Primer capítol : “Bella confusió” de Claire Christian

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

 

Bella confusió / Claire Christian. Lleida : Pagès Editors, 2018

 

Ava: Les últimes setmanes s’havien fos en una boira en què els altres feien monòlegs sobre com entenien el que sentia perquè quan la seva àvia havia mort o quan la seva tieta havia mort o quan el seu puto gos havia mort s’havien sentit bla bla bla i bla. Però no en sabien res. No s’havia mort la meva àvia, ni la meva tieta ni el meu gos. Era la Kelly. Era la meva millor amiga.

Gideon: Escric poemes. Però no hi ha manera de dir-ho sense semblar un penjat. Ho he intentat. Així és la meva vida: intentar no semblar un penjat i compensar en excés els moments que estic convençut que semblo un penjat, com ara.

En Gideon és un poeta slam amb dues mares i una ansietat invalidant. L’Ava és una noia grega amb un pare solter i una relació complicada amb el germà de la seva millor amiga morta.

Bella confusió ens introdueix en els pensaments de dos adolescents molt diferents que s’adonen que les úniques persones que els poden ajudar a tirar endavant amb la seva vida són ells mateixos.

 

BELLA CONFUSIÓ

 

AVA

 

– No hem d’oblidar que, aquí, al Mount Saint Michaels, som una comunitat. – Les celles triangulars de la senyora Bryan són molt serioses sota els cabells llisos i engominats tirats enrere. – I quan un dels membres de la nostra comunitat cau ens hem d’unir per ajudar-nos els uns als altres a aixecar-nos. – Fa una pausa. – Aquest arbre ens servirà de recordatori.

Aleshores s’escura la gola, però no sento què diu a continuació perquè estic xisclant. El meu cos salta del seient i la meva boca entra en erupció amb un crit tan violent que em faig una mica de por jo mateixa.

– No ha caigut, s’ha mort – crido – És morta.

Set-cents caps es giren a la manera d’una onada per mirar-me.

– I un arbre? De debò? Detestava la natura! – crido a la senyora Bryan, que murmura pel micròfon que els estudiants s’asseguin.

Estic enfadada d’una manera que és nova per a mi, tots i cada un dels meus òrgans interns intenten sortir atacant del meu cos com un gos guardià rabiós, i és pel que diuen d’ella. O el que no diuen. És el que no diuen el que m’emprenya més. Els últims sis mesos he aconseguit aguantar-me, però avui, quan han començat a parlar de l’estúpida placa sobre l’estúpid tros de ciment al costat de l’estúpid puto arbre que han tardat hores a plantar, tots fent veure, no ho sé, fent veure que és una gran cosa – fent veure que els importa – no he pogut més.

– I si vol parlar d’ella, almenys digui el seu nom.

Hi ha una allau de murmuris i rialletes tot al voltant meu mentre la senyora Bryan, ara cridant, intenta calmar les masses descontrolades. Estic atrapada enmig d’una fila, saltant per sobre les persones del costat i murmurant com una sonada. El nano del serrell de punta em pessiga el cul i em giro i li pego al pit.

– Te’n deus fotre, oi? – li escupo a la cara i estic força segura de veure terror autèntic als seus ullets blaus.

Quan arribo finalment al passadís, al centre dels grups d’alumnes alterats, ara més tranquils però encara mirant-me, em quedo paralitzada.

Fes alguna cosa, Ava.

Miro la senyora Bryan que m’observa com si em volgués veure morta i em poso a riure. Digues alguna cosa, la que sigui, Ava. Para de riure. Però no ho puc evitar. Soc molt conscient que dec semblar boja per tancar, però se me’n fot.

Em passo les mans pels cabells, brando el cap i em dirigeixo a tot l’auditori.

– Sabeu què és el més insultant de tot plegat? És el cor cantant aquesta estúpida cançó de Miley Cyrus sobre pujar una puta muntanya per recordar-la, perquè això hauria fet que es volgués tornar a suïcidar.

L’auditori esclata en rialles i ovacions mentre jo ensenyo el dit del mig amb les dues mans a la senyora Bryan, em giro i camino cap al fons de la sala i surto per la gran porta doble. Sento el cop de la porta darrere meu.

Vas molt bé, Ava.

M’havia promès aquest mateix matí que intentaria ser una d’aquelles noies callades i discretes que passen desapercebudes. Fins i tot em vaig escriure “no et facis veure” al dors de la mà amb un retolador negre com a recordatori. Des del dia que vaig tornar a l’escola que la gent em mira, xiuxiueja i m’assenyala tan subtilment com un cop de puny a la cara. Em vaig plantejar de fer-me una samarreta que digués : “La meva millor amiga acaba de morir, perdoneu si us faig sentir incòmodes”, però se’ns va acabar la tinta de la impressora. En fi, es veu que saltar del seient i cridar a tot pulmó ha aconseguit el mateix efecte.

Només fa un mes que he tornat a anar a classe tot el dia; abans d’això hi vaig anar unes setmanes de mitja jornada, i només perquè no vaig tenir més remei. Si fos per mi, no hauria tornat mai. Me n’hauria anat amb un gran gest de comiat, com pintar una bona verga a la  pista d’atletisme amb herbicida o una cosa així. Però la senyora Bryan i els altres professors es van posar molt pesats amb l’últim curs i les classes que m’havia perdut i el meu pare es va quedar sense excuses per fer-los callar. Les últimes setmanes s’havien fos en una boira en què jo maldava per estar atenta o feia campana. O desconnectava quan els altre feien monòlegs sobre com entenien com em sentia perquè quan la seva àvia o quan la seva tieta s’havia mort o quan el seu puto gos s’havia mort s’havien sentit bla, bla, bla i bla. Però no en sabien res. No s’havia mort la meva àvia, ni la meva tieta ni el meu gos, era la Kelly. Era la meva millor amiga. No hi ha paraules per al que se sent i tampoc vull parlar del que se sent perquè des que va passar, tot, ara mateix, és una autèntica merda i les equacions quadràtiques no tenen cap sentit quan tot el cos em fa mal amb aquesta terrible tristesa que et deixa sense esma.

És com si la vida anés més a poc a poc. Ja em pensava que l’escola anava a poc a poc abans que ella es morís. Ara sembla que el temps s’hagi mort amb ella. El que ho empitjora és que tots es comporten com si estiguessin emprenyats amb mi, i amb ella. Estan emprenyats amb ella perquè va passar i estan emprenyats amb mi perquè no supero que hagi passat. Però només fa sis mesos. No és res. M’imagino que em sentiré així la resta de la meva vida.

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

 

 

Primer capítol : “Els ulls se’m van tancar…” de Patrick Bard

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

 

Els Ulls se’m van tancar… / Patrick Bard ; traducció de Pau Joan Hernàndez. Barcelona : Kalandraka, 2018

 

La Maëlle als seus setze anys és una jove amb un caràcter ferm i una alumna aplicada de l’institut, simpàtica, solidària amb els companys i líder a l’equip d’handbol.

Però alguna cosa succeeix en la seva vida, que dóna un gir de 180 graus.

Cada dia viu més temps abstreta per les xarxes socials, abandona l’esport, canvia la seva forma de vestir, deixa al seu xicot. De forma gradual, tot el seu interès se centrarà entorn del conflicte que es viu en l’Orient Pròxim.

 

ELS ULLS SE’M VAN TANCAR…

 

MAËLLE 

En un barri perifèric de Le Mans, setembre del 2014

 

De vegades, em pregunto si no dec ser morta. Però, no, soc ben viva, i el bebè que se’m belluga dins el ventre no para de recordar-m’ho. Soc viva i en Redouane és mort. A través de la finestra, puc veure el jardí de casa, amb els seus geranis, la seva gespa tallada ben curta, el seu parterre de rosers marcits. Casa nostra és idèntica a la dels nostres veïns de la dreta i la dels de l’esquerra. Sort que hi ha números a les portes per orientar-se.

Contemplo aquesta habitació irreal. Les marques més clares que assenyalen a les parets on hi havia hagut els pòsters de la Beyoncé que una adolescent que ja no reconec va arrencar.

Tinc ganes de sortir. No m’està permès de fer-ho. Excepte per anar a signar a comissaria. Matí, migdia i vespre.

Baixo per l’avinguda dels Til·lers, passo per davant la botiga de motocultors, el gimnàs, el magatzem de bricolatge, la fleca, el Cafè dels Esports. Fins que arribo a la comissaria, on signo el full de la condicional, matí, migdia i vespre; vespre, matí i migdia.

Després, refaig el camí en sentit contrari i torno a casa.

El més dur d’assimilar és la idea que em van manipular. De vegades, m’agafen ganes d’entrar a Facebook, de parlar amb les meves germanes per tranquil·litzar-me. Abans, ho fèiem constantment, elles m’envoltaven, potser fins i tot massa. Però la mare m’ha tallat la connexió a internet i no em deixa ni tan sols tenir mòbil. Confiscat. Mai no m’havia sentit tan sola. La mare no comprèn que la Maëlle ja no tornarà mai més, que continuaré sent l’Ayat i que això és per sempre. Tampoc no comprèn que, fins i tot després de tot el que ha passat, jo porti encara un fulard – amb prou feines un hijab! – i que no mengi porc. L’altre dia, em va sorprendre quan resava, de genolls, a la catifa. Es va posar a cridar que tornava a estar amb ells. Va trucar als de la unitat contra l’adoctrinament, però ni tan sols ells no van aconseguir tranquil·litzar-la. Al final, seguint el consell del pare, la mare va desmuntar la porta de la meva habitació per poder-me vigilar nit i dia. Però, és clar, ella també ha de dormir de tant en tant.

Per sort, quan em desperto per la Fejr, la pregària del matí, cap a les quatre, no hi ha ningú per espiar-me, LOL. És molt millor així. Què es pensen? Jo sé molt bé el que em va passar.

Només que poguessin deixar-me respirar, en comptes d’ofegar-me d’aquesta manera…

Es comporten ben bé com si volguessin que me’n tornés. No em permeten ni una cortineta. No volen admetre que la religió m’ajuda. Que la necessito per continuar endavant, que l’oració és l’única cosa a què em puc agafar. La mare és atea i no ho pot comprendre. L’hi perdono perquè sé com m’estima. Ara que el meu bebè no trigarà a néixer, començo a adonar-me de com és de poderós aquest amor. I en va necessitar molt, d’amor, per anar-me a buscar allà, a Turquia. I també després, quan vam tornar. Mai no oblidaré la mirada que em va llançar quan la policia va detenir-me a l’aeroport de Roissy.

De vegades, ja no sé ni on soc. Fins i tot hi tornaria, si pogués. Tinc la sensació que allà em comprendrien millor. Encara em dic que, al capdavall, potser són ells els qui tenen raó i és aquí que em menteixen. Si no haguessin matat en Redouane, potser me n’hauria tornat a anar. Amb ell. O sense. Aneu a saber.

La seva absència m’ha deixat un gran buit a dins, un buit que el bebè no aconsegueix omplir. Moltes vegades, parlo amb en Redouane, encara que sàpiga perfectament que és mort. Espero que sigui al paradís. No em puc creure que hagi anat a l’infern. En Redouane no era cap traïdor. I encara menys un descregut. Només era tou. Per això el van matar. Per sort, també parlo a la nena que duc al ventre. Només falten quatre mesos per al part. Quan hi penso, no estic gens tranquil·la. Quan hagi passat la tardor, ella ja hi serà. I jo, acabaré de fer disset anys. De fer, no de celebrar, és clar.

Sóc vídua, dos cops vídua, i només tinc setze anys. El meu primer marit va ser polvoritzat per un coet abans que tingués temps de conèixer-lo. I me’n van matar el segon quan havíem fugit plegats de Síria.

 

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

 

 

Primer capítol : “Ciutat d’orfes” d’Avi

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

 

 

Ciutat d’orfes / Avi ; traducció de: Lluís-Anton Baulenas. Barcelona : Bambú, 2012

 

El 1893, els carrers de Nova York són plens de vida i també de perills.

Si ets un repartidor de diaris, com en Maks Geless, de tretze anys, val més que vagis amb compte amb en Bruno, el líder de la banda dels Busca-raons que intenta aconseguir el control de tota la premsa del Lower East Side.

Convertit en detectiu, Maks s’haurà d’enfrontar a un món dominat per l’avarícia i el delicte, mentre lluita contra forces molt poderoses que amenacen els immigrants nouvinguts i la convivència de la seva pròpia família.

Una novel·la juvenil detectivesca, amb certs aires que ens recorden a Dickens, sobre l’amistat, la confiança, la honradesa i la cooperació en una època gens fàcil.

 

 

CIUTAT D’ORFES

Per a en Dan Darigan

Ciutat de Nova York, 1893

 

1. 

Passen coses sorprenents.

Mires una persona pel carrer i podries no tornar a veure-la mai més. Mai. Aleshores topes per atzar amb un altre estrany i tota la teva vida canvia per sempre. Ho veus què vull dir? Em refereixo a mots com ara sort, oportunitat, coincidència, casualitat, atzar, miracle, a més d’un munt d’altres paraules que intueixo que ni tan sols conec.

Però passa que sé una història en què podria utilitzar tots aquests mots. Tracta d’un noi que es diu Maks Geless. Sí, Maks, amb k. M-a-k-s.

Bé, aquest Maks és un noi de tretze anys, d’alçada normal, de cara vermella, de cabells castanys escabellats, que sempre va amb una gorra de drap, jaqueta de teixit de lona, pantalons i unes botes d’allò més acceptables. És venedor de diaris, el que s’anomena un newsie. Per això, ara mateix té a la mà un exemplar del diari de la ciutat de Nova York The World, i crida:

— Extra! Extra! Llegiu-ho tot sobre el cas! Assassinat al Waldorf. Terrible baralla amb un boig! Dos homes morts! Llegiu-ho a The World! El millor diari del món! Només per dos centaus!

Ep, els diaris no ho diuen pas tot, oi? Doncs, en aquest cas, l’únic que sap el que realment va succeir al Waldorf és… en Maks.

Segur que vosaltres penseu: com podria arribar a saber-ho, aquest noi, aquest newsie?

Ara us ho explicaré.

Aquesta història comença el dilluns 9 d’octubre de 1893. És cinc dies abans del dia d’aquest titular que acabeu de sentir. És tard, la nit s’acosta lleugera. Els fanals elèctrics tot just comencen a brillar. En altres paraules, la llarga jornada laboral s’està atenuant.

No pas per a en Maks, que encara és a la seva cantonada de sempre, la del carrer Hester amb l’avinguda Bowery. Fa cinc hores que està venent The World. N’ha venuts trenta-nou. Si en ven un més haurà acabat el paquet sencer. Si se’n surt, tindrà vuit centaus a la butxaca.

Ara escolteu bé, perquè això és important.

El 1893 els newsies compraven els diaris i després els venien. Així, comprar el paquet de quaranta exemplars costava a en Maks setanta-dos centaus. Després els venia a dos centaus cada un. Significa que per les cinc hores de treball, si els venia tots, hi guanyava vuit centaus. No és pas gaire, dieu? Compte, perquè en aquella època podies comprar una llauna de carn de porc amb pèsols per sis centaus, prou menjar per a un dia, que era més del que algunes persones aconseguien.

Probablement esteu pensant que per vuit centaus no val la pena treballar tantes hores. Però això era el 1893, una època difícil. Les fàbriques tancaven. Els treballadors eren acomiadats… No hi havia gaires llocs de treball. No era fàcil trobar un indret per viure. De fet, la gent va batejar aquells dies com el “Gran Pànic de 1893”. I el fet és que la família d’en Maks ha de pagar el lloguer aquesta setmana. Quinze dòlars! Per a ells és una quantitat enorme.

El que vull dir és que la família d’en Maks el necessitava perquè hi aportés el seu jornal, el qual, tal com ja heu endevinat, és de vuit centaus de dòlar al dia.

La majoria dels dies, quan en Maks acaba la venda dels seus diaris, li agrada quedar-se al barri per veure com s’ho han fet els seus companys newsies. No us en oblideu, això és Nova York. La zona est de la part baixa. Sempre hi passa una cosa o altra.

Aquest vespre, en Maks només vol arribar a casa i sopar. No és estrany, té fam vint-i-cinc hores al dia, vuit dies a la setmana. I l’última vegada que ha menjat és per esmorzar, un panet i un bol de cafè amb llet.

Així doncs, en Maks aixeca el seu últim diari i crida el millor dels seus reclams:

— Extra! Extra! Llegiu-ho tot sobre el cas! Joe Gorker, dirigent polític, acusat de robar milions de dòlars a la ciutat! Ja hi ha fixada la data del judici! Més gent empresonada! Llegiu-ho a The World! El millor diari del món! Només per dos centaus!

És clar, de vegades, tot cridant els titulars, en Maks fantasieja que algun dia ell també sortirà al diari per haver fet alguna cosa gran, com podria ser la invenció d’una màquina voladora. Així The World hauria de fer aparèixer la seva foto a la primera pàgina, tal com feia amb aquell idiota d’en Joe Gorker. Tot seguit, en Maks recorda que el seu ofici és vendre notícies, no pas sortir-hi. A més, The World no para d’escriure sobre en Joe Gorker, pregonant que el paio és un estafador més fals que un duro sevillano.

De tota manera, l’esgarip d’en Maks funciona perquè, un instant després, un elegant cavaller amb barret de copa, bigoti, coll blanc emmidonat, el que alguns denominen “gall d’indi inflat”, li fa un senyal amb el dit.

En Maks s’hi acosta corrents.

L’home mostra una moneda.

— Tens canvi, noi?

— Ho sento, senyor. No, senyor.

D’acord, que en Maks pugui ser el meu heroi no significa que hagi de ser un sant. I tal com he dit, per a ell, uns quants cèntims són importants. Necessita tot el que pugui obtenir.

— Entesos — diu el fatxenda— . Queda’t el canvi.

— Gràcies, senyor! — diu en Maks mentre fa a mans a aquest individu l’últim exemplar que li quedava.

El paio se’n va tot llegint els titulars.

En Maks es diu: “Ja s’ha acabat la jornada!”. I es fica la moneda de cinc centaus a la butxaca. Però tot just ha acabat de fer-ho quan… Sabeu qui veu? En Bruno.

Aquest Bruno és un nano força desagradable. Supera en Maks en alçada per més d’un cap i té la cara esquitxada per un borrissol de greixosos cabells rogencs que li ballen davant els ulls, un dels quals és guenyo. Al cap, hi duu un barret de bolet marró tirat enrere, cosa que fa que les orelles li sobresurtin com un parell de coliflors tibants.

El fet és que en Bruno només té disset anys, però és el cap de la banda dels Buscar-raons. Darrerament, ell i la seva banda han estat estomacant la colla de newsies de The World per robar-los els diners i cremar-los els diaris.

Per tant, en Maks sap que si en Bruno li posa els ulls al damunt, les coses aniran malament. I no pas només pel fet que li robin els diners. Si en Maks els perd, l’endemà no podrà comprar els diaris per vendre. Sense diaris, no hi haurà diners i el lloguer de la família no es podrà pagar.

En altres paraules, no hi ha elecció. En Maks ha d’arribar a casa amb els seus diners.

El problema és que casa seva és un pis de tres habitacions que dóna al carrer Birmingham, a prop del riu East. Això significa que és a quinze illes ben bones de distància, cosa que, ara mateix, li sembla tan lluny com el Pol Nord.

O sigui, que si en Maks vol conservar els diners, haurà de córrer més ràpid que qualsevol dels Busca-raons o estar disposat a barallar-s’hi.

No sé pas vosaltres, però en Maks s’estima més posar-se a córrer.

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.