegades no t’entenc, Amanda – va dir la mare -. No t’entenc, de veritat.

I va tornar a anar cap a la porta.

– Daixò, mama… va dir l’Amanda fluixet.

– Què mana?

– Deixes caure gotes a la moqueta.

Efectivament, de l’abric queien gotes d’aigua enfangada, i aquest hauria sigut ni més ni menys el comentari que la mare de l’Amanda li hauria fet a ella, però aquesta vegada la mare es va limitar a remugar i se’n va anar escales avall.

“Déu meu”, va pensar l’Amanda; “no hi ha qui els entengui, els adults”.

Va mirar el nen de l’armari i el nen li va tornar la mirada.

– T’ha agradat l’acudit que he fet, doncs? – va voler saber l’Amanda.

– Sí, ha estat bastant bé.

– Bastant? – va saltar ella -. Em sembla que és el més bo que he dit en tot el dia.

– Què vols que et digui… – va dir el nen.

– Com, “què vols que et digui”? – li va demanar l’Amanda, arrufant el front.

El noi la va mirar i es va gratar un costat del cap.

L’Amanda va arrufar encara més el front i es va inclinar endavant. (Va haver-se d’inclinar endavant perquè, forçant tant la vista d’arrufar el front, inclinar-se endavant era l’única manera que tenia de continuar veient el nen).

El nen va arrufar el front, imitant-la, i es va inclinar també endavant.

Van quedar tocant-se les puntes del nas, inclinats endavant i mirant guenyo, però de cop l’Amanda es va enretirar àgilment cap a un costat. El nen va caure endavant i va rodolar per terra.

– Que bo! – va exclamar l’Amanda, partint-se de riure. S’aguantava els costats assenyalant el nen. – Ha sigut boníssim. Has caigut de cap! Quin riure. Vols una llaminadura?

I així va ser com l’Amanda Shuffleup va conèixer en Rudger; o també es podria dir que així va ser com en Rudger va conèixer l’Amanda Shuffleup, segons quina història creguem que estem explicant.       

 

---

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Deixa’m que t’expliqui una història… “Una família de por” de Francesc Gisbert

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres favorits I*** (d’ 11 a 13 anys). Històries d’humor, de fantasia, de misteri, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem amb vosaltres el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

Una família de por / Francesc Gisbert ; dibuixos de César Barceló. Algemesí : Andana, 2017.

 

Aquesta és la història de Rut i la seua família, més pobres que les rates. Sobreviuen com poden i dormen en una furgoneta.

Una nit, descobreixen una casa misteriosa, la Casa de les Tres Torres, a primera vista abandonada, i decideixen instal·lar-s’hi.

Aquella casa no es troba tan buida com es pensaven i hauran d’aprendre a compartir-la amb una altra família de monstres.

Monstres i humans seran capaços de conviure?

 

 

---

 

UNA FAMÍLIA DE POR

 

 

1. Més pobres que les rates del desert

 

Quan mon pare començà repetir-ho, ara i adés, vaig intuir que no devia ser res de bo: “Som més pobres que les rates del desert”. La primera vegada que ho vaig sentir, no vaig entendre l’abast total de l’expressió. Després, però, a força de tornar-hi tant, en els moments de desesperació, en vaig deduir el significat. Nosaltres sempre havíem sigut una família més aïna pobra. Vivíem en un edifici de l’any de la picor. I allà amunt, en un seté pis, sense ascensor, diminut com una capsa de sabates i amb les parets plenes d’esquerdes. En aquell pis ens amuntegàvem tota la família: els meus pares, el meu germà menut de sis anys, l’àvia Gertrudis de noranta i Simba, el nostre gos, d’edat indeterminada.

Nosaltres, pitjor que millor, anàvem fent i apedaçant, com se sol dir. Però, atés que la felicitat no dura eternament, un bon dia, hi van aplegar uns senyors molt ben vestits. Aquests senyors molt ben vestits van dir que eren funcionaris de l’ajuntament, arquitectes o alguna cosa per l’estil; ens van informar, educadament, que la casa tenia massa anys i massa xacres, i que amenaçava ruïna. Jo no vaig entendre res. Perquè l’àvia Gertrudis, també era vella, amb més anys i xacres dels que ella voldria, i com rondinava mon pare, no hi havia manera de tombar-la. El cas és que, poc després, haguérem de deixar el pis. Van dur unes màquines molt grans i escandaloses que el van enderrocar en un tres i no res, enmig d’un núvol de polseguera i un infern de terrabastall.

A banda del pis, l’únic que teníem era una furgoneta. Els pares treballaven quan podien de venedors ambulants. A l’hivern venien roba per diferents mercats i, a l’estiu, fruita i refrescos per les platges. Carregaven la furgoneta i se n’anaven a córrer l’andola per pobles i mercats. Ens deixaven sols amb l’àvia, perquè ens cuidara. Però com que l’àvia era gran i caduquejava, perquè de viure i rodar tant la gent es desgasta, érem nosaltres els qui havíem de cuidar-la. Comptat i debatut, que ens van fer fora de la casa on vivíem, perquè deien que estava en ruïnes i volien construir-ne una de nova.

 

Jo, al principi, em vaig posar més contenta que un gínjol:

-Àvia, quan edifiquen la casa nova, ens donaran un pis?

-No, Rut. Els vendran a qui els puga pagar.

-I nosaltres no els podem pagar?

-No.

-Per què?

-Perquè som més pobres que les rates.

-I aleshores, on anirem a viure?

Arribats a aquest punt, l’àvia va estimar-se més no contestar directament. Va elevar les mans al cel, arronsà els muscles i donà a entendre que el destí proveiria. El murri del destí no badà boca. Els que sí enraonaren força, per decidir la nostra sort, van ser els pares:

-No tenim diners per comprar-nos una casa ni llogar-ne cap. Però no passa res. Encara ens queda alguna cosa. Tenim la furgoneta.

El pare ho va amollar amb orgull, per donar-nos a entendre que no havíem de sentir-nos totalment perduts. Com que la furgoneta era l’únic que ens quedava, ens hi haguérem d’embotir a viure. Vam estar una temporada fent vida sobre quatre rodes. Acostumàvem d’anar de poble en poble, a muntar la tenda ambulant. Al començament ho trobava divertit. Va coincidir amb les vacances d’estiu a l’escola. Vaig pensar que per primera vegada ens n’aniríem a algun lloc, en comptes de prendre el sol i el bany al terrat de casa. En aquell tonell que el pare omplia d’aigua i envoltava de cossiols per fer-nos creure que nadàvem a les platges paradisíaques d’una illa deserta.

El problema és que la furgoneta era menuda i quan la carregàvem, quasi no hi cabíem drets. El gènere l’havíem d’encabir a dins, ben apilat en caixes. I a fora, sobre la baca, col·locàvem els matalafs i una pila de cadires plegables que havíem decidit salvar de les excavadores. De nit, buscàvem algun descampat, pels afores o vora la carretera. I si feia bon oratge, paràvem el campament de matalafs i dormíem a la serena, a recer d’algun marge o alguna pineda. I si es girava fred o plovia, ens embotíem a la furgoneta el millor que sabíem. De tan junts i premuts que havíem d’estar, ningú no passava fred.

El maldecap més gros, però, el teníem quan anàvem “a carregar”. Aleshores, havíem de fer miracles per encabir-ho tot. Afortunadament, com que sempre havíem viscut en l’estretor, ja hi estàvem avesats. Sabíem afrontar les dificultats, encara que fóra a espentes i trompellots. Fou en un dels nostres desplaçaments, quan la vam trobar. Aquella nit havíem anat “a carregar”. El pare anomenava d’aquesta manera el fet de carregar el gènere a la furgoneta. El procediment que seguíem era simple però una miqueta singular, per als no iniciats en la matèria. Ens acostàvem fins algun bancal de bresquilleres, albercoquers o cirerers, depenent de l’època. Aleshores, paràvem la furgoneta, baixàvem i començàvem a omplir les caixes. L’operació calia executar-la amb màxima celeritat i discreció, a les fosques i al més silenciosos possibles. Jo, com tantes altres coses, no n’entenia ni un borrall. Afortunadament, el pare ho explicava, amb la seua peculiar manera de fer-nos sentir més bé, al meu germà i a mi: -Papa, per què venim de nit, quan no hi ha ningú al bancal?

-Filla meua… Perquè si hi vinguérem de dia, destorbaríem als amos, quan treballen.

-Papa, i per què anem amb tantes presses i sense encendre cap llum? -Filla meua, jo t’ho explicaré. Ho fem amb presses, a fosques i sense parlar, perquè ara els arbres dormen. I hem de collir la fruita sense despertar-los. De manera que tanca la boqueta de pinyó i afanya’t. I vigila l’àvia, que aquesta dona s’allunya massa i ens donarà un disgust. L’àvia Gertrudis també ens ajudava a  la collita, a pesar dels noranta anys. Ella era l’encarregada d’abaixar les branques amb el mànec del gaiato, perquè el meu germà i jo hi poguérem arribar. Però calia anar amb compte, perquè estava mig coixa, mig cega i mig sorda. I seguit seguit, esvarava i redolava per alguna séquia. Aleshores, tocava agafar-la entre tots: mon pare i ma mare dels braços, el meu germà del cul i jo de l’esquena. I estirar i estirar amb força, per traure-la del clot. Però no patiu, era una dona molt forta. Es quedava una mica estabornida i la deixàvem descansar recolzada contra la soca d’algun arbre, mentre Simba li llepava la cara. A l’estona, ja estava recuperada i abaixant-nos branques amb el gaiato. 

 

 

 

De vegades, a pesar del nostre mutisme, ens descobrien. Véiem acostar-se uns fars per la carretera o sentíem alguna veuassa a la llunyania. Normalment, Simba, dotat d’una oïda excepcional, ens n’advertia. Aleshores, el pare ordenava plegar:

-Ja hem collit prou per a hui, escampem la boira.

I en un tres i no res, carregàvem la furgoneta, ens embotíem d’un bot i abandonàvem l’espai trontollant pels clots dels camins i derrapant a les revoltes. Una d’aquelles nits, en què ens descobriren i haguérem de fugir, un cotxe ens volia acaçar. No sabíem per on paràvem, perquè corríem per carreteres secundàries, quan no per camins de grava o terra que travessaven extensions de conreus. Vam sentir una espècie de trets. Hauria jurat que ens disparaven amb un rifle de perdigons. Quan li ho vaig dir al pare, va proferir una rialla sonora:

-T’has begut l’enteniment? Això deu ser la mascletà de les festes d’algun poble.

Davant d’aquesta resposta em tocava tallar. La mare anava mirant per la finestra, cada vegada més nerviosa:

-Encara ens segueixen, Joan.

-El masover dels nassos es pensa que açò és una pel·lícula de lladres i serenos.

-Trenca per aquella cruïlla amb els llums apagats, a veure si el perdem.

Tal dit, tal fet. Apagàrem els llums i enfilàrem per una senderola. Aquell caminal costerut estava ple de clots i enfondrons, semblava que ens havíem ficat en una muntanya russa. Per culpa de la costera i el mal estat del camí, la pila de caixes es va desfermar i es féu una escampadissa monumental de bresquilles i albercocs per dins de la furgoneta. Van anar acumulant-se al final, on teníem lligada l’àvia. Quan ens vam adonar estava sepultada per una allau de fruita, sacsant els braços i demanant auxili.

La costera semblava no tindre fi. Afortunadament, havíem perdut els nostres perseguidors. Ens endinsàvem per un camí de muntanya, flanquejat d’avets centenaris, de branques caigudes sobre la pista que colpejaven el sostre i els vidres de la finestra com si ens volgueren agafar d’un grapat. Més enllà dels avets no s’hi veia res, llevat de la foscor i les ombres impenetrables d’un bosc:

-Mira, Joan, això sembla un mas.

-Sí, no té llums. Per l’aspecte, diria que està abandonat. Ves per on, ja tenim on acampar aquesta nit.

Vam entrar en la plaça de l’edificació. Es tractava, efectivament, d’un mas. Es trobava bastant ben conservat i, més que una casa de llauradors, tenia un cert aire aristocràtic. Estava format per un edifici rectangular, custodiat per un porxe de columnes i tres torres, dos als costats i una de central. Vam aparcar enmig del jardí, darrere d’uns grans arbusts que ocultaven el vehicle.

Vam baixar més marejats que un allioli. En obrir les portes del darrere, va caure la pila de fruita acumulada. Els gemecs i un peu blanquinós ens ajudaren a localitzar l’àvia enmig del munt. Com que aquella nit feia bon oratge, decidírem traure els matalafs i escampar-los pel jardí. El travessava una xarxa de sendes de lloses, sobre les quals, després de xafar i enretirar les males herbes, ens vam acomodar. Estàvem tan rebentats que vam caure cruixits i blaus de son.

 

 

---

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Deixa’m que t’expliqui una història… “La Victòria somia” de Timothée de Fombelle

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres favorits I*** (d’ 11 a 13 anys). Històries d’humor, de fantasia, de misteri, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem amb vosaltres el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

La Victòria somia / Timothée de Fombelle ; il·lustracions d’Albert Asensio. Madrid : Nórdica, 2019.

 

La Victòria és una lectora voraç.

Somia amb duels i persecucions, amb missions perilloses a Sibèria, o que un alienígena s’emporta la seva germana per sempre.

Per desgràcia, viu a Chaise–Sur–Le Pont, el lloc més tranquil i avorrit del món.

Però un dia, de sobte, comencen a succeir coses inexplicables: el seu amic Jo està investigant la pista de tres xeienes, els seus llibres desapareixen de l’estanteria de la seva habitació i una nit sorprèn un cowboy conduint el cotxe del seu pare.

Definitivament, alguna cosa extraordinària ha de passar.

 

 

---

 

LA VICTÒRIA SOMIA

 

 

La Victòria es va girar cap a aquell que la seguia per l’ombra. Va enganxar la punta d’un llapis al coll del desconegut.

Era de nit.

– No et moguis, carronya – va murmurar ella.

Quasi sense alè, el va fer recular contra la paret. La va envair una gran esperança. Finalment havia arribat el dia que ella esperava…

Des de feia molt de temps, la Victòria somiava en perills, en perseguidors armats, en amics que lluitarien per ella amb l’espasa, en rius per travessar nedant empaitada per ossos. Sí, per ossos. Volia una casa construïda sobre estaques, una gorra de pell, cavalls salvatges, missions a Sibèria o a l’espai. Volia uns pares ostatges dels pigmeus que es resistirien a alliberar-los. Somiava en un gos que li arribés a la barbeta i la protegís dels lleons que vindrien a abeurar-se al llac on ella es rentaria un cop al mes, a tot estirar.

La Victòria volia una vida d’aventures, una vida arrauxada, una vida més gran que ella.

I al seu voltant sentia a dir:

– La Victòria somia.

Perquè la Victòria vivia al carrer de La Patinoire de la petita vila de Chaise-sur-le-Pont. La vila més tranquil·la del món occidental. Anava a l’escola Pierre-Martial, a l’ombra dels blocs del barri de Les Aubépines. Cap pigmeu no havia tocat mai els seus pares, que l’obligaven a rentar-se cada vespre. Pitjor encara, cap criatura no s’havia enamorat mai de la seva germana gran i no havia tingut la gran idea d’endur-se-la per sempre al seu planeta.

No, la seva casa no reposava sobre estaques; era com la dels veïns de l’esquerra, com la dels veïns de la dreta i la dels veïns del darrere. La Victòria no tenia gos, ni cavalls, ni amics autèntics. Res. Per ser sincers, no hi havia ni un trist lleó a Chaise-sur-le-Pont, ni a la resta de la província. Hi havia un lloc que ella es negava a anomenar el llac, encara que estigués envoltat d’un “camí del llac”. Tot mentida. Aquest lloc hauria merescut el nom de llac si hagués estat cobert de flamencs rosats que s’envolarien de bon matí quan ella hi fes un amaratge amb el seu hidroavió. Però era un bassal amb vapors de detergent pel seu voltant. Només el travessaven patins de pedals i la Victòria no tenia cap hidroavió.

L’hidroavió de la Victòria li feia acrobàcies aèries al cap tot dibuixant espirals blanques, i els ramats de búfals només recorrien el sostre de l’habitació quan ella somiava, amb els ulls oberts, estirada al llit.

 

 

Ni tan sols tenia un o dos enemics amb la cara tatuada que l’haguessin pogut provocar amb el sabre dalt d’un vaixell corsari, ni un mico ensinistrat a la butxaca, ni un barret de mosqueter per passejar-se a la llum de la lluna.

– Jo? Ets tu? – va deixar anar.

Durant ben bé vint minuts, la Victòria havia esperat un cas seriós. En fi, alguna cosa! Bé! Havia intentat deixar enrere aquella ombra que la seguia, que s’esmunyia arran de paret pel carrer.

Era hivern. Es feia de nit a les sis del vespre. Tornava de la biblioteca amb un munt de llibres. En cap moment no havia accelerat el pas, simplement havia tombat per carrerons apartant-se de les finestres il·luminades. Sentia la presència de l’amenaça darrere seu. La Victòria havia esperat que fos un jove vampir, un espia anglès o un mort vivent.

Però era el petit Jo.

– Jo!

Enfurismada, no volia enretirar el llapis de color del coll del noi. El fanal feia pampallugues damunt d’ells.

En Jo no era tan petit com això, però tenia un any menys que ella. I un any és molt. És una eternitat. Per a la Victòria, que tenia tanta pressa per créixer, el temps passava molt lentament. Llavors, quan es remuntava a un any enrere, tenia la impressió d’endinsar-se en la prehistòria.

En Jo vivia al cap del carrer amb la seva mare, al barri de Les Aubépines. Duia tot l’any una bufanda molt llarga que feia que s’assemblés al Petit Príncep, amb els mateixos cabells esbullats, però negres, més negres encara que aquella nit d’hivern.

Per a la Victòria, en Jo seria per sempre el petit Jo, tot i que ja feia primer de batxillerat. I és que en Jo se saltava cursos amb la facilitat extraordinària de les nenes que salten a corda. Anava tres cursos per endavant. Havia superat la Victòria uns anys enrere i havia entrat a secundària abans que ella, i després, en un nou salt espectacular, havia aterrat a segon de secundària a mig primer. Havia estat tan ràpid que la Victòria amb prou feines l’havia vist passar per la seva classe. Un corrent d’aire.

– Què vols de mi, trinxeraire? – va dir ella – . Per què em seguies?

En Jo va esperar que ella apartés el llapis del coll.

– Ets tu qui s’ha endut els tres xeienes? – va preguntar ell.

– Què?

– M’han dit que fa un mes que els amagues a casa teva.

A la Victòria se li van il·luminar els ulls. No entenia de quins xeienes parlava, però va sentir en aquelles paraules el batec voluptuós del misteri.

La Victòria sempre havia diferenciat perfectament la seva imaginació de la vida real. La consciència d’aquesta diferència era precisament el que feia que trobés la realitat tan avorrida. Per això, la frase d’en Jo li va provocar un electroxoc. Es va imaginar uns indis arraulits al seu guarda-roba, i ja es preguntava què respondria quan la seva mare volgués saber d’on venien les plomes que hi havia a la moqueta.

 

 

La Victòria va xiuxiuejar a en Jo:

– Qui t’ho ha dit?

– La Duparc.

– La Duparc?

Coneixia molt bé la senyora Duparc, una dona tranquil·la, pèl-roja, amb vestit jaqueta blau cel i arracades de plàstic, que no responia al perfil dels traficants d’indis. La Victòria no va voler mostrar-se sorpesa.

– Que filla de xacal, la Duparc! M’ha desenmascarat!

– Si alliberes els tres xeienes demà – va explicar en Jo – , ha promès que no patiries cap represàlia.

– No parlem de represàlies, parlem del meu cuir cabellut – va dir la Victòria aferrant la bufanda d’en Jo – . Si algú més descobreix que els amago a casa meva, estic perduda. Amb qui n’has parlat?

– Amb ningú. Però la Léa Garcia també els busca.

– La Léa?

– Sí.

La conversa era cada cop més esbojarrada.

La Léa anava a la classe de la Victòria. Tothom coneixia la Léa Garcia a Chaise-sur-le-Pont, perquè havia sortit a la tele en un concurs de cançons.

– Què vol fer amb els meus indis, la Léa? Que els vol cantar un dels seus popurris?

– Ha de fer una exposició.

Aquest cop, la Victòria va deixar anar el petit Jo. Odiava la Léa Garcia i la seva manera d’acariciar-se els cabells com si ella mateixa fos el seu caniche, però havia de reconèixer que la idea era bona…

Tancant els ulls, la Victòria es va imaginar entrant a classe per fer una exposició, amb tres xeienes vestits molt elegants darrere seu. Passaria els dits pels serrells dels seus vestits, faria circular entre les taules una destral de guerra. Els xeienes dirien algunes paraules en la seva llengua. I al final farien una petita dansa al voltant del professor d’història.

– Si els tens tu – va suplicar en Jo – , digues-m’ho.

– Si tinc qui?

– Els tres xeienes.

La Victòria va tornar a sentir vertigen. Va mirar en Jo i va ensenyar-li la cartera. No hi cabia ni un nadó xeiene. Just en aquell moment, per damunt de l’espatlla d’en Jo, va veure el cotxe aturat al semàfor.

Va reconèixer el cotxe dels seus pares per les marques de la porta al para-xocs de davant. El llum de dintre estava encès. Els vidres estaven entelats.

Al voltant, a cinc metres d’ella, hi havia un home completament vestit de cowboy. Ell no la va veure en la foscor. Hi havia un fusell davant seu, al llarg del parabrisa. La Victòria va mirar en Jo, que no havia vist res. El semàfor es va posar verd. El cotxe va arrancar.

– Bé – va dir ella.

L’home assegut al volant era el seu pare. Ella va tenir una esgarrifança. Potser finalment passava alguna cosa a la seva vida.

 

 

 

---

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Deixa’m que t’expliqui una història… “Aldwyn y la profecía” d’Adam Jay Epstein i Andrew Jacobson

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres favorits I*** (d’ 11 a 13 anys). Històries d’humor, de fantasia, de misteri, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem amb vosaltres el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

Aldwyn y la profecía/ Adam Jay Epstein y Andrew Jacobson. Barcelona : Ediciones B, 2011.

 

La màgia ja no és només per als mags!

En el desesperat afany per salvar la vida Aldwyn troba refugi en una estranya botiga de mascotes. Un moment després, es presenta Jack, que va a la recerca d’un familiar, una mascota màgica que serà el seu animal de companyia. 

Aldwyn sempre ha sabut que és astut, però ¿màgic? Però, per tal de salvar la seva vida està disposat a intentar-ho.

Ara només ha de convèncer els altres familiars, la setciències Skylar i l’amigable granota Gilbert, que ell és el poderós gat màgic que alguns diuen que és.

Quan la reina Vastia segresti a en Jack i els altres mags, Aldwyn, Skylar i Gilbert emprendran una desesperada carrera per intentar rescatar-los, i veuran les seves vides transformades per sempre.

 

 

---

 

ALDWYN Y LA PROFECÍA

 

La pesca del día

 

Todo comenzó con un cosquilleo en los bigotes de Aldwyn, algo que siempre le ocurría cuando tenía hambre. En los últimos meses la comida se había vuelto cada vez más difícil de conseguir. Las acostumbradas vísceras de pescado o mollejas de pollo que ensuciaban los callejones no estaban por ningún lado, y un gato vagabundo tenía que hacer un esfuerzo adicional incluso para tener una comida completa al día.

El cosquilleo en los bigotes empezó una mañana temprano, cuando Aldwyn estaba sentado en lo alto de un tejado, mirando con indiferencia el panorama. Su roñoso manto de pelo negro y blanco parecía no haber sido lavado nunca, lo que era más o menos cierto. Le faltaba un trozo de la oreja izquierda del tamaño de un mordisco, un recordatorio de una escaramuza con un pitbull furioso cuando era un gatito.

Desde su posición, Aldwyn podía ver todo Torrepuente, hileras e hileras de edificios de dos plantas que flanqueaban una red de calles estrechas y adoquinadas. Envueltos en sus capas, los vigilantes de la ciudad se apresuraban a terminar sus tareas antes del amanecer: uno apagaba con un matacandelas en forma de campana las velas de los faroles con los que se iluminaban los callejones más oscuros de la ciudad; otro echaba paja en la arteria principal para atenuar el ruido de las ruedas de los carros y las pezuñas de las mulas que pronto empezarían a traquetear por las calzadas. Los ojos de Aldwyn se arrastraron hasta la atalaya de mármol blanco y reluciente que destacaba con su altura sobre el resto de edificios de la ciudad. El puesto de guardia había estado vacío por más de medio siglo, desde que la reina Loranella, la valiente y noble maga, había ayudado a repeler el levantamiento del Ejército Muerto. En lo más alto de la aguja que remataba la atalaya, ondeaba una bandera con el escudo de armas de Torrepuente: un águila bicéfala que sostenía un arco y una flecha en una garra y una varita mágica en la otra.

Aldwyn también podía ver más allá de las murallas blancas que rodeaban la ciudad: justo al oeste, pegado a la pared exterior, estaba el río Ebs; al este, las llanuras Aridifianas y los bosques del reino. Pero él nunca había puesto un pie fuera de Torrepuente, y no tenía intención de hacerlo jamás, pues se sentía cómodo en las calles de la ciudad que conocía tan bien.

Con el primer rayo de luz del amanecer, la campana de la mañana repicó con alegría y despertó a Aldwyn de su ensoñación. Su atención se dirigió entonces a la puerta trasera de la pescadería y pollería local: iba a esperar pacientemente hasta que el pescadero apareciera con la pesca del día. Robar era una de las estratagemas favoritas de Aldwyn para llenarse la panza, pero eran muchas las que tenía a su disposición. La última noche, por ejemplo, estuvo actuando, es decir, arrullando como una paloma para obtener trozos de queso de una anciana ciega que alimentaba a los pájaros en el parque.

En efecto, ahí estaba puntual el pescadero, de camino a su tienda, cargado con una pesada bolsa de arpillera que goteaba. Y aunque Aldwyn no podía ver qué había dentro de la bolsa, podía olerlo: ¡platijas del río! Cuando el viejo cerró la puerta de la tienda tras de sí, Aldwyn empezó a contar con los dedos de la pata:

Uno… dos… tres… cuatro.

Como todas las mañanas a esta precisa hora, el pescadero abrió la ventana para ventilar la cocina mientras echaba el pescado en un cubo que tenía a su lado. Ahora Aldwyn podía empezar a descender del tejado. Bajó por la pared dejando marcas de arañazos en la madera y cruzó el callejón con rapidez, rodeando los charcos que había dejado la lluvia de la noche anterior. Un mapache de orejas cortas salió cojeando de detrás de la esquina, intentando no apoyar su peso en una de las patas traseras, que estaba herida.

– Buenos días Aldwyn – dijo el mapache -. Oí que el carro de la leche tomará un desvío mañana para el festival del Escudo. Pasará por la plaza del Verdugo.

– Gracias por el soplo – respondió Aldwyn -. Trataré de empujar una jarra por la parte de atrás cuando rodee la Piedra del Jeroglífico. Asegúrate de estar allí para lamer un poco.

Aldwyn había desarrollado la costumbre de pensar tres comidas por delante. Empleaba todos sus recursos, desde la observación atenta a las alianzas clandestinas. Encontrar comida era un trabajo de tiempo completo, y además era agotador. Una granizada inusitada en medio del verano había arruinado la mayor parte de la cosecha de otoño de Torrepuente, que por lo general era abundante, y ahora, hambrientos, los lugareños se comían los callos y las vísceras que antes tiraban.

El mapache asintió con la cabeza y Aldwyn regresó con rapidez a la tarea que tenía entre manos. Después de saltar sobre los cajones apilados bajo la ventana del pescadero, esperó a que el viejo acabara de limpiar y destripar la platija. Aldwyn era muy paciente; sabía por experiencia que habría un momento en que el pescadero se distaería. Un cliente llamando a la puerta delantera, una visita a la letrina o un cuchillo desafilado le darían a Aldwyn la oportunidad que necesitaba para atacar.

– ¡Ven aquí, hay una araña en la cama! – chilló una voz estridente escaleras arriba.

Así que hoy fue la esposa. El pescadero dejó el cuchillo y salió corriendo de la cocina.

– ¡Ya voy! – dijo.

Aldwyn no vaciló. Tan pronto el viejo desapareció, saltó al alféizar y se coló. Una vez dentro de la cocina, abarcó con rapidez el desorden de tablas de picar, cuchillos sin lavar y balanzas de peltre manchadas con vísceras de pescado secas que había en la mesa. Luego bajó de un salto al suelo de madera. El penetrante hedor de la anguila en salmuera, que las tablas de pino habían absorbido a lo largo del tiempo, invadió la nariz de Aldwyn e hizo que su estómago rugiera con deleite. El delantal del pescadero, manchado con huellas sucias, estaba colgado en el pomo de la puerta del saladero. Hacía tiempo que merecía que lo lavaran en el río. Las tiendas de lujo de la plaza principal quizá tuvieran mostradores más limpios, pero a él qué más le daba: la platija aquí sabía igual de bien.

Aldwyn avanzó sigilosamente hasta el cubo y agarró un pez plano y grande con la boca. Pronto estaría dándose un banquete en lo alto de las chimeneas de la ciudad, disfrutando de un buen…

¡Zas!

Una trampa para gatos atrapó la cola de Aldwyn, que por centímetros había salvado el cuello. Al darse la vuelta, vio una espiral metálica enrollársele en el pelo. Conteniendo el impulso de lanzar un grito ensordecedor, sepultó sus bigotes en las patas delanteras y emitió un quejido apagado. Después de la conmoción inicial, en su mente había una sola pregunta: ¿Desde cuándo el viejo pescadero instalaba trampas?

Entonces las cosas pasaron de mal a peor, porque del saladero emergió la figura oscura y ominosa de un hombre envuelto en una capa negra y con cicatrices de arañazos en la cara. Calzaba botas de cuero negro con punteras de bronce y llevaba una ballesta colgada del hombro. Sus ojos encendidos brillaban con cruel deleite.

– Te atrapé – dijo la figura misteriosa.

 

 

 

---

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Deixa’m que t’expliqui una història… “Esterhazy” d’Irene Dische, Hans Magnus Enzensberger ; Michael Sowa

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres favorits I*** (d’ 11 a 13 anys). Històries d’humor, de fantasia, de misteri, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem amb vosaltres el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

Esterhazy : historia de un lebratito/ Irene Dische, Hans Magnus Enzensberger ; Michael Sowa. La Rioja : Fulgencio Pimentel e hijos ; 2015.

 

Un llebretó de l’alta burgesia austríaca deambula pel Berlín dividit a la cerca d’una esposa amb bona planta amb la que millorar la seva escanyolida i decadent estirp.

El nostre amic exercirà oficis tan precaris com animal de companyia o llebre de Pasqua mentre es pregunta si trobarà algun dia aquell Mur del qual tots parlen, als peus del qual viuen una llegendària colònia de llebres.

 

 

---

 

ESTERHAZY

 

 

A TODOS LOS NIÑOS QUE SEPAN LEER

La A en Esterhazy es tan larga como la oreja de una liebre, y la Z no es una Z, sino una S, tan mullida como el hocico de una liebre.

¡Tenedlo muy en cuenta!

Y para que no os olvidéis, os lo ruego, exclamad tres veces bien alto:

ESSTER-HAAASY  ESSTER-HAAASY  ESSTER-HAAASY.

 

 

Aunque no se sepa demasiado bien por qué sucede, las familias suelen tener hijos. Los Esterhazy no han dejado de tener hijos desde tiempos remotos. Hace doscientos años eran ya, probablemente, la familia más grande de Austria.

Gran estirpe, aunque, en fin, no en tamaño, sino en número. A decir verdad, los Esterhazy se habían ido haciendo cada vez más chicos con el paso del tiempo. Esto era debido a que, por desgracia, no comían suficiente lechuga, ni suficientes zanahorias, sino, casi exclusivamente, bombones, tartas, caramelos y pastel de manzana. Y por este motivo los protagonistas de esta historia eran muy pequeños, diminutos, pero también muy, muy inteligentes.

Al príncipe Esterhazy, entonces regente, le preocupaban en gran medida sus innumerables hijos y nietos. En las zapaterías se burlaban de ellos, porque hasta los zapatitos de bebé les venían grandes; les costaba ir en bicicleta, porque el sillín les quedaba alto y las patitas no les llegaban a los pedales; y cuando, en una ocasión, el benjamín de los Esterhazy se cayó dentro de una papelera y no acertaba a salir de allí, el Príncipe exclamó: “¡Esto no puede seguir así! ¡Hay que poner algún remedio al asunto!”.

 

 

Tres días estuvo encerrado en su alcoba, cavilando. Al cabo, el Príncipe dijo: “Deseo que cada uno de mis nietos viaje a un rincón del mundo para buscar esposa y fundar una familia. El mundo funciona de este modo: las liebres chiquitas tienen lebratos chiquitos, mientras que las liebres grandes se van haciendo cada vez mayores, hasta el punto de que sus críos casi ni caben en las cunas. Por eso, los Esterhazy tienen que buscarse esposas de estatura alta. ¡Cuanto más altas, mejor!”.

Un día, cuando la primavera estaba a la vuelta de la esquina, el Príncipe se puso su calzón más elegante, que era de terciopelo, en color rojo vino, y condujo a todos sus lebratitos a la Estación de Occidente de Viena. “¡No lo olvidéis!”, les dijo a sus nietos. “¡Os merecéis lo mejor, no os conforméis con menos! Zanahorias, lechuga y perejil, ¡pero que sean frescos! Y sobre todo, ¡nada de golosinas!”.

La camada de nietos empezó a lanzar vítores de júbilo y admiración e hizo llover sobre el Príncipe una lluvia de pildoritas de chocolate.

El nombre completo del más joven de los Esterhazy era Su Ilustrísima Miguel Pablo Antón María Infante Esterhazy XIIDCCXCII de Salatina, Conde Principesco de Zanahoriastetten, Conde de Endiviastein, Señor de Perejilburgo, Puerringen y Remolachoff.

Aunque naturalmente, nadie lo llamaba así. En primer lugar, porque nadie puede recitar un nombre tan largo; y en segundo, porque a las liebres siempre se las llama por su nombre de pila. ¡Tened esto muy en cuenta! Esta es la razón, y no otra, por la que de ahora en adelante llamaremos a nuestro héroe Esterhazy, a secas.

Así que Esterhazy, como habíamos dicho, era el menor de todos los Esterhazy, y por eso también fue el último en partir hacia tierras lejanas. La familia había decidido que tendría que irse a hacer fortuna a Berlín. En la víspera de su marcha, el Príncipe lo llamó a capítulo y le dio un par de buenos consejos: “Es ahora o nunca, querido nieto”, le dijo. “Si quieres acabar teniendo una familia como toca, necesitas procurarte una esposa. Antes que nada, tienes que prestar atención a un aspecto: que sea lo más alta posible. Y otra cosa más”, agregó. “Las liebres de Berlín viven todas detrás de un muro muy alto. ¡Vaya usted a saber por qué! Pero no hay que tener ningún miedo. Quien busca, encuentra”.

 

 

Esterhazy, agradecido, besó la pata del viejo Príncipe, se subió al tren y puso así rumbo a Berlín. Por la ventanilla, veía a sus abuelos y a sus padres, a sus tíos y tías, a sus hermanas y a sus innumerables primos, que agitaban sus pañuelos, diciéndole adiós con lágrimas en los ojos.

Después de un rato, se arrellanó en el mullido asiento de primera clase, emocionado y feliz. “Tendría gracia”, pensaba Esterhazy, “que no encontrase yo una esposa enorme y exótica en el enorme y exótico Berlín; y cuando la haya encontrado, menuda vida regalada nos vamos a dar los dos”.

 

 

Cuando el tren llegó a la Estación del Zoo de Berlín, bailaba en sus labios una amplia sonrisa enigmática. Pero nadie había ido a recogerlo, ni había nadie allí para ocuparse de él.

La estación le pareció tirando a mugrienta y lóbrega, y hacía mucho frío. Había tipos raros pululando por ahí. Se lanzaban unos a otros miradas de pocos amigos y a Esterhazy no le gustó ni un pelo la facha que tenían, como de tener mucha hambre. Empezó a dar saltitos todo a lo largo de un sinfín de hileras de taquillas de la consigna, buscando una salida. Subió y bajó las escaleras a brincos, pero no logró encontrar la dichosa puerta.

Al fin se le acercó un perro y lo estuvo olisqueando. Era uno de esos perros machotes que Esterhazy no soportaba. El perro se le quedó mirando fijamente y le soltó este ladrido: “A ninguna liebre se le ha perdido nada en esta estación. Si no desapareces de inmediato, voy a hacer albóndigas contigo”.

 

 

Y acto seguido señaló con el hocico una puerta giratoria; era una puerta cuya existencia Esterhazy no había advertido. Y por ella pudo por fin acceder a la calle.

Fuera estaba todo muy bien iluminado y por doquiera había destellos de coches, semáforos y gente.

 

 

---

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Deixa’m que t’expliqui una història… “Jules Verne i la vida secreta de les dones planta” de Ledicia Costas

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres favorits I*** (d’ 11 a 13 anys). Històries d’humor, de fantasia, de misteri, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem amb vosaltres el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

Jules Verne i la vida secreta de les dones planta / Ledicia Costas. Barcelona : Barcanova Editorial ; 2018

 

 

La família de la Violeta amaga un secret mil·lenari que ha aconseguit mantenir en secret fins ara.

Jules Verne, el cèlebre escriptor, ha desembarcat al port de Vigo amb una maleta i un munt de preguntes. Ho vol saber tot de les dones planta…

Misteri, aventura i màgia ancestral en un trepidant viatge contra rellotge.

 

---

 

JULES VERNE I LA VIDA SECRETA DE LES DONES PLANTA

 

Abans de la història, el lloc

Vigo és una ciutat amb artèries, pulmons i tota una estructura òssia que la sosté. El seu cor és blau i els avantpassats li van donar el nom d’Atlàntic. Ell expandeix l’aroma salada per tota la costa, com si albergués a l’interior de les seves aigües un artefacte manipulat per misteriosos i incansables animals marins que mai no deixen de bombar amb les potetes, mentre exhalen bombolles d’aire. A la zona del Berbés la pudor és tan densa, que si tanques els ulls i et deixes portar per un instant gairebé aconsegueixes traslladar-te a les bateas que vesteixen els voltants del pont de Rande, amb les seves extremitats penjades cap al fons com uns tentacles invisibles, completament infestades de musclos. Però de sobte tornes a obrir els ulls i allà continua el Berbés, una de les cares més tristes de la ciutat. De dia és llotja i pesca d’alçada, vaixells de noms bonics com Santa Mafalda,Capricornius o Destiner, que desafien l’horitzó amb les proes punxegudes. Les empreses de congelats de la zona retolen els seus edificis amb cartells de lletres grosses i frases precioses que em despisten cada cop que condueixo per aquella zona i em fan somiar històries que no existeixen: “Tant se val el fred; mai no se’ns gelarà el cor” o “Aquest mar ens ha portat al món”. Però quan arriba la nit, aquest lloc es vesteix de suburbi. Molts conductors circulen per la zona buscant dones que es prostitueixen. A la nit, el Berbés és una trampa.

Vigo és indústria, grues, vaixells, peix, edificis antics de pedra, cavalls, mariners llançant les xarxes. Vigo és una criatura polièdrica i meravellosa. Una criatura que s’ha fet gran fins a arribar a l’edat adulta. Però no sempre ha estat així. La història que explicaré va succeir en un temps en què tot estava per fer. En un temps en què el mar i les muntanyes no tenien barreres. Imagina per un moment una ciutat qualsevol. Comença a treure’n edificis. Elimina’n l’Ajuntament, el teatre, les cases més imponents, les escultures modernes, els semàfors, els automòbils… Treu-ne tot el que pertany a aquest segle i també al segle passat. Substitueix aquells indrets on avui hi ha xalets a peu de platja per mar i sorra. Vés-ne traient tot el que és actual, peça a peça. Despulla-la fins a reduir-ho tot a essència. Allà, en aquell moment concret, és on comença aquesta història.

 

I. On la narradora planteja unes quantes preguntes i un enigma

El relat que em disposo a explicar té com un dels seus personatges principals l’escriptor Jules Verne, un home molt singular que generava gran expectació. Un autèntic aventurer amb fama de visionari. Els seus cercles afirmaven que posseïa la curiosa habilitat d’avançar-se a l’època en què vivia, escrivint novel·les en què apareixien sorprenents ginys encara sense inventar i fites històriques que l’ésser humà ni tan sols estava preparat per imaginar com a realitzables. Així Verne va escriure una història sobre un viatge a la Lluna que s’iniciava a Florida. L’obra es titulava “De la terra a la Lluna”, publicada l’any 1865. Cent tres anys després, l’Apollo VIII va enviar la primera expedició a la Lluna, que va partir precisament des de Florida. Però aquella no va ser l’única vegada que el famós novel·lista va aconseguir anticipar-se a la seva època. Ho va fer altres cops, com quan va dissenyar l’impressionant Nautilus, el submarí capaç de mantenir-se de forma indefinida sota l’aigua i creuar el casquet polar avançant sota el gel sense immutar-se, com una prodigiosa balena metàl·lica. A bord del Nautilus, el capità Nemo va emprendre les “20.000 llegües de viatge submarí”. Verne va començar a escriure aquesta obra el 1866. Hauria de passar gairebé un segle perquè es construís el primer submarí autosuficient, gràcies a l’energia atòmica. D’aquesta forma, inventant en el seu univers literari ginys que encara no existien i avançant-se al seu temps, Verne va anar guanyant prestigi i fama de profeta. Com si tingués alguna mena de do endevinatori. Però tot allò poc tenia a veure amb la màgia. En realitat, aquest extravagant novel·lista vivia en l’època dels invents i del progrés tècnic i es passava la vida viatjant i investigant i es mantenia sempre al dia dels avenços científics d’Occident. Jules Verne era un home culte entregat a la literatura, la ciència i la tecnologia.

Curiosament, la ria de Vigo apareix en la seva novel·la “20.000 llegües de viatge submarí”. Però en el moment d’escriure-la, ell encara no havia visitat la ciutat. Així doncs, com és que l’autor va triar precisament la ciutat de Vigo com un dels escenaris de la seva popular novel·la? Van haver de passar encara uns quants anys perquè Verne visités Vigo per primer cop. Va ser el juny de 1878 i la versió oficial de l’arribada del novel·lista es va atribuir a la casualitat: una tempesta. Un fort temporal que va castigar la costa els havia obligat a aixoplugar-se al port de Vigo. El Saint Michel havia sortit de Nantes cap al Mediterrani.

Aquella travessia iniciada l’any 1878 era la primera que Verne feia a bord del Saint Michel III. Es tractava d’un vaixell híbrid. Funcionava com a vaixell de vapor. Però aquella embarcació de ferro de 38 tones i 33 metres d’eslora també podia navegar només amb el seu majestuós velam. L’arribada del Saint Michel aquell mes de maig de 1878 va crear molta expectació. L’alta societat viguesa el va rebre amb el fervor i l’entusiasme que corresponien a un escriptor de fama mundial com ell. En aquell temps, Vigo era un punt neuràlgic. Cinc anys enrere, l’Eastern Telegraph Company s’havia instal·lat a la ciutat i havia estès el primer cable telegràfic submarí. D’aquesta manera, la ciutat es va convertir en una finestra oberta i va ser el lloc que facilitava la comunicació entre el continent europeu i la resta del món. Sota l’oceà, l’anomenat “cable anglès” connectava Vigo amb la Gran Bretanya i amb Portugal, des d’on partien altres cables cap a altres indrets del món. Així, gràcies al “cable anglès”, es va crear tota una comunitat formada pels treballadors de la companyia britànica, que es van establir a Vigo i van apropar a la societat d’aquesta ciutat els seus costums, els seus esports i les seves begudes durant uns quants anys. A Vigo es barrejava la cultura gallega amb l’anglesa i arribaven abans que a cap altre punt de la Península el tenis, el futbol, la cervesa… La ciutat era un formiguer, una cassola bullint sense parar.

El dia 5 de juny de 1878, el Saint Michel III, capitanejat per Jules Verne, va atracar a Lisboa, des d’on va seguir la seva travessia. Però aquesta història no comença aquí. Aquesta història comença sis anys més tard, el 21 de maig de 1884, quan el Saint Michel va tornar a Vigo, aquesta vegada a causa d’una suposada avaria en la caldera.

Aquesta vegada, l’escriptor va recalar a la ciutat envoltat d’un halo de misteri, sense que ningú s’assabentés de la seva arribada. El seu imponent vaixell, com en la seva primera visita, havia iniciat el viatge a Nantes cap al Mediterrani. Seguint la línia de la costa atlàntica avançava cap al sud, fins que una avaria en els tubs de la caldera va trastocar els plans del capità i de la resta de la tripulació, que es van veure obligats a atracar al port de Vigo. Aquesta va ser la versió oficial.

Tothom va creure aquesta versió i es va donar per fet que, efectivament, havia estat la casualitat la que havia portat Verne un altre cop a la ciutat. Ara, cent trenta anys més tard, em pregunto com pot ser que ningú no aprofundís en aquesta qüestió. Que ningú no plantegés el dubte. Que ningú no s’aturés ni uns minuts a pensar que les casualitats no existeixen. I menys una com aquesta.

Ara que hem arribat a aquest punt, és el moment de recapitular: Jules Verne va escriure “20.000 llegües de viatge submarí” l’any 1866, novel·la en què surt un submarí, artefacte absolutament revolucionari en aquella època. El primer submergible elèctric encara va trigar vint-i-dos anys a ser construït i el primer submergible autosuficient no va arribar fins gairebé un segle més tard. En aquesta obra, l’escriptor va triar la ria de Vigo com un dels seus escenaris, un lloc on no havia estat mai. No va ser fins a l’any 1878 quan Verne va visitar Vigo i ho va fer, segons la versió oficial, per pura coincidència, a causa d’una tempesta que l’obligà a recalar en aquesta badia. Sis anys més tard, el novel·lista va tornar a aquesta mateixa ciutat, aquest cop a causa d’una avaria del iot. Va tenir l’oportunitat de passejar pels carrers, de contemplar amb admiració aquella mateixa ria que havia descrit en la seva obra, de barrejar-se amb els gallecs i els anglesos, que feien d’aquest indret un conjunt exòtic en ple desenvolupament industrial.

Però, tot i que el que explica la història, les coses no van succeir pas així. Jo conec la veritable raó que va portar Jules Verne a Vigo. I també el motiu pel qual ell va trobar la manera que tot semblés una coincidència, un argument que ningú no va gosar qüestionar durant més d’un segle. Més de cent trenta anys de silenci, en els quals no hi va haver cap persona que s’atrevís a descobrir l’inquietant i meravellós secret que amaga la ciutat de Vigo i que va atraure l’excèntric novel·lista, que no va parar fins a corroborar que les seves sospites eren certes.

 

 

---

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

 

Deixa’m que t’expliqui una història… “Robot salvaje” de Peter Brown

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres favorits I*** (d’ 11 a 13 anys). Històries d’humor, de fantasia, de misteri, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem amb vosaltres el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

Robot salvaje / Peter Brown. Barcelona : Destino ; 2019

 

 

Cuando Roz abre los ojos por primera vez, descubre que está sola en una remota isla. No tiene ni idea de cómo ha llegado allí.

Después de enfrentarse a una dura tormenta y escapar del ataque de un oso enorme, se da cuenta de que lo único que puede hacer para sobrevivir es adaptarse y aprender de los hostiles habitantes de la isla, los animales.

Lentamente, estos empiezan a hacerse sus amigos y Roz, al fin, parecer haber hallado su hogar.

Hasta que un día el pasado vuelve para acecharla. ¿Podrá un robot sobrevivir en la naturaleza?

Una alegoría moderna sobre las dificultades de adaptarse a un nuevo hogar.

 

---

 

ROBOT SALVAJE

 

Para los robots del futuro

 

EL OCÉANO

Nuestra historia comienza en el océano, con viento, lluvia, rayos y truenos. Un huracán que rugía furioso en la noche. Y en medio del caos, un barco de carga se hundía

     hondo

     hondo

     hondo

     hasta el fondo del océano.

El barco dejó cientos de cajas flotando en la superficie. Pero a medida que el huracán azotaba y giraba y hacía que chocaran, las cajas también comenzaron a sumergirse en las profundidades. Las olas las tragaron una tras otra, hasta que tan solo quedaron cinco.

Por la mañana el huracán se había disipado. No había nubes, ni barcos, ni tierra a la vista. Solo había aguas tranquilas y cielos despejados y esas cinco cajas que flotaban perezosamente a merced de una corriente oceánica. Los días pasaron. Y luego apareció una mancha verde en el horizonte. Cuando las cajas se acercaron, las suaves formas verdes se afinaron lentamente en los bordes duros de una isla salvaje y rocosa.

La primera caja se dirigió a la orilla en una ola ruidosa y se estrelló contra las rocas con tal fuerza que estalló en pedazos.

Ahora bien, lector, lo que no he mencionado es que dentro de cada caja hay un robot completamente nuevo. El buque de carga transportaba cientos de ellos antes de que lo arrastrara la tormenta. Ahora solo quedaban cinco. En realidad, solo quedaban cuatro, porque cuando esa primera caja chocó contra las rocas, el robot se hizo añicos.

Lo mismo le sucedió a la siguiente; se estrelló contra las rocas y las partes del robot volaron por los aires. Y lo mismo le sucedió a la siguiente. Y a la siguiente. Extremidades y torsos de robot reventados contra las rocas. Una cabeza cayó en un charco de agua de mar. Un pie robótico se deslizó hacia las olas.

Y luego vino la última caja. Siguió el mismo camino que las demás, pero en lugar de chocar contra las rocas, llegó chapoteando entre los restos de las primeras cuatro.

Pronto, más olas la sacaron del agua. Se elevó por el aire, girando y brillando hasta que se estrelló contra un saliente rocoso. La caja estaba agrietada y arrugada, pero el robot en su interior estaba a salvo.

 

 

LAS NUTRIAS

La costa norte de la isla se había convertido en una especie de cementerio robot. Dispersos a lo largo de las rocas estaban los cuerpos rotos de cuatro robots muertos. Centelleaban bajo la luz de la madrugada y sus destellos llamaron la atención de algunas criaturas muy curiosas.

Una pandilla de nutrias marinas retozaba sobre los montículos cuando una se percató de los objetos brillantes. Todas se congelaron. Levantaron la nariz al viento. Pero solo olían el mar. Así que se deslizaron cautelosamente sobre las rocas para echar un vistazo más de cerca.

 

 

La pandilla se acercó lentamente al torso de un robot. La nutria más grande levantó la pata, golpeó con fuerza el artilugio pesado, y rápidamente retrocedió de un salto. Pero nada pasó. Así que se arrastraron hacia una mano robótica. Otra nutria valiente extendió la pata y volteó la pieza. Emitió un hermoso tintineo al chocar contra las rocas, y los animales soltaron un chillido de gusto.

Se dispersaron y jugaron con brazos, piernas y pies robóticos. Voltearon más manos. Una de las nutrias descubrió una cabeza en un charco de mar, y todas se sumergieron y se turnaron para hacerla rodar por el fondo.

Y luego descubrieron algo más. Más allá del cementerio estaba la única caja sobreviviente. Tenía los costados raspados y abollados, y un gran corte recorría la parte superior. Las nutrias corrieron por las rocas y treparon a la gran caja. Diez caras peludas asomaron por la grieta, ansiosas por ver qué había dentro. Lo que avistaron fue otro robot completamente nuevo. Pero este era diferente de los demás. Todavía se encontraba de una sola pieza. Y estaba rodeado de esponjosa espuma de embalaje.

Las nutrias metieron las garras a través de la abertura y rompieron la espuma. ¡Era tan suave y blanda…! Chillaron de emoción mientras sacaban el material esponjoso. Jirones flotaban en la brisa del mar. Y debido a la emoción, la pata de una nutria golpeó sin querer un botoncito importante en la parte posterior de la cabeza del robot.

     Clic.

Les llevó un rato a las nutrias darse cuenta de que algo estaba sucediendo dentro de la caja. Pero un momento después, lo escucharon. Un zumbido sordo. Todas se detuvieron y lo miraron. Y luego el robot abrió los ojos.

 

LA ROBOT

El cerebro digital de la robot arrancó. Sus programas comenzaron a conectarse. Y luego, todavía empaquetada en su caja, comenzó a hablar automáticamente.

– Hola, soy la unidad ROZZUM 7134, pero puedes llamarme Roz. Mientras se activan mis sistemas robóticos, te hablaré de mí.

“Una vez que esté en pleno funcionamiento, podré moverme, comunicarme y aprender. Dame una tarea y la completaré. Con el tiempo, mejoraré la forma de completar mis tareas. Me convertiré en una robot más eficiente. Cuando no me necesites, me mantendré alejada en perfecto estado.

“Gracias por tu paciencia. Ya estoy activada del todo.

 

 

 

---

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

 

Deixa’m que t’expliqui una història… “Entresombras y el circo ambulante” de Roberto Aliaga, Roger Olmos

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres favorits I*** (d’ 11 a 13 anys). Històries d’humor, de fantasia, de misteri, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem amb vosaltres el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

Entresombras y el circo ambulante  / Roberto Aliaga ; ilustración de Roger Olmos. Madrid : Macmillan ; 2010

 

 

Mateo ve cómo su amiga Daniela desaparece dentro de un extraño circo y, al intentar rescatarla, entra en un mundo de ultratumba.

Allí encontrará a la Resistencia, personajes tan raros como divertidos que luchan contra un oscuro poder. 

 

---

 

ENTRESOMBRAS Y EL CIRCO AMBULANTE

 

 

Cuando amaneció el circo ya estaba allí.

Lo habían instalado en el sitio habitual: a las afueras del pueblo, junto a la vieja chatarrería de Fu Manchú y el barranco del ahogado.

La carpa era pequeña y descolorida, con parches y remiendos que indicaban su procedencia; no de otro lugar, sino de otro tiempo. A su alrededor, las carretas y caravanas utilizadas como almacén, como habitación, e incluso como jaula de bestias circenses, tejían una telaraña con bombillas de colores.

Poco después de que amaneciera, pues no había tiempo que perder, salió de la carpa una escueta comitiva de presentación. Eran tres y conducían sendos biciclos.

 

 

El primero, un payaso que tocaba una grotesca bocina de la que parecían salir gritos, o lamentos; detrás, un enano con sombrero de copa y bigote; y, finalmente, un funambulista, tentando a la mala suerte con un paraguas abierto. Dieron varias vueltas por el pueblo, pedaleando sus calles de arena al son de la bocina del payaso. Recorrieron los alrededores del mercado y el colegio, y finalmente aparcaron sus biciclos junto a la plaza de la fuente.

Allí, el payaso desenrolló un cartel y comenzó a sujetarlo entre dos árboles.

El funambulista se entretenía fingiendo equilibrios en el borde del estanque.

El enano, arrodillado en el suelo, comenzó a hacer dibujos en un banco con tizas de colores; pero enseguida cambió de entretenimiento y se puso a lanzar las tizas a los patos que habitaban el estanque, afinando la puntería para acertarles en la cabeza.

Cuando el payaso finalizó su tarea se sacudió las manos y escupió en el suelo. A su alrededor se había congregado un pequeño grupo de curiosos… Todos miraban el cartel que había instalado, en el que se adivinaba un rostro en la penumbra. Una figura difuminada y confusa que parecía querer salir de la oscuridad, pero que no podía, y aún se presentaba velada; atrapada por las sombras.

En el cartel se leía :

 

 

El enano, el funambulista y el payaso subieron a sus biciclos y se fueron.

Los espectadores se quedaron en silencio, viendo cómo se alejaban. Ni una palabra.

Y es que a todos había llamado la atención que los tres personajes de circo que se habían dedicado a despertar al pueblo aquella mañana parecieran tan enfadados. Tan terriblemente enfadados.

Sus caras… eran de mala sombra.

 

 

---

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.