Novetats de Novel·les juvenils EN ANGLÈS de la Biblioteca Joan Triadú (Gener 2022)

 

A la Sala Infantil i Juvenil de la Biblioteca Joan Triadú tenim un munt de llibres molt interessants que ens agradaria recomanar-vos.

En aquesta ocasió són NOVEL·LES JUVENILS EN ANGLÈS.

Aventures fantàstiques, obres realistes i dramàtiques, històries d’actualitat, trames plenes de misteri… quin llibre us agrada més?

 

I recordeu que a la Biblioteca trobareu aquests llibres i moltíssims més!

 

 

 

Aquests llibres els trobareu a la biblioteca i us els podeu emportar en préstec durant 30 dies.

L’art és divertit amb Hervé Tullet!

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar aquest llibre:

 

tullet0

Diviértete : talleres de arte con Hervé Tullet / Hervé Tullet. Londres : Phaidon, 2015.

 

 

Hervé Tullet ensenya als adults com realitzar els seus admirats tallers d’art per a infants que l’han fet famós arreu del món.

El llibre inclou 11 activitats per desenvolupar la creativitat i la imaginació dels nens i així obtenir com a resultat una obra grata visualment sense necessitar habilitats artístiques.

Aquest llibre és perfecte per organitzar activitats en grup a casa, a l’escola… o a qualsevol lloc!

 

tullet1

 

tullet2

 

tullet3

 

tullet4

 

tullet5

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

“Els veïns” : aventures per a totes les edats

 

Còpia de butlleti poema gener

 

En aquesta ocasió us hem preparat un vídeo on us recomanem alguns llibres on els protagonistes de la història són “els veïns”: veïns del barri, veïns de l’escala, o veïns de proximitat local.

Hi hem posat alguns contes, poemes i novel·les juvenils per a totes les edats. Històries divertides, de misteri, fantàstiques, emocionants i sorprenents!

Quin t’agrada més?

Tria el teu llibre i agafa’l en préstec durant 30 dies.

 

 

Recomanacions de còmics infantils de la Biblioteca Joan Triadú (Gener 2022)

 

A la Sala Infantil i Juvenil de la Biblioteca Joan Triadú han arribat un munt de còmics molt interessants que ens agradaria recomanar-vos.

Aquí us donarem alguna pista per saber si és el còmic que busqueu : còmics d’aventures, de misteri, d’humor, de fantasia, etc… quin us agrada més?

I trieu el que trieu, segur que us faran passar una estona fantàstica mentre els llegiu!

 

 

Tots aquests còmics (i moltíssims més!) els trobareu a la biblioteca i us els podeu emportar en préstec durant 30 dies!

Aneu amb… conte! : “Allà on viuen els monstres” a càrrec de Sherezade Bardají

 

Monstres

Arriba una nova sessió de l’ANEU AMB… CONTE!

“Allà on viuen els monstres”

A càrrec de Sherezade Bardají

Per a públic familiar

La Sherezade ens explicarà una història amb ombres xineses basada en el conte d’en Maurice Sendak Allà on viuen els monstres i altres llibres d’aquest autor.

En Max està castigat sense sopar, i aquella mateixa nit un bosc creix a la seva habitació.

Un vaixell ve a buscar-lo. Així navegant viatja a través del dia i de la nit fins arribà a la illa dels monstres.

És la història d’un viatge de llums i ombres.

 

INSCRIPCIONS :

Places limitades (1 infant acompanyat d’1 adult) 

Tel: 93 883 33 25  /  b.vic.jt@diba.cat

Dijous, 27 de gener 2022

A les 17:30 h

A la Biblioteca Joan Triadú de Vic

Recomanacions de lectura : “Enigmes de por” de Víctor Escandell i Ana Gallo

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar aquest llibre:

 

enigmespor0

Enigmes de por : 10 relats amb enigma inspirats en personatges clàssics de por / Víctor Escandell ; textos d’Ana Gallo. Barcelona : Zahorí Books, 2019.

 

Descobreix els personatges més coneguts del terror enfrontant-te a ells amb els protagonistes d’aquests relats.

Visita Frankenstein al seu amagatall, aprèn a protegir-te de les bruixes, sorprèn el terrible home llop i resol el secret de la mòmia.

També et convidem a entrar a la mansió de Dràcula, a viure una inquietant nit de Halloween i a capbussar-te als dominis del monstre del llac Ness.

A més, podràs conèixer l’espantós cas del Doctor Jekyll i Míster Hyde, experimentar el caos dels zombis i les nits amb fantasmes.

Són relats dels quals no podràs fugir, perquè abans hauràs de resoldre un petit enigma ocult en cada història.

Diverteix-te sense por!

 

enigmespor1

 

enigmespor2

 

enigmespor3

 

enigmespor4

 

enigmespor5

 

enigmespor6

 

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Deixa’m que t’expliqui una història… “El secret de l’andana 13” d’Eva Ibbotson

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres favorits I*** (d’ 11 a 13 anys). Històries d’humor, de fantasia, de misteri, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem amb vosaltres el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

82075780

El secret de l’andana 13 / Eva Ibbotson. Barcelona : Cruïlla, 2003.

 

La perversa milionària Larina Trottle segresta el príncep d’una illa màgica, i una estrafolària banda de rescatadors es proposa tornar-lo als seus pares.

Però, un mag vell i despistat que havia estat professor universitari, una bruixa tan bonica que la seva família no l’estima, una fada que pot fer créixer herba al cap de la gent i un ogre que es torna invisible a trossos, poden passar desaparcebuts pels carrers de Londres i dur a terme la seva missió?

 
 

 

EL SECRET DE L’ANDANA 13

 

 

1

 

Si avui dia anéssiu a una escola i preguntéssiu a la canalla: “Què és un gump?”, segurament rebríeu algunes respostes d’allò més estrafolàries.

– No és el nom d’aquell ximplet que sortia en una pel·lícula? – potser diria algú.

O bé:

– És una nova marca de xiclet.

O fins i tot:

– És el soroll que fas quan t’empasses un pinyol.

Però abans no era així. Antigament, tots els nois i noies del món us haurien dit que un gump era un turonet especial, un monticle cobert d’herba, i que en aquest monticle hi havia una porta amagada que s’obria de tant en tant, deixant al descobert un túnel que portava a un món completament diferent.

Antigament, tots els nois i noies haurien sabut que cada país té el seu gump particular, i que el d’Anglaterra estava situat en un lloc anomenat Hill of the Cross of Kings – el Turó de la Creu del Reis -, no gaire lluny del riu Tàmesi. I els nois i noies espavilats, que llegien els contes de l’antigor i escoltaven les antigues rondalles, encara haurien sabut més coses. Haurien sabut que aquest gump concret s’obria nou dies justos cada nou anys – ni un segon més -, i que passat aquell temps no servia de res penedir-se d’haver-hi entrat o sortit, ja que aleshores era totalment impossible d’obrir-ne la porta.

Els infants, però, van oblidar-se’n – tothom va oblidar-se’n -, i potser no els n’hem pas de culpar. Tot i així, el gump segueix al mateix lloc de sempre. Està situat sota l’andana tretze de l’estació de King’s Cross, i la porta secreta és darrere la paret dels antics lavabos d’homes, entre cartells estripats que diuen: “Vés-hi amb tren!”, bancs atrotinats i cendrers bruts on els homes d’abans apagaven els seus cigarrets pudents.

Avui dia ningú no fa servir l’andana. Les que hi ha ara són noves i elegants, plenes de fileres de carrets d’equipatges, màquines expenedores que funcionen de debò i monitors que t’indiquen amb quant de retard arribarà el teu tren. Però l’andana tretze és una altra història. El rellotge no va; les aranyes han omplert de teranyines la porta dels lavabos. Hi ha un departament d’equipatges extraviats amb un rètol que diu FORA DE SERVEI, i a dins s’hi pot veure un paraigua empolegat i florit que una senyora es va descuidar al tren de les 5:25 procedent de Doncaster, l’any que se celebraven les bodes d’argent del mandat de la reina. Les màquines de llaminadures estan rovellades i tortes; si fessis la rucada de ficar-hi una moneda, farien un soroll com ara “rruuuppp” i se l’empassarien, i et sortiria barba esperant que deixessin anar la xocolatina.

Malgrat tot, cada vegada que provaven d’enderrocar aquella part de l’estació per modernitzar-la, sempre passava alguna cosa estranya. A un arquitecte que volia construir-hi botigues, li van sortir de cop i volta uns grans horribles i se’n va anar a viure a Espanya; després, quan miraven de soterrar les línies elèctriques, el tècnic va dir que el terreny no era el més adient i va murmurar no sé què del perill d’enfonsament i d’unes esquerdes. Semblava com si la gent sabés alguna cosa de l’andana tretze, però no fos capaç de concretar de què es tractava.

Ara bé, a totes les ciutats hi ha algú que no s’ha oblidat dels temps passats ni dels contes antics. Els fantasmes, per exemple… Com l’Ernie Hobbs, el camàlic que havia passat la vida treballant a King’s Cross i encara rondava de bon grat a la vora dels trens. Ell sí que n’estava al cas. Igual que la seva amiga, el fantasma d’una dona de la neteja anomenada senyora Partridge, que en altre temps fregava agenollada la consigna. O els qui resseguien amb penes i treballs les clavagueres de la ciutat, i de tant en tant treien el cap aixecant les tapes de les boques d’accés al clavegueram que hi havia prop de l’estació… Ells també ho sabien…, i els coloms, a la seva manera, també n’estaven al corrent.

Tots ells sabien que el gump encara existia i coneixien perfectament l’indret a on portava. Un túnel llarg, misteriós i ple de boira comunicava amb una cala secreta, on hi havia un vaixell que s’esperava per conduir tots els qui ho desitgessin fins a una illa tan preciosa que et deixava bocabadat.

ELS SEUS HABITANTS simplement li deien l’Illa, però ha tingut tota mena de noms: Avalon, el País de Sant Martí, l’Indret de les Boires Sobtades… Fa molts i molts anys estava unida amb la terra ferma, però més tard se’n va desprendre i va anar derivant a poc a poc cap a l’oest, de la mateixa manera que Madagascar va separar-se del continent africà. Les illes solen fer aquestes coses cada milió d’anys; no cal donar-hi més voltes.

Amb l’illa flotant, és clar, hi anaven els seus habitants: la major part eren persones sensates que entenien que no tothom havia d’estar dotat exactament de dos braços i dues cames, sinó que podien donar-se varietat de formes i maneres de pensar. Així doncs, els illencs convivien pacíficament amb ogres que només tenien un ull o amb dracs (que en aquell temps n’hi havia un munt). No es tiraven pas al mar cada vegada que veien una sirena pentinant-se a dalt d’una roca; simplement li deien “Bon dia!”. No els estranyava gens que les farfantes tinguessin l’esquena buida i no poguessin sofrir que les miressin quan era dissabte, ni tampoc els sobtava que els trols volguessin dur la barba tan llarga que se la trepitjaven en caminar; això era cosa seva i de ningú més.

També vivien en pau amb els animals. A l’Illa hi havia un munt d’animals interessants, així com ovelles, vaques i cabres normals. Ocells gegants que ja no es recordaven de volar i ponien uns ous grossos com timbals, i grans mocs que semblaven masses de gelatina amb ulls vermells foscos, i cavalls marins amb crineres de seda que galopaven i esbufegaven damunt les ones.

Però els que més agradaven als illencs eren els boirers. Aquests simpàtics animalons no es troben enlloc més del món. Són blancs i menuts, amb el cos cobert de pèl suau, si fa no fa com les cries de foca, però en comptes d’aletes tenen potes curtes i uns peus com els dels cadells de gos. Tenen els ulls negres, enormes i humits, un morro bigotut i fred, i quan caminen panteixen una mica perquè, com que semblen coixins petits, no els agrada anar gaire de pressa.

Els boirers, a part de bufons, eren molt importants.

El cas és que, a mesura que passaven els anys i apareixien diaris a la platja, arrossegats per les onades, o els refugiats que creuaven el gump els portaven notícies del Món de Dalt, els illencs estaven més i més decidits que els deixessin en pau. No cal dir que ja sabien que alguns invents moderns eren bons, com ara les estores elèctriques, que t’escalfen els peus quan et fiques al llit, o  el fluor, que impedeix que les dents es corquin, però hi havia altres coses que  no els agradaven gens ni mica, com ara les armes atòmiques o els blocs de pisos en els quals les àvies es queixaven perquè els ascensors estaven espatllats, o les granges on tenien les gallines amuntegades. A més, els feia molta por que els descobrís algun vaixell que passés o algun avió que volés massa baix.

I és aquí on intervenien els boirers. Resulta que aquestes bestioles sensibles tenen passió per la música. Quan deixes sentir música a un boirer, els ulls se li obren de bat a bat i una profunda alenada se li escapa del pit.

– Aaah… – sospira -. Aaah… Aaah…

I cada vegada que sospira li surt boira de la boca, una boira clara i espessa que fa olor de matinada i de gespa humida. Hi ha centenars i centenars de boirers passejant-se mandrosament per l’herba fina o  per la platja de l’Illa, la qual cosa representa una boira considerable.

Així doncs, tan aviat com albiraven un vaixell o un punt al cel que feia cara de ser una avió, tots els nois i noies sortien corrent de l’escola, proveïts de flautes, trompetes i cassets, i organitzaven un concert per als boirers… Aleshores, les persones que segurament haurien aterrat per tafanejar i ficar-se en els seus afers, no veien altra cosa que una nuvolada blanquíssima i passaven de llarg.

TOT I QUE a l’Illa abundaven les criatures estranyes, la família reial era completament humana i sempre ho havia estat. Era una família règia en el bon sentit de la paraula: no pas cobdiciosa i amant de les joies, sinó valenta i justa. El rei i la reina es consideraven servents del poble, que és el concepte que haurien de tenir de si mateixos tots els bons governants, encara que sovint no sigui així.

El rei i la reina no vivien en un palau replet d’incòmodes trons daurats, que es clavaven al cul dels que hi seien, ni tenien criats pertot arreu que ensopegaven amb els escambells en marxar reculant de la presència de ses majestats. Vivien en una casa blanca, no gaire alta, situada en una cala amb una platja de sorra daurada i sembrada de conquilles de cauri. I sempre, nit i dia, podien sentir el murmuri i el xipolleig de les ones, així com la remor suau del vent.

Les cambres del palau eren senzilles i fresques; les finestres estaven obertes a tota hora perquè els ocells poguessin entrar i sortir al seu gust. A la vora de la llar de foc dormisquejaven gossos intel·ligents; a les taules hi havia plates plenes de fruita fresca i flors aromàtiques. I qualsevol que no tingués on anar, tant si era una bruixa òrfena, com una foca amb les aletes encetades o un mag deprimit i vell, tots hi trobaven refugi.

I l’any 1983 – quan els americans van posar en òrbita una dona per primera vegada -, la reina, que era jove i maca, va tenir un fill. És aleshores que aquesta història comença de debò.

EL FILL en qüestió tenia tot el que han de tenir els nadons: ulls brillants, un floc de cabells que feia molta gràcia, un nassarró com un cigró i unes orelles força interessants. A part d’això, abans de complir un mes el príncep ja sabia xiular. No es que xiulés melodies com Déu mana, però sí que feia un refilet molt bonic semblant al d’un moixó.

La reina estava tota cofoia del seu fill, i el rei no cabia a la pell d’alegria. La gent de l’Illa compartia la seva satisfacció, ja que es veu de seguida quin caràcter tindrà una criatura, i tothom s’adonava que el príncep seria exactament la mena de governant que volien.

No cal dir que, tan aviat com va néixer el nen, al voltant de palau van començar a formar-se llargues cues de gent que volia encarregar-se de cuidar-lo: dones sàvies que volien instruir-lo, sirenes que pretenien cantar-li cançons, i bruixes disposades a ensenyar-li trucs fantàstics. Fins i tot hi havia una sirena que es veia amb cor d’ocupar-se de la criatura, encara que l’haguessin de transportar per tot el palau en una banyera amb rodes.

Ara bé, tot i que la reina va donar les gràcies a tothom amb gran cortesia, la mainadera que va triar per al seu fill era un ésser humà normal i corrent. Més ben dit, eren tres éssers humans normals i corrents: tres bessones que es deien Violet, Lily i Rose. Havien arribat a l’Illa de jovenetes i eren mainaderes d’escola bressol que coneixien bé el seu ofici: sabien canviar bolquers, fer fer rotets a les criatures i preparar purés de verdura. A més, no tenien ni remota idea de màgia, cosa que tranquil·litzava força la reina, que de vegades pensava que ja n’hi havia prou de màgia a la seva vida. Disposar de tres bessones li va semblar una bona idea: com que les criatures s’han de vigilar nit i dia, així sempre hi hauria una noia de cabell roig arrissat, nas llarg i cara pigada, que calmaria el príncep, el gronxaria i li cantaria cançons de bressol. A més, el relleu de mainaderes no el sobtaria pas, ja que, per més extraordinari que fos el nadó, seria incapaç de distingir la Violet de la Lily, o la Lily de la Rose.

Així doncs, les tres mainaderes van ser admeses al palau. Val a dir que van vetllar pel príncep en cos i ànima, i tot plegat va anar com una seda…, almenys durant un quant temps. Però quan el nadó tenia tres mesos, va arribar l’hora de l’obertura del gump, i després d’això res ja no va tornar a ser com abans.

 

ABANS de l’obertura sempre regnava una gran emoció. Al port, els mariners aparellaven el vaixell de tres pals per posar proa a la Cala Secreta; els qui volien partir de l’Illa feien l’equipatge i s’acomiadaven de tothom, i els dispesers preparaven les habitacions per als qui vindrien de l’altra banda.

Va ser aleshores que l’enyorança va començar a dominar la Lily, la Violet i la Rose.

L’enyorança és una cosa terrible. De vegades, els nois i noies dels internats tenen la impressió que es moriran d’aquest sentiment colpidor. Tant és com sigui casa teva; el que compta és que no en tens cap altra. A la Lily, la Violet i la Rose els agradava molt l’Illa i s’estimaven d’allò més el príncep, però de cop i volta van començar a recordar-se de la vida que feien, de petites, als carrers pobres del nord de Londres.

– Us recordeu de les sales de bingo? – preguntava la Lily -. D’aquella cridòria que sortia de dins quan guanyava algú?

– I d’aquells dissabtes al vespre al cinema Odeon, amb la nostra bossa de patates? – deia la Violet.

– I aquell soroll que feien les màquines escurabutxaques del saló d’en Paddy! – evocava la  Rose.

I així van estar dies i dies, oblidant-se totalment de com havien estat de desgraciades quan eren petites: a l’escola es burlaven d’elles, mai no veien un bri d’herba cuidada i el seu pare les pegava. Les infelices solien anar a jugar a l’estació de King’s Cross. Justament eren allà quan es va obrir la porta del gump, i sense pensar-s’hi, hi van entrar com una bala.

– Ja sé que no podem pujar-hi, a Dalt – va dir la Lily -. Tenim l’obligació de vigilar el príncep. Però potser ses majestats ens deixarien arribar-nos-hi amb el vaixell i contemplar una estoneta el nostre estimat país d’abans.

Així doncs, van demanar a la reina si podien endur-se el príncep amb el vaixell i esperar-se amb ell a la Cala Secreta. La reina s’hi va negar en rodó. Només de pensar en separar-se del seu fill, l’estómac se li encongia de tal manera que li venien ganes de vomitar.

Finalment, però, aquelles preocupacions exagerades van induir-la a repensar-s’hi. Oi que es comportava com la típica mare carrinclona que ofega el seu fill en comptes de deixar que creixi en llibertat i sense pors? Va parlar amb el seu marit, imaginant-se que també s’oposaria al viatge del nen, però el rei va reaccionar de manera imprevista.

– Mira, estimada – li va dir -, les aventures són bones per a les persones, fins i tot quan són molt joves. Les aventures es barregen amb la teva sang, encara que no recordis haver-les viscudes. A més, oi que confies en les mainaderes?

Ella prou que hi confiava, és clar. I també confiava en els mariners que tripulaven el vaixell. D’altra banda, com sap tothom, l’aire de mar és boníssim per als pulmons.

Així doncs, els va donar el seu consentiment, i després es va tancar a la cambra per plorar una estona. Tot seguit, les mainaderes van pujar el nadó al vaixell, dins una cistella de vímet amb la capota guarnida amb rivets de randa, i el van posar còmode per al viatge.

Just abans que el vaixell llevés l’àncora, la reina va sortir a corre-cuita del palau, amb la cara blanca com la cera, i va exclamar:

– No, no! Torneu-me’l! No vull que marxi!

Quan va arribar al port, però, ja era massa tard. El vaixell s’havia reduït a un puntet llunyà, i només les gavines corejaven la seva veu tràgica.

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Novetats de Novel·les juvenils de la Biblioteca Joan Triadú (Gener 2022)

 

A la Sala Infantil i Juvenil de la Biblioteca Joan Triadú tenim un munt de llibres molt interessants que ens agradaria recomanar-vos.

En aquesta ocasió són NOVEL·LES JUVENILS que segur que us agradaran!

Aventures fantàstiques, obres realistes i dramàtiques, històries d’actualitat, trames plenes de misteri… quin llibre us agrada més?

 

I recordeu que a la Biblioteca trobareu aquests llibres i moltíssims més!

 

 

 

Aquests llibres els trobareu a la biblioteca i us els podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Recomanacions de lectura : “Las hadas de Cottingley” d’Ana Sender

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar aquest llibre:

 

hadas

Las hadas de Cottingley / Ana Sender. Sevilla : Tres Tigres Tristes, 2017

 

Una tarda de juliol de 1918, la petita Elsie Wright i la seva cosina Frances Griffith van fotografiar fades en un rierol proper a casa seva, al petit poblet de Cottingley (Yorkshire).

Tot i que l’assumpte es va prendre amb certa reticència, el suport de l’insigne escriptor i espiritualista Sir Arthur Conan Doyle va acabar per convèncer gran part de l’opinió pública.

Aquest és el relat, narrat per la mateixa Elsie, dels veritables esdeveniments…

 

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0393_001

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0393_002

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0393_003

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0393_004

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0393_005

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.