Estrena!! L’hora del conte virtual : “Intrèpides” a càrrec de Mon Mas

Estrenem una nova sessió de “L’hora del conte virtual” !

 

Per poder veure el conte, cliqueu a la imatge:

 

 

 

 

El passat és ple d’històries de dones exploradores que van decidir descobrir nous horitzons amb el repte afegit de fer-ho sent una dona.

Vides de conte, sorprenents i transgressores.

Vides valentes, d’aventureres intrèpides, de dones que no va tenir por de saltar-se les normes.

 

L’hora del conte virtual

“Intrèpides”

A càrrec de MON MAS

8 de març : Dia Internacional de les Dones

 

Dia : Dilluns, 8 de març 2021  (Fins el 14 de març)

Hora : 18:00 h.

Lloc : Al canal de YOUTUBE de la Biblioteca Joan Triadú

 

Deixa’m que t’expliqui una història… “Jules Verne i la vida secreta de les dones planta” de Ledicia Costas

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres favorits I*** (d’ 11 a 13 anys). Històries d’humor, de fantasia, de misteri, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem amb vosaltres el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

Jules Verne i la vida secreta de les dones planta / Ledicia Costas. Barcelona : Barcanova Editorial ; 2018

 

 

La família de la Violeta amaga un secret mil·lenari que ha aconseguit mantenir en secret fins ara.

Jules Verne, el cèlebre escriptor, ha desembarcat al port de Vigo amb una maleta i un munt de preguntes. Ho vol saber tot de les dones planta…

Misteri, aventura i màgia ancestral en un trepidant viatge contra rellotge.

 


 

JULES VERNE I LA VIDA SECRETA DE LES DONES PLANTA

 

Abans de la història, el lloc

Vigo és una ciutat amb artèries, pulmons i tota una estructura òssia que la sosté. El seu cor és blau i els avantpassats li van donar el nom d’Atlàntic. Ell expandeix l’aroma salada per tota la costa, com si albergués a l’interior de les seves aigües un artefacte manipulat per misteriosos i incansables animals marins que mai no deixen de bombar amb les potetes, mentre exhalen bombolles d’aire. A la zona del Berbés la pudor és tan densa, que si tanques els ulls i et deixes portar per un instant gairebé aconsegueixes traslladar-te a les bateas que vesteixen els voltants del pont de Rande, amb les seves extremitats penjades cap al fons com uns tentacles invisibles, completament infestades de musclos. Però de sobte tornes a obrir els ulls i allà continua el Berbés, una de les cares més tristes de la ciutat. De dia és llotja i pesca d’alçada, vaixells de noms bonics com Santa Mafalda,Capricornius o Destiner, que desafien l’horitzó amb les proes punxegudes. Les empreses de congelats de la zona retolen els seus edificis amb cartells de lletres grosses i frases precioses que em despisten cada cop que condueixo per aquella zona i em fan somiar històries que no existeixen: “Tant se val el fred; mai no se’ns gelarà el cor” o “Aquest mar ens ha portat al món”. Però quan arriba la nit, aquest lloc es vesteix de suburbi. Molts conductors circulen per la zona buscant dones que es prostitueixen. A la nit, el Berbés és una trampa.

Vigo és indústria, grues, vaixells, peix, edificis antics de pedra, cavalls, mariners llançant les xarxes. Vigo és una criatura polièdrica i meravellosa. Una criatura que s’ha fet gran fins a arribar a l’edat adulta. Però no sempre ha estat així. La història que explicaré va succeir en un temps en què tot estava per fer. En un temps en què el mar i les muntanyes no tenien barreres. Imagina per un moment una ciutat qualsevol. Comença a treure’n edificis. Elimina’n l’Ajuntament, el teatre, les cases més imponents, les escultures modernes, els semàfors, els automòbils… Treu-ne tot el que pertany a aquest segle i també al segle passat. Substitueix aquells indrets on avui hi ha xalets a peu de platja per mar i sorra. Vés-ne traient tot el que és actual, peça a peça. Despulla-la fins a reduir-ho tot a essència. Allà, en aquell moment concret, és on comença aquesta història.

 

I. On la narradora planteja unes quantes preguntes i un enigma

El relat que em disposo a explicar té com un dels seus personatges principals l’escriptor Jules Verne, un home molt singular que generava gran expectació. Un autèntic aventurer amb fama de visionari. Els seus cercles afirmaven que posseïa la curiosa habilitat d’avançar-se a l’època en què vivia, escrivint novel·les en què apareixien sorprenents ginys encara sense inventar i fites històriques que l’ésser humà ni tan sols estava preparat per imaginar com a realitzables. Així Verne va escriure una història sobre un viatge a la Lluna que s’iniciava a Florida. L’obra es titulava “De la terra a la Lluna”, publicada l’any 1865. Cent tres anys després, l’Apollo VIII va enviar la primera expedició a la Lluna, que va partir precisament des de Florida. Però aquella no va ser l’única vegada que el famós novel·lista va aconseguir anticipar-se a la seva època. Ho va fer altres cops, com quan va dissenyar l’impressionant Nautilus, el submarí capaç de mantenir-se de forma indefinida sota l’aigua i creuar el casquet polar avançant sota el gel sense immutar-se, com una prodigiosa balena metàl·lica. A bord del Nautilus, el capità Nemo va emprendre les “20.000 llegües de viatge submarí”. Verne va començar a escriure aquesta obra el 1866. Hauria de passar gairebé un segle perquè es construís el primer submarí autosuficient, gràcies a l’energia atòmica. D’aquesta forma, inventant en el seu univers literari ginys que encara no existien i avançant-se al seu temps, Verne va anar guanyant prestigi i fama de profeta. Com si tingués alguna mena de do endevinatori. Però tot allò poc tenia a veure amb la màgia. En realitat, aquest extravagant novel·lista vivia en l’època dels invents i del progrés tècnic i es passava la vida viatjant i investigant i es mantenia sempre al dia dels avenços científics d’Occident. Jules Verne era un home culte entregat a la literatura, la ciència i la tecnologia.

Curiosament, la ria de Vigo apareix en la seva novel·la “20.000 llegües de viatge submarí”. Però en el moment d’escriure-la, ell encara no havia visitat la ciutat. Així doncs, com és que l’autor va triar precisament la ciutat de Vigo com un dels escenaris de la seva popular novel·la? Van haver de passar encara uns quants anys perquè Verne visités Vigo per primer cop. Va ser el juny de 1878 i la versió oficial de l’arribada del novel·lista es va atribuir a la casualitat: una tempesta. Un fort temporal que va castigar la costa els havia obligat a aixoplugar-se al port de Vigo. El Saint Michel havia sortit de Nantes cap al Mediterrani.

Aquella travessia iniciada l’any 1878 era la primera que Verne feia a bord del Saint Michel III. Es tractava d’un vaixell híbrid. Funcionava com a vaixell de vapor. Però aquella embarcació de ferro de 38 tones i 33 metres d’eslora també podia navegar només amb el seu majestuós velam. L’arribada del Saint Michel aquell mes de maig de 1878 va crear molta expectació. L’alta societat viguesa el va rebre amb el fervor i l’entusiasme que corresponien a un escriptor de fama mundial com ell. En aquell temps, Vigo era un punt neuràlgic. Cinc anys enrere, l’Eastern Telegraph Company s’havia instal·lat a la ciutat i havia estès el primer cable telegràfic submarí. D’aquesta manera, la ciutat es va convertir en una finestra oberta i va ser el lloc que facilitava la comunicació entre el continent europeu i la resta del món. Sota l’oceà, l’anomenat “cable anglès” connectava Vigo amb la Gran Bretanya i amb Portugal, des d’on partien altres cables cap a altres indrets del món. Així, gràcies al “cable anglès”, es va crear tota una comunitat formada pels treballadors de la companyia britànica, que es van establir a Vigo i van apropar a la societat d’aquesta ciutat els seus costums, els seus esports i les seves begudes durant uns quants anys. A Vigo es barrejava la cultura gallega amb l’anglesa i arribaven abans que a cap altre punt de la Península el tenis, el futbol, la cervesa… La ciutat era un formiguer, una cassola bullint sense parar.

El dia 5 de juny de 1878, el Saint Michel III, capitanejat per Jules Verne, va atracar a Lisboa, des d’on va seguir la seva travessia. Però aquesta història no comença aquí. Aquesta història comença sis anys més tard, el 21 de maig de 1884, quan el Saint Michel va tornar a Vigo, aquesta vegada a causa d’una suposada avaria en la caldera.

Aquesta vegada, l’escriptor va recalar a la ciutat envoltat d’un halo de misteri, sense que ningú s’assabentés de la seva arribada. El seu imponent vaixell, com en la seva primera visita, havia iniciat el viatge a Nantes cap al Mediterrani. Seguint la línia de la costa atlàntica avançava cap al sud, fins que una avaria en els tubs de la caldera va trastocar els plans del capità i de la resta de la tripulació, que es van veure obligats a atracar al port de Vigo. Aquesta va ser la versió oficial.

Tothom va creure aquesta versió i es va donar per fet que, efectivament, havia estat la casualitat la que havia portat Verne un altre cop a la ciutat. Ara, cent trenta anys més tard, em pregunto com pot ser que ningú no aprofundís en aquesta qüestió. Que ningú no plantegés el dubte. Que ningú no s’aturés ni uns minuts a pensar que les casualitats no existeixen. I menys una com aquesta.

Ara que hem arribat a aquest punt, és el moment de recapitular: Jules Verne va escriure “20.000 llegües de viatge submarí” l’any 1866, novel·la en què surt un submarí, artefacte absolutament revolucionari en aquella època. El primer submergible elèctric encara va trigar vint-i-dos anys a ser construït i el primer submergible autosuficient no va arribar fins gairebé un segle més tard. En aquesta obra, l’escriptor va triar la ria de Vigo com un dels seus escenaris, un lloc on no havia estat mai. No va ser fins a l’any 1878 quan Verne va visitar Vigo i ho va fer, segons la versió oficial, per pura coincidència, a causa d’una tempesta que l’obligà a recalar en aquesta badia. Sis anys més tard, el novel·lista va tornar a aquesta mateixa ciutat, aquest cop a causa d’una avaria del iot. Va tenir l’oportunitat de passejar pels carrers, de contemplar amb admiració aquella mateixa ria que havia descrit en la seva obra, de barrejar-se amb els gallecs i els anglesos, que feien d’aquest indret un conjunt exòtic en ple desenvolupament industrial.

Però, tot i que el que explica la història, les coses no van succeir pas així. Jo conec la veritable raó que va portar Jules Verne a Vigo. I també el motiu pel qual ell va trobar la manera que tot semblés una coincidència, un argument que ningú no va gosar qüestionar durant més d’un segle. Més de cent trenta anys de silenci, en els quals no hi va haver cap persona que s’atrevís a descobrir l’inquietant i meravellós secret que amaga la ciutat de Vigo i que va atraure l’excèntric novel·lista, que no va parar fins a corroborar que les seves sospites eren certes.

 

 


 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

 

Novetats de llibres infantils per als més petits (Març 2021)

 

A la Sala Infantil i Juvenil de la Biblioteca Joan Triadú tenim una muntanya de llibres nous per recomanar-vos.

En aquesta ocasió són llibres de lectura I* per als més petits de la casa.

Hem fet una tria d’àlbums il·lustrats, de contes d’animals, de fantasia, contes d’emocions i contes que us faran riure… un munt d’històries que de ben segur us agradaran molt!

I recordeu que a la Biblioteca trobareu aquests llibres i moltíssims més!

 

 

Aquests llibres els trobareu a la biblioteca i us els podreu emportar en préstec durant 30 dies.

 

L’Aparador de Març

 

 

Ja som al mes de març.

El mes que comença la primavera. I també el mes de la Poesia.

Per això, al vestíbul de la Biblioteca Joan Triadú hem preparat un aparador dedicat a la Primavera (Poètica), amb una petita mostra de llibres de poesia per a totes les edats.

I l’hem acompanyat d’un petit haikú :

 

Xip, xap, xop! Xip, xap!

Saltant sobre els bassals

plou de baix a dalt.

 

 

Els Meus primers Haikús / Núria Albertí ; Mercè Galí. Vilanova i la Geltrú : El Cep i la Nansa, 2017

 

 

 

 

L’hora del conte virtual : “Intrèpides” a càrrec de Mon Mas

Nova sessió de “L’hora del conte virtual” !

En aquest cas, la coneguda rondallaire MON MAS ens explicarà un conte dedicat a totes les nenes, noies i dones en un dia molt assenyalat: el 8 de març, Dia Internacional de les Dones.

La Mon ens facilitarà un vídeo amb la seva història, i nosaltres el publicarem al nostre canal de YOUTUBE per tal que tothom el pugui veure còmodament des de casa seva, durant una setmana.

 

 

 

 

El passat és ple d’històries de dones exploradores que van decidir descobrir nous horitzons amb el repte afegit de fer-ho sent una dona.

Vides de conte, sorprenents i transgressores.

Vides valentes, d’aventureres intrèpides, de dones que no va tenir por de saltar-se les normes.

 

L’hora del conte virtual

“Intrèpides”

A càrrec de MON MAS

8 de març : Dia Internacional de les Dones

 

Dia : Dilluns, 8 de març 2021  (Fins el 13 de març)

Hora : 18:00 h.

Lloc : Al canal de YOUTUBE de la Biblioteca Joan Triadú

 

Contes en línia : “Malacatú!” de María Pascual de la Torre

Una altra setmana… un altre conte!

En aquesta ocasió, la nostra companya Ester, de la Biblioteca Joan Triadú, ens explica un conte sobre la màgia i la imaginació desbordant d’un nen i la seva mare en un duel d’encanteris esbojarrats.

 

A l’hora de rentar-se les dents, la cuina es transforma en l’escenari d’un duel a cop d’encanteris.

Ningú no escaparà de la màgia. Fi! Fa! Fu! Malacatú!

 

Malacatú! / María Pascual de la Torre . Mataró : A Buen Paso, 2018.

 

I aquí podeu veure el vídeo de YouTube on l’Ester ens explica aquest conte que segur que us agradarà molt!

 

 

Primer capítol : “Històries de fantasmes” de Roald Dahl

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar algunes novel·les juvenils que ens han cridat l’atenció pel seu argument, els seus personatges, la seva originalitat, el seu impacte emocional…

Anirem fent les recomanacions per ordre alfabètic d’autor, cada setmana una lletra de l’abecedari… i us mostrarem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

 

Històries de fantasmes / Roald Dahl. Barcelona : Estrella Polar, 2010

 

Roald Dahl considerava els catorze contes que presentem en aquest volum, les seves millors històries de terror. 

Un terror que pot ser a qualsevol lloc: en el relat d’E. F. Benson es troba en el metro de Londres; en el de Richard Middleton, a l’autopista de Brighton; en el noruec Jonas Lie, en una salvatge tempesta marina; en el de Rosemary Timperley, enmig de roses blanques i la claror del sol…

I la manera de comunicar-se dels fantasmes és diversa: el de L.P. Hartley, ho fa per mitjà de postals sinistres; el de Mary Treadgold, per telèfon; i el de Robert Aickman, amb un maremàgnum de campanes d’església… mentre que l’espectre de Sheridan Le Fanu no pot parar de picar a la finestra, ja que no és més que una mà fantasma…

 


 

HISTÒRIES DE FANTASMES

 

L.P. Hartley

W.S.

 

La primera postal va venir de Forfar. Deia:

“He pensat que li agradaria rebre una visita de Forfar. A vostè sempre l’ha interessat Escòcia i aquesta és una de les raons que fan que jo m’interessi per vostè. Tots els seus llibres m’han agradat, però vol dir que coneix la gent? Ho dubto. Vulgui pensar en aquesta postal com en una estreta de mans de qui l’admira devotament.

W.S.”

Com altres novel·listes, Walter Streeter estava acostumat a rebre cartes de desconeguts. De vegades eren amables, però altres eren crítiques. Tant en un cas com en l’altre, les contestava sempre, perquè era un home observador de la norma. Malgrat tot, contestar-les representava esmerçar un temps i una energia que necessitava per escriure, circumstància per la qual es va sentir alleujat quan va veure que W.S. no havia consignat cap adreça. Com que la fotografia de Forfar no era gens interessant, la va estripar. La crítica del corresponsal anònim, malgrat tot, continuava suspesa en la seva ment. Veritablement no sabia presentar els personatges? Potser sí. Era molt conscient que, en la majoria dels casos, o bé eren projeccions de la seva personalitat o, sota formes diferents, la seva antítesi: el Jo i el No Jo. Potser W.S. se n’havia adonat. Tot i que no era la primera vegada que ho feia, Walter es va proposar de ser més objectiu.

 

Al cap d’uns deu dies va arribar una altra postal. Aquesta vegada venia de Berwick-on-Tweed. Deia:

“Què li sembla Berwick-on-Tweed? Com vostè, és a la Frontera. No m’agradaria semblar groller. No vull pas dir que vostè em sembli un cas fronterer! Ja sap que admiro moltíssim les seves històries. N’hi ha que diuen que són històries d’un altre món. A mi em sembla que s’hauria de decantar per un món o per l’altre. Una altra càlida estreta de mans de

W.S.”

Walter Streeter va rumiar una estona sobre aquelles paraules i es va posar a pensar qui devia ser la persona que les havia escrit. Era un home o una dona? La lletra semblava d’home, una lletra comercial, despreocupada i, a més, la crítica també semblava pròpia d’un home. Per altra part, allò semblava l’escorcollament habitual en una dona: volia fer-lo sentir, d’una banda, afalagat i, de l’altra, insegur. Sentia febles punxades de curiositat, però va escombrar-les aviat: no era home a qui agradés fer experiments amb persones que acabava de conèixer. De tota manera, trobava estrany pensar en aquella persona desconeguda i imaginar-la fent conjetures sobre ell, prenent-li mesures. D’un altre món, a fe!… Va rellegir els dos capítols darrers que havia escrit. Potser els mancava la fermesa que dóna el fet de tocar de peus a terra. Potser palesaven una excessiva tendència a fugir, com en el cas de tants novel·listes d’avui dia, cap a un món ambigu, un món on la ment conscient no tenia massa coses que li eren pròpies. Però, quina importància tenia tot allò? Va llençar la fotografia de Berwick-on-Tweed al foc que l’escalfava aquell dia de novembre i va mirar de posar-se a escriure; però les paraules li  sortien a batzegades, com si lluitessin amb una fortíssima barrera aixecada per la pròpia crítica. I a mesura que els dies anaven passant, va esdevenir desagradablement conscient d’una divisió que acabava de produir-se en la seva persona, com si algú s’hagués possessionat de la seva personalitat i l’hagués partit en dues. La seva obra havia deixat de ser homogènia: s’hi veien dues forces, irreconciliables i oposades, i, com que ell tractava de resoldre aquella discòrdia, l’obra procedia amb molta més lentitud. “No hi fa res”, va pensar, “potser m’havia posat en un canal massa seguit. Potser aquestes dificultats són dolors que van creixent. Potser he trobat una altra font d’inspiració. Si podia correlacionar-les totes dues i fer que aquest conflicte esdevingués fruitós, com han fet tants artistes!”

 

La tercera postal era una vista de York Minster. I hi deia:

“Sé que està interessat en les catedrals. Tinc la seguretat que, en el cas de vostè, no és cap signe de megalomania, per bé que de vegades les esglésies més petites són més agradables. En veig moltes de boniques en el curs del meu camí cap al sud. Està enfeinat escrivint o està buscant idees? Una altra forta estreta de mà en prova d’amistat,

W.S.”

Era veritat que Walter Streeter estava interessat en les catedrals. La catedral de Lincoln havia estat el tema d’una de les seves fantasies de joventut i havia escrit sobre ella en un llibre de viatges. També era veritat que admirava les grans dimensions i que se sentia inclinat més aviat a menystenir les petites esglesioles parroquials. Però, com ho podia saber W.S.? Era aquell, efectivament, un signe de megalomania? I en qualsevol cas, qui era W.S.?

Per primera vegada va quedar sorprès quan va veure que aquelles inicials eren les seves. No, no era la primera vegada, perquè ja se n’havia adonat. Eren unes inicials ben habituals: les de Gilbert, les de Maugham, les de Shakespeare… una possessió comuna. Podien ser les de qualsevol. De tota manera, ara li semblava una curiosa coincidència. Va ser aleshores que hi va pensar: i si s’hagués estat escrivint postals a ell mateix? N’hi havia que ho feien, especialment aquells que tenien personalitats dividides. No era el seu cas, naturalment… I d’altra banda s’havia produït aquella inexplicable evolució: la dicotomia que presentava la seva manera d’escriure, que ara havia passat del pensament a l’estil i que feia esdevenir llangorós un paràgraf omplint-lo de punts i comes i d’oracions subordinades, mentre en convertia un altre en una cosa tallant i incisiva, amb tot de verbs principals i punts i a part.

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podreu emportar en préstec durant 30 dies.

 

 

Recomanacions de lectura : “Gisela de vidre” de Beatrice Alemagna

 

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar aquest llibre:

 

 

Gisela de vidre / Beatrice Alemagna. Barcelona : Libros del Zorro Rojo, 2019

 

La Gisela és una nena de vidre: lluminosa, fràgil i transparent de cap a peus. Els objectes del seu voltant es veuen a través d’ella, i canvia de tonalitat amb la llum de les estacions.

És tan excepcional que ve gent d’arreu del món a veure-la.

Però la petita Gisela té una altra peculiaritat: al seu front clar, els pensaments, bons i dolents, se li poden llegir com en un llibre obert.

 

 

 

 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

 

Recomanacions de DVDs infantils de la Biblioteca Joan Triadú (Febrer 2021)

A la Sala Infantil i Juvenil de la Biblioteca Joan Triadú han arribat un munt de DVDs molt interessants que ens agradaria recomanar-vos.

Hi ha pel·lícules per a tots els gustos: de fantasia, d’espies, d’humor, d’aventures… quina us agrada més?

I trieu el que trieu, segur que us faran passar una estona fantàstica mentre les veieu!

 

 

Totes aquestes pel·lícules (i moltíssimes més!) les trobareu a la biblioteca i us les podreu emportar en préstec durant 30 dies!

 

Hi havia una vegada… “El bot del Dr. Bombard” d’Oriol Canosa, Jordi Sunyer

Des de la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Joan Triadú us volem recomanar alguns dels nostres llibres infantils favorits I** (de 7 a 10 anys). Aquests llibres expliquen històries que creiem que us agradaran: històries divertides, de misteri, fantàstiques, d’aventures…

Anirem fent les recomanacions seguint l’ordre alfabètic d’autor: cada entrada del bloc, una lletra de l’abecedari. I compartirem el primer capítol per enganxar-vos a la història.

Si voleu saber com continua… veniu a buscar el llibre a la biblioteca!

 

El bot del Dr. Bombard / Oriol Canosa ; il·lustracions de Jordi Sunyer. Barcelona : Minimini Babulinka, 2019

 

Després d’un naufragi sense incidents, el doctor Bombard sura en un bot enmig de l’oceà.

És una tragèdia o una oportunitat per viure una gran aventura?

No ho sap.

Però tindrà tot el temps del món per descobrir-ho.

 


 

EL BOT DEL DR. BOMBARD

 

 

 

El doctor Bombard sura enmig de l’oceà en un bot minúscul.

Fa una setmana que el vaixell en què viatjava va naufragar i des de llavors navega a la deriva.

Està sol. Els corrents marins l’han allunyat dels altres bots. Qui sap, potser a ells ja els han rescatat!

 

 

En una situació com aquesta el més important és mantenir la calma. Angoixar-se massa només empitjoraria les coses.

Al bot hi ha dos rems, però no els fa servir. És més raonable deixar-se portar pel corrent i esperar que tard o d’hora algun vaixell el rescati.

Al cap i a la fi, tampoc no s’hi està malament, surant enmig de l’oceà. Les postes de sol són tan boniques que el doctor s’oblida de tot.

 

 

El doctor Bombard, com tots els metges, sap que no s’ha de beure aigua de mar, perquè podria fer-li mal.

Però a l’oceà on sura hi plou sovint, cosa que li permet omplir un cubell d’aigua dolça i beure’n tanta com vulgui.

 

 

De menjar tampoc no en falta, a l’oceà. La canya de pescar que du al bot li serveix per no passar gana. El peix és molt sa, encara que el doctor Bombard preferiria fer-se’l a la brasa i no haver de menjar-se’l cru.

El plàncton que sura damunt les ones i que recull amb l’ajut d’una cullereta li dóna tota la vitamina C que necessita. No és tan bo com una taronja, però va bé per variar una mica la dieta.

 

 

Un matí, alguna cosa impacta contra la cara del doctor, com si li haguessin clavat una bufetada. Sorprès, mira al seu voltant intentant entendre què ha passat.

Al fons del bot troba un peix volador batent les aletes desesperadament.

– Quina cosa  més fascinant! Aquesta sí que és una manera fàcil de pescar!

Al cap d’un instant, un altre peix volador cau dins del bot. N’hi ha centenars, milers, sobrevolant la superfície del mar. I, de tant en tant, algun cau dins del bot.

El doctor està molt content: ara sí que té el problema del menjar resolt!

 

 

Cal mantenir-se ocupat per evitar l’avorriment i la desesperació. Pescar, netejar la barca, fer estiraments per desentumir el cos, fer-se una pinta amb espines de peix…

Fins i tot, cada tarda dedica una estona a repassar el seu anglès.

Després d’arreglar-se una mica la roba i pentinar-se tan bé com pot, s’imagina que el visita la reina d’Anglaterra.

– Would you like another cup of teaYour Majesty?

 

 

Però no tot és pau i tranquil·litat.

Un dia esclata una tempesta tan ferotge que el doctor Bombard tem per la seva vida. En un instant, el cel s’omple de núvols negres. Les ones són tan altes que el bot es balanceja com si fos la vagoneta d’unes muntanyes russes.

Durant hores, el doctor s’aferra al bot amb totes les seves forces.

Però no hi ha mal que duri per sempre.

Finalment, la tempesta amaina.

El sol torna a obrir-se pas entre els núvols i el doctor Bombard, esgotat i marejat com una sopa, s’adorm.

Ha resistit una de les proves més dures amb què la natura mesura el valor dels humans.

 

 

 


 

Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.