Els refranys catalans : Novembre

 

Còpia de Refranys setembre

 

Com tots bé sabeu, la cultura catalana és molt rica en refranys, dites i frases fetes.

Aquí hem recollit alguns refranys en els que el protagonista és el mes de Setembre. Alguns potser els coneixeu, però de ben segur que en descobrireu de nous!

(Alguns refranys estan escrits en català antic)

 

nov1

 

Novembre:

AA primers de novembre, el teu foc ja el pots encendre.

De Sant Martí a Sant Andreu, setmanes tres; de Sant Andreu a Nadal, gairebé un mes.

De Santa Catarina a Nadal, un mes cabal.

De Tots Sants a Sant Martí, onze dies i un matí.

Del novembre cap allà, la manta no la deixis de la mà.

En novembre estem, castanyes, moniatos i nous també.

Novembre finat: tot guardat a casa o enterrat.

Passat Tots Sants, tots els dies són germans.

Per Sant Andreu, un mes breu.

Per Sant Ermengol, festa si Déu vol.

Per Sant Martí, beu del bon vi i deixa l’aigua pel molí.

Qui de Tots Sants a Nadal no fila, tot l’any sospira.

Tots Sants en dilluns, festes a munts.

Tots Sants l’entra, Sant Andreu el treu.

 

6eacdadaef7acf8d4ec612e0a455e479

 

El mes de novembre i la natura:

De Tots Sants a Sant Andreu, vent o pluja o fred o neu.

Per Sant Martí, la pinya cau del pi.

Per Tots Sants, la neu pels alts, i per Sant Andreu, la neu al peu.

Pluges de novembre omplen els barrals i curen tots els mals.

Per Tots Sants, desa el vantall i treu els guants.

Els arbres de pinyol, pel novembre s’enterren i pel maig surten al sol.

Per Tots Sants, capes i mocadors grans.

Per Sant Martí, la neu al pi; per Sant Andreu, pertot arreu.

Per Sant Martí, la neu al pi, si no hi és al vespre, hi és al matí.

Per Tots Sants sembra amb les dues mans.

Per Tots Sants, castanyes; i per Nadal, torrons.

Per Sant Martí, la neu pel camí.

Per Sant Iscle el fred xiscla.

Per Sant Climent, el fred reganya les dents.

Santa Catarina, o molt freda o molt humida.

Per Santa Catarina el fred entra a la cuina.

Santa Catarina, tot el món inclina.

Per Sant Sadurní, la neu pel camí, i per Sant Andreu, pertot arreu.

Per Sant Andreu fa un fred de raïra de Déu.

Per Sant Andreu, la neu al peu, i si no hi és, hi serà leu.

Per Sant Andreu, si no teniu capa, ja patireu.

Per Sant Andreu, qui no tingui capa que n’enmanlleu; qui en tindrà i la deixarà un bon ase que serà.

Si pel novembre trona, la collita serà bona.

Any de profit, sol pel novembre i pluja per l’abril.

Novembre humit, et faràs ric.

Entre Tots Sants i Nadal, ni boires ni mestral.

Per Sant Martí, la pinya cau del pi.

Per Sant Martí, la pluja ja és aquí.

Per Sant Martí, l’aigua al molí.

Per Tots Sants, mortons i glans, cama-seques i esclata-sangs.

Per Sant Martí, la fulla cau del pi.

 

 

588ecf0de351e33dcb2258d6cda400a6

 

El mes de novembre a pagès :

Per Sant Martí es mata el porc i es tasta el nou vi.

Pel novembre, vi per vendre.

Per Santa Catarina, el molí no fa farina.

Abans de novembre, que la teva vinya sense fruit quedi.

Per Sant Martí tapa les bótes i tasta ton vi.

Qui sembra per Tots Sants, sembra blat i cull escarabats.

Quinze dies abans de Tots Sants i quinze dies després, temps de bon sembrar és.

Per Sant Martí mata el porc i enceta el vi.

Per Santa Catarina arreplega l’oliva.

Per Sant Martí tapa la bóta del bon vi.

El bon favar per Tots Sants s’ha de sembrar, i pel gener s’ha de cavar.

Pel novembre cava i sembra.

Pel novembre, qui no ha sembrat, que no sembri.

A finals de novembre arreplegaràs la teva oliva sempre.

Per Santa Catarina, si tens blat, fes-ne farina.

Pel novembre tot el blat, al graner o enterrat.

Per Tots Sants, canyes i caragols amb banyes.

Per Santa Catarina l’oli a l’oliva, i per Sant Llop l’oli pertot.

Per Sant Andreu, sembra el blat teu.

Qui per Tots Sants no té sembrat, perilla quedar enganyat.

De Tots Sants a Sant Martí sembra, si vols collir.

Per Tots Sants, castanyes i caragols amb banyes.

Per Sant Sever, faves a fer.

Novembre, si les flors estan, replega el safrà.

Per Sant Andreu, plega l’arreu.

Si voleu l’all fi, feu-lo per Sant Martí.

Per Santa Catarina plega l’oliva, qui espera al gener no hi troba res.

Per Tots Sants, les olives a les mans.

Per Tots Sants, els blats sembrats i tots els fruits a casa guardats.

Per Tots Sants, i no més enllà, has de sembrar.

Per Tots Sants, per fruita, glans.

Per Sant Martí, les cabres a boquir.

Pel novembre i pel juny  no esquilis el ruc.

Per Santa Catarina, el gall amb la gallina.

A cada porc li arriba el seu Sant Martí.

 

 


Tots aquests refranys els hem trobat als següents llibres que tenim a la biblioteca i que podeu agafar en préstec durant 30 dies :

10.000 refranys catalans, 370 frases fetes / recull realitzat per: Josep Pujol i Vila. Tarragona : Arola, 2012

Calendari de refranys / Joan Amades ; introducció de Francesc Garreta. Tarragona : El Mèdol, 2002.

 

 

Recomanacions de lectura : “A la cua de l’arca” d’Antonis Papatheodoulou, Iris Samartzi

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar aquest llibre:

 

cuaarca

A la cua de l’arca / Antonis Papatheodoulou, Iris Samartzi. Barcelona : Kalandraka, 2021.

 

“A la cua de l’Arca” és un homenatge al teatre en clau d’humor que, a través d’un còmic embolic, juga amb els dobles sentits i el torrent de sensacions que provoca un malentès.

Després de «L’última carta», els guanyadors del IX Premi Internacional Compostela per a Álbum I·lustrat, Antonis Papatheodoulou i Iris Samartzi, tornen amb una altra lectura divertida, entranyable, en un atractiu format amb pàgines desplegables i una estructura dialogada que remet al còmic.

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0372_001

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0372_002

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0372_003

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0372_004

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Novetats de llibres infantils de coneixements de la Biblioteca Joan Triadú (Novembre 2021)

 

A la Sala Infantil i Juvenil de la Biblioteca Joan Triadú tenim un munt de llibres molt interessants que ens agradaria recomanar-vos.

Aquests són llibres de coneixements amb els que aprendreu moltes coses al mateix temps que passareu una estona ben entretinguda!

Veniu a veure quantes novetats de matèries diferents hi ha a la Biblioteca i recordeu que a la Biblioteca trobareu aquests llibres i moltíssims més!

 

Aquests llibres els trobareu a la biblioteca i us els podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Deixa’m que t’expliqui una història… “Els imaginaris” d’A.F. Harrold

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres favorits I*** (d’ 11 a 13 anys). Històries d’humor, de fantasia, de misteri, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem amb vosaltres el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

9788416290895

Els imaginaris / A.F. Harrold ; il·lustrat per Emily Gravett. Barcelona : Blackie Books, 2017.

 

En Rudger és el millor amic de l’Amanda. En Rudger no existeix. Només l’Amanda pot veure el seu amic imaginari.

Però un dia apareix el senyor Bunting. Vol emportar-se el Rudger.

Alguns diuen que Bunting s’alimenta d’amics imaginaris. L’única solució és que Rudger fugi sol. Però, pot un amic imaginari sobreviure sense algú que l’imagini?

 
 

 

ELS IMAGINARIS

 

RECORDA

 

Recorda-te’n de mi quan ja no hi sigui

i estigui allà d’on ja no es pot tornar;

quan ja no em puguis agafar la mà,

i jo, fent gest d’anar-me’n, no et somrigui.

Recorda-te’n de mi quan ja no puguis

parlar-me del futur que t’has traçat:

recorda’t de mi i prou; ja serà tard

perquè sota la meva guia t’aixopluguis.

Però si per cas m’oblides d’improvís

i em tens present més tard, no en tindràs queixa:

perquè si la foscor del no-res deixa

cap rastre dels anhels que hauré servat

m’estimo més que oblidis sent feliç

que no que recordar et resulti ingrat.

 

CHRISTINA ROSSETTI

 

 

Introducció

 

L’Amanda era morta.

Aquestes paraules eren com un forat que li travessés el pit, com un pou per on queia.

Com podia ser?

L’Amanda, morta! Però ho havia vist amb els seus propis ulls. No respirava. Era morta.

En Rudger va sentir mareig. Se sentia perdut. Sentia com si el món s’hagués desprès d’ell.

Va deixar-se caure de genolls al parc, mirant l’herba i els arbres del voltant. Sentia cantar els ocells. Un esquirol va travessar el caminal fent salts i va passar per l’herba sense fer-li cas.

Com  podia ser que tot fos tan verd? Com podia ser que tot estigués tan ple de vida, si l’Amanda era morta?

Era una pregunta terrible amb una resposta terrible: la mort d’una nena importava molt poc a la resta del món. A ell podia trencar-li el cor, a la mare de l’Amanda podia ensorrar-la, però el parc, la ciutat i el món continuaven com si res, sense cap canvi.

Ara bé, a en Rudger li agradaven els canvis; li agradava que quan l’Amanda entrava en una habitació, l’habitació s’animés gràcies a la seva imaginació, que l’acoloria i l’omplia de detalls, que convertia la pantalla d’un llum en un arbre exòtic, un arxivador en el bagul d’un tresor pirata robat, un gat adormit en una bomba de rellotgeria. Tenia un cervell viu, omplia el món de vida, i en Rudger hi prenia part. Però ara…

Va passejar la mirada pel parc. Era un d’aquells llocs que l’Amanda s’hauria afanyat a convertir en un món nou; però per més fixament que ell se’l mirés, el parc s’obstinava a continuar sent un parc. No tenia prou imaginació.

De fet, va pensar, no tenia prou imaginació ni per imaginar-se a si mateix.

A través de la carn de les mans, va veure la silueta difuminada dels arbres. S’esvaïa. Com que no hi havia l’Amanda perquè pensés en ell i el recordés, i així el fes ser una realitat, estava desapareixent.

En Rudger començava a caure en l’oblit.

Es notava cada vegada més endormiscat.

Com devia ser desaparèixer, esfumar-se del tot?

El temps ho diria, va pensar;, el temps ho diria ben aviat.

Els ocells li cantaven cançons de bressol.

Feia un sol tebi. En Rudger es va adormir.

I de cop una veu serena i clara va dir. “Et veig”.

I en Rudger va obrir els ulls.

 

U

 

Aquell vespre l’Amanda Shuffleup va obrir la porta del seu armari i va penjar l’abric en un nen.

Va tancar la porta i es va asseure al llit.

Havia corregut escales amunt sense haver-se tret les vambes, i tenia els peus molls; i no només els peus. També tenia xops els mitjons i les vambes; les vambes i els cordons.

Els nusos eren freds, molls i durs, i no volien desfer-se. Va barallar-s’hi amb els dits, però només va aconseguir fer-se mal a les ungles. Va tenir la sensació que era més fàcil que li saltessin les ungles que no aconseguir afluixar el nus.

Si no podia desfer-se els cordons, va pensar, no es podria treure les  vambes. I això volia dir que es passaria la vida amb els peus molls. I no només això, sinó que a sobre portaria les mateixes vambes per sempre més. L’Amanda era d’aquelles nens (com ella mateixa hauria dit amb orgull) que els agrada anar amb unes vambes velles i brutes (perquè són còmodes i és igual que s’embrutin perquè ja ho estan), però tot i així es va imaginar que algun dia potser li vindria de gust portar-ne unes altres.

I va pensar també: què faré si els peus em volen créixer? A l’escola, la senyoreta Short els havia ensenyat un bonsai. Era un roure de la mida d’un pixallits que no havia crescut perquè estava plantat en un test.

Si no es podia treure les vambres, es quedaria amb talla de nena per tota la vida, igual que aquell arbre diminut d’arrels comprimides. De moment tant era; però, quan haguessin passat deu anys, ser de la talla que era ara no seria tan bonic. Seria un rotllo, la veritat.

Això feia encara més convenient treure’s les vambes.

L’Amanda va tornar a barallar-se amb el nus xop, però continuava sense poder afluixar-lo gens.

Al cap d’una mica va parar i es va quedar mirant-se els peus de reüll. Va rumiar. Va taral·lejar entre dents. Va tocar l’ase. Va tornar a taral·lejar.

De cop, lleugera com un gat, va córrer cap al tocador, va obrir uns quants calaixos i hi va remenar, deixant una escampadissa d’objectes per terra, fins que en va treure el que buscava amb un gest triomfal.

– Solucionat! – va dir alt, sentint-se com una princesa que acaba de trobar un drac lligat a un arbre i treu de la motxilla exactament el que necessita per alliberar-lo (una espasa, per exemple, o un llibre sobre com rescatar dracs).

Es va tornar a asseure a la vora del llit, va acostar-se un peu a la falda, va tibar amunt el nus i va passar una de les làmines de les estisores entre el nus encartronat i la llengüeta de la vamba, i, amb un únic i efectiu “nyac”, va tallar el cordó.

Amb la punta de cordó que tenia a la vista, va donar-hi una estrebada per afluixar-lo tot i es va treure la sabata, i la va tirar amb el mitjó cap a un angle de l’habitació.

Va bellugar els dits humits dels peus, finalment lliures.

Al cap d’un moment repetia l’operació amb l’altra sabata i la tirava al mateix racó.

L’Amanda va tornar cap al llit arrossegant els peus. Els tenia blancs i estovats, i se’ls va escalfar amb l’alè i se’ls va refregar amb l’edredó per eixugar-se’ls.

L’Amanda Shuffleup, una servidora, era un geni. Era un cosa que no admetia discussió. A qui sinó a ella, va pensar, se li hauria acudit tan de pressa una solució tan senzilla? Si en Vincent o la Julia haguessin arribat a casa seva amb les vambes molles (eren amiccs seus d’escola), ara encara les portarien posades, i  tindrien els peus ben freds; tant, que segurament haurien agafat una pulmonia.

Això era una cosa que no podia passar de cap manera, però, perquè tant en Vincent com la Julia no eren uns nens que es passessin la tarda del dissabte sota la pluja xipollejant als bassals més grossos que trobaven; però com a  exemple servia.

– Amanda! – va cridar una veu des del peu de l’escala.

– Què mana? – va respondre l’Amanda amb un altre crit.

– Que has tornat a trepitjar la moqueta anant bruta de fang?

– No.

– Com és que hi ha fang a la moqueta, doncs?

– No he sigut jo, mama – va dir cridant l’Amanda mentre saltava del llit i es posava dreta.

Es van sentir passes pujant l’escala.

L’Amanda va arreplegar les sabates molles. Sí que estaven una miqueta enfangades, va pensar; una mica mica, si t’hi fixaves.

Va quedar-se parada un moment, sostenint les sabates amb les puntes dels dits. Si la seva mare entrava i la trobava amb les sabates a la mà agafades tal com les tenia, i veia el fang de les soles, podia arribar a una “conclusió precipitada”. S’havia de desfer de les sabates, i de pressa.

Si obria la finestra per tirar-les a fora trigaria massa. Hauria pogut tirar-les sota el llit, però resultava que el llit era d’aquells que no tenien “sota”, sinó uns calaixos grossos que ja estaven atapeïts de coses importants.

Només es podia fer una cosa.

Va obrir la porta de l’armari i les va tirar a dintre.

Les vambes van picar contra el nen que encara li aguantava l’abric; li van rebotar a la panxa, i van caure a la moqueta.

– Ai – va dir el nen.

En el moment que l’Amanda li anava a retreure que les hagués deixat caure, la porta de l’habitació es va obrir d’una revolada.

– Amanda Primrose Shuffleup – li va dir la mare amb aquell to carregós que tenen les mares. Sembla que es pensin que si et diuen amb el nom complet et sentiràs més renyat; però com que normalment són elles les que t’han posat el nom que tens, no t’afecta gaire. – Quantes vegades t’he dit que abans de pujar t’has de treure les vambes a l’entrada?

L’Amanda va quedar un moment sense saber què dir. Va buscar una resposta, però la sorpresa no la deixava pensar.

Hi havia dues portes obertes: una que donava al replà, bloquejada per la mare, i la de l’armari, on hi havia un nen que l’Amanda no coneixia de res. Devia tenir més o menys la mateixa edat que ella, li aguantava l’abric moll i la mirava amb un somriure nerviós.

Tot plegat era una mica estrany; però l’Amanda va decidir que, si la seva mare no li demanava explicacions sobre aquell nen, ella tampoc n’hi faria cap comentari.

– Tu trobes que està bé?

– Hi havia nusos – va dir l’Amanda assenyalant les vambres brutes, que estaven caigudes de costat entre ella i els peus del nen. (L’Amanda es va fixar que les vambes del nen eren iguals que les d’ella, però molt més netes, com si no s’hagués ficat mai en un bassal. Va pensar: “Ja és tenir mala sort; em trobo un nen a  dintre l’armari, i resulta que és com en Vincent o la Julia, dels que els fa por embrutar-se. Ai…”)

– Com vols dir, nusos? – la mare de l’Amanda va dir la paraula nusos remarcant-ne cada lletra, com per mirar de decidir si era una excusa prou bona o no. – Què vol dir, nusos?

– Això: nusos. Per això he hagut de pujar – va continuar dient l’Amanda -, per agafar les estisores, perquè si no m’hauria quedat amb les vambes posades tota la vida. I els peus m’haurien crescut, i…

– I això què és? – va dir la mare de l’Amanda de cop, interrompent-la abans que comencés a fer-li un il·lustratiu discurs sobre els bonsais.

L’Amanda va callar i va seguir la línia invisible que anava de la punta del dit de la seva mare a l’interior de l’armari.

Si l’Amanda hagués sigut la seva mare, segur que allò hauria sigut la primera cosa que hauria fet. No s’hauria posat a fer un sermó sobre unes vambes molles, sinó que només hauria estat pel nen. A més a més hauria arribat a la conclusió (d’acord amb la  seva lògica de mare) que o bé la filla es dedicava a portar amics a casa d’amagat sense demanar permís, cosa que estava en contra de les normes d’educació més elementals, o bé que a la casa hi havia lladres. I això hauria sigut terrible; perquè si aquell nen era capaç d’entrar a casa un dissabte a la tarda, qualsevol altra persona era capaç d’entrar-hi a qualsevol altra hora! Abans que se n’adonessin, tindrien la casa infestada de lladres; i llavors què? Doncs que els buidarien la casa, ves.

– T’he demanat què és això – va dir la mare, encara assenyalant el nen de dintre l’armari.

L’Amanda va arrufar el nas, va decantar el cap i es va quedar mirant el nen fixament, com si fes un esforç per pensar.

– No diguis “què és”, mama – va dir, responent amb cautela -, sinó “qui és”, no?

La mare va travessar l’habitació amb quatre gambades, va arrencar l’abric moll de les mans del nen i es va girar aixecant l’abric.

– Què és això? – va dir, d’esquena a l’armari.

– Ah – va dir l’Amanda -. És el meu abric.

– I què hi fa, aquí?

– Estar penjat, no? – va respondre l’Amanda amb peus de plom.

– Ja ho sé, maca – va dir la mare, en veu més baixa -; però està ben moll. Mira, degota i tot. Vés-lo a penjar a baix al costat del radiador. T’ho he dit moltes vegades, que no l’has de penjar així a l’armari; es florirà. Quan ho aprendràs, això?

– Dilluns a l’escola – va dir l’Amanda.

La mare va sospirar, va remenar el cap i va abaixar l’abric.

– Baixaré també les vambres – va dir, i es va ajupir a agafar-les.

El nen desconegut de l’armari va somriure a l’Amanda per sobre l’esquena de la mare.

– Molt bon acudit – va dir.

– Què has fet? – va exclamar la mare mentre s’aixecava, fent gronxar les vambes amb la mà -. Has tallat els cordons!

– Ja t’ho he dit, que hi havia nusos – va dir l’Amanda amb paciència.

– Com se t’acut tallar els cordons?

– Doncs…

– A vegades no t’entenc, Amanda – va dir la mare -. No t’entenc, de veritat.

I va tornar a anar cap a la porta.

– Daixò, mama… va dir l’Amanda fluixet.

– Què mana?

– Deixes caure gotes a la moqueta.

Efectivament, de l’abric queien gotes d’aigua enfangada, i aquest hauria sigut ni més ni menys el comentari que la mare de l’Amanda li hauria fet a ella, però aquesta vegada la mare es va limitar a remugar i se’n va anar escales avall.

“Déu meu”, va pensar l’Amanda; “no hi ha qui els entengui, els adults”.

Va mirar el nen de l’armari i el nen li va tornar la mirada.

– T’ha agradat l’acudit que he fet, doncs? – va voler saber l’Amanda.

– Sí, ha estat bastant bé.

– Bastant? – va saltar ella -. Em sembla que és el més bo que he dit en tot el dia.

– Què vols que et digui… – va dir el nen.

– Com, “què vols que et digui”? – li va demanar l’Amanda, arrufant el front.

El noi la va mirar i es va gratar un costat del cap.

L’Amanda va arrufar encara més el front i es va inclinar endavant. (Va haver-se d’inclinar endavant perquè, forçant tant la vista d’arrufar el front, inclinar-se endavant era l’única manera que tenia de continuar veient el nen).

El nen va arrufar el front, imitant-la, i es va inclinar també endavant.

Van quedar tocant-se les puntes del nas, inclinats endavant i mirant guenyo, però de cop l’Amanda es va enretirar àgilment cap a un costat. El nen va caure endavant i va rodolar per terra.

– Que bo! – va exclamar l’Amanda, partint-se de riure. S’aguantava els costats assenyalant el nen. – Ha sigut boníssim. Has caigut de cap! Quin riure. Vols una llaminadura?

I així va ser com l’Amanda Shuffleup va conèixer en Rudger; o també es podria dir que així va ser com en Rudger va conèixer l’Amanda Shuffleup, segons quina història creguem que estem explicant.       

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Presentació del llibre infantil: “El plor misteriós” de Xavier López i Laia Amàrita

 

El plor misteriós

 

 

El dijous 18 de novembre a les 18:00 h. a la Biblioteca Joan Triadú, us convidem a assistir a la presentació del llibre infantil “El plor misteriós”.

A la presentació hi intervindran els autors Xavier López i Laia Amàrita.

A més, es farà un sorteig entre el públic present d’un dibuix del conte que la Laia Amàrita realitzarà durant la presentació.

 

La tranquil·litat d’una nit al país dels colors es va trencar per un plor esgarrifós.

Qui plorava d’aquella manera, es preguntaven els colors mentre anaven amunt i avall per descobrir l’origen d’aquell desconsol.

Després d’hores i hores de molts nervis i molta preocupació, trobaren l’origen d’aquella tristor. 

 

Cal inscripció prèvia : 

Tel. : 93 883 33 25 

e-mail : b.vic.jt@diba.cat

 

Dijous, 18 de novembre 2021

A les 18:00 h

A la Biblioteca Joan Triadú de Vic

Recomanacions de còmics infantils de la Biblioteca Joan Triadú (Novembre 2021)

 

A la Sala Infantil i Juvenil de la Biblioteca Joan Triadú han arribat un munt de còmics molt interessants que ens agradaria recomanar-vos.

Aquí us donarem alguna pista per saber si és el còmic que busqueu : còmics d’aventures, de misteri, realistes, de fantasia, etc… quin us agrada més?

I trieu el que trieu, segur que us faran passar una estona fantàstica mentre els llegiu!

 

 

Tots aquests còmics (i moltíssims més!) els trobareu a la biblioteca i us els podeu emportar en préstec durant 30 dies!

Recomanacions de lectura : “La Teia i el Camaleó són germans” de María José Ferrada i Koichiro Kashima

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar aquest llibre:

 

teiacamaleo

La Teia i el Camaleó són germans / María José Ferrada, Koichiro Kashima. Barcelona : A Buen Paso, 2019.

 

La Teia i el Camaleó són germans.

Que siguin germans és una sort perquè en el seu món, lluminós i dolç com una gota de mel, cada dia passa una aventura nova: viatges dalt del Gran Núvol del Te, dies de pesca, concerts al Llac DO RE MI.

L’escriptora xilena María José Ferrada entra a l’univers dibuixat per l’il·lustrador japonès Koichiro Kashima i acompanya amb les seves paraules aquests personatges en els seus viatges per un món on cada núvol, cada arbre, cada element del paisatge posseeix personalitat pròpia.

Els dos petits germans viuen aventures tan grans com les que vivim quan som nens i tenim la clau de la imaginació que és capaç d’obrir qualsevol porta.

 

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0371_001

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0371_003

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0371_004

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0371_006

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0371_005

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Hi havia una vegada… “El trencanous i el rei dels ratolins” de E.T.A. Hoffmann

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres infantils favorits I** (de 7 a 10 anys). Aquests llibres expliquen històries que creiem que us agradaran: històries divertides, de misteri, fantàstiques, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

trencanous

Trencanous i el rei dels ratolins / E.T.A. Hoffmann ; il·lustracions: Maria Tarragó. Barcelona : SD, 2016

 

Trencanous i el Rei dels Ratolins (en alemany, Nussknacker und Mausekönig) és un conte escrit per Ernst Theodor Amadeus Hoffmann el 1816.

La història tracta sobre la nova joguina que la jove Marie Stahlbaum rep la nit de Nadal, el Trencanous, que cobrarà vida i, després de derrotar el Rei Ratolí en una dura batalla, la portarà a un regne màgic poblat per ninots.

Conte clàssic de la literatura infantil, és perfecte tant per a nens com per a adults.

 


 

TRENCANOUS I EL REI DELS RATOLINS

 

 

LA NIT DE NADAL

 

El vint-i-quatre de desembre els fills del doctor Stahlbaum no tenien permís, en cap moment del dia, per entrar a la saleta familiar, i encara menys al saló del costat. De manera que Fritz i Marie seien apinyats l’un contra l’altre en un racó de la cambra del darrere de la casa. En caure el dia els sobrevingué un aire misteriós perquè, com era costum a la nit de Nadal, no s’encenien els llums. Fritz xiuxiuejà a la seva germana petita – n’acabava de complir set – que des de la matinada sentia cops de martell murmuriosos, descompassats i esmorteïts a les habitacions tancades amb clau. I no feia gaire, li confessava, un home petit i fosc havia passat pel corredor sigil·losament carregant una caixa grossa davall del braç, i ell, en Fritz, estava convençut que només podia haver estat el padrí Drosselmeier. Així és que Marie aplaudí de content amb les manetes i exclamà:

– Oh, què creus que ens haurà fet el padrí Drosselmeier enguany?

 

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0368_001

 

El magistrat Drosselmeier no era un home gaire afavorit. Era menut i esprimatxat, tenia la cara solcada d’arrugues, portava un gros pedaç negre allà on hauria d’haver estat l’ull dret i no tenia ni un cabell; per aquesta raó duia una bonica perruca blanca, una vertadera obra d’art feta amb vidre. El magistrat Drosselmeier era, d’altra banda, un home molt hàbil, capaç de crear i reparar rellotges. Si algun dels excel·lents rellotges a casa dels Stahlbaum no estava prou fi i no anava a to, el padrí Drosselmeier hi acudia, es treia la perruca de vidre i la jaqueta groga, i es posava un davantal blau. Durant una estona clavava eines punxagudes dins del rellotge, cosa que, només de mirar, provocava dolor a la petita Marie. Però no feia mal al rellotge en absolut; ans al contrari, el rellotge retornava a la vida i feia feliç a tothom brunzint, tocant les hores i sonant alegrement. Sempre que venia, duia alguna cosa bonica a la butxaca per a la quitxalla: ara un homenet que girava els ulls en blanc i s’inclinava de la manera més còmica, ara una petita capsa de la qual sortia un ocellet d’un saltiró, ara una altra cosa. Cada any per Nadal feia grans esforços per presentar una obra de meravellosa mestria feta per ell, tan preciosa que els pares de la mainada sempre la resguardaven en un lloc segur.

– Oh! – exclamà Marie -, què creus que ens haurà portat el padrí Drosselmeier?

Fritz digué:

– Segurament una fortalesa, amb tota mena de soldats desfilant amunt i avall i fent maniobres, i aleshores s’arribarien altres soldats que tractarien de guanyar posicions, però els coratjosos defensors dispararien les armes, les quals explotarien i retrunyirien de valent.

– No, no – interrompé Marie -. El padrí Drosselmeier em parlà d’un bonic jardí amb un gran llac, i d’uns cignes encantadors amb collarets daurats que nedaven al seu voltant i que emetien els cants més bonics. I llavors una nena petita travessava el jardí vers el llac, cridava els cignes i els donava a menjar massapà.

– Els cignes no mengen massapà – digué Fritz força barroer – i, a més, el padrí Drosselmeier no podria fer tot un jardí. De totes maneres, de què ens valen les seves joguines? Sempre ens les treuen sense que ens n’adonem. M’agraden més les coses que la mare i el pare ens donen, perquè podem quedar-nos-les i fer-ne el que vulguem.

Tot seguit els germans intentaren d’endevinar què rebrien dels seus pares aquesta vegada.

Marie digué que la senyoreta Trude, la seva nina més gran, s’havia desmillorat força. A cada moment, només feia que caure a terra, cosa que sempre li deixava marques desagradables a la cara. I tants de reganys no havien valgut de res, simplement no parava d’embrutar-se el vestit. Fritz, per la seva banda, observà que, tal com son pare n’estava al cas, als estables calia un cavall alatzà decent, i que l’armada no comptava amb gens ni mica de cavalleria.

 

SW0330_XBOVI1PT0PR03_0368_002

 

Així doncs, la mainada sabia que els seus pares els havien comprat tota mena de regals bonics, i estaven enfeinats imaginant-los, però també estaven segurs que el nen Jesús els mirava amb ulls plens de tendresa i amor, i que els regals de Nadal, que ell havia beneït, donaven més satisfacció que qualssevol altres. D’això feia memòria a la quitxalla, que encara xiuxiuejava sobre els regals que esperava, la seva germana gran, Louise, la qual afegí que sempre era el nen Jesús qui, a través de les mans dels estimats pares, donava als infants allò que els proporcionés veritable divertiment, ja que ell sabia millor quines coses convenien que no pas els mateixos infants. Així doncs, la germana gran Louise prosseguí que, per comptes d’il·lusionar-se i desitjar tota classe de coses, valia més esperar tranquil·lament com a fills ben educats allò que el nen Jesús els portés.

Marie s’assegué, consirosa; en canvi, Fritz remugà:

– De tota manera, voldré un cavall alatzà i uns quants hússars.

Aleshores ja era negra nit. Fritz i Marie s’abraçaren, temerosos de dir ni un mot més; tenien la sensació que els voleiaven unes ales suaus pel damunt, i alhora els semblà sentir una música sublim a la distància. Quan de sobte una esplendor recorregué la paret, saberen que era el nen Jesús que alçava el vol damunt de boires radiants vers altres nens i nenes afortunats. Just en aquell moment sonà una argentina campana “ning-ning-ning”, les portes del gran saló s’obriren de bat a bat i es produí un esclat de llum tan intens que la quitxalla exclamà “oh!, oh!” i es quedarn palplantats al llindar de la porta.

El pare i la mare aparegueren a l’entrant, agafaren els fills de la mà i digueren:

– Passeu, passeu, fills estimats, i vegeu què us ha portat el nen Jesús.

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Novetats de Novel·les juvenils de la Biblioteca Joan Triadú (Novembre 2021)

 

A la Sala Infantil i Juvenil de la Biblioteca Joan Triadú tenim un munt de llibres molt interessants que ens agradaria recomanar-vos.

En aquesta ocasió són NOVEL·LES JUVENILS que segur que us agradaran!

Aventures fantàstiques, obres realistes i dramàtiques, històries d’actualitat, trames plenes de misteri… quin llibre us agrada més?

 

I recordeu que a la Biblioteca trobareu aquests llibres i moltíssims més!

 

 

 

 

Aquests llibres els trobareu a la biblioteca i us els podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Aneu amb… conte! : “Contes posats de cap per avall” a càrrec de Clara Gavaldà

 

Contes cap per avall

Arriba una nova sessió de l’ANEU AMB… CONTE!

“Contes posats de cap per avall”

A càrrec de Clara Gavaldà

Per a públic familiar

La Clara ens explicarà uns contes molt divertits i passarem una estona ben entretinguda!

Una hora del conte on res és el que sembla.

Amb princeses intrèpides que saben treure les castanyes del foc, amb llops ferotges que resulten ser més tendres que un tros de pa i amb un osset valent i decidit que vol assemblar-se a la Rínxols d’Or.

Tot plegat per trencar estereotips i fer-se un tip de riure!

 

INSCRIPCIONS :

Places limitades (1 infant acompanyat d’1 adult) 

Tel: 93 883 33 25  /  b.vic.jt@diba.cat

Dissabte, 27 de novembre 2021

A les 11:00 h

A la Biblioteca Joan Triadú de Vic